"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

27 de juliol de 2010

Botchan (#5)

Avui us ofereixo la ressenya d'un llibre de ficció que és una autèntica joia: Botchan, de l'autor japonès Natsume Soseki (1867-1916). (Val a dir que se'l coneix normalment com a Soseki, tot i que el seu nom real era Natsume Kinnosuke, i Natsume era el cognom.) D'aquest autor he llegit Kokoro i Botchan, i val a dir que entre elles no tenen gaire a veure. Botchan és una mena de sàtira humorística, amb un ritme frenètic, sobre la societat japonesa del moment (principis del XX), immersa en ingents esforços per conciliar tradició i modernitat. Kokoro, en canvi, és un drama intensíssim i tràgic el ritme del qual és molt més lent i pausat (hi ha moments en què et sembla estar veient caure les flors del cirerer a càmera lenta...), i l'estil potser és més clàssic o més fidel, per dir-ho així, a les formes japoneses tradicionals, tot i que les inquietuds que s'hi presenten semblen ser també les de l'home modern. Malgrat tot, això no és ni una comparativa entre les dues novel·les, ni una ressenya de Kokoro, així que si en voleu saber més, us recomano que les llegiu totes dues. 

Sinopsi: Botchan és un jove de Tòkio acabat de llicenciar que és enviat a fer de professor a una escola de secundària d'un poble perdut de províncies. La seva percepció ingènua del món i la dificultat que troba per reconèixer el caràcter autèntic de la gent el faran involucrar-se en tota mena d'aventures normalment basades en els malentesos. 

M'agrada: El to irònic i humorístic del llibre, en la majoria dels casos irreverent, que satiritza certes tradicions japoneses. Aquesta combinació amb la fermesa de caràcter cent per cent japonesa del protagonista fa que el resultat sigui molt curiós. És un llibre molt divertit.

No m'agrada: Suposo que als lectors occidentals se'ns deuen escapar certes coses del marc cultural japonès. 

23 de juliol de 2010

Mooreeffoc

No volia abandonar el tema de Tolkien sense fer referència a un altre fragment que vaig trobar a l'assaig de Joseph Pearce (Minotauro, 2000, p 177-178). Aquest està extret d'un dels seus assajos, "Els monstres i els crítics" (més concretament a "Sobre els contes de fades" dins d'aquest volum) i és, al meu parer, més filosòfic i no tan teològic com l'anterior. S'hi exposa una part de la seva teoria del mite (o "conte de fades", en la terminologia tolkiniana), on veiem que les propietats catàrtiques del relat tenen molt a veure, de vegades, amb certa concepció de la comprensió i la interpretació, aquella que recupera el meravellament i l'admiració per les coses: què hi ha més humà que això?

... necesitamos renovarnos. Deberíamos volver nuestra mirada al verde y ser capaces de quedarnos de nuevo extasiados -pero no ciegos- ante el azul, el rojo y el amarillo ... Los cuentos de hadas nos ayudan a completar esta renovación ...
 La Renovación (que incluye una mejoría y el retorno de la salud) es un volver a ganar: volver a ganar la visión prístina. No digo "ver las cosas tal cual son" para no enzarzarme con los filósofos, si bien podría aventurarme a decir "ver las cosas como se supone o se suponía que debíamos hacerlo", como objetos cercanos a nosotros. En cualquier caso, necesitamos limpiar los cristales de nuestras ventanas para que las cosas que alcanzamos a ver queden libres de la monotonía del empañado cotidiano o familiar, y de nuestro afán de posesión ... Esta cotidianedad es el castigo por la "apropiación": los objetos cotidianos o familiares (en el peor de los sentidos) son aquellos de los que nos hemos apropiado, legal o mentalmente. Decimos que los conocemos. Son como aquellas cosas que una vez llamaron nuestra atención por su brillo, su color o sus formas y que, ya en nuestras manos, encerramos con llave en el arca, las hacemos nuestras y, una vez poseídas, dejamos de prestarles atención. 
Los cuentos de hadas, naturalmente, no son el único medio de renovación o de profilaxis contra el extravío. Basta con la humildad. Y para ellos en especial, para los humildes, está Mooreeffoc, es decir, la fantasía de Chesterton. Mooreeffoc es una palabra imaginada, aunque se pueda ver escrita en todas las ciudades de este país. Se trata del rótulo "Coffee-room", pero visto en una puerta de cristal y desde el interior, como Dickens lo viera un oscuro día londinense. Chesterton lo usó para destacar la originalidad de las cosas cotidianas cuando se nos ocurre contemplarlas desde un punto de vista diferente del habitual.

Tolkien, "Els monstres i els crítics"


14 de juliol de 2010

Tolkien i l'Àngel Guardià

Aquest és un fragment d'una carta de Tolkien al seu fill Christopher que vaig trobar al llibre Tolkien: hombre y mito (Minotauro, 2000, p 109-110). És molt dens i profundament teològic, tot i que potser valgui la pena mirar-se'l. A mi m'ha semblat, tot i que pugui diferir del sentit que li va donar Tolkien originalment, que es refereix suficientment al fet que l'àngel guardià de cadascú pot ser una altra persona, tangible i immanent, "que és al mateix temps amb nosaltres i al Cel" (és a dir, en la ment de D-, si se'm permet l'expressió, i amb això em refereixo a buscant permanència, és a dir, transcendint el simple moment cap a alguna cosa que no només és, sinó que també significa, i significa, òbviament, per a un subjecte, per als subjectes). És a dir, aquell, em penso, a qui María Zambrano es refereix quan diu: "És el germà", l'altre, l'alteritat.

 Tu referencia al cuidado de tu ángel guardián me hace temer que tienes especial necesidad de "él". Me atrevo a decir que ello es así realmente... Me recuerda también una súbita visión (o quizás una apercepción que asumió de inmediato en mi mente una forma visual) que tuve no hace mucho cuando pasaba media hora en St. Gregory antes del Santo Sacramento ... Percibí o evoqué la Luz de Dios y, suspendida en ella, una pequeña mota (o millones de motas, a una de las cuales tan sólo se dirigía mi minúscula mente) que resplandecía blanca por acción del rayo individual venido de la Luz que a la vez la sostenía y la iluminaba ... Y el rayo era el Ángel Guardián de la mota: no una cosa que se interpusiera entre Dios y la criatura, sino la atención misma de Dios personalizada. Y no digo "personalizada" por una mera figura del lenguaje de acuerdo con las tendencias de la lengua humana, sino una verdadera (finita) persona. Pensando en ello desde entonces -porque toda la cuestión fue muy inmediata y no recuperable en torpes palabras, por cierto no la intensa sensación de alegría que la acompañaba y la advertencia de que la brillante mota en equilibrio era yo mismo (o cualquier otro ser humano en que yo pensara con amor)-, se me ocurrió que ... éste es un paralelo finito de lo Infinito. Así como el amor del Padre y el Hijo ... es una Persona, el amor y la intención que la Luz centra en la Mota también es una persona (que está a la vez con nosotros y en el Cielo): finita, pero divina, es decir, angélica. De cualquier modo, mi muy querido, recibí consuelo ... que (me temo) no he logrado transmitir; pero tengo ahora la definida convicción de que estás en equilibrio y resplandeciente en la Luz; aunque tu cara (como todas nuestras caras) está apartada de ella. Pero podríamos ver el resplandor de las caras (y las personas aprehendidas en el amor) de los demás.

 Tolkien, Cartes


8 de juliol de 2010

The Gypsy's Wife

Aquesta també és una de les meves cançons preferides. Espero que us agradi.

2 de juliol de 2010

Tolkien: hombre y mito (#4)

Aprofitant que últimament vaig poder llegir El Señor de los Anillos y la filosofía, recentment editat en castellà, vaig arrodonir certes parts de la reflexió gràcies al llibre que avui us presento: Tolkien: hombre y mito. Aquest assaig de Joseph Pearce, editat a Minotauro, és una de les obres de referència més interessants que he trobat sobre la vida i l'obra de Tolkien. Se centra sobre tot en l'anàlisi de la personalitat de l'autor a través de les seves experiències biogràfiques, i en l'anàlisi d'alguns aspectes de la seva obra, especialment del Silmarillion i del Senyor dels Anells a partir d'aquests trets de caràcter. A partir d'aquesta aproximació biogràfica, el llibre tracta principalment el plantejament teòric de Tolkien a l'hora d'enfocar aquestes obres, especialment pel que fa al terreny de la teologia, i també la seva relació com a autor amb una cultura concreta, anglesa més que europea en la majoria dels casos. Crec que agradarà a fans de Tolkien que vulguin aprofundir en aquestes qüestions més aviat acadèmiques. 

Continguts: L'obra consta de diversos capítols temàtics, tot i que ordenats per la seva referència cronològica a la biografia de l'autor. Així doncs, podem trobar la infància i formació de Tolkien, Tolkien com a pare de família i creador (sovint són el mateix des del punt de vista de Pearce), Tolkien com a acadèmic i membre dels Inklings, Tolkien enfrontat als seus crítics, etc. L'anàlisi es fa especialment profunda sobre tot pel que respecta als temes teològics i metafísics: relacionats molt sovint amb la pròpia teoria de Tolkien sobre l'estructura narrativa dels relats mateixos. Trobo molt destacable, per exemple, l'anàlisi que fa cap al final del llibre d'algunes de les seves narracions curtes, com 'La fulla' d'en Niggle.

M'agrada: El constant recurs a la veu del propi Tolkien en el llibre a través de les nombroses citacions de les seves cartes i assajos, i el retrat que fa de l'home, amb les seves virtuts i defectes, la valoració dels quals queda més aviat a discreció del lector. També és un punt fort la justificació que fa Pearce de l'obra de Tolkien davant de les crítiques que ha anat rebent des de la publicació de El Senyor dels Anells. La principal d'aquestes crítiques, l'acusació de Tolkien d'oferir evasions de la realitat, es troba de cara amb el contrast que suposa la teoria del mite d'aquest autor: el mite com a inmersió directa i profunda en la realitat.

No m'agrada: Algunes de les explicacions, sobre tot en l'aspecte més teològic, poden resultar una mica denses en alguns moments. La justificació davant les crítiques, de la qual acabo de parlar com a punt fort, pot semblar un pèl massa forçada en alguns passatges, sobre tot els que tracten de defensar la inmersió del mite en la realitat a través del recurs a una realitat superior, més rica i més plena que l'habitual. Tanmateix, al meu parer això no resta rigor ni credibilitat a la teoria del mite de Tolkien en conjunt, si se l'analitza intentant extreure'n el valor intrínsec que té per a l'anàlisi de la nostra cultura i de la forma com interpretem el món. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons