"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

29 de desembre de 2011

Haiku glaçat

Aquí em vaig saltar unes quantes convencions de l'art del haiku. Ni l'estat mental en què el vaig composar era l'adequat ni he remès a cap element físic, natural o concret. Potser va ser només suggestió, o que vaig sacrificar la concreció pel poder de les metàfores. Sigui com sigui, això és el que en va sortir, primer en català i, després, traduït al castellà: 

Catàleg d'enyors,
l'esperança sempre oberta:
mapa d'incerteses.


Nostalgias varias, 
mapa de incertidumbres
y una esperanza.

21 de desembre de 2011

Prodigis del cel

Es poco probable que se trate de un personaje histórico, pero no es una mera invención de Geoffrey: su nombre aparece, junto con su apodo, en la poesía galesa antigua. Más adelante, Geoffrey cuenta una historia acerca de una gran estrella, una especie de nova, con un rayo que termina en una bola de fuego en forma de dragón; Merlín asocia el portento con Úter y, por consiguiente, se le otorga el título de "Pendragón". 
Geoffrey Ashe,  Merlín: historia y leyenda de la Inglaterra del rey Arturo. Barcelona: Crítica, 2007. p 47-48. Traducció d'Alejandra Chaparro.

El text a què Ashe fa referència és la Història dels reis de Britània de Geoffrey de Monmouth (s. XII). No és cap secret que el cicle artúric és una cristianització de l'antiga mitologia galesa. I potser és un esforç de tants per cristianitzar el llegat cèltic, però a mi de vegades m'agrada pensar simplement que els relats que més ens fascinen sempre s'assemblen entre ells, com si tinguessin un aire de família.

Bones festes a tothom!


15 de desembre de 2011

Vocalise

Quan vaig descobrir aquesta peça de Rachmaninov em vaig quedar molt impressionada. I és que sóc aficionada a la clàssica, però sempre necessito el meu temps per aprendre a escoltar cada autor i cada composició. Suposo que per als entesos no serà cap sorpresa, però si algú no la coneix, si us plau, que no passi de llarg. Em penso que cada cop que la sento em sona diferent. He triat la interpretació de Natalie Dessay perquè va ser la que vaig sentir per primera vegada. Espero que us agradi.


9 de desembre de 2011

Modernidad y Holocausto (#13)

Aquest assaig presenta una anàlisi molt àmplia i acurada sobre els factors sociològics que van conduir a l'Holocaust. En la línia del que defensa Arendt en els seus escrits sobre el tema, Zygmunt Bauman també posa sobre la taula un dubte raonable pel que fa a l'aparent singularitat històrica i filosòfica que trobem en la monstruositat de l'Holocaust. Mentre que Arendt ho fa a través del pensament polític i moral, Bauman li dóna a la qüestió un enfocament sociològic, i pretén aclarir alguns trets paradoxalment moderns (i que ho són d'una forma autèntica i genuïna) perceptibles en els comportaments tant de víctimes com de botxins. D'aquesta forma, no ens trobem davant d'una explosió de violència salvatge i sobtada com podria ser propi de les societats premodernes; sinó que precisament estem parlant d'un ús racional i eficaç de les eines que el context de la modernitat posa al servei de l'ésser humà quan un ideal de planificació social (aprovat per l'autoritat social de les institucions del moment) passa per sobre dels principis bàsics de la moralitat. Per comprendre això és indispensable observar el paper que juguen la burocràcia i la seva jerarquització de les tasques, l'autoritat funcional de la ciència i de la tècnica, i el càlcul racional d'efectivitat en un procés que porta a deshumanitzar les víctimes, crear indiferència moral en els espectadors i suprimir la percepció de la pròpia responsabilitat per part dels botxins. Aquesta obra planteja, en definitiva, una valuosa reflexió sobre els perills d'alguns trets de les societats modernes que deixen la porta oberta a possibilitats d'horror i barbàrie. 

Continguts: En el primer capítol Bauman explica els defectes que troba a les teories sociològiques tradicionals que presenten la història de les societats com un procés de gradual civilització, i descriu els trets de l'Holocaust que considera com a conseqüències del procés de modernització. Al capítol 2 se'ns fa una retrospectiva històrica sobre l'alienació del jueus en la societat europea, i els elements d'aquest procés que estan íntimament lligats a la modernitat. En el capítol 3 s'exposa l'interès que pot tenir el racisme en la construcció de les identitats col·lectives, i el paper que juguen l'aïllament i l'extermini en la consecució pràctica d'aquests ideals. El capítol 4 desenvolupa les tesis centrals del llibre (que els factors que creen la singularitat de l'Holocaust en el fons són força corrents), i entra amb més profunditat en l'organització del genocidi. El capítol 5 està dedicat a una de les parts més impactants i doloroses de l'experiència històrica de l'Holocaust: com es va aconseguir que les víctimes cooperessin en la seva pròpia destrucció. El capítol 6 planteja el lloc on queda l'ètica dins tot aquest procés, a través de la lectura dels resultats dels experiments de Milgram. El capítol 7 conclou el llibre retornant a les teories sociològiques, i plantejant la possibilitat d'un origen presocial de la moralitat. El capítol 8 és un epíleg que recull la idea que la vergonya, tot i no ser un sentiment positiu, potser de vegades, en casos extrems, és l'únic i últim recordatori del fet que encara som humans. 

M'agrada: La falta de prejudicis del plantejament, i l'amplitud de la visió que planteja (des de tots els punts de vista: víctimes, botxins, testimonis, historiadors, sociòlegs i filòsofs morals).

25 de novembre de 2011

El que et pertoca estimar

L'estiu passat vaig tornar a El Senyor dels Anells, un altre cop no me'n vaig poder estar (i ja en van sis). Ara intentaré reivindicar un personatge menor de la saga, en Merry, que no és que tingui una gran importància per a l'argument de l'obra, i que en determinats passatges sembla que només passava per allà o que no aconseguirà mai el seu episodi de protagonisme, el seu quart d'hora de glòria (com en Sam enfrontant-se a la malèfica Shelob o en Pippin "interferint en els afers dels mags"). Tot i que el seu gran moment arriba, finalment, a Pelennor, podríem dir que la seva rellevància en la novel·la queda força amagada. És cert que de tant en tant demostra ser un pèl més espavilat  i força més assenyat que els altres hobbits, si més no, més que en Sam i en Pippin. I potser és el que Tolkien anomena en la novel·la "el sentit comú dels hobbits" o potser és, com diu en Gandalf, que després d'anys i anys de conèixer-los encara et sorprenen, però fa la impressió que de tant en tant és en Merry qui veritablement entreveu el rerefons heroic de la història. Una de les perles de saviesa que Tolkien ens ofereix en la novel·la, precisament en boca de Merry, és la següent:

És millor començar per estimar el que et pertoca estimar, suposo: has de començar per algun lloc i tenir-hi arrels, i el sòl de la Comarca és profund. Tot i així, hi ha coses més profundes i més altes; i si no fos per elles cap ancià podria cuidar del seu jardí en el que considera tranquil·litat, tant si en coneix l'existència com si no. Me n'alegro de conèixer-les una mica. 

Traduït al català de J. R. R. Tolkien, The Lord of the Rings, HarperCollins 2003, p 852

Al llarg de la teva vida trobes un munt de coses que et superen, que saps que per més que t'hi esforcis no aconseguiràs explicar o comprendre en absolut i, de vegades, tanmateix, no pots evitar de pensar que aquestes precisament són les essencials. Tot i així, el primer pas sempre és conèixer i estimar el que és al nostre abast. Això és el que esdevé heroic quan es tradueix en els fets. De forma que no tens la capacitat de canviar-ho tot, ni de fer el món a imatge dels teus designis: només tens el deure de millorar el que es troba al teu abast, i és aquí on el granet de sorra es torna essencial. Això és el que Merry expressa, en una conversa amb Éowyn, a la pel·lícula de Peter Jackson. És un moment commovedor escrit per al guió de la pel·lícula, i que a la novel·la no apareix, tot i que en poguem trobar paral·lels com el que acabem de citar. Llàstima que sigui una escena inèdita al cinema i que només es pot veure a la versió estesa de The Return of the King

Sou lleial i valenta i teniu moltes coses per les quals viure i molts que us estimen. Sé que és tard per fer-se enrere. Sé que no hi ha motius per tenir esperança. Si fos un cavaller de Rohan, capaç de fer grans gestes... Però no ho sóc. Sóc un hobbit. Sé que no salvaré la Terra Mitjana. Només vull ajudar els meus amics.


17 de novembre de 2011

Pensaments sobre el llibre digital

Es fa una mica estrany pensar en un món en què el llibre format paper hagi desaparegut, tot i que els experts s'apressin a tranquil·litzar-nos i dir-nos que això no passarà, que els dos formats -digital i tradicional- conviuran indefinidament. Fins i tot així, es fa una mica estrany pensar en un món en què el format tradicional quedi com a raresa d'antiquari o col·leccionista, de fetitxista de l'olor i el tacte del paper, o simplement d'amant dels clàssics. El que se'm fa més estrany de tot, de totes formes, és imaginar un món en què una obra futurista i trencadora com Fahrenheit 451, de Ray Bradbury, es pugui tornar anacrònica per l'estranyesa del seu argument (imagina't, una societat totalitària que es dedica a cremar una antigalla com els llibres paper, amb el supòsit que la lectura fa la persona lliure de pensament i de consciència). Amb el temps resultarà tan estrany com ara passa amb els complicats rituals de l'amor cortès. O, sense necessitat d'anar tan lluny en el temps, com l'Anna Karenina tallant amb languidesa les pàgines de la seva novel·la. Potser és que la revolució digital ja ens ha canviat culturalment.


12 de novembre de 2011

La filla d'Homer (#12)

Una altra de mites grecs, si a algú li interessa el tema. Aquesta és una de les millors lectures que vaig fer l'estiu passat. És clar que no és difícil de recomanar si de qui estem parlant és Robert Graves (1895-1985). La filla d'Homer és una interessant recreació del que podria haver estat un hipotètic procés d'escriptura del poema de l'Odissea. I ens explicarem. Aprofitant les nombroses teories sobre la controvertida identitat de l'Homer històric (si és que se li pot dir així), Graves empra una d'aquestes hipòtesis com a punt de partida per fer-ne una novel·la on s'estableix una constant correspondència entre (1) el substrat mític i cultural de què l'epopeia homèrica parteix, (2) les aventures dels personatges ficticis que protagonitzen el relat creat per Graves, i (3) l'obra de l'Odissea real, tal com ens ha arribat als nostres dies i tal com el lector rememora en determinats passatges. El resultat de tot plegat és una novel·la breu i intensa, magníficament escrita i amb una impecable recreació d'ambient i de context que enganxa des de la primera pàgina fins l'última. La hipòtesi que Graves pren com a referència en aquest cas és la possibilitat que l'Odissea fos escrita per una dona, diuen els entesos que per qüestions estilístiques i narratives que la diferenciarien de la Ilíada. Per més esotèric que pugui resultar el plantejament en la teoria, La filla d'Homer, tanmateix, ens convida a deixar de banda les disputes acadèmiques i acceptar aquesta premissa sense reserves: només així s'aconsegueix gaudir d'una novel·la ben escrita i del plaer d'una lectura com a aquesta. La clau de l'argument es troba en els segles de diferència que separen els fets llegendaris de la guerra de Troia del moment històric en què les epopeies transmeses de forma oral son posades per escrit, fixant així els textos homèrics que han arribat (de forma parcial) als nostres dies: quan tens en compte aquesta distància, no és gens difícil comprendre el plantejament d'un context en què el relat dels herois de la guerra de Troia ha esdevingut llegendari. En la novel·la, l'escriptura de l'Odissea corre a càrrec d'un dels personatges de l'epopeia original, la princesa Nausica, que en les seves ratlles s'hauria descrit a sí mateixa com el personatge homèric que rescata Odisseu de l'últim dels seus naufragis. Tanmateix, la major part de la novel·la és destinada a revisitar el relat homèric de l'arribada d'Odisseu a Ítaca en forma de captaire i el càstig dels pretendents de Penèlope, que en aquest cas, són els pretendents de Nausica en absència del seu pare. D'aquesta manera, l'illa de Sicília on se situa l'acció de la novel·la es transforma al mateix temps en l'illa dels feacis i l'Ítaca del relat homèric. Tot això queda complementat pels nombrosos relats de llegendes i mites més o menys independents que van quedant explicats, en la novel·la, com a relats secundaris, però que al lector que estigui familiaritzat mínimament amb el text original de l'Odissea no li costaran gaire de reconèixer.

Sinopsi: Nausica és filla d'un dels múltiples reis clànics que configuren el panorama de la Grècia arcaica tal com se'ns presenta en els textos homèrics. Quan el seu germà gran desapareix misteriosament i el seu pare emprèn un viatge per tal d'anar-lo a buscar, els seus nombrosos pretendents aprofitaran l'ocasió per ensenyorir-se del palau reial pressionant-la per tal que prengui una decisió. Tanmateix, també rebrà l'ajuda inesperada d'un nàufrag d'origen cretenc que troba casualment a la costa i que se li presenta com a suplicant.

M'agrada: el detallisme de les descripcions i de l'ambient, i també els nombrosos relats independents que acompanyen la trama principal.

No m'agrada: l'erudició del seu autor pot fer la novel·la un pèl obscura per al lector que no estigui familiaritzat amb la mitologia grega. A part d'això, si es compara el text de la novel·la amb el de l'autèntica Odissea d'Homer, es podria acusar a Graves de manca d'originalitat, si més no pel que fa a la trama principal de la novel·la i a molts dels relats i dels diàlegs que es posen en boca dels personatges (de vegades literalment copiats de l'original). 

3 de novembre de 2011

Les veus del Pamano (#11)

Les veus del Pamano de Jaume Cabré és una novel·la que il·lustra d'una forma clara i contundent la qüestió de la memòria, tot i que narra principalment la història d'una tergiversació de la memòria. Un dels seus temes principals, al meu parer, és l'elaboració de la història a través del relat que en fem, i com el relat pot quedar de vegades molt allunyat de l'experiència real dels protagonistes que l'han viscuda. La història com a experiència vital i la història com a relat: crec que és una forma de resumir el missatge, de vegades implícit i de vegades força explícit, que conté aquesta novel·la. La història com a experiència vital queda reflectida en el relat de les vicissituds dels personatges durant la postguerra, ja que Les veus del Pamano és una història dels odis i les rancúnies que alimenten la barbàrie en un poble petit; en tant que, si queda força clar que en tots dos bàndols hi ha víctimes i botxins, també és evident que els vencedors utilitzen la prerrogativa de la venjança d'una forma salvatge i sense cap mena d'escrúpol moral. Durant tot el relat se'ns ofereix una descripció vívida i emotiva de l'ambient opressiu i pertorbador de la immediata postguerra, i del que va significar per a un parell de generacions viure amb la por al cos. Pel que fa a la història com a relat, la seva autoria se'ns mostra també com a prerrogativa dels vencedors en forma de versió oficial dels fets. Els vençuts també exerceixen el seu dret a articular el seu propi relat, tot i que a curt termini aquest no serà escoltat. De la mateixa manera, la novel·la ens mostra, amb un pessimisme explícit, com aquesta dualitat de rols persisteix fins a l'actualitat demostrant-nos que acabem tergiversant fins i tot el relat de la nostra vida quotidiana. El fet que en l'actualitat el marit de la protagonista acabi justificant amb mentides la seva manca d'honestedat conforma un epíleg amarg i trist a una història ja de per si amarga i trista. Com a avís per a navegants, només destacar que Les veus del Pamano és una novel·la complexa, on es barregen en un mateix paràgraf, per exemple, fragments d'escenes i converses diferents que estableixen paral·lels entre la història de la postguerra, la de finals de la dictadura i la de l'actualitat. Una de les seves virtuts és que l'ordre del relat no sigui cronològic, sinó que vagi donant voltes i baixant progressivament a nivells de profunditat de forma que els fets clau per a l'acció no es descobreixin fins al final. Això, tanmateix, fa que la lectura sigui més fàcil quan es fa per segona vegada. 

Sinopsi: Una mestra d'escola descobreix per casualitat el relat de la història del mestre Oriol Fontelles, que va arribar al petit poble de Torena, al Pirineu lleidatà, poc després d'acabada la guerra. Allà, la seva covardia va fer que tothom el relacionés amb les figures d'autoritat i de poder econòmic del poble. Tanmateix, la seva vida també amagava certes facetes ignorades per quasi tothom. 

M'agrada: La complexitat de la història que es narra i el to conversacional en què està escrita. 

No m'agrada: Algunes trames secundàries fan la lectura una mica feixuga en determinats moments. 

25 d’octubre de 2011

Maria Barbal al Cèntric

Ahir a la tarda vam poder assitir, al Cèntric, a un col·loqui amb Maria Barbal, l'autora de Pedra de tartera, i també amb Lurdes Barba i Rosa Cadafalch, directora i una de les actrius, respectivament, del muntatge teatral sobre aquesta novel·la. La conversa va girar al voltant de l'adaptació de la novel·la al teatre, i de com això requereix molt sovint un canvi de llenguatges i d'estratègies narratives, per a transportar a l'escenari tot allò que en la novel·la és un monòleg intern. Però, a part d'això, també va donar peu a parlar pròpiament de la novel·la com a relat de personatges concrets, immersos en una realitat quotidiana opressiva i absorbent en la majoria dels casos, més que com a relat objectiu de fets històrics. Com vam poder veure, aquesta és una realitat que es repeteix en múltiples contextos, no sols de Catalunya, sinó també extrapolables a arreu del món. Possiblement tots els lectors de la novel·la poden identificar situacions, actituds, caràcters o, fins i tot, retalls de converses que ens són familiars i no tan llunyans en el temps com podríem suposar. Perquè Pedra de tartera retrata els patiments d'una generació que encara ens és força propera: la sequetat i l'austeritat com a vehicle principal de les relacions humanes, i el silenciament dels sentiments i la submissió a les circumstàncies (sobre tot per part de les dones) són una característica fàcilment identificable en els relats (no sols ficcionats, sinó també en testimonis orals i directes) de l'època de la qual parlem. Va ser tot un privilegi poder-ho sentir directament de l'autora, que ens va aclarir la seva relació personal amb aquesta obra, i ens ha ofert una excusa immillorable per a rellegir aquesta magnífica novel·la.  


21 d’octubre de 2011

Un trosset d'història

Gombrich finalitzava la seva obra Breu història del món amb un capítol dedicat a "El trosset d'història que m'ha tocat viure": un trosset, deia, que ha d'ésser constantment revisat i reescrit perquè, quan parlem d'història, els fets que ens són més propers són també aquells dels quals en tenim menys perspectiva, i fins i tot, en certs casos, menys informació. Com més ens apropem al present, més s'obre la història cap al futur: no serà fins d'aquí uns quants anys quan començarem a entendre i a ser capaços d'explicar el que realment està passant. Però tot i així, no hi ha res més d'humà que entregar-se a l'optimisme quan n'hi ha motius, i feia temps que anàvem necessitats de bones notícies. Uns quants retalls per a l'arxiu de la història: 


14 d’octubre de 2011

La seducció de Merlí

És una obra curiosa: La seducció de Merlí (1874), del prerrafaelita Edward Burne-Jones. No és que sigui precisament el meu estil preferit, i tampoc no és que el conegui gaire, en general, però vaig descobrir aquesta obra de forma indirecta i, si més no, em va obligar d'entrada a posar els prejudicis entre parèntesi. És una de les diverses obres d'aquest moviment i d'aquest autor que recreen motius del cicle artúric. En concret, el quadre ens mostra el mag Merlí amb la seva deixeble i estimada (sovint anomenada Viviana o Nimue). Recomano l'obra Merlín: historia y leyenda de la Inglaterra del rey Arturo (Merlin: The Prophet and his History) de Geoffrey Ashe a tothom que vulgui apropar-se als orígens del mite d'una forma més o menys exhaustiva. L'obra ens ofereix una exploració de les versions literàries més antigues dels relats referents a Merlí, tractant de traçar hipòtesis sobre l'origen d'aquest personatge. Era un ésser diví o humà? Era un endeví o profeta, més que un mag? La clau per entendre tot plegat ens ve de la mà dels myrddin, personatges històrics o pseudohistòrics inspirats amb el do de la profecia per una divinitat britànica primigènia, Myrddin, que entraria en relació amb els antics rituals druídics. Per tant, és possible que el personatge llegendari fes referència en el seu origen a diversos profetes històrics que es diuen intermediaris inspirats per un esperit superior (com si es tractés de mèdiums). Ben allunyats, per tant, de la figura d'ancià amb barba blanca que se'ns ha oferit habitualment ja que, si als textos ens remetem, la primera aparició literària d'aquest personatge, en un escrit del segle XII, ens el presenta en forma d'adolescent. Així doncs, un Merlí molt humà i fins i tot vulnerable, la perdició del qual serà, segons la llegenda, una frustrada relació amorosa. I què trobem en el quadre de Burne-Jones? Sembla que fos precisament aquest Merlí el que l'autor tenia en ment quan en va crear aquesta imatge, la d'un Merlí ni jove ni vell amb una expressió a la cara que, a mi en particular, em sembla pensarosa, però que, en tot cas, no sembla gens fàcil d'interpretar. Seduït o enamorat?


6 d’octubre de 2011

Història d'una vida

Històries sorprenents d'un empresari visionari. In memoriam.

30 de setembre de 2011

"Som iguals"

Això és el que li diu un petit alienígena al protagonista de District 9, pel·lícula de Neill Blomkamp (2009). Aquest film és una faula futurista que estableix un paral·lelisme no sols amb l'apartheid sudafricà, sinó amb tots els episodis de la història en què una ideologia basada en la pretesa inferioritat d'un col·lectiu en justifica la seva marginació, exclusió, i fins i tot reclusió o extermini. A la ciutat de Johannesburg i en un futur no molt llunyà, el que en el passat havien estat blancs i negres es converteixen de sobte en humans i un conjunt d'alienígenes arribats al planeta per motius desconeguts i que, lluny de pretendre envair la Terra, de bones a primeres semblen més aviat refugiats amb problemes seriosos per trobar el camí de tornada. L'enfocament de la problemàtica que aquests nouvinguts plantegen presenta evidents similituds amb molts discursos actuals en contra dels immigrants, i els alienígenes aviat queden aïllats en un gueto anomenat Districte 9, un lloc on la misèria, la manca d'higiene, la drogoaddicció, la violència i, en definitiva, les condicions de vida infrahumanes es converteixen en la norma, sempre sota el control policial i els implícits interessos econòmics i polítics dels humans. 

Però que ningú en tregui conclusions precipitades, d'aquesta descripció. District 9 és una pel·lícula principalment d'acció, tot i que no una de tantes. Al seu favor compta amb un desplegament de mitjans tècnics tan envejable com el que exhibeixen els alienígenes mateixos en el film (produït per Peter Jackson, per cert), i amb un guió que manté la intriga fins l'últim segon i que rebutja qualsevol recurs que pugui resultar tòpic, començant pel plantejament visual de la història com a fals documental. Perquè a diferència del que se'ns ofereix normalment en una pel·lícula d'acció, l'heroi de la història no és un militar supermusculat. De fet, ni tan sols és un heroi. Wikus van de Merwe és més aviat un buròcrata maldestre i mancat d'escrúpols que és nomenat director d'una operació especial per desallotjar el Districte 9 i traslladar tots els seus habitants a un nou campament amb sospitosos aires de camp de concentració. En el desenvolupament d'aquesta operació serà víctima d'un misteriós contagi que l'obligarà a observar el conflicte des d'una altra perspectiva si vol salvar la seva vida. Pot semblar paradoxal, però Disctrict 9 ens ofereix una oportunitat molt valuosa de plantejar el tema dels drets humans i mirar més enllà de les aparents diferències que tot sovint ens separen.


22 de setembre de 2011

Perfectibilitat

Perfectibilitat: qualitat de perfectible. 
Perfectible: que pot ésser perfeccionat (afegeixo: per tant, que pot ser millor del que era en un origen). 

Una afirmació antropològica fonamental (que es pot compartir o no) és que l'ésser humà és essencialment perfectible. La pena de mort rebutja radicalment l'assumpció de la perfectibilitat humana. El delinqüent sempre serà delinqüent. (Tot i que sempre cap la possibilitat que el bon ciutadà delinqueixi).

El pitjor de la pena de mort, al meu parer, no és que l'Estat pugui arribar a matar un innocent (tot i que amb la més remota possibilitat n'hauríem de tenir prou, per començar), sinó que l'Estat assumeixi com a deure la violència absoluta i extrema contra l'individu: la seva supressió.

La pena de mort rebutja radicalment l'assumpció de la perfectibilitat humana, i afirma la infal·libilitat absoluta de l'autoritat institucional en els seus judicis, fins i tot quan aquests disten molt de ser transparents. El debat aquí no és si Troy Davis era culpable o innocent. El més inquietant de tot plegat és que una institució en un Estat de dret en ple segle XXI pugui prendre deicisions que semblen dictades pel bruixot de la tribu. Després ens tirem les mans al cap amb les barbaritats que es cometen de vegades als països islàmics perquè, és clar, nosaltres els occidentals som molt més civilitzats i les nostres societats són més avançades

La dinàmica ull-per-ull és la cosa més racional que hi pot haver: és quelcom senzill, fàcil d'entendre... però que es basa en una relació quantitativa. La compassió, la redempció, el fet que l'ésser humà pot ser millor del que és, (o almenys que tothom pretengui pensar-ho dels seus fills), això és qualitatiu, i conseqüentment queda desterrat de les institucions de l'estat liberal i modern.

No sé si l'ésser humà és bo o dolent per naturalesa, i m'agradaria que no m'obliguessin a escollir. Però crec, si serveix d'alguna cosa, que l'ésser humà és perfectible. 


20 de setembre de 2011

Éssers polítics

Unes paraules de saviesa, a la Vanguardia del dimecres de la setmana passada... Una bona reflexió per a començar el curs.

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20110914/54215255883/nuestros-dirigentes-tienen-poder-pero-no-autoridad.html


16 de setembre de 2011

Apunts sobre les dues Espanyes

Es tracta, només, d'unes quantes recomanacions de lectures que he estat fent últimament. Al principi no va ser intencionat, però si les ordeno de determinada manera podem trobar relats de diverses experiències sobre el que va ser Espanya en els durs anys de la guerra civil i la dictadura franquista. Les generacions posteriors, que ja no hem tingut part en aquests esdeveniments i que pertanyem a un món completament diferent, que ha canviat tant per motius tan diversos, que som fills d'unes llibertats que els nostres avantpassats van lluitar tant per aconseguir: ens podem dir hereus dels nostres avis, besavis i rebesavis, o l'abisme que separa la nostra cultura de la seva s'ha convertit en definitivament insalvable? No vull alimentar romanticismes fàcils, però em sento en el deure de seguir parlant del que va passar i de per què va passar. És un deure, però no un deure de memòria respecte d'aquestes generacions que ens precedeixen (s'ho mereixen, sí, però la seva condició de víctimes en si mateixa els honora molt més del que poguem fer-ho nosaltres): sinó un deure de ciutadania envers la fràgil democràcia que construim avui dia en la nostra societat. Els riscos del totalitarisme i la barbàrie segueixen sent una amenaça real dins d'aquest món fet a la nostra mida. Potser nosaltres, és difícil de dir; però el que no es pot dubtar és que la nostra política i el seu exercici són plenament hereus d'un conflicte polític que marca generacions senceres i que deixa a les futures la tasca d'interpretar-les i d'autointerpretar-se. Suposo que no hi ha necessitat de buscar les arrels si no és per bastir un futur millor. 


1. Retrat de família 
 Ian GIBSON, Ligero de equipaje.
Aquesta detalladíssima biografia del poeta de la generació del 98 Antonio Machado no sols ens ofereix això, sinó també un acurada descripció de context històric, ja que aquest llibre ens endinsa en la tradició de l'Espanya republicana ben bé quasi des de la revolució liberal del 68 a través dels ascendents familiars del poeta. Un cop arribats al segle XX, trobem també el drama continu d'una Espanya liberal i d'una conservadora que, en ocasions, sembla que no té gran cosa a conservar si no és els seus propis privilegis. Un relat fascinant d'una personalitat decimonònica en una Espanya que no comprèn que el futur, tard o d'hora, s'ha d'encarar. Un poeta compromès amb una de les dues Espanyes: la dels vençuts, la que seguirà plorant, per més anys que passin, la injustícia de l'assassinat de García Lorca. Els últims capítols ens submergeixen finalment en el patiment del periple que passa Machado un cop començada la guerra, i que el precipita a la mort, una mort que, tot i no ser violenta, esdevé en la impotència del lector tan injusta i injustificada com la de qualsevol víctima d'una guerra.


2. Espectres de la immediata postguerra
Carmen LAFORET, Nada. 
L'acció d'aquesta magnífica novel·la ens situa a Barcelona just després de la guerra. És un retrat de la misèria de la guerra que acaba mostrant a tots dos bàndols com a vençuts. Perquè la misèria, a més de material, també pot ser moral. A través dels ulls de la protagonista, que d'alguna forma encarna l'observador innocent, el que passava per allà o és massa jove per entendre les implicacions últimes de tot el que succeeix al seu voltant, se'ns ofereix un mosaic de personatges de caràcters complexos que tracten de sobreviure al pes irremediable d'un passat que amenaça amb enterrar-los en vida. El que impacta més de tot plegat és que la novel·la fos publicada l'any 1944, amb una proximitat tan gran al temps dels fets que està narrant. El que és magistral per part de l'autora, crec, és aconseguir un treball d'una humanitat tan gran quasi sense distanciar-se en el temps de la realitat que està explicant. Posa la pell de gallina en aquest aspecte, i em fa la impressió que aquesta novel·la no ha estat suficientment valorada al costat d'altres obres de la literatura de postguerra en llengua espanyola.



3. Ironies de tot plegat
Juan MARSÉ, Últimas tardes con Teresa.
L'últim contrapunt és una novel·la que també es troba ambientada a Barcelona. Publicada als anys 60, però situada deu anys enrere, a mitjans 50, Marsé fa un retrat de les diferències de classe que es donen en una Barcelona pintada com a postguerrera en molts aspectes però que d'altra banda també dóna mostres de voler sortir endavant d'alguna manera. I aquesta tendència és la què encarnen a la pràctica les classes més desafavorides i marginals, mentre que els hereus dels burgesos somnien truites amb grandiloqüents formulacions teòriques d'aquesta realitat. El millor de la novel·la és la ironia implícita amb què es retrata l'emergent classe contestatària, ingènua de tan acomodada, a la qual pertany Teresa, i el xoc cultural que pateix aquesta quan pretén barrejar-se en el món de Manolo, el protagonista. Aquí em penso que cal deixar de banda el relat de les dues Espanyes per endinsar-se en les complexitats i els submóns de l'Espanya de la dictadura. L'impacte de la novel·la es construeix, en la meva opinió, a través del contrast entre uns joves mimats de classe acomodada que pretenen rebel·lar-se contra el règim establert, que no deixa de ser el dels seus pares, i una classe baixa, sense consciència ni orgull de classe pròpiament dits, que no pretenen que els salvi res més que els seus propis esforços de supervivència.

En definitiva, tres lectures francament recomanables.

6 de setembre de 2011

Retrats de la Belle Époque

Aprofiteu per veure aquesta exposició al Caixafòrum els que encara no ho hagueu fet, perquè s'acaba el 9 d'octubre. Retrats de la Belle Époque ens ofereix un recull de pintura europea d'entre 1870 i 1914. Concretament, el que hi veurem són retrats. I ens trobem en una època, òbviament, marcada per l'incipient protagonisme de la fotografia, davant el qual els retratistes hauran de demostrar que encara són insubstituïbles. De retrats amb ànima n'hi ha a totes les èpoques, és clar, però al tombant de segle veurem com la representació figurativa dóna pas a l'expressió, i com en tot retrat, aquesta vindrà acompanyada del caràcter, el repòs, la violència, la tendresa, l'orgull, la decadència... i així fins a l'infinit. Cap al final de l'exposició veurem també com una cosa porta a una altra, i la flexibilització de les formes que havia tingut lloc a finals del XIX obrirà poc a poc la porta per al que després seran les avantguardes d'entreguerres. D'això només en veiem una suggerència en l'inici del simbolisme i de l'expressionisme, de forma que el recorregut ens va portant des de l'autoconsciència de l'artista i la joia de viure de la seva època, al desencant i la crítica penetrant que esdevé preludi de la Gran Guerra. Això és el que em ve al cap, si més no, si comparem el que em permeto anomenar "retrats de senyor amb cigar" que trobem a la tercera sala, per exemple, i veiem en què s'ha convertit la seva jovialitat en el Munch que trobem a la sala vuitena. Però més enllà del context social i històric, els habitants de la Belle Époque també ens interpel·len amb la seva modernitat i la seva contemporaneitat. De forma que, com diu la Miriam, amb certs retratats "et venen ganes de xerrar-hi una tarda".





Aquí teniu l'enllaç amb la pàgina del Caixafòrum si voleu més informació sobre l'exposició:

http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/caixaforumbarcelona/labelleepoque_ca.html

8 d’agost de 2011

Coses de la publicitat

Suposo que és d'aquest tipus de coses de les quals no estàs a l'aguait si no venen uns alumnes de 1r de Batxillerat i te les posen davant dels nassos. Les valoracions que faig normalment de la publicitat acostumen a ser negatives per moltes raons que potser serien massa llargues d'exposar aquí i ara, però de tant en tant se li ha de reconèixer que és un poderós instrument de difusió de continguts quan camina de la mà de l'originalitat. I per tant, sentim la necessitat de treure'ns el barret quan s'aconsegueix transmetre un missatge més o menys significatiu amb recursos visuals potents. D'acord, potser només és una banalització o superficialització de la qüestió del canvi climàtic, però acostumats a tantes trampes i enganys publicitaris, a tants tòpics i perversions de les relacions humanes amb vistes als propòsits més pura i simplement comercials, no deixa d'agrair-se veure de tant en tant una cosa així. Ni que sigui per no perdre l'esperança en el potencial creatiu de l'ésser humà.

3 d’agost de 2011

Escala pentatònica

Bobby McFerrin ens parla del poder del cervell humà (i ens fa passar una bona estona pel mateix preu).


27 de juliol de 2011

Small changes in History

"En tierra de hombres" is the needless translation given in Spanish to North Country, the title of a great film directed by Niki Caro and released in 2005. What I like most about this film, apart from the interesting story it tells, is the way in which it is made: the performances are convicing; the recreation of the space and time in which the story is set is excellent; the way in which the script is written and the story is told, with its comings and goings, is frankly remarkable. I haven't seen Whale rider, the former work by the director, so I cannot make a comparison; however I think, from what I've heard, that both films share an original approach to the issue of feminism or, better than this, to particular stories in which a woman has something to say or to add in a society planned and built according to men's designs. Among the strong points of North Country we can highlight Charlize Theron's performance. The actress demonstrated, as later she would do once again with In the valley of Elah, that she can play the role of a daily heroine in an absolutely convincing and realistic way. In this film she acts the part of a young mother who goes back to her hometown and starts working in the mine which is the main source of income for the inhabitants. However, this means almost exclusively the male inhabitants; and the minority of women who work there suffer mistreatments and verbal abuse from the part of a great majority of their work colleagues, day after day. 

The most striking thing of the film, in my opinion, is that this situation doesn't seem strange or wrong to the majority of the town-dwellers; it's just the perpetuation of what has always been, of roles established through centuries: it's the man who works in the mine, and the woman who stays at home and has to be sustained. That's why the first claim against the main character is that she's the one to be blamed, she's the provoker. And, of course, this has to do with the ancestral temptation of marking as a whore the woman who goes beyond her historical role, because we're talking about historical roles and also about fears and shamefaced silences in front of the unfair and embarrassing situations created by a particular way of building societies. This film contains many cruel, challenging images, but it also leaves a powerful, optimistic message in the end: the satisfaction of knowing that injustices can be brought to the public light, and the voice of the weak can finally be heard. North Country is inspired in the real story of one of the first successful trials against sexual harassment at work to set a precedent in the early nineties. We usually take for granted some rights and freedoms which were given to us through unnoticed struggles from the part of minorities which didn't give up. History sometimes moves on in this way, not with great revolutions, but with small changes: so small that we often get surprised when we are told their micro-history. 



20 de juliol de 2011

El cosmos, els déus, els homes (#10)

Aquest llibre de Jean-Pierre Vernant (1914-2007) és una petita meravella que, en aquest cas, és difícil de classificar. En el moment que comences a llegir-lo la pregunta sorgeix de forma automàtica: és un assaig o és un recull de contes? No té un fil argumental prou definit com per dir que és una narració. Més aviat s'hauria de qualificar com a conjunt de narracions en to assagístic. Fins i tot en el cas que aquest to no fos l'objectiu principal de l'autor, aquest conjunt de narracions continuen aprofitant el lector pel seu rerefons didàctic. Concretament, estem parlant de relats de mites grecs. Suposo que és el que passa quan un acadèmic de la talla de Vernant es posa a narrar: com en la lliçó oral, com en el conte explicat de forma oral sense cap altre objectiu que el conte en sí mateix, el mite transforma l'oient o, en aquest cas, el lector. Si més no, a mi m'ha passat que totes les vegades que he llegit aquesta breu obra se m'han descobert coses diferents. Però lluny d'assemblar-se a aquell tipus de conferència o lliçó magistral que resulta del tot alliçonadora i admirable per la talla del conferenciant, però que al final acaba per fer-se un xic llarga, la lliçó de Vernant en aquest llibre resulta ser tot el contrari. La màgia del mite es desplega pàgina rere pàgina fins a constituir una obra del tot absorvent i d'una solidesa sorprenent. I és que l'explicació dels orígens del panteó olímpic amb les seves anades i vingudes entre el món diví i el dels éssers humans arriba finalment a adquirir unes implicacions antropològiques fonamentals. Vernant no explica mites per explicar: comença lentament a dilucidar les inquietuds i els límits existencials que tot sovint preocupen l'individu, tant antic com contemporani. El subtítol que Vernant dóna a l'obra és El relat dels mites grecs, i aquesta no deixa de ser la descripció més encertada dels continguts de l'obra. Tanmateix, aquest relat va més enllà dels propis contes per explicar el seu significat en un pla paral·lel, el del pensament. Així doncs, Vernant ens apropa a les grans qüestions fonamentals de la filosofia clàssica a través de la cosmovisió dels propis grecs: ens explica la noció de caos amb una claredat de mestre de primària, i poc a poc ens va passant davant dels ulls la successió d'esforços divins i humans per donar-li forma, estructura i ordre. I així successivament amb la resta de temes del llibre: el poder i la inquietud per perdurar, l'acceptació de l'estrany o de l'alteritat, la forma com construïm la nostra pròpia identitat davant dels altres, la nostra identitat política o la forma com construïm la ciutat, la mort com a últim pas de trobada amb un mateix, la imatge, la paraula i el símbol com a formes de representar-nos en tant que éssers humans. La lectura d'aquesta obra és un constant exercici de reflexió i d'experimentació sobre els límits de la nostra finitud.

Continguts: Gran part dels mites grecs, tornats a relatar d'una forma nova.

M'agrada: La forma clara i didàctica en què Vernant narra aquests mites, i les implicacions teòriques que els acompanyen.

No m'agrada: En un llibre tan interessant, l'únic que decep és que es fa curt i, en determinats moments, no pots evitar el sentiment de curiositat de saber com hagués quedat, en mans de Vernant, el mite d'Ariadna, el minotaure i el laberint que jo, personalment, he trobat a faltar.

6 de juliol de 2011

Una traducció memorable

Fa poc que vaig acabar de llegir la traducció de El hòbbit a càrrec de Francesc Parcerisas, una experiència del tot recomanable. Si bé és cert això que diuen els italians de "traduttore, traditore", no he trobat un exemple en què la màxima es pogués aplicar menys. La virtut d'aquesta traducció al català és que, si la compares amb l'original anglès, Parcerisas sembla haver captat l'essència de la forma en què el llibre va ser escrit, donant per descomptat també que el trasllat del contingut d'una llengua a l'altra és altament fidel. Quan ens referim a Tolkien, les traduccions al castellà solen ser molt acurades i, en aquest sentit, efectives, tot i que no deixen de ser més aviat prosaiques. Les traduccions de Parcerisas solen respectar més la poesia original del text. He sentit a dir en alguna ocasió que el vers només es pot traduir a prosa, perquè traduir de vers a vers és trair el poema, tot i que jo no crec que aquest sigui el cas quan es tracta de Parcerisas. 

Tanmateix, en El Senyor dels Anells, els fragments poètics originals en anglès són tan elaborats i preciosistes que la traducció de Parcerisas, tot i ser excel·lent, no deixava de quedar-se, simplement, en traducció i, de vegades, la versió castellana podia resultar un punt més efectiva per a la comoditat del lector. Això no és el que passa amb El hòbbit. Possiblement no és un problema del traductor sinó de l'original, ja que quan van ser publicades, les obres responien a processos creatius molt diferents del seu autor. El hòbbit va ser la plasmació per escrit d'un dels molts contes d'entreteniment que se li acudien al pare de família; un conte que, de totes formes, va acabar fent les delícies de nens i adults des del moment mateix de ser publicat fins als nostres dies. El Senyor dels Anells, en canvi, va ser l'obra magna de l'acadèmic i del mag de les paraules: tant l'extensió com les pretensions en són ben diferents. I és que, em penso, la diferència més evident entre ambdues obres és en el to i en les seves implicacions, un to més lleuger en El hòbbit, unes implicacions més profundes en El Senyor dels Anells.

I és aquest to el que tan destrament capta la traducció al català: més lleuger no significa menys interessant. Efectivament, el to col·loquial i fins i tot de vegades irreverent (inscrits en un llenguatge dels anys 30, és clar) de El hòbbit ens desafia constantment amb l'estètica del divertimento i la fantasia en estat pur i, com va notar en el seu moment C. S. Lewis, ens retorna a la nostra infància amb l'enjogassament del conte explicat pel mitjà oral i, abans que res, més escoltat que no pas llegit. A això apunten les nombroses intervencions d'un narrador omniscient i indiscret, que ens va interpel·lant al llarg de tota l'aventura, avançant-se a l'acció en determinades ocasions i creant d'aquesta forma un saludable suspens. Mentre que El Senyor dels Anells ens planteja un viatge cap a la maduresa, tornar a ser nen és possible amb El hòbbit que, com tot viatge iniciàtic, sempre dóna alguna cosa més del que promet al principi.

I per acabar, una petita mostra (valgui com a tast), perquè realment no me n'he pogut estar:

-Què! ¿Un espellussador, un home que dels conills en diu catxaps, quan no fa que les seves pells siguin d'esquirol? -preguntà en Bilbo. 
-Àngela Maria! No, no, no i NO! -replicà en Gandalf-. Senyor Baggins, mentre pogueu evitar-ho no feu l'enze, i pel que més volgueu, no mencioneu el mot espellussador altra vegada mentre ens trobem a menys de cent milles de la seva casa! Ni catifa, ni capa, ni estola, ni maneguí, ni qualsevol altre desencertat mot del mateix gènere! En Beorn és un canviador de pell. Canvia de pell: de vegades és un enorme ós negre, d'altres és un home fortíssim de cabell negre amb braons herculis i una gran barbassa. No us en puc dir molt més encara que amb això n'hauríeu de tenir prou. 

J. R. R. Tolkien, El hòbbit. Barcelona: La Magrana, 2006 (Traducció de Francesc Parcerisas)

1 de juliol de 2011

"Això és el que he après"

Opinions per a tots els gustos, com sempre, però el que no es pot negar és que no deu ser gens fàcil investigar el passat de la teva família i del teu país i trobar-hi que els teus avis eren els botxins. I no sols això, sinó reconèixer-ho públicament. Em permeto de recordar que abunden més els néts que justifiquen ideològicament els crims dels avis o pretenen tergiversar els fets reals que no a l'inrevés. Correcció política? Rentat de cara? La senyora Katrin Himmler està parlant aquí de complicitats i col·laboració amb els botxins. Jo sempre he cregut en la pressumpció d'innocència dels descendents respecte dels crims dels pares o dels avis. La senyora Katrin Himmler ens demostra aquí que es pot dur aquest cognom i pensar independentment i amb honestedat. I a més ens dóna una lliçó d'història.

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20110701/54179045150/los-alemanes-mas-cultos-ordenaban-las-ejecuciones.html

29 de juny de 2011

Message in a bottle

Sempre hi ha espai per revisitar un clàssic. Aquest vídeo amb reinterpretació plàstica i tot...

22 de juny de 2011

Jònica

Per bé que trossejàrem llurs estàtues, 
per bé que els bandejàrem de llurs temples,
no per això moriren pas els déus.
Oh, terra de la Jònia, a tu encara t'estimen,
guarden els teus records llurs ànimes encara.
Quan un matí d'aquests s'aixeca damunt teu,
per la teva atmosfera
revé com una saba de llur vida;
i de vegades, una aèria, jovenívola forma
indefinida, amb trànsit prompte
pels cims dels teus pujols es veu com passa.

Konstandinos Kavafis, 1911 (traducció de Carles Riba)



Em semblen uns versos ideals per a començar l'estiu, és possible que sigui per la forma en què Kavafis posa en relació el natural i el sobrenatural, així de fàcil, com si no importés el més mínim. Dubto que els déus s'hagin enutjat, encara que les seves estàtues i els seus temples jaguin ruïnosos per més de mig Mediterrani... Al contrari, encara ens estimen.

15 de juny de 2011

Discurs de Jorge Semprún

Aquest és l'enllaç amb el discurs que Jorge Semprún va pronunciar l'abril de 2010 en l'acte de commemoració del tancament del camp de concentració de Buchenwald. Perquè quan les veus de la memòria s'apaguen, el nostre deure és recordar. 



9 de juny de 2011

Argenteuil i jo

Fa uns quants anys, una amiga em va regalar una làmina de Le pont d'Argenteuil de Monet i des de llavors sempre he pensat que és una obra meravellosa, d'aquelles que no et cansaries mai de mirar i mirar. A mi em va revelar una mirada nova sobre l'impressionisme, perquè no pensava que el detall es pogués plasmar d'una forma tan realista mitjançant les tècniques d'aquest estil. Suposo que això és el que distingeix els genis, que poden realitzar coses que a la resta de mortals ens semblen impossibles de fer a priori. Si la virtut de l'impressionisme és captar la llum natural sense recórrer a l'ombra, sinó a través del color, aquesta obra sembla que capti l'ànima de cada raig de sol. La realitat paral·lela que s'observa en els reflexos de l'aigua queda només suggerida, però és tan real com la que podries veure si anessis a Argenteuil en persona. Les barques beuen la llum que els arriba directament d'un autèntic dia d'estiu, la casa i els arbres del fons somriuen amb serenitat i, finalment, en una posició que pot semblar secundària a simple vista, el pont, majestuós, vigila l'escena de ben a prop. 

A mi sempre m'ha passat que els paisatges verges em semblen avorrits. Sempre els penso molt més interessants si s'hi observa un vestigi humà, ja sigui una casa o un poble, o elements encara més romàntics com podrien ser, per exemple, unes ruïnes romanes. Els ponts, però, semblen perfectes per als paisatges. Els ponts són línies que tracen direccions, marquen camins i, per tant, suggereixen expectatives. El pont d'Argenteuil no té la bellesa romàntica de les ruïnes antigues, sinó que és fruit del nou món industrial en què viuen els seus caminants. Tanmateix, la seva rectitud asserena l'espectador, contrasta inexplicablement amb el moviment del riu.



Quan l'octubre de 2007 uns brètols van agredir el quadre, deixant-li un trau just al bell mig de les ondes del riu, la notícia em va fer la impressió que era un afer personal. De cop i volta, aquell Monet, el que m'havia fet agafar afecte al colorisme impressionista, que m'havia fet estimar tots i cadascun dels seus matisos, apareixia a tots els diaris com a víctima muda de la idiotesa humana. Una altra vegada una colla de beguts fent de les seves. És cert que qualsevol cosa és millor que una agressió contra un ésser humà, però de totes formes no pots evitar quedar-te amb la pregunta dins el cor de què pot arribar a passar pel cap d'una persona que fa això... Les ondes, el pont, les barques, els arbres i els núvols de cotó fluix del cel eren perfectes en sí mateixos, tal com eren i com Claude Monet els havia pintat. Aquesta plenitud, ni tan sols tots els brètols del món podrien arribar a destruir-la. Però de totes formes hi ha una pregunta que segueix amenaçant-nos amb l'entrada a la metafísica de l'art: un Monet amb un trau segueix essent un Monet? Potser aquesta era una pregunta senzilla, i no ens complicaria tant l'existència com ho podria fer la història del Caravaggio que va ser destruït durant els bombardejos a Berlín a la 2a Guerra Mundial i del qual només en queden fotografies per tal de demostrar-nos que un dia va existir. Un Caravaggio que ja no existeix, segueix essent un Caravaggio?


2 de juny de 2011

Prayer for Messiah

His blood on my arm is warm as a bird
his heart in my hand is heavy as lead
his eyes through my eyes shine brighter than love
O send out the raven ahead of the dove

His life in my mouth is less than a man
his death on my breath is harder than stone
his eyes through my eyes shine brighter than love
O send out the raven ahead of the dove

O send out the raven ahead of the dove
O sing from your chains where you're chained in a cave
your eyes through my eyes shine brighter than love
your blood in my ballad collapses the grave

O sing from your chains where you're chained in a cave
your eyes through my eyes shine brighter than love
your heart in my hand is heavy as lead
your blood in my arm is warm as a bird

O break from your branches a green branch of love
after the raven had died for the dove

Leonard Cohen



[Al meu braç, la seva sang és càlida com un ocell / dins la meva mà, el seu cor pesa com el plom / els seus ulls, a través dels meus, brillen més que l'amor / Oh, envia'ns el corb abans que el colom. 

A la meva boca, la seva vida és menys que la d'un home / en el meu bleix, la seva mort és més dura que la pedra / els seus ulls, a través dels meus, brillen més que l'amor / Oh, envia'ns el corb abans que el colom.

Oh, envia'ns el corb abans que el colom / Oh, canta des de les cadenes que t'encadenen a una cova / els teus ulls, a través dels meus, brillen més que l'amor / a la meva balada, la teva sang derroca el sepulcre.

Oh, canta des de les cadenes que t'encadenen a una cova / els teus ulls, a través dels meus, brillen més que l'amor / dins la meva mà, el teu cor pesa com el plom / al meu braç, la teva sang és càlida com un ocell.  

Oh, de les teves branques, trenca una verda branca d'amor / després que el corb hagi mort pel colom.]

29 de maig de 2011

El record d'Ana Mladic

Potser una de les notícies més sonades de l'última setmana (i no ens n'han faltat, de notícies sonades) ha estat la de la detenció a Sèrbia del general Ratko Mladic, un dels principals responsables del genocidi perpetrat durant els anys 90 a la guerra dels Balcans, amb un dels episodis més dolorosos de la història del segle XX: la matança de Srebrenica. No entrarem a parlar de l'oportunitat amb què el govern serbi ha efectuat la detenció just en el moment en què aquesta més afavoreix la seva entrada a la Unió Europea: és una qüestió que ja es va mencionar fa uns anys, amb la detenció de Karadzic. Avui m'agradaria posar un contrapunt a aquesta notícia. Ironies de la història. L'any 1994, la filla del general, Ana Mladic, es va suïcidar als 23 anys d'edat, quan el pitjor de la guerra encara no havia passat. No cometis la temptació, Telèmac, d'associar irreflexivament dos fets que en altres circumstàncies no tindrien necessitat de fer-se de contrapunt l'un a l'altre. Però em disculparàs si en aquest cas no ho he pogut evitar.

En alguns fòrums d'Internet que comentaven la notícia, joves serbis que eren massa petits en els anys de la guerra com per haver-ne de tenir cap responsabilitat expressaven recentment la seva condemna de la neteja ètnica que va tenir lloc durant la guerra i expressaven un sentiment de culpabilitat col·lectiu molt proper a aquell dels joves alemanys durant els anys 50. Només ho volia comentar perquè trobo que Ana Mladic podria ser un reflex vívid (dic un reflex, perquè no m'agrada la paraula símbol en el context de persones que es converteixen en símbol) d'aquesta joventut innocent. Com es gestiona el record, com es gestiona la memòria, en el cas dels grans traumes col·lectius que marquen determinats moments de la història, amb la condició que no es tornin a repetir, i després es repeteixen? Em respondreu que això és treure-li importància al patiment de les víctimes, però no podré tornar a pensar en la guerra dels Balcans sense tenir un pensament angoixat vers Ana Mladic, aquella noia que, diuen que sense donar cap mostra de comportament que se sortís de la normalitat, un bon dia es va treure la vida. Era la filla d'aquell home que, sense perdre el somriure dels llavis, va ser capaç d'ordenar la matança a trets de milers d'éssers humans, entre els quals es comptaven nombrosos infants i ancians. Que va ser capaç d'ordenar llançar els seus cossos a un riu que es va tenyir de roig. Roig que serà des d'ara el color de la innocència. Mai cap guerra no podrà justificar res de semblant. 




25 de maig de 2011

La desaparició de Snowball

Quina va ser la meva sorpresa l'altre dia, a classe de filosofia (1r de Batxillerat) quan, en parlar de la República de Plató com a proposta utòpica, i fent un petit parèntesi per entrar en la història de les utopies, em vaig trobar que els alumnes no coneixien, i ni tan sols havien sentit mai a parlar de George Orwell. Va ser un moment fins i tot incòmode. Els alumnes no entenien perquè jo semblava tan sorpresa i jo, per la meva part, no podia fer res per sortir del meu astorament. L'infame programa "Gran Hermano" el coneix tothom, evidentment. Els vaig preguntar si no s'havien preguntat mai d'on ve aquest nom. I, òbviament, no s'ho havien preguntat mai. Estimats deixebles: George Orwell. Senyor Orwell: una classe com n'hi ha tantes de primer de Batxillerat. Vaig tractar d'explicar-los perquè no podem parlar d'utopies sense anar a parar a Orwell, i perquè la història de la utopia no es pot enfocar mai sense el seu gloriós epíleg: les antiutopies del segle XX. 

El que em va sorprendre encara més de tot plegat és que els alumnes saben prou bé que avui dia quasi tot es pot trobar a la wikipèdia: van engegar els motors de cerca, van teclejar un nom i un cognom, i de seguida els va sortir la referència de les obres d'aquest autor. Els vaig fer un petit resum de l'argument de 1984 i la cosa sembla que va començar a fer-se més clara. Però malauradament, després d'això, quan vaig passar a explicar en què consistia la crítica implícita de la paròdia que ens ofereix Orwell a La granja dels animals, el tema es va tornar a obscurir. Els vaig parlar de Stalin, però donant per suposat que sabien qui era, cosa que vaig preferir no preguntar. El problema és que hi ha moltes coses que has d'explicar només per sobre perquè et passaries tres hores anant als antecedents dels antecedents i potser et queden només vint minuts de classe. Després de tot, Roma no es va fer en un dia. També els vaig dir que si un dia es decidien a llegir aquesta novel·la breu no se'n penedirien. Però potser m'equivoco en això últim.

Per descomptat, teclejar a la wikipèdia el nom d'Orwell i llegir-hi la informació pertinent no substitueix l'incommensurable plaer de llegir La granja dels animals. Ja he parlat anteriorment de joves i lectura, per la qual cosa em sembla del tot justa la pregunta: on és la lectura de La granja dels animals en els programes de Secundària? I em sap greu posar-me d'aquesta manera perquè no és un problema que se solucioni fent llegir Orwell als alumnes, de la mateixa manera que se'ls pot fer llegir La història interminable. La conclusió que vaig poder extreure finalment de tot plegat és que llegir Orwell arriba un punt que ha de sortir de tu mateix o hem de plegar veles en general, com a societat. El primer cop que la vaig llegir la principal impressió que em va quedar és que, a partir de l'expulsió de Snowball, et passes tota la resta del relat desitjant que aquest torni per adobar les coses que vas veient que cada cop van més maldades. M'imagino que és el que passa quan li agafes afecte a un Trotski porcí.


13 de maig de 2011

A rush of blood to the head

Aquesta és una de les cançons més nihilistes que he sentit mai, però m'agrada molt, i no sé exactament per què. Suposo que per la seva poesia implícita, o perquè tots hem tingut un dia d'aquells en què ens agradaria comprar aquest lloc només per veure'l cremar. Tot i així, sembla que el suposat destructor encara guardi un lloc per a l'amor dins d'aquest caos seu tan íntim i personal, i suposo que això és el que fa aquesta cançó de Coldplay tan especial.


5 de maig de 2011

Sobre la llar

Aquest és un fragment del llibre Ensayos heréticos sobre filosofía de la historia, del filòsof txec Jan Patocka (1907-1977). (Barcelona: Península, 1988). Aquesta obra, que pertany al corrent fenomenològic, és complicada però no força els límits de la claredat. Tracta qüestions sobre el sentit de la història, el sentit de transcendència en l'ésser humà i reflexiona sobre el lloc on es troba la civilització humana en el moment en què l'autor se situa. Tanmateix, la vaig llegir només una vegada fa temps i avui no és la meva intenció analitzar-la ni fer-ne una ressenya exhaustiva. Possiblement hi torni en un futur, en tregui més profit i l'entengui millor, però l'únic que vull en aquesta ocasió és citar-ne un fragment, que tradueixo al català des de l'edició castellana: 

Malgrat la producció massiva de mitjans de vida, la vida humana segueix sense tenir una llar pròpia. La llar cada cop més s'entén com el lloc a cobert, com el lloc on es dorm per poder anar a treballar el dia següent, on es dipositen els beneficis del treball i on es desenvolupa una "vida familiar" cada cop més inexistent. Pel que fa al fet que l'home habita, a diferència de la resta d'animals, únicament perquè en el món no hi troba la seva llar, perquè està inclinat cap a fora del món en el qual i cap al qual té, per aquest mateix motiu, una missió que ancora en la profunditat d'un temps passat que mai serà realment passat mentre segueixi vivint en ell... tot això queda eclipsat per la mobilitat moderna, tant voluntària com forçada...

La filosofia no s'acabarà mai en el ben entès que segueixi creant qüestions que inquietin els éssers humans (algun ésser humà, si més no), i en el ben entès que els homes i dones no perdin de vista el que els fa humans. M'agrada aquest fragment sobre la llar, a propòsit d'una crítica al desarrelament modern, perquè és una bonica il·lustració de la inquietut antropològica no sols pel desarrelament modern, sinó també per l'eterna pregunta de què és el que ens fa humans. S'ha escrit molt sobre la història i el seu sentit, la memòria, la pau i la guerra. M'agrada que de tant en tant  algú escrigui sobre la llar. Ben mirat, l'obra clàssica per excel·lència de la cultura mediterrània tracta d'una tornada a la llar, i som o no som fills d'Odisseu?


2 de maig de 2011

Beatus ille

Com tothom sap, d'opinions n'hi ha per a tots els gustos. A mi, personalment, hi ha certs factors que em fan dubtar de la idoneïtat de Joan Pau II com a candidat a la canonització. Els qui s'ocupen d'aquestes coses  segur que són molt més savis que jo, però per la meva part no puc deixar de posar els meus dubtes sobre la taula.

Com a intel·lectual modesta, porto dins el cor la mort de la teologia de l'alliberament; com a ciutadana, les simpaties obertes amb règims dictatorials com el de casa nostra, o d'altres més llunyans; com a néta dels meus avis, la innoble i irreflexiva parcialitat de la seva interpretació de la Guerra Civil Espanyola; com a dona, el masclisme i la misogínia d'una institució que en part sento meva; com a persona adulta, la transformació d'una cosa tan íntima i primordial com la fe en un banal espectacle de masses; com a cristiana, l'aposta per una església ben allunyada dels ideals evangèlics de pobresa o, si més no, d'austeritat; com a persona humana, el silenci còmplice i encobridor davant de l'abús a menors per part de sacerdots.

És un aspecte del catolicisme que, reconec, sempre se m'ha escapat en general: no entenc ni entendré mai com es mesura, es determina o es reconeix la santedat d'una persona. Com tothom sap, d'opinons n'hi ha per a tots els gustos. Les opinions expressades en aquest article del diari d'avui em semblen molt encertades. 

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Hiperboles/papanatismo/elpepusoc/20110502elpepisoc_6/Tes

29 d’abril de 2011

Identidades asesinas (#9)

Aquest assaig d'Amin Maalouf és una lectura molt interessant perquè planteja una qüestió que resulta fonamental en les societats actuals a nivell mundial: la identitat. Tots els dies les notícies venen farcides de referències a enfrontaments entre diferents col·lectius que basen la definició de la seva pertinença en els criteris més variats. Rere tot això sempre trobem la vella pregunta de què fa que la definició que projectem sobre nosaltres mateixos ens distingeixi a través de la negació de la realitat dels altres. La pregunta constant per la identitat. Maalouf aporta en aquest llibre una reflexió molt honesta i acurada sobre causes i factors que contribueixen als enfrontaments més cruents dels darrers anys, sobre tot els que afecten el fanatisme islàmic, però presenta una visió prou àmplia com per no caure en els partidismes fàcils. I és que són sempre els éssers mestissos, fronterers, els que ens poden salvar de caure en la temptació dels extrems. 

Continguts: En la primera part, l'autor planteja la noció d'identitat amb què treballa a l'obra. La tesi principal és que la identitat no és monolítica, no es pot basar només en un sol tret (que és l'error en què cauen les identitats assassines), sinó que té múltiples perspectives i dimensions, molt sovint relacionades amb les experiències passades de l'individu i com aquest les categoritza. La segona part de l'assaig analitza més concretament la qüestió islàmica, centrant-se en la religió com a component de la identitat, i defensant que els problemes que s'associen de forma comuna a la religió islàmica solen ser causats per factors històrics, socioeconòmics i problemes derivats del colonialisme. La tercera part planteja la mundialització creixent, amb els seus aspectes positius i negatius, com a element que contribueix a agreujar els conflictes identitaris, donant una especial rellevància als problemes lingüístics. Finalment, la quarta part proposa sortides i respostes futures a la qüestió de la identitat de les minories davant la modernització com a fenomen mundial. 

M'agrada: La claredat expositiva de Maalouf. El to conciliador i el rerefons il·lustrat de les idees que exposa. 

No m'agrada: Comptant que el llibre va ser publicat per primer cop l'any 1998, en determinats moments alguns elements queden una mica desfasats. Amb una mica de perspectiva històrica, veiem com el cristianisme, retratat d'una forma tan optimista en el llibre, és igualment susceptible d'una "regressió" a nivell cultural en els últims anys com la que Maalouf descriu per a l'Islam. L'assaig en determinats moments se centra en la religió com a element principalment definitori de la identitat, mentre que en les societats occidentals entren en joc altres elements que potser tenen fins i tot una rellevància més gran.

26 d’abril de 2011

La gran evasió i un bonze occidental

Les dues són notícies que podem llegir als diaris d'avui. En totes dues, el que és rellevant són les xifres, que parlen per si soles. La primera és d'aquelles que no saps si riure o plorar. La segona, clarament és de plorar. Bon profit.

  • Prop de 500 presos escapen en una nit d'una presó de Kandahar per un forat no molt més ample que un wàter. 


  • Un empleat de France Télécom s'autoimmola cremant-se viu al seu lloc de treball. En la mateixa empresa, ja se n'han suïcidat 44 abans que ell.


20 d’abril de 2011

Llum embotellada

Se'm fa curiós que un dels trets més distintius de l'obra de Tolkien, la linealitat del temps adient a una història de salvació, i amb ella aquesta mena de flaire de providència que envolta tota l'obra i que, malgrat tot, no deixa mai de preservar la llibertat dels seus individus, quedi tan ben resumida en el que per a mi és un dels fragments centrals de l'obra. I central, mai millor dit, perquè es troba situat quasi al centre físic de l'obra, cap al final del segon volum. Em refereixo a la famosa conversa entre Frodo i Sam sobre "les grans històries" i el que les fa interessants, és a dir, els valors que mouen els seus protagonistes. De sobte, els dos hòbbits descobreixen que ells es troben immersos en la "gran història" dels silmarils (que podem trobar al Silmaríl·lion), o el que queda d'ella, després de tot. Només una ampolleta que conté llum. Així és com Frodo i Sam articulen la seva pròpia història, entroncant-la en un passat mític que acaba abocant en la seva pròpia aventura. I, de fet, molts dels personatges de l'obra ho fan, en una mesura o una altra. L'aventura d'Aragorn consisteix a completar la "gran història" de la corona de Gondor, i si ens remuntem a Elendil, la de Númenor i tot. La tristesa reflexiva dels elfs i la seva constant enyorança del mar forma part de les acaballes d'una altra gran història, la de l'estada dels elfs a la Terra Mitjana, on també intervenen els silmarils, però que potser és fins i tot més complexa que aquesta. Així és com la humilitat es transforma en una de les virtuts tolkinianes elementals: mai no seràs protagonista de la història, només en participaràs en una petita fase, i altres la continuaran quan ja no hi siguis. Així s'explica també el comentari de Gandalf sobre "els temps que ens ha tocat viure": 


 'Desitjaria que no hagués passat en els meus temps', va dir Frodo. 'Jo també', va dir Gandalf, 'i tots els que viuen per veure temps com aquests. Però això ells no ho poden decidir. L'únic que podem decidir és què fer amb el temps que se'ns ha donat.' 

Traduït al català de J. R. R. Tolkien, The Lord of the Rings, HarperCollins 2003, p 50

Tanmateix, també se'm fa curiós que tot el que Frodo i Sam tenen al seu abast per tal d'entrar a la Terra de la Foscor (ja que aquesta és l'etimologia de la paraula èlfica Mor-dor) sigui una ampolleta de llum. Ni tan sols és un rival digne de la perversitat de l'Anell, i en cap moment no actua com un antídot efectiu contra els seus efectes. És un aliat tan feble com ho pot ser l'esperança. Un dels moments més bells de tota l'obra és quan Sam constata que hi ha una bellesa més enllà de l'abast de Sauron, i que ni tan sols el triomf de Sauron podria destruir. La llum d'Earendil, continguda a l'ampolla que Galadriel regala a Frodo, representa una part d'aquesta bellesa i de la diferència qualitativa que pot marcar la intervenció constant del valor dels febles (més que valor, aquesta tenacitat que els fa continuar quan preferirien rendir-se) contra la desmesura dels poderosos. El nostre granet de sorra, així doncs: allò insignificant que pot deixar-ho tot tal com estava o pot canviar destins: el què, no ho sabem ("això nosaltres no ho podem decidir"). L'ampolleta d'Earendil és decisiva, però no en el sentit que afegeixi alguna cosa de rellevància a la narració, de la mateixa manera que l'esperança no altera el producte, sinó que tan sols canvia l'ordre dels factors. L'esperança només actua com a remei contra la desesperació, i qualsevol intent d'explicar aquest fet o descriure'l amb més precisió ens portaria a un carreró sense sortida. Esperança-desesperació, igual que en el binomi llum-foscor que ens presenta aquí Tolkien. No llum i foscor en un sentit dualista, sinó la petita guspira de llum que encara guardem dins nostre en els moments més foscos.

'I de cap manera no ens trobaríem aquí, si n'haguéssim sabut més coses abans de començar. Però suposo que sovint passa d'aquesta manera. Les grans gestes dels contes i les cançons antigues, senyor Frodo: aventures, com jo solia dir-ne. Pensava que eren coses que els personatges meravellosos de les històries es buscaven ells mateixos, perquè les volien, perquè eren apassionants i la vida era una mica avorrida, una mena d'esbargiment, per dir-ho així. Però no és així com funciona amb les històries que realment importen, o les que se't graven a la memòria. La gent sembla que simplement hi hagi aterrat, normalment, sembla que els seus camins els hi portessin, d'alguna manera. Però m'imagino que van tenir un munt d'oportunitats, com nosaltres, de tornar-se'n, però no ho van fer. I si ho haguessin fet, no ho sabríem, perquè els hauríem oblidat. Només sentim a parlar dels que van seguir endavant, i no tots per acabar bé, fixi's; almenys no pel que la gent de dins de la història, i no els de fora, considerarien acabar bé. Ja sap, tornar a casa, trobar-ho tot en ordre, tot i que potser no igual que abans. Com el vell senyor Bilbo. Però aquestes no sempre són les millors històries per escoltar, tot i que podrien ser les millors on aterrar! Em pregunto en quina mena d'història hem anat a parar.' 'Jo també m'ho pregunto' va dir en Frodo, 'però no ho sé. I així és com funciona la història real. Agafa com a exemple qualsevol que t'agradi. Pots saber, o suposar, quina mena d'història és, amb final feliç o amb final dissortat, però els protagonistes no ho saben. I no volem que ho sàpiguen.' 'No, és clar que no. Per exemple en Beren, no es va pensar mai que arribaria a fer-se amb aquell Silmaril de la Corona de Ferro a Thangorodrim, però ho va fer, i això que era un lloc més fosc i pitjor que aquest on ens trobem. Però aquella és una llarga història, és clar, i passa per la felicitat i per la tristesa, i fins i tot més enllà d'aquestes -i el Silmaril va passar de mà en mà fins a Eärendil. I, guaita, senyor, no se m'havia acudit abans! Tenim -vostè té una part de la seva llum en l'ampolleta que la Senyora li va donar! Bé, si ho penses bé, encara ens trobem a la mateixa història! Encara continua. No acaben mai les grans històries?' 'No, no s'acaben mai com a històries,' va dir en Frodo. 'Però la gent que hi surt hi apareix, i es retiren quan acaba el seu paper. El nostre paper hi acabarà, en un moment o altre.' 

Traduït al català de J. R. R. Tolkien, The Lord of the Rings, HarperCollins 2003, p 696-697



Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons