"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

12 d’oct. 2010

Política i poder en Hannah Arendt (V)

5. Poder i violència

Arendt destaca com a tret característic d'aquest plantejament polític de la Modernitat el fet que els éssers humans queden més subjectes a la necessitat de la vida que a la violència exercida per l'Estat per a seguretat de tothom. És a dir, el resultat és que tots els habitants de l'Estat es converteixen en "laborants" primàriament i de forma més estricta que en ciutadans. Això ens porta a parlar de la distinció que Arendt realitza entre violència i poder. En moltes de les teories polítiques clàssiques - per exemple Weber - el poder ve indissolublement lligat a la violència ja que aquest s'identifica amb un esquema de dominació. Tanmateix, això no concorda amb la concepció de política que Arendt ofereix en el seu pensament, en què poder i política són més aviat nocions contradictòries i excloents entre elles. El poder, per a Arendt, és la potència que resulta de l'acció conjunta de diversos éssers humans: depèn, precisament, del nombre d'éssers humans que aconsegueixin coordinar la seva acció i, per tant, de la pluralitat. La violència, en canvi, és essencialment unitària, per més que pugui exercir-la un col·lectiu, una institució o un sol individu, en tant que, com a simple instrument, no depèn del nombre. 

Com s'explica aquesta oposició? Arendt l'explica basant-se en el fet que la seva noció de poder, en dependre essencialment de la pluralitat, introdueix la veritable acció en l'espai públic, és a dir, allò que, per ser provocat per molts, resulta veritablement nou i fortuït. La violència, en relació amb el poder, no té aquesta capacitat, ja que és tan sols un mitjà, però no és quelcom que pugui ser perseguit per si mateix, o presentar un curs d'actuació veritablement original, perquè està imbuïda de la intenció d'aquell que l'exerceix i, per tant, forma part d'un pla o esquema previ. D'aquesta forma, la violència és apolítica i prepolítica, perquè serveix a un cert tipus de fi o objectiu; ja sigui per formar una unitat política en la forma en què Arendt la concep (per exemple en el cas de la revolució), ja sigui com a defensa d'aquesta unitat política contra una amenaça exterior, o bé al servei d'un model de dominació, com pot ser el totalitari, amb l'objectiu de suprimir l'espai polític. La violència sempre actua com a mitjà i, per tant, no és pròpiament política, ja que per tal que hi hagi política fa falta acció i, per tal que hi hagi aquesta, participació en la pluralitat. 

Així doncs, hem vist com els ciutadans han quedat subjectes, en virtut del plantejament polític de la Modernitat, a l'esquema econòmic de producció i consum, al cicle de la subsistència biològica. Arendt explica aquest fenomen a través de les nocions de judici i prejudici, que ja hem introduït anteriorment. La necessitat de deslligar llibertat i espai públic, de desvincular la política de la realització més profunda per a l'ésser humà i relegar aquesta a l'àmbit privat; la necessitat de col·locar un govern que exerceixi legítimament la violència, però que pugui ser controlat, en l'espai públic que els participants de l'àgora havien deixat vacant; tot això va partir en un moment determinat (una conjuntura històrica que ja hem observat en el capítol anterior) d'un judici. I allò que per als filòsofs teorètics de la polis, en primer lloc, i després per als cristians havia estat fruit del judici, és a dir, d'una circumstància lligada directament a la seva experiència, amb el temps va passar a ser un prejudici. Això significa que va passar a ser un contingut acceptat, no lligat a l'experiència directa dels ciutadans que van venir després, i que aquests no van qüestionar. D'aquí que el judici primigeni es convertís en prejudici. 

Aquest prejudici explica el fet que la percepció actual de l'estat de coses (almenys actual en el moment en què Arendt va escriure aquesta obra, però perfectament extrapolable, al meu parer, a l'estat de coses actual, en què les instàncies que exerceixen el domini cada cop són més ambigües i indeterminades a la mirada del ciutadà corrent, però la potència i capacitat de les quals és cada cop més forta) sigui que la política és la font de tots els mals socials, i que aquesta hagi de ser destruïda abans que destrueixi la humanitat sencera o la vida en el planeta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada