Llibres amb esvàstica

Són llibres que poden cridar l'atenció, de vegades, pels motius equivocats. Porten esvàstiques a la portada i per això t'ho penses dues vegades abans de llegir-los al metro. N'hi ha alguns de sorollosos, d'altres de més discrets o oblidats, però en tot cas ens parlen del nazisme perquè els seus autors creuen que val la pena no desestimar la seva veritat històrica, i us avisen que si no aneu amb compte i cuideu la democràcia una mica cada dia, la història es repetirà, i no necessàriament com a farsa. Perquè us els trobareu entre vosaltres, seran tema de discussió a les tertúlies polítiques, i faran titulars als informatius i a la premsa escrita: portaran altres noms, esgrimiran altres banderes, acusaran els altres dels seus propis pecats, els antics llops amb noves pells de xai. Tingueu els ulls ben oberts. 

Cartell antinazi per a les eleccions presidencials alemanyes de 1932 (Font)

Dels assajos més reposats i informatius a les novel·les més vehements, passant per distòpies i ucronies realment inquietants: 

Eichmann a Jerusalem de Hannah Arendt. L'any 1963 l'estat d'Israel jutja el criminal de guerra i antic dirigent dels camps d'extermini Adolf Eichmann, que fins al moment havia viscut amagat a Argentina. El judici es transforma en una escenificació de força per part del nou estat israelià, un judici propi com a resposta als judicis de Nuremberg. Hannah Arendt s'ho mira tot des de fora, com a corresponsal per a The New Yorker, i presenta una crònica desapassionada i increïblement crítica amb els procediments, així com un dolorós relat de la història de la seqüència legal de la solució final a cada un dels països ocupats pel règim nazi. El concepte de la "banalitat del mal" apareix aquí per primera vegada per fer-nos reflexionar sobre els engranatges i ressorts ocults de la maquinària totalitària. 

Els orígens del totalitarisme de Hannah Arendt. Publicada el 1951, es considera l'obra magna de Hannah Arendt, en què l'autora sistematitza el concepte de totalitarisme polític, per tal de poder explicar els horrors del nazisme i l'estalinisme durant el segle vint i il·lustrar-ne la singularitat històrica. El punt fort de l'anàlisi és, precisament, que es tracta d'un relat d'orígens, i l'exposició que en fa Arendt ens remuntarà a la història de l'antisemitisme a Europa, als antecedents imperialistes de les polítiques totalitàries, en què la violència s'exercia fora de casa i, finalment, a les conseqüències polítiques d'importar la política imperialista, combinada amb el discurs nacionalista, fins al continent europeu. L'anàlisi pot patir algun punt cec, però això en cap cas li resta mèrit a la proposta. 

El Tercer Reich dels somnis de Charlotte Beradt. Igual que Hannah Arendt, la periodista Charlotte Beradt també es va traslladar d'Alemanya als Estats Units fugint de la persecució nazi. De fet, influïda per les idees d'Arendt sobre el totalitarisme, en aquest llibre ens ofereix un cas pràctic esgarrifós sobre els efectes que té un sistema polític totalitari sobre la psique dels seus ciutadans: el volum recopila els testimonis de somnis que va anar recollint durant el govern nazi, dels anys 1933 a 1939, i els agrupa seguint diversos eixos temàtics. A través de l'exposició, anirem veient com els pensaments i emocions mateixos dels ciutadans alemanys es veuran colonitzats per les estructures de control i vigilància del règim nazi, de forma que exerciran l'autocensura - fins i tot en el terreny del pensament i el llenguatge - com a única via possible d'escapada. 

Modernitat i Holocaust de Zygmunt Bauman. Ja als anys 80, Bauman presenta una anàlisi força exhaustiva sobre les conseqüències sociològiques i filosòfiques de l'Holocaust, i diagnostica les seves arrels en la modernitat il·lustrada. La seva anàlisi té moltes coses en comú amb la de Hannah Arendt, però Bauman és fins i tot més pessimista que la seva predecessora a l'hora d'analitzar els horrors de l'Holocaust com a lògic desenllaç de la dinàmica històrica de la racionalitat moderna. Per a Bauman, la política totalitària no va ser una desviació o una anomalia dins d'aquest camí traçat per occident, i per això la seva anàlisi és tremendament crítica en aquest sentit. Tanmateix, l'anàlisi sociològica aporta el contrapunt positiu en la incapacitat de predir un tipus o perfil determinat per a les persones que van resistir els impulsos totalitaris de les seves societats. 

Tiempo de magos de Wolfram Eilenberger. No sé si li fa justícia considerar-lo un llibre amb esvàstica, però és cert que hi ha una esvàstica gegant que s'intueix al rerefons de l'exposició històrica, l'elefant al menjador de la història de la filosofia contemporània: es tracta de l'adhesió del filòsof alemany Martin Heidegger al partit nazi, que mai no va afectar el prestigi de la seva figura pública ni la consideració que tenen les seves idees dins la història del pensament del segle vint. Eilenberger encara precisament aquest problema, i analitza el famós enfrontament dialèctic que Heidegger va mantenir a Davos amb Ernst Cassirer, per tal d'il·lustrar l'ambient de creixent relativització dels valors democràtics en el context d'una afeblida república de Weimar. Els perfils biogràfics de Walter Benjamin i Ludwig Wittgenstein, que tampoc es van alinear mai obertament a favor de la democràcia, completen la imatge de conjunt. 

Maus d'Art Spiegelman. Un autèntic clàssic de la novel·la gràfica que esdevé, a la vegada, un testimoni insubstituïble de l'horror de l'Holocaust tal com el va viure el pare de l'autor, supervivent d'Auschwitz. Spiegelman aposta per un concepte gràfic trencador que presenta els personatges en forma d'animals antropomorfs, amb els jueus com a ratolins i els alemanys com a gats. Lluny de caure en simplificacions i caricatures, però, el relat és una crònica esfereïdora de les vicissituds del protagonista als camps d'extermini, així com també del procés creatiu de l'autor mateix, que haurà d'enfrontar-se al trauma dels seus pares i al seu propi paper com a transmissor d'aquest llegat. 

Quan Hitler va robar el conill rosa de Judith Kerr. No porta una esvàstica a la portada, però l'esment de Hitler al títol hauria de qualificar-la igualment, més en una novel·la adreçada al públic infantil i juvenil. Aquesta novel·la autobiogràfica de l'autora Judith Kerr relata el periple d'una família alemanya-jueva que abandona Alemanya el 1933, davant l'amenaça de la persecució política. Tot i que estigui dirigida al públic infantil, la novel·la en tot moment fa un retrat molt viu i directe sobre aquesta situació d'angoixa i repressió política, i per això pot ser un bon camí d'introducció al tema per als més joves. La vida de la protagonista canviarà radicalment quan hagi d'acostumar-se a viure en un nou país - primer a França i després a Anglaterra - després que la seva vida passada i la seva infantesa quedin definitivament enrere. 

Mefisto de Klaus Mann. Una novel·la fascinant sobre la classe intel·lectual i artística alemanya durant els anys anteriors a l'esclat de la segona guerra mundial, i basada en fets reals que l'autor va presenciar i que afectaven la seva pròpia família. El protagonista, l'actor Hendrik Höfgen, és una estrella emergent als teatres de províncies, que s'adona que congraciar-se amb el règim nazi podria portar-lo a triomfar definitivament a Berlín. Per això repensarà la seva relació amb els seus amics de tota la vida i farà els ulls grossos a la persecució política que està tenint lloc al seu voltant. La novel·la és una sàtira despietada sobre aquells individus que es transformen en còmodes engranatges del sistema totalitari, i que demostren que la seva originalitat creativa o intel·lectual és tan sols una façana per a un impuls d'assentiment i servilisme amb els que ostenten el poder. 

L'home al castell de Philip K. Dick. Entrant ara al terreny de la distòpia, aquí Dick ens ofereix una ucronia que planteja uns Estats Units ocupats per Alemanya i Japó després de la victòria d'aquestes potències a la segona guerra mundial. En aquest ambient opressiu i decadent, es posa en circulació una novel·la subversiva que planteja què hauria passat si haguessin estat els aliats els que haguessin guanyat la guerra. Reconec que no recordo gairebé res de la trama sencera, força complexa en les seves anades i vingudes, com és característic de Dick, i que sempre acaba portant l'argument en direccions inesperades. Recordo que em va agradar el desenllaç, que acabava revelant qui era l'home que vivia al castell. 

El complot contra Amèrica de Philip Roth. Aquesta és una altra novel·la que també hauria d'anar rellegint, perquè la impressió general és que em va agradar molt, tot i que no en recordo gaires detalls. És el relat d'una nissaga familiar inspirada en la infància de l'autor, però aquí ens planteja la possibilitat que un candidat simpatitzant del nazisme acabés imposant-se contra Roosevelt en les eleccions de 1936, provocant així la neutralitat dels Estats Units durant la segona guerra mundial i desencadenant a la vegada la persecució política dels jueus dins del territori estatunidenc. Així, Roth ens ofereix les seves habituals reflexions sobre la identitat jueva dins dels Estats Units, explicada des del punt de vista de les famílies immigrants de classe baixa i treballadora i, per tant, molt allunyada de la imatge que ens n'arriba avui dia. 

La nit de l'esvàstica de Katharine Burdekin. Publicada sota pseudònim el 1937, aquesta novel·la ucrònica ens presenta la possibilitat que els nazis guanyessin la segona guerra mundial. La trama, però, se situa segles després d'aquests fets, de forma que la cultura i la societat que se'ns retraten no tenen res a veure amb qualsevol context històric que puguem conèixer. L'originalitat de Burdekin en aquest cas rau a retratar la relació entre les idees dels nazis i la dominació patriarcal, presentant-nos un món en què les dones són considerades ciutadanes de segona i utilitzades només amb finalitats reproductores. Si bé és cert que el plantejament de la trama acaba fent-se poc plausible, i que el xovinisme britànic típic de l'època es fa més que present, és una novel·la que es gaudeix més per la seva exploració de les idees polítiques que no pas per l'argument en si mateix. 

L'Onada de Todd Strasser. Aquesta novel·la juvenil es basa en uns fets reals que van tenir lloc en un institut californià als anys seixanta, tot i que se'ns presenten totalment ficcionats. Un jove professor es proposa fer entendre als seus alumnes per què el govern nazi va poder triomfar a Alemanya sense oposició per part de la ciutadania, i ho fa a través de la recreació de les característiques d'un moviment totalitari a l'aula. Al principi, els alumnes queden enlluernats amb els aspectes aparentment més positius i innocus de l'experiment, com la disciplina i el sentiment de pertinença al grup. Ara bé, les conseqüències més inquietants i perilloses van apareixent de formes força més subtils i amagades, i no serà fins al final que acabin descobrint els riscos més pertorbadors a què s'exposen. 

Fum i miralls (#529)

No és que fos crèdul, simplement creia en tot el que fos obscur i perillós. Part del meu credo d'infantesa era que la nit està plena de fantasmes i bruixes, famolencs, tremolosos, i completament vestits de negre. El contrari era encoratjadorament cert: la llum del dia era fiable. La llum del dia sempre era fiable. 

Fum i miralls és un recull de trenta-cinc contes de l'autor britànic Neil Gaiman, que es va publicar per primer cop l'any 1999. Com m'ha passat amb altres reculls seus, la ficció breu de Gaiman es fa molt difícil d'explicar o de classificar d'entrada, perquè s'hi poden trobar una gran varietat de temes, motius i estils diferents, de forma que cadascun dels contes esdevé una experiència totalment única. Sovint se l'ha classificada dins de la literatura de pastitx, perquè Gaiman no s'amaga de les contínues referències i inspiracions que treu dels seus autors preferits i que reimagina i reelabora constantment per tal de passar-les pel seu propi filtre. Així doncs, el seu domini de la narració - especialment en el format breu - ens porta per paratges familiars fins a llocs totalment desconeguts, amb un control absolut de la tensió narrativa i deixant-nos sempre alguna sorpresa per al final. Per això es fa quasi impossible desestimar els seus reculls de contes totalment, fins i tot quan la selecció de ficcions breus que trobarem en aquest volum pot resultar desigual, i cal anar provant cada relat per separat fins a trobar els que funcionin millor o pitjor per a cada lector. 

En aquest cas en concret, el recull m'ha semblat més desigual, fins i tot, que els altres que ja n'havia llegit, Coses fràgils i Material sensible, que eren una mica més breus i, si hagués d'escollir entre aquests tres volums de relats, acabaria quedant-me amb Coses fràgils. Entre els trenta-cinc contes que se'ns hi ofereixen, alguns en forma de poema narratiu, hi trobem autèntiques joies del gènere, però també hi podem trobar altres exemples que no semblen del tot polits o complets, i fins i tot en alguns casos intents que semblen esbossos d'idees que podrien haver esdevingut novel·les senceres. Gaiman mateix ho reconeix en la seva introducció al volum: els textos pertanyen a etapes creatives molt diferents dins la seva carrera, i sovint es desenvolupaven de manera subsidiària al procés de creació d'una obra més gran, o bé eren encàrrecs per a antologies amb una premissa o una idea principal determinada per l'editor abans de començar a escriure. D'altres vegades es tracta d'associacions d'idees, o d'elements, motius o personatges que queden connectats a un escenari que no els pertocaria, com si es tractés de notes discordants. De fet, el títol del recull es refereix als efectes que utilitzen els il·lusionistes per crear els seus efectes màgics sobre l'escenari, per fer creure als seus espectadors que veuen una cosa i operar un engany que no s'esperen. Molts dels relats recreen aquest tipus d'efectes inesperats: comencen de certa manera, normalment des de situacions o escenaris de la vida quotidiana, i ens van endinsant poc a poc en terrenys més pantanosos i inquietants, que acaben en els gèneres de la fantasia, la ciència-ficció o el terror. 

Gaiman és un mestre, en aquest sentit, a l'hora de crear atmosferes per a les seves històries, de temptar-nos amb els móns descrits més que amb les aventures dels protagonistes, i oferir-nos retalls de la seva vida o dels seus encontres amb éssers misteriosos perquè nosaltres puguem anar imaginant tot el que queda als marges de la història. Aquesta plasticitat a l'hora de barrejar gèneres o de combinar-los de forma orgànica també es tradueix als episodis més autobiogràfics per part de l'autor, que tot sovint s'insereix en els relats com a protagonista amb primera persona, i que hem d'anar destriant d'entre els elements més fantasiosos o directament sobrenaturals. Alguns dels contes, com per exemple "Foreign Parts", "The Goldfish Pond and Other Stories", "Looking for the Girl" o "Cold Colours", ens endinsen en l'ambient fred i despersonalitzat de les ciutats de Londres i Los Angeles als anys 80, i recorden una mica el context en què se situa la seva novel·la Neverwhere. En molts d'ells, s'hi mostren escenes sexuals que en la majoria dels casos se centren en els detalls més embrutidors i insatisfactoris de les relacions, i que en gran part hi són com a metàfora de la buidor existencial, la incomunicació i la solitud en què viuen els protagonistes. En són bons exemples "Tastings" i "Looking for the Girl", amb un estil més entremaliat, o els força més pertorbadors "How do you think it feels?" i "Mouse". 

Finalment, també hi trobarem brillants deconstruccions de contes de fades tradicionals, com per exemple a "The White Road", en forma de poema, "Troll Bridge" i "Snow, Glass, Apples", que tanca el recull i que és una de les joies de la col·lecció, al més pur estil Angela Carter. A la introducció Gaiman també ens ofereix un altre relat amagat, "The Wedding Present", que és un dels millors del volum sencer, i que serveix com a tast del que vindrà. En definitiva, si ja sou fans de Gaiman és un llibre que segur que no us decebrà. A mi m'ha agradat tot i que hagi de reconèixer que, com em passa amb els seus reculls de relats, no tots em semblen igual de brillants i alguns d'ells em deixen totalment indiferent. Tanmateix, és un bon mostrari de l'habilitat i la versatilitat de l'autor per adaptar-se a tot tipus de contextos i estils diferents, i un bon exemple del Gaiman més enjogassat i experimental. 

Continguts: La introducció al volum ens presenta una petita explicació de l'origen de cadascun dels relats, i també ens ofereix un relat inicial, "The Wedding Present", en què un escriptor fa un regal de noces que es converteix, per a la parella protagonista, en un símbol sobrenatural i canviant de la seva relació. El primer relat, "Chivalry", tracta d'una anciana en un poblet anglès que compra el Sant Graal en una botiga solidària. "Nicholas was..." és un relat de Nadal de cent paraules en què Gaiman capgira el tradicional esperit nadalenc. "The Price" és un relat sobre un gat abandonat que arriba a la família protagonista per tal de protegir-los d'una amenaça sobrenatural. "Troll Bridge" narra les successives trobades d'un noi amb un trol amenaçador que li reclama la vida. "Don't Ask Jack" és un relat força inquietant sobre una joguina diabòlica. "The Goldfish Pond and Other Stories" està ambientat en el context de la indústria cinematogràfica de Hollywood, i és un hàbil entrecreuament de diversos relats i fils conductors. El poema narratiu "Eaten" se'ns situa en el mateix context, però és molt més fosc i inquietant. El poema "The White Road" és una reescriptura dels contes tradicionals de la guineu. "Queen of Knives" pren la forma d'un relat d'infància i té a veure amb un misteriós espectacle de màgia. "The Facts in the Case of the Departure of Miss Finch" és força similar, en tant que té lloc en un espectacle de varietats subterrani. "Changes" és una incursió de Gaiman en la ciència-ficció, que té la forma d'un esborrany del que podia haver estat un relat molt més extens o fins i tot una novel·la. "The Daughter of Owls" és un relat molt breu escrit imitant l'anglès del segle disset. "Shoggoth's Old Peculiar" és un relat ambientant a l'Innsmouth de Lovecraft. "Virus" és un poema que té a veure amb l'experiència de l'autor jugant a videojocs. "Looking for the Girl" també s'inspira en la joventut de l'autor, i és una reflexió sobre la pornografia com a simulació de l'objecte de desig. "Only the End of the World Again" també està ambientat a Innsmouth, on va parar Larry Talbot, el famós home-llop. Talbot també protagonitza el poema "Bay Wolf", una relectura força peculiar i molt divertida de Beowulf. "Fifteen Painted Cards from a Vampire Tarot" és un conjunt de microrelats al voltant dels arcans del tarot, que no m'ha semblat gaire interessant. "We Can Get Them for You Wholesale" és un relat molt imaginatiu sobre els extrems a què pot arribar la gasiveria humana. "One Life, Furnished with Early Moorcock" és un homenatge a l'impacte que tenen els llibres de Michael Moorcock en la infantesa de l'autor. El poema "Cold Colours" és la visió d'un Londres infernal durant els anys 80. "The Sweeper of Dreams" és un altre microrelat força suggestiu. "Foreign Parts" és la història d'un individu tímid i reservat que agafa una malaltia venèria. "Vampire Sestina" és un poema sobre vampirs. "Mouse" és un relat sense elements sobrenaturals, que tracta d'una relació de parella a través d'elements simbòlics força pertorbadors. "The Sea Change" és un poema sobre sirenes. "How Do You Think It Feels?" és un altre relat sobre relacions de parella, aquest cop amb un element sobrenatural afegit. "When We Went to See the End of the World" és un relat des del punt de vista d'una nena que explica una excursió familiar. El poema "Desert Wind" descriu una visió en el desert. "Tastings" és un relat força divertit que explora les dinàmiques de poder dins la relació sexual. "In the end" és una reformulació molt bella d'un relat bíblic. "Babycakes" és un altre microrelat, un dels més inquietants del recull sencer. "Murder Mysteries" és un relat dins del relat que descriu una trobada sobrenatural a la ciutat de Los Angeles. Finalment, "Snow, Glass, Apples" tanca el recull amb una reelaboració molt intel·ligent del conte de la Blancaneu. 

M'agrada: "The Wedding Present", "Chivalry", "The Price", "The Goldfish Pond and Other Stories", "We can get them for you wholesale", "One life, furnished in early Moorcock", "In the end", "Murder Mysteries" i "Snow, Glass, Apples". 

No m'agrada: Una part dels contes fan la sensació d'haver quedat en un estat primigeni de redacció. En general el recull és força desigual. 

La política de la sang (2)

Fotografia guanyadora del World Press Photo d'enguany. L'autor n'és Mohammed Salem: 

Fotografia de Mohammed Salem

Podeu veure els altres guanyadors en els següents enllaços: 

https://elpais.com/cultura/2024-04-18/las-fotos-ganadoras-del-world-press-photo-2024.html

https://beteve.cat/cultura/aquests-son-guanyadors-world-press-photo-2024-gaza/

https://www.timeout.cat/barcelona/ca/noticies/aquestes-son-les-fotografies-guanyadores-del-world-press-photo-2024-041824

Watchmen (#528)

Jo no ho vaig dir mai, tot i que recordo haver-li dit una cosa semblant a un periodista molt insistent que es negava a marxar sense el seu titular. Intueixo que l'afirmació es va modificar o se li va rebaixar el to per no ferir la sensibilitat de l'opinió pública; en qualsevol cas, jo no vaig dir mai: "El superhome existeix i és americà". El que vaig dir va ser: "Déu existeix i és americà". 

Watchmen va ser un relat original, escrit per Alan Moore i dibuixat per Dave Gibbons, que DC Comics va presentar al públic en dotze entregues durant els anys 1986 i 1987. Va ser poc després de l'arribada de tots dos autors als Estats Units, en el que va suposar una revitalització del gènere de superherois que, en aquest cas, comença a reflexionar sobre el seu propi llegat, en fa aflorar les implicacions polítiques, i ressalta especialment les ombres i els punts cecs de les narratives anteriors. Aquí, Moore i Gibbons presenten personatges que recorden superherois d'altres sagues, però per situar-los en una desviació ucrònica i distòpica de la Nova York dels anys 80, i que reflexiona, amb el to fosc i pessimista característic de les històries de Moore, sobre totes les coses que han anat malament en la política estatunidenca durant la segona meitat del segle vint. Potser va ser perquè ambdós autors eren britànics, i van saber mirar-se des de fora la tradicional narrativa triomfalista dels Estats Units, i la seva retòrica política que els presentava com a policia del món, però Moore i Gibbons presenten una brillant deconstrucció dels tòpics sobre el gènere, entreteixida amb una visió de la política, la societat i la naturalesa humana profundament pessimista i desencantada. 

La trama se'ns presenta en dotze capítols que ens van plantejant el relat sencer amb una cronologia no lineal, amb constants salts temporals cap endavant i cap enrere, i múltiples canvis de perspectiva. Al final de cada entrega se'ns presenten una sèrie de textos en prosa que afegeixen encara més detalls al relat, i que en molts casos ajuden a entendre millor el rerefons dels fets que se'ns narren i a establir connexions entre algunes de les subtrames. El punt de partida de la novel·la és l'any 1985, amb el misteriós assassinat d'un antic justicier emmascarat conegut com el Comediant. A partir d'aquest moment, un detectiu també emmascarat anomenat Rorschach inicia una investigació per tal de descobrir qui hi ha darrere del primer assassinat i d'una sèrie d'atemptats contra altres superherois retirats. A partir d'aquesta premissa, ens endinsarem en un món en què els justiciers emmascarats i superherois amb poders sobrenaturals van existir de veritat, però van ser vetats pel govern de Nixon davant del creixent descontentament de la població, que demanava que fos el cos de policia qui tornés a exercir les funcions de manteniment de la seguretat als carrers. Així doncs, els relats personals de cadascun d'aquests herois caiguts en desgràcia ens descobreixen l'auge i la caiguda de dues generacions diferents de justiciers al marge de la llei. 

En primer lloc, durant els anys 40, els Minutemen van impressionar una societat de postguerra amb el miratge d'una moralitat en blanc i negre i un estat d'innocència primigènia, que feia del triomf dels Estats Units sobre tota la resta de potències mundials un exemple de progrés sense precedents. Sota el mandat de Truman i el senador McCarthy, aquests herois es van sumint en la decadència a la vegada que intenten amagar aspectes de la seva identitat que poden ser problemàtics per a la seva imatge pública, però que només anirem descobrint a mesura que vagin passant més capítols. Ja als anys 60, una nova comunitat de justiciers pretén reviure els èxits de la generació anterior, però aquest cop amb una tecnologia molt més avançada al servei de la seva causa, i una nova arma en mans del govern dels Estats Units que pot capgirar definitivament la Guerra Freda i que deixa la bomba atòmica en no-res: el Doctor Manhattan, un superhome sorgit d'un experiment nuclear en una base secreta del govern dels Estats Units, i que té un control absolut sobre la matèria i el temps. Amb la capacitat de llegir el futur, de crear del no-res i teletransportar-se en qualsevol moment, Manhattan és utilitzat pel govern Kennedy com a peça clau per aconseguir una victòria estatunidenca demolidora a la guerra de Vietnam. La lògica rere aquest moviment tàctic és la mateixa que rere els bombardejos d'Hiroshima i Nagasaki: la mort de milers d'innocents es justifica com a pretext per evitar un nombre encara més gran de víctimes. 

La suposada bonhomia d'aquest plantejament queda en qüestió després de l'assassinat de Kennedy i la pujada de Nixon al poder que, el 1975, aprova una llei al congrés per tal de poder-se presentar a un tercer mandat. Després de guanyar Nixon les terceres eleccions, s'aprova la llei que prohibeix definitivament l'activitat dels justiciers emmascarats que no estiguin directament autoritzats pel govern. És per aquest motiu que aquesta segona generació es retira, desencantada, i torna a l'anonimat. L'única excepció n'és el superintel·ligent heroi Ozymandias que, després de revelar a la premsa que la seva identitat autèntica és la del multimilionari Adrian Veidt, inicia una carrera com a empresari d'èxit venent marxandatge de superherois. D'altra banda, només el Comediant, que ha pertangut a les dues generacions, i el Doctor Manhattan, de la segona, continuen treballant a les ordres del govern. Així és com arribem als anys 80: Nixon fa quasi dues dècades que és al poder, Woodward i l'altre han estat eliminats misteriosament, i els herois emmascarats amb prou feines són una llegenda del passat. Amb la mort del Comediant i la misteriosa desaparició del Doctor Manhattan després de ser desacreditat públicament, Rorschach s'anirà posant en contacte amb tots els supervivents de la segona generació per provar d'unir forces i descobrir qui s'amaga rere el que sembla de totes totes una conspiració. 

Així ens anirem familiaritzant amb la cronologia completa de la història, explicada a salts i de forma fragmentària, que ens anirà conduint a través d'una cursa contrarellotge per poder evitar la fi del món. A través de la lectura, totes les peces aparentment inconnexes, algunes de més instrumentals per a la trama i d'altres més aviat simbòliques, temàtiques i metatextuals, aniran encaixant en una imatge de conjunt molt més senzilla del que podia semblar a simple vista. En aquest sentit, el desenllaç de la novel·la, que no puc relatar en detall, m'ha semblat totalment satisfactori, perquè obre el debat polític que es va entreveient als marges del relat fins a la seva màxima amplitud, i revela la crítica central de la novel·la a la política estatunidenca del segle vint: Fukuyama guanya una batalla; però el desenllaç lleugerament obert suggereix que Walter Benjamin podria tenir encara l'última paraula en la guerra sencera. Rere el conflicte, que presenta un tercer partit encara més poderós per tal d'acabar definitivament amb l'oposició de contraris que suposa la guerra freda, s'hi entreveu una tergiversació simplista de la lògica hegeliana a l'hora de llegir la història: el relat de Moore critica els qui llegeixen la superioritat tècnica d'un dels dos bàndols com a signe d'una racionalitat superior - al capdavall, els Estats Units disposen de l'arma definitiva, que cap dels enemics pot arribar a replicar i, per tant, representen un pas més enllà en la cursa pel progrés - i, per tant, qualifiquen el seu èxit com a moralment bo. 

La narració contribueix, en canvi, a presentar-nos un bon catàleg de moralitats grises, que qüestionen directament la idea que els qui ens manen necessàriament han de saber el que és bo per a nosaltres. Aquesta deconstrucció del gènere arriba principalment a través del desenvolupament psicològic i moral dels personatges: cap d'ells acaba per fer-se autènticament agradós o mereixedor de la simpatia dels lectors, si no és que directament recorren a un discurs de patriotisme ultradretà per fer valdre les seves frustracions personals i polítiques. Personalment només en salvaria les dues versions de Nite Owl i la Laurie Jupiter, tot i que tots tres encarnin una mena d'idealisme desmenjat i en tot cas força autoconscient, que en cap moment resulta prou convincent sobre la pàgina. A través de la violència i la brutalitat exercida pels personatges, es fa impossible qualificar ningú que hi apareix com a heroi, i això ens fa qüestionar, precisament, què hi ha rere el discurs que glorifica determinats models de conducta dirigits a aconseguir i justificar un suposat bé superior. D'altra banda, aquest escepticisme extrem contra els qui ostenten el poder es reflecteix en la fixació del relat en el tema de les teories de la conspiració, que apareixen precisament quan el relat oficial sobre uns fets no és prou clar, i neixen de la creença que els qui ens manen ens oculten informacions essencials per tal de comprendre la realitat. 

A part de la complexitat de la seva cronologia no lineal, també hi ha la constant reflexió metatexual en què s'endinsa el relat: a través de la narració assistim al desplegament d'un còmic de pirates, que un dels personatges llegeix, i que no revelarà paral·lels simbòlics amb la resta del text fins ben bé al final de tot. Paral·lelament, també hi trobarem reflexions força pertinents i acurades sobre els subtexts psicològics i sociològics que s'amaguen rere la narrativa clàssica de superherois: la fascinació pels justiciers que es disfressen com a residu latent d'infantilisme, la necessitat per al públic de narratives escapistes davant les crisis polítiques que amenacen el present, la sexualització dels superherois per part de l'inconscient col·lectiu i la doble vara de mesurar a què es sotmeten els supereherois homes i les dones, o l'ambigua frontera que exploren aquestes narratives entre, d'una banda, la transgressió i l'exploració dels límits del que és correcte o socialment acceptat, i de l'altra la submissió a un sistema capitalista que presenta els superherois com a comoditat i mercaderia i, per tant, els fa instruments de propaganda política per part del govern de torn. Tots aquests temes es van tractant entre línies a través de la narració, sobretot en les seves trames secundàries, que per aquest motiu es fan totalment necessàries per a la imatge de conjunt: lluny de treure-li interès a la trama principal, tota aquesta riquesa en la textura i els detalls de la narració contribueix a fer d'aquesta novel·la gràfica tot un clàssic de la literatura estatunidenca del segle vint. 

Sinopsi: L'any 1985, però en una versió ucrònica dels Estats Units, es produeixen una sèrie d'assassinats i atemptats contra antics superherois que desemboquen en una escalada sense precedents de les hostilitats entre la Unió Soviètica i els Estats Units. Una sèrie de justiciers retirats hauran de treballar per resoldre el misteri en una cursa contrarellotge per evitar un apocalipsi nuclear definitiu. 

M'agrada: M'ha semblat una lectura molt recomanable especialment per la complexitat de les idees que s'hi exposen, i la forma magistral i calculada al mil·límetre en què es desplega la narració, a través de la repetició de motius i símbols, la interconnexió entre totes les històries, i una resolució final que fa encaixar a la perfecció tots els detalls dins la imatge de conjunt. El disseny gràfic de la proposta també és impressionant, i de vegades serveix a la narració principal de formes sorprenents i extremadament creatives: un exemple n'és el capítol 5, que presenta una simetria perfecta en forma de mirall entre les seves dues meitats. 

El paradís perdut de Mercè Rodoreda (#527)

La nena sembla haver-se amarat de tot el que ella i els seus van viure, de tot el que ella i els seus van veure, de tot el que van gaudir i patir. I el que escriu ho emmiralla de manera conscient o inconscient, de tant endintre que ho deu portar. Així, gràcies a les cartes podem comprovar com nombrosos esdeveniments i anècdotes de la família passen a la ficció, amb pocs retocs. I a l'últim, amb la lectura de les cartes, també ens podem adonar que l'autora ha tingut un interès escàs a donar a conèixer les dades reals de la seva vida. I és que Mercè Rodoreda, ja de ben jove, es crea una personalitat literària, la de l'escriptora que s'aparta de la realitat però hi viu estretament lligada. Com tantes autores i tants autors, d'altra banda. 

Aquest assaig de Carme Arnau es va publicar l'any 2015 i és un estudi biogràfic de l'autora catalana Mercè Rodoreda (1908-1983), però centrat només en els seus primers dotze anys de vida. És, així doncs, un retrat de la seva infantesa, que va passar amb la seva família a la casa de l'avi matern, el Casal Gurguí, al barri de Sant Gervasi. Com Arnau ens explica a la introducció al llibre, aquests anys d'infantesa són essencials per comprendre l'obra de Mercè Rodoreda, que fa de la infantesa, i de la pèrdua de la innocència que se'n segueix, un dels seus temes centrals. De fet, l'estudi s'emmarca al voltant d'una figura elusiva per la seva absència en el text: l'oncle de Rodoreda, Joan Gurguí, el germà de la seva mare - o el tio americano, com era conegut per la família - que es trobava emigrat a Argentina durant aquests anys d'infància de l'autora. Tots els membres de la família - l'avi de la Mercè, Pere Gurguí, la seva mare Montserrat Gurguí, el seu pare Andreu Rodoreda, i ella mateixa quan va ser prou gran - li escrivien assíduament. Arnau es dedica a desgranar el món de la infantesa de Rodoreda precisament a partir de les cartes que Joan va conservar, mentre que l'altra meitat de la correspondència es va perdre. Aquest personatge, central per a la vida familiar fins i tot des de la seva absència, esdevindrà també un punt d'inflexió en la vida de l'autora, quan finalment torni a Barcelona l'any 1921: aquí el flux de la correspondència s'estronca definitivament, però de la biografia de l'autora sabem que la trobada havia de ser per força decisiva. Ella i l'oncle matern s'acabarien casant l'any 1928, just el dia que Mercè complia vint anys. 

Així doncs, el relat que ens ofereix Arnau és en gran part un misteri: l'assaig es recrea en el món idíl·lic de la infantesa de Rodoreda i el seu context històric i social, mentre que la pèrdua de la innocència només se'ns ofereix a l'epíleg, a través d'unes esparses notes de diari de quan l'autora tenia setze anys, moment en què es va formalitzar el prometatge. A través de les dades que extreu de les cartes, Arnau ens reconstrueix un ambient històric, el de Barcelona durant les primeres dècades del segle vint, que seria clau per entendre els escenaris de les principals novel·les de Rodoreda, i gran part de l'imaginari simbòlic i personal de l'autora. Així accedirem a un món aïllat i custodiat per les flors i els àngels, una mena de paradís terrenal que serà enyorat i anhelat constantment a través de la memòria un cop sigui perdut. La família Gurguí, de fet, se'ns presenta com a força excèntrica i bohèmia per al context social de l'època. Pertanyien a la petita burgesia però la seva situació econòmica era precària, en part pel caràcter hedonista i dispendiós de l'avi, Pere Gurguí, amant de les arts i de les lletres, i associat al catalanisme polític a través de la Unió Catalanista i el diari La Renaixença. La resta de la família estava formada pels pares de Rodoreda, Montserrat Gurguí i Andreu Rodoreda, tots dos també amb inclinacions artístiques. El monument a Jacint Verdaguer que l'avi Gurguí va fer erigir al mig del jardí de la torre familiar va presidir la infància de Rodoreda, marcada pels jocs i les celebracions familiars a la casa de Sant Gervasi. 

De fet, la petita Mercè de seguida va esdevenir el centre de la constel·lació familiar, amb un tarannà artístic i una intel·ligència precoç que els adults alimentaven constantment. En aquest món d'infantesa ja trobarem gran part de l'imaginari que llegirem posteriorment a les seves novel·les: les flors i els ocells, els objectes d'ús quotidià i les joies familiars que tan ben descrits queden en la prosa de Rodoreda, però també altres imatges de la infantesa que poden resultar més pertorbadores en tota la seva ambigüitat i potencial desestabilitzador. Per exemple, hi ha el fred que ha de patir la família durant els mesos d'hivern en una torre aïllada al nord de la ciutat, la presència de les rates al casal familiar, o la constant amenaça de la malaltia i la mort, en la mesura que la infància de Rodoreda es va veure marcada per dues epidèmies de gran impacte a l'època: la del tifus el 1914, propagada a través de la xarxa d'aigües de la ciutat, i la de la grip espanyola de 1918. A més, Carme Arnau també ens va descobrint moments de la vida familiar una mica més difícils de desxifrar, reconstruïts només a partir d'una meitat de la correspondència: un dels episodis més misteriosos és l'amistat de la família amb dues germanes que treballaven d'amants mantingudes, i que per aquest motiu gaudien d'una situació econòmica molt més relaxada que els Gurguí, mentre que també queda en un pla indefinit quins sentiments devia experimentar Joan Gurguí davant les constants demandes de diners per part de tots els membres de la família. 

El pas a la maduresa de l'escriptora ve marcat per l'abandó de l'escola per tal de preparar-se per a un futur matrimoni: un ambient domèstic i un rol predeterminat socialment que, com després revelaran les seves novel·les, se li feien opressius. No se'ns aclareix fins a quin punt Rodoreda es va enamorar del seu oncle o si va ser una decisió estratègica dels adults de la família, motivada per raons econòmiques i influïda sobre l'adolescent: possiblement van ser totes dues coses a la vegada, com els diaris de Rodoreda i la seva novel·la Aloma deixen entreveure. El que sí que queda clar és que des de ben petita la figura de l'oncle, encara que des de l'absència, és una peça clau de la constel·lació familiar, i gran part de la tensió durant la lectura es forma precisament per aquesta absència, i pel diàleg constant que estableix amb els detalls, quasi inexhauribles, sobre la vida quotidiana de la família que ens presenten les cartes. És una recomanació de lectura molt atractiva si us interessa la biografia i l'obra de Mercè Rodoreda, precisament perquè ens demostra com ambdues facetes de la seva vida són difícils de destriar. 

Continguts: El paradís perdut de Mercè Rodoreda és un estudi biogràfic sobre la infantesa de Mercè Rodoreda, des del seu naixement fins a l'edat de dotze anys. Es divideix en dues parts: la primera està dedicada al context històric i els antecedents familiars, i en aquesta secció els capítols ens ofereixen diversos eixos temàtics sobre aspectes concrets de la vida de la família Rodoreda-Gurguí i de la Barcelona de l'època. La segona part, dividida en dues seccions una mica més llargues, ens narra l'evolució de la subjectivitat de Mercè Rodoreda des del punt de vista de la seva educació i els seus aprenentatges emocionals i vitals. Finalment, un breu epíleg ens ofereix alguns fragments d'un diari posterior que va mantenir la Rodoreda adolescent, i que ofereixen certa perspectiva sobre la pèrdua de la innocència de l'autora, o la seva ambivalència última respecte a aquest món perdut de la infància. 

M'agrada: El gran detall de l'exposició i les quasi inesgotables referències de detalls biogràfics que acaben tenint un reflex directe en les obres de ficció de l'autora, sobretot Aloma, El carrer de les Camèlies, La plaça del Diamant i Mirall trencat. També m'ha agradat la cura amb què Arnau acara la informació que obté de les cartes de l'època amb les elaboracions posteriors que Rodoreda fa de la seva pròpia biografia, de forma que acabem veient com Rodoreda, a les antípodes de la literatura del jo, crea el seu propi imaginari literari fins i tot des de la seva pròpia vida, donant-li forma com si es tractés d'una ficció. 

Adéu a Maryse Condé

Avui s'acomiada Maryse Condé, veu indispensable de la narrativa postcolonial en llengua francesa. 

https://www.ccma.cat/324/mor-lescriptora-maryse-conde-veu-de-la-literatura-caribenya/noticia/3285024/

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2402843-mor-maryse-conde-escriptora-feminista-i-difusora-de-la-cultura-africana-al-carib.html

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/mor-maryse-conde-escriptora-caribenya-eterna-candidata-nobel-literatura_1188858_102.html

Testament de joventut (#526)

Em semblava que no em quedava res al món, perquè sentia que en Roland se m'havia endut tot el futur i l'Edward, tot el passat. 

Aquest volum de memòries de l'autora britànica Vera Brittain (1893-1970) va esdevenir un gran èxit de vendes a Gran Bretanya des de la seva publicació el 1933, i a hores d'ara es considera un clàssic de la literatura sobre la primera guerra mundial. És un testimoni de gran valor sobre aquest esdeveniment històric, en particular perquè aquest cop se'ns ofereix des del punt de vista d'una dona que va formar part del VAD (Voluntary Aid Detachment), un cos voluntari d'infermeria associat a la Creu Roja i controlat directament per l'exèrcit britànic, que col·laborava en l'assistència mèdica als ferits de guerra en hospitals de campanya propers al front. El llibre, però, és molt més ambiciós que un simple volum de memòries, i Brittain hi ofereix una història social i cultural de l'Anglaterra d'abans de la guerra, de les vicissituds experimentades durant el conflicte i, també, del xoc que li va suposar haver-se de reincorporar al món de l'Anglaterra de postguerra, en què es va sentir inevitablement desplaçada a causa de les seves inquietuds polítiques i intel·lectuals i del conflicte generacional que patia a nivell emocional per tot el que havia perdut durant la guerra. Perquè Testament de joventut és, principalment, un relat duríssim sobre les pèrdues que comporta una guerra, la factura mental que pot arribar a passar per al supervivent, i la necessitat d'ajustar-se a una nova vida quan totes les certeses del passat s'han esvaït de forma definitiva i irrevocable. 

Per aquest motiu és tan important que Brittain ens situï, en els primers capítols del relat, en el context històric i social en el qual es va criar: la narradora pertanyia a una classe burgesa no intel·lectual; el seu pare era propietari d'un molí paperer, i la seva mare era d'extracció social més baixa. Des que és adolescent la Vera pateix de primera mà la segregació per gènere que és típica de la seva societat: mentre que el seu germà petit, l'Edward, és enviat a una bona escola i s'espera d'ell que arribi a cursar estudis universitaris, ella és obligada a quedar-se a casa després d'acabar l'escola a l'espera de poder trobar un marit adinerat. Tanmateix, la Vera es proposa estudiar a la universitat igual que el seu germà, i comença a preparar-se els exàmens per lliure per poder entrar a Oxford, que en aquell moment, com la majoria d'universitats angleses, admetia les dones com a alumnes, tot i que no els permetia obtenir un títol oficial. La Vera pateix amb gran frustració que no se li donin les mateixes oportunitats educatives i professionals que al seu germà i als companys de classe d'aquest, mentre que la seva ambició de convertir-se en una dona intel·lectual i independent econòmicament l'assenyala automàticament com a element excèntric dins la societat provinciana en què viu. Gran part del llibre es basteix a partir d'aquesta tensió bàsica entre el món dels homes i el de les dones, que quedarà encara més dràsticament accentuada amb l'esclat de la guerra. 

Ara bé, el relat també és especialment punyent a l'hora de retratar les contradiccions i ambivalències en què cau l'autora a l'hora d'acceptar aquestes injustícies i limitacions, en especial des del moment que entri en contacte amb el cercle d'amistats del seu germà. El llibre esdevé un homenatge profund i sincer als quatre homes que van formar part de la seva vida en aquesta etapa formativa tan decisiva, i que acabarien morint tots com a soldats al front davant la impotència i el dolor de la protagonista mateixa: a través del seu germà, Edward Brittain (1895-1918), la Vera va conèixer Ronald Leighton (1895-1915), amb qui es comprometria per casar-se; l'amic i confident de tots tres, Victor Richardson (1895-1917); i encara un altre amic de l'Edward, Geoffrey Thurlow (1895-1917), que mantenia un lligam molt estret de confiança i afecte amb tots dos germans. Tots quatre nois havien rebut l'educació que era típica de les classes acomodades del moment, en escoles privades que oferien entrenament militar als alumnes, de forma que passaven automàticament a ser oficials un cop s'incorporaven a l'exèrcit. La Vera ens retrata el seu compromís amb l'exèrcit i el seu discurs patriòtic de forma idealitzada, i la seva decisió d'unir-se al cos d'infermeres voluntàries, de fet, acaba llegint-se, entre línies, com a reflex de la seva voluntat d'estar a l'alçada del sacrifici que fan els nois. 

En aquest sentit, Testament de joventut és un text molt aclaridor d'aquesta divisió cultural que va suposar la guerra per a homes i dones: gran part de la secció central del relat, quan els nois es troben al front i la Vera serveix a diversos hospitals de campanya, primer a Anglaterra, després a Malta durant un any, i més endavant al front occidental, a França, es basteix a través de l'encreuament de cartes entre ells, i fragments del diari personal de la Vera. És aquí que la narració esdevé més directa i més vívida sobre la pàgina, quan Brittain ens ofereix les paraules literals dels soldats, i on veiem les similituds més colpidores entre les experiències dels uns i de l'altra: la seva angoixa per no poder imaginar el futur més enllà del dia a dia més immediat, el trauma psicològic per les atrocitats que estan presenciant a temps real, així com l'acceptació resignada de la més que probable mort dels nois al front més tard o més d'hora, una possibilitat que la Vera comença a discutir obertament amb el seu promès en Roland, mentre que no arriba a creure's del tot pel que fa als altres. Quan les morts finalment arriben, sempre colpeixen amb tota la seva absurditat: en el cas d'en Roland, en una missió rutinària de reconeixement i no en un acte gloriós de batalla com havia esperat la Vera en tota la seva ingenuïtat; la d'en Victor, perquè arriba un cop els metges pensaven que sobreviuria a les seves ferides de guerra, i la de l'Edward, ja cap al final de la contesa i al front italià, que d'entrada semblava més tranquil que l'occidental. 

Precisament per tota la càrrega emocional d'aquestes pèrdues, es fan especialment colpidors els malentesos i les contradiccions en què cau la Vera a l'hora de retratar totes aquestes desgràcies, i que reflecteixen les inquietuds dels joves de la seva generació i la seva classe social. Rere el text sencer hi ha la impressió que la Vera viu el seu servei de guerra vicàriament, en substitució de l'experiència dels nois que li és vetada, i de vegades cau en el judici ràpid i en la impaciència en les seves comunicacions amb ells: els soldats es troben profundament desencantats un cop descoberta la "vella mentida", en paraules de Wilfred Owen, de la retòrica patriòtica en què han estat educats, i en un estat depressiu d'absurditat existencial que la Vera només acabarà comprenent a posteriori, un cop acabada la guerra. En especial hi ha una idealització profunda i un punt ingènua de la figura d'en Roland Leighton, un escriptor i poeta excel·lent, segons els fragments de textos que se'ns n'ofereixen al llibre, però que possiblement no era ni més ni menys excepcional que els seus companys de generació. D'altra banda, aquest conflicte s'ha de llegir necessàriament en termes de gènere, en tant que el servei que les dones podien aportar a l'esforç de guerra era valorat constantment amb un menyspreu condescendent per part de la mateixa societat que les relegava a aquesta funció secundària. 

Així doncs, assistirem a un autèntic esfondrament dels valors victorians en què aquesta generació va ser educada, per donar pas al món, molt més utilitari i desencantat, però també més pragmàtic i autoconscient, del segle vint. En aquest sentit són significatius el canvi en la moral sexual de l'època, profundament puritana i conservadora abans de la guerra, amb uns festejos i prometatges que havien d'estar constantment supervisats pels adults, i que no podien sobrepassar mai el que era considerat apropiat socialment, per donar pas a una relaxació automàtica d'aquestes convencions davant del caos i el terror de la guerra. Les conviccions religioses d'aquesta generació passaran per un test d'esforç molt similar: la mística de la immortalitat de l'ànima i dels valors pels quals val la pena lluitar i morir s'esfondrarà irremeiablement quan s'afronti la mort cara a cara amb prou feines a vint anys d'edat. La necessitat imperiosa que tindrà la Vera de refer la seva vida després de la guerra la sumirà en un conflicte interior, fruit d'una consciència plena de la impossibilitat d'una resurrecció futura, ara vetada pel propi pes de la realitat: els difunts mateixos han expressat aquesta convicció amb tota la seva claredat, mentre que l'únic pes que guardaran en el món posterior a la guerra és el del record impotent dels seus supervivents. 

És així que els darrers capítols del llibre, que cobreixen el període de 1919 a 1925, en què la Vera reprèn els seus estudis a Oxford i inicia la seva trajectòria professional, ens ofereixen la seva experiència la postguerra a la llum de tots aquests descobriments i aprenentatges. És una etapa que ve marcada per dues coneixences que seran clau a la seva vida posterior: d'una banda, la seva amiga íntima i confident, l'escriptora Winifred Holtby (1898-1935), que li donarà suport a l'hora d'aprendre a conviure amb el trauma de guerra i ajustar-se novament al món de postguerra, i qui després seria el seu marit, George Catlin (1896-1979), amb qui va establir un festeig per correspondència que li exigiria replantejar-se tot el seu passat i tot el seu futur. En aquesta nova vida, també entrarà en contacte amb el moviment feminista, que reclama la igualtat de drets civils i polítics de la dona respecte a l'home, i amb el moviment pacifista i internacionalista a través de la recentment creada Societat de Nacions, que li descobrirà les realitats de la postguerra per a l'Alemanya castigada pel tractat de Versalles. És una secció que es pot fer una mica més feixuga i enrevessada que la resta del llibre: Brittain hi analitza al detall les vicissituds de la política Europea de després de la guerra, i dedica una atenció especial al món alemany, profundament marcat per la humiliació de la derrota i les sancions imposades pels vencedors, i utilitza aquesta secció per llençar un avís al món d'entreguerres, en què l'ombra de la segona guerra mundial ja és més que una mera possibilitat. 

És a través d'aquests moviments que la Vera Brittain troba el seu lloc en el món de postguerra com a activista política. En particular pel que fa a l'estatus social i polític de les dones, Brittain és testimoni, durant aquests anys, del retrocés en llibertats i drets que pateixen aquestes, després d'haver accedit plenament al món laboral durant els anys de la guerra. Ara, quan els homes tornen a recuperar les seves esferes d'acció tradicionals, es produeix una reacció adversa a tot el que havia suposat aquest alliberament. La Vera descriu la generació de les "dones supèrflues" a la qual pertanyia, tota una generació de dones solteres a causa de l'absència d'homes amb qui casar-se després de la guerra, que són retratades com a frustrades i infelices des dels altaveus públics conservadors, però que en realitat reclamen el seu dret a no tornar a la subjugació del domini patriarcal, i a poder ocupar espais públics i càrrecs professionals i acadèmics amb la mateixa llibertat i oportunitats que s'ofereixen als homes. Així doncs, com veieu, Testament de joventut és un llibre llarg i força dens, que ens submergeix de ple en l'experiència de la primera guerra mundial des del punt de vista britànic, però també ens ofereix una anàlisi profunda dels canvis polítics, socials i culturals que impactarien la societat de postguerra. 

Continguts: El relat de les memòries de Vera Brittain està dividit en tres parts. La primera cobreix els seus anys d'adolescència en una ciutat de províncies de les Midlands angleses, on coneix qui després serà el seu promès, Roland Leighton, un company d'escola del seu germà. Separada per la guerra de tots els seus amics, el relat ens porta a través de la seva experiència com a infermera voluntària en un hospital de campanya a Anglaterra. Aquesta secció acaba amb la notícia de la mort d'en Roland al front. La segona secció cobreix el seu servei posterior a Malta i a França, i el seu retorn més endavant a Anglaterra, on serà testimoni de l'Armistici el novembre de 1918, després d'haver perdut el germà i els altres dos amics. La tercera secció ens retrata el món de després de la guerra, en què la Vera haurà de lluitar per reprendre la seva vida acadèmica i professional, a cavall entre dos móns, el d'abans i el de després de la guerra, dels quals se sent profundament aïllada. 

M'agrada: És un relat realment valuós sobre el que va suposar la guerra tant al front com a la rereguarda per a una generació sencera de joves britànics que van veure el seu món abruptament truncat per totes aquestes experiències. En especial m'ha semblat interessant la secció central, en què se'ns ofereixen les paraules textuals dels protagonistes a través de les seves cartes i diaris, i la veu de cadascun d'ells destaca vívidament, des dels seus propis caràcters, somnis i inquietuds. 

No m'agrada: En un text tan extens, el ritme narratiu es fa un punt desigual, amb seccions molt interessants i d'altres que es fan més lentes a l'hora de llegir. L'abast del text és tan ambiciós, amb tants temes diferents que mereixen ser tractats, pel que fa al context social, polític i cultural que viuen els personatges, que de vegades la veu narrativa va saltant d'uns temes a uns altres de forma una mica inconnexa i l'exposició cronològica es fa una mica confusa en aquest sentit, especialment en la seva tercera part. 

Coses que escollim, coses que perdem

Ha arribat el Tolkien Reading Day, el Dia de Llegir Tolkien, i aquest any la Tolkien Society proposa com a tema service and sacrifice, servei i sacrifici. És un tema, de fet, quasi omnipresent dins l'obra de Tolkien, i si aquest cop m'ha costat seleccionar les lectures que volia fer, no ha estat per manca d'opcions, sinó més aviat al contrari. Aquest cop he triat dos capítols curtets de El Retorn del Rei, que giren particularment al voltant de la figura de l'Àragorn, però que exploren també el servei i els sacrificis oferts per altres personatges que hi apareixen. El primer d'ells, "Les Cases de Guariment", és un dels meus preferits de tota la vida del llibre sencer, mentre que, estirant del fil del servei de l'Àragorn i el seu paper dins la novel·la, vaig arribar a la part dels apèndixs que ofereix el relat del seu prometatge amb l'Arwen, i que va ser una llàstima que no pogués ser inclòs d'alguna manera, encara que fos indirectament, dins el cos principal de la novel·la. 

Fa uns anys vaig parlar del tema del sacrifici a El Senyor dels Anells en un altre article al blog, on podeu trobar més passatges del text relacionats amb aquest tema. Per no repetir-me, aquest cop he triat textos que no hi van aparèixer. Un altre suggeriment de lectura és un article que vaig trobar a Mythlore, i que em va semblar molt interessant de llegir. Així doncs, deixo tots dos textos enllaçats: 

• Tolkien i la llarga derrota 
• Gwyneth Hood (1993) "Nature and Technology: Angelic and Sacrificial Strategies in Tolkien's The Lord of the Rings" Mythlore: A Journal of J. R. R. Tolkien, C. S. Lewis, Charles Williams, and Mythopoeic Literature: Vol. 19: No 4, Article 2. 

D'altra banda, la preparació del Tolkien Reading Day m'ha enganxat enmig d'una lectura que, inesperadament, m'ha fet pensar molt en Tolkien i en part de la seva biografia: la memòria de la primera guerra mundial Testament de joventut de l'autora britànica Vera Brittain. Ambdós autors tenien la mateixa edat, eren de les Midlands angleses i pertanyien al mateix estrat social, van estudiar a la universitat d'Oxford i van pertànyer a un món cultural molt similar durant la seva joventut, que va quedar traumàticament truncada per la primera guerra mundial. En les seves memòries, Brittain reflexiona, a més, sobre la guerra des del punt de vista dels homes i les dones, i com les seves experiències socialment marcades per aquesta diferència de gènere reflectien en el fons els mateixos patiments i inquietuds. És un aspecte que, de forma més col·lateral i possiblement no tan conscient, també trobem a l'obra de ficció de Tolkien. Així que, si us interessa el tema, també és una molt bona recomanació. 

L'arbre de Gondor de Ted Nasmith (font)

D'entrada, el capítol "Les Cases de Guariment" s'inicia just després de l'acció dels dos anteriors capítols, que s'han centrat especialment en la mort i la destrucció causats per la guerra. Ens trobem davant d'un dels característics alleujaments de tensió que ens proposa Tolkien entre actes, un capítol de descans, i a més en aquest cas especialment atractiu perquè fa confluir els viatges de diversos personatges que fins ara havien estat separats. El capítol obre de forma un punt abrupta des del punt de vista d'en Merry, totalment immers en els horrors de la guerra que acaba de presenciar. 

La pujada, a en Merry, li semblà interminable, un viatge sense cap mena de sentit en un somni odiós que s'allargassava cada vegada més cap a algun final penombrós que la memòria no arribava a copsar. (168) *

De bon principi, el seu xoc és massa fort per poder copsar la situació i recordar tot el que ha passat. D'altra banda, també es troba sota l'influx de l'encanteri del Rei Bruixot, que li ha deixat seqüeles igual que a tots els altres pacients que reposen a les Cases de Guariment. No és fins que es troba cara a cara amb en Pippin i aquest el torna a la realitat que li surt a fora tot el cansament i el dolor que porta acumulat. La seva conversa amb el seu amic és realment commovedora, amb en Pippin intentant reconfortar en Merry amb un to fingidament despreocupat, i aquest immers en els seus pensaments de mort i de foscor. Ja a les cases de guariment, se'ns exposa l'estranya malaltia provocada pels Nazgûl, l'Ombra Negra. De tots els pacients de la casa, en Merry, l'Éowyn i en Fàramir són els que es troben més greus, i és davant la impotència dels guaridors que s'esmenta, per primera vegada, la profecia sobre la capacitat de guarir de l'esperat rei de Gondor. 

Mentrestant, acampat a les portes de la ciutat, l'Àragorn es resisteix a entrar-hi i reclamar el seu tron immediatament, davant d'un potencial conflicte diplomàtic arran del buit de poder que s'ha establert al regne de Gondor amb la mort d'en Dènethor. La casa dels Senescals s'ha fet càrrec de la ciutat durant els últims segles, però en Fàramir es troba incapacitat, per ara, per assumir el poder, mentre que l'Àragorn tem que reclamant el tron sense comptar-hi es pugui desencadenar un conflicte obert si els gondorians no accepten el retorn del rei o es decanten per donar suport al senescal. Cal recordar que l'Àragorn i en Fàramir no es coneixen directament, i l'últim contacte que l'Àragorn va tenir amb la família dels senescals va ser a través d'en Bòromir, que es mostrava ambivalent, com a mínim, respecte del retorn del rei. L'adaptació cinematogràfica de Peter Jackson dissipava tots aquests problemes fent que en Bòromir reconegués obertament l'Àragorn com a rei abans de morir, en una escena certament memorable, però al llibre el comiat entre els dos personatges era força més accelerat i anticlimàtic. 

És tot aquest rerefons que dona tanta força a l'escena de les Cases de Guariment en què en Fàramir i l'Àragorn es troben per primera vegada. Es tracta d'un episodi sobrenatural, amb un Àragorn taumaturg que arrabassa literalment el moribund del reialme de la foscor. La narració pren un to clarament oníric: com li havia passat a en Frodo quan havia estat ferit amb el coltell dels Nazgûl, ara en Fàramir s'enfonsa en el món intermedi dels espectres, mentre que l'Àragorn s'hi endinsa per anar-lo a buscar. Un cop tornat a la vida, el reconeixement de l'Àragorn per part d'en Fàramir, que no necessita presentacions per saber que es troba davant del seu rei, resol tot d'una qualsevol conflicte o divisió que aquest hagi pogut témer. No és tan sols una trobada personal, és també la restauració de tot un llegat polític que s'havia trencat segles enrere. Tolkien carrega la narració de totes aquestes connotacions sense necessitat d'esment, amb una concisió i una economia de paraules que mostren clarament la seva mestria com a narrador: 

Ara l'Àragorn s'agenollà al costat d'en Fàramir i col·locà una mà damunt el seu front. I els que hi eren presents van advertir que es produïa alguna gran lluita, perquè el rostre de l'Àragorn esdevenia de color gris de cansament i, ara i adés, pronunciava el nom d'en Fàramir, però a cau d'orella i de manera cada cop més feble, com si el mateix Àragorn s'hagués distanciat d'ells i ara caminés molt lluny, en alguna vall fosca, cridant algú que s'hi havia perdut. (...) Tot d'un plegat en Fàramir es va moure i obrí els ulls i fità l'Àragorn, que era ajupit damunt seu; i una espurna d'enteniment i d'amor se li encengué als ulls i va dir baixet: - Senyor, m'heu cridat. Ja vinc. Què mana el rei? (178-179) 

Seguidament, l'Àragorn guareix l'Éowyn, que és un personatge que ja sabem que ha patit especialment per arribar fins aquí. El seu conflicte principal a la novel·la gira al voltant del seu rol com a dona dins d'una societat patriarcal que la relega a un espai domèstic que ella viu com una imposició i una càrrega. Desafiant totes les convencions del seu món, i els manaments directes dels homes de la seva família, acaba assumint un rol masculí per poder assolir la glòria en la batalla, reservada només als homes. Tolkien es va criar en el món socialment conservador i moralment purità de la societat victoriana; tanmateix, l'Éowyn està escrita amb una sensibilitat especial a l'hora de descriure els seus conflictes, tant interns com externs, i el seu retrat se'ns ofereix des de la compassió i l'empatia amb la seva experiència, fins i tot quan són els personatges masculins que la judiquen des de fora. Aquí és en Gandalf que exposa el conflicte clarament en termes de gènere: 

vós teníeu els cavalls i fets d'armes i els camps oberts; però ella, nascuda en el cos d'un donzella, tenia un esperit i un valor incomparables, com a mínim, als vostres. I, tot i així, estava fatalment destinada a tenir cura d'un vell, que estimava com a pare i contemplava com en un repapieig mesquí i poc honorable; i el seu paper li semblava més innoble que el de la vara en què es recolzava. (...) Senyor, si no hagués estat perquè l'amor que la vostra germana us professava i el seu sentit del deure li van emmordassar els llavis, potser li hauríeu sentit dir coses tan grosses com aquestes. Però qui sap el que devia dir en l'obscuritat, tota sola, en les vetlles amargues de la nit, quan tota la seva vida semblava encongir-se i les parets de la seva alcova li devien caure al damunt, com una mena de catau per engabiar-hi alguna salvatgina. (180-181) 

Per tant, en aquest capítol trobem serveis i sacrificis de tots colors i per a tots els gustos. De vegades s'assumeixen lliurement, de vegades venen imposats per l'entorn, altres vegades simplement hi són, massa grans per ser expressats amb paraules i, de vegades, s'aprenen a suportar amb diligència encara que no s'hagin escollit. Tots els personatges es troben en aquest tipus de dilemes en algun moment o altre: en Merry ha assumit el seu compromís amb la guerra sense fer-se massa preguntes; l'Àragorn ha vist com la prudència i la mesura amb què ha actuat l'han acabat compensant finalment; en Fàramir ha assumit un nou servei com a culminació de tots els seus sacrificis; l'Éowyn s'ha sacrificat a bastament en dos rols diferents, masculí i femení, i encara falta per veure on acabarà el seu viatge. És en Merry qui resumeix, amb la seva bonhomia habitual i la seva profunditat insospitada, aquest tipus de sentiments amb la seva reflexió final sobre les coses que ens escau estimar. 

Ja he dit altres vegades que el final del capítol em sembla magnífic, amb l'Àragorn i els fills de n'Èlrond guarint tots els malalts de la ciutat i després retirant-se en l'anonimat com si l'arribada del rei hagués estat tan sols un somni. Aquesta idea d'un rei que es posa al servei del seu poble és el que em va portar a voler llegir el capítol dels apèndixs que completa el relat de l'Àragorn, i ens ofereix els detalls de la seva vida que s'escapen de l'abast de la novel·la. Em refereixo a la secció V de l'Apèndix A: "Un fragment de la història d'Àragorn i Arwen". 

D'entrada el capítol s'inicia amb el casament precipitat dels pares de l'Àragorn, davant l'amenaça de la guerra que té lloc al seu voltant. El tema de les relacions a distància és un element molt present en aquest relat en concret, i que remet a l'experiència de la primera guerra mundial que Tolkien havia viscut de primera mà. Els prometatges en temps de guerra eren tan insegurs i angoixosos per a les parelles que es podien resoldre en casaments precipitats, com en el cas d'Àrathorn i Gilraen, o el de Tolkien mateix, que es va casar just abans d'anar al front, o en relacions a distància perllongades en el temps, com és el cas d'Àragorn i Arwen, que podien quedar truncades per la mort en qualsevol moment. 

En tot cas, el moment en què es coneixen ja presenta un dilema força clar per a la parella, i que tant Èlrond com Gilraen expressen explícitament. Si l'Arwen rebutja la immortalitat per poder estar amb l'Àragorn, això suposarà per a l'Elrond perdre la seva filla per sempre; en cas contrari, serà l'Àragorn qui haurà de renunciar al seu amor. Des del punt de vista d'ella, el dilema planteja una pèrdua i un trencament definitius en la seva vida: esculli el que esculli, haurà d'abandonar un dels dos, o bé el pare o bé el promès, per sempre. 

Com és típic de Tolkien, cada triomf dels seus personatges representa un sacrifici, i cap d'ells guanya mai res sense haver-hi perdut alguna cosa a canvi, tampoc. La unió de l'Àragorn i l'Arwen suposarà la renovació del casal de Gondor, i portarà a la Terra Mitjana l'esperança d'arribar a alliberar el món de l'ombra maligna de Sauron. Ara bé, la renovació d'aquesta esperança porta per un camí que demanarà sacrificis dolorosos. És d'especial bellesa la darrera conversa que Àragorn manté amb la seva mare, i que, un cop més, és un exhibició magistral de concisió per part de Tolkien: 

L'Àragorn va mirar de consolar-la tot dient-li: "Potser hi ha una llum més enllà de la foscor; i, si és així, m'agradaria que la veiessis i te n'alegressis". Però ella no respongué res més que aquest linnod: Onen i-Estel Edain, ú-chebin estel anim. ('Vaig donar Esperança als Dúnedain, no he conservat cap esperança per a mi mateixa.') (444) 

* Totes les cites d'aquest article són extretes de l'edició catalana del llibre: J. R. R. Tolkien. El Senyor dels Anells: El Retorn del Rei. Barcelona: Vicens Vives, 2002. La traducció dels textos del capítol "Les Cases de Guariment" és de Francesc Parcerisas; la del text dels apèndixs és de Dolors Udina. 

Mushrooms - Bolets

Overnight, very
Whitely, discreetly,
Very quietly

Our toes, our noses 

Take hold on the loam, 

Acquire the air. 

Nobody sees us, 

Stops us, betrays us; 

The small grains make room. 

Soft fists insist on 

Heaving the needles, 

The leafy bedding, 

Even the paving. 

Our hammers, our rams, 

Earless and eyeless, 

Perfectly voiceless, 

Widen the crannies, 

Shoulder through holes. We 

Diet on water, 

On crumbs of shadow, 

Bland-mannered, asking 

Little or nothing. 

So many of us! 

So many of us! 

We are shelves, we are 

tables, we are meek, 

we are edible, 

Nudgers and shovers 

in spite of ourselves. 

Our kind multiplies: 

We shall by morning 

Inherit the earth. 

Our foot's in the door. 

Sylvia Plath, The Colossus (1960)

Fotografia de Jenna Hamra

Durant la nit, 

blancament, i discreta, 

i molt callada, 

amb els peus, amb els nassos 

ens aferrem al llim, 

adquirim l'aire. 

Ningú no ens veu, 

ens atura o ens traeix; 

els granets es fan lloc. 

Suaus punys insisteixen 

a fer alçar la pinassa, 

el jaç de fullaraca, 

fins i tot el paviment. 

Amb martells, amb ariets, 

sense vista ni oïda, 

sense cap mena de veu, 

eixamplem les esquerdes, 

ens obrim pas pels forats. 

Ens alimentem d'aigua, 

d'engrunes d'ombra, 

amb gestos insípids, 

demanant res o molt poc. 

N'hi ha tants, de nosaltres! 

N'hi ha tants, de nosaltres! 

Som lleixes, som 

taules, som humils, 

som menjables. 

Pitgem i empentem 

quasi sense voler. 

Ens multipliquem: 

abans que arribi el matí 

heretarem la terra. 

Tenim el peu a la porta.  

Sylvia Plath, The Colossus (1960)

La traducció al català és meva.

Bon dia mundial de la poesia!