"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

29 de maig de 2011

El record d'Ana Mladic

Potser una de les notícies més sonades de l'última setmana (i no ens n'han faltat, de notícies sonades) ha estat la de la detenció a Sèrbia del general Ratko Mladic, un dels principals responsables del genocidi perpetrat durant els anys 90 a la guerra dels Balcans, amb un dels episodis més dolorosos de la història del segle XX: la matança de Srebrenica. No entrarem a parlar de l'oportunitat amb què el govern serbi ha efectuat la detenció just en el moment en què aquesta més afavoreix la seva entrada a la Unió Europea: és una qüestió que ja es va mencionar fa uns anys, amb la detenció de Karadzic. Avui m'agradaria posar un contrapunt a aquesta notícia. Ironies de la història. L'any 1994, la filla del general, Ana Mladic, es va suïcidar als 23 anys d'edat, quan el pitjor de la guerra encara no havia passat. No cometis la temptació, Telèmac, d'associar irreflexivament dos fets que en altres circumstàncies no tindrien necessitat de fer-se de contrapunt l'un a l'altre. Però em disculparàs si en aquest cas no ho he pogut evitar.

En alguns fòrums d'Internet que comentaven la notícia, joves serbis que eren massa petits en els anys de la guerra com per haver-ne de tenir cap responsabilitat expressaven recentment la seva condemna de la neteja ètnica que va tenir lloc durant la guerra i expressaven un sentiment de culpabilitat col·lectiu molt proper a aquell dels joves alemanys durant els anys 50. Només ho volia comentar perquè trobo que Ana Mladic podria ser un reflex vívid (dic un reflex, perquè no m'agrada la paraula símbol en el context de persones que es converteixen en símbol) d'aquesta joventut innocent. Com es gestiona el record, com es gestiona la memòria, en el cas dels grans traumes col·lectius que marquen determinats moments de la història, amb la condició que no es tornin a repetir, i després es repeteixen? Em respondreu que això és treure-li importància al patiment de les víctimes, però no podré tornar a pensar en la guerra dels Balcans sense tenir un pensament angoixat vers Ana Mladic, aquella noia que, diuen que sense donar cap mostra de comportament que se sortís de la normalitat, un bon dia es va treure la vida. Era la filla d'aquell home que, sense perdre el somriure dels llavis, va ser capaç d'ordenar la matança a trets de milers d'éssers humans, entre els quals es comptaven nombrosos infants i ancians. Que va ser capaç d'ordenar llançar els seus cossos a un riu que es va tenyir de roig. Roig que serà des d'ara el color de la innocència. Mai cap guerra no podrà justificar res de semblant. 




25 de maig de 2011

La desaparició de Snowball

Quina va ser la meva sorpresa l'altre dia, a classe de filosofia (1r de Batxillerat) quan, en parlar de la República de Plató com a proposta utòpica, i fent un petit parèntesi per entrar en la història de les utopies, em vaig trobar que els alumnes no coneixien, i ni tan sols havien sentit mai a parlar de George Orwell. Va ser un moment fins i tot incòmode. Els alumnes no entenien perquè jo semblava tan sorpresa i jo, per la meva part, no podia fer res per sortir del meu astorament. L'infame programa "Gran Hermano" el coneix tothom, evidentment. Els vaig preguntar si no s'havien preguntat mai d'on ve aquest nom. I, òbviament, no s'ho havien preguntat mai. Estimats deixebles: George Orwell. Senyor Orwell: una classe com n'hi ha tantes de primer de Batxillerat. Vaig tractar d'explicar-los perquè no podem parlar d'utopies sense anar a parar a Orwell, i perquè la història de la utopia no es pot enfocar mai sense el seu gloriós epíleg: les antiutopies del segle XX. 

El que em va sorprendre encara més de tot plegat és que els alumnes saben prou bé que avui dia quasi tot es pot trobar a la wikipèdia: van engegar els motors de cerca, van teclejar un nom i un cognom, i de seguida els va sortir la referència de les obres d'aquest autor. Els vaig fer un petit resum de l'argument de 1984 i la cosa sembla que va començar a fer-se més clara. Però malauradament, després d'això, quan vaig passar a explicar en què consistia la crítica implícita de la paròdia que ens ofereix Orwell a La granja dels animals, el tema es va tornar a obscurir. Els vaig parlar de Stalin, però donant per suposat que sabien qui era, cosa que vaig preferir no preguntar. El problema és que hi ha moltes coses que has d'explicar només per sobre perquè et passaries tres hores anant als antecedents dels antecedents i potser et queden només vint minuts de classe. Després de tot, Roma no es va fer en un dia. També els vaig dir que si un dia es decidien a llegir aquesta novel·la breu no se'n penedirien. Però potser m'equivoco en això últim.

Per descomptat, teclejar a la wikipèdia el nom d'Orwell i llegir-hi la informació pertinent no substitueix l'incommensurable plaer de llegir La granja dels animals. Ja he parlat anteriorment de joves i lectura, per la qual cosa em sembla del tot justa la pregunta: on és la lectura de La granja dels animals en els programes de Secundària? I em sap greu posar-me d'aquesta manera perquè no és un problema que se solucioni fent llegir Orwell als alumnes, de la mateixa manera que se'ls pot fer llegir La història interminable. La conclusió que vaig poder extreure finalment de tot plegat és que llegir Orwell arriba un punt que ha de sortir de tu mateix o hem de plegar veles en general, com a societat. El primer cop que la vaig llegir la principal impressió que em va quedar és que, a partir de l'expulsió de Snowball, et passes tota la resta del relat desitjant que aquest torni per adobar les coses que vas veient que cada cop van més maldades. M'imagino que és el que passa quan li agafes afecte a un Trotski porcí.


13 de maig de 2011

A rush of blood to the head

Aquesta és una de les cançons més nihilistes que he sentit mai, però m'agrada molt, i no sé exactament per què. Suposo que per la seva poesia implícita, o perquè tots hem tingut un dia d'aquells en què ens agradaria comprar aquest lloc només per veure'l cremar. Tot i així, sembla que el suposat destructor encara guardi un lloc per a l'amor dins d'aquest caos seu tan íntim i personal, i suposo que això és el que fa aquesta cançó de Coldplay tan especial.


5 de maig de 2011

Sobre la llar

Aquest és un fragment del llibre Ensayos heréticos sobre filosofía de la historia, del filòsof txec Jan Patocka (1907-1977). (Barcelona: Península, 1988). Aquesta obra, que pertany al corrent fenomenològic, és complicada però no força els límits de la claredat. Tracta qüestions sobre el sentit de la història, el sentit de transcendència en l'ésser humà i reflexiona sobre el lloc on es troba la civilització humana en el moment en què l'autor se situa. Tanmateix, la vaig llegir només una vegada fa temps i avui no és la meva intenció analitzar-la ni fer-ne una ressenya exhaustiva. Possiblement hi torni en un futur, en tregui més profit i l'entengui millor, però l'únic que vull en aquesta ocasió és citar-ne un fragment, que tradueixo al català des de l'edició castellana: 

Malgrat la producció massiva de mitjans de vida, la vida humana segueix sense tenir una llar pròpia. La llar cada cop més s'entén com el lloc a cobert, com el lloc on es dorm per poder anar a treballar el dia següent, on es dipositen els beneficis del treball i on es desenvolupa una "vida familiar" cada cop més inexistent. Pel que fa al fet que l'home habita, a diferència de la resta d'animals, únicament perquè en el món no hi troba la seva llar, perquè està inclinat cap a fora del món en el qual i cap al qual té, per aquest mateix motiu, una missió que ancora en la profunditat d'un temps passat que mai serà realment passat mentre segueixi vivint en ell... tot això queda eclipsat per la mobilitat moderna, tant voluntària com forçada...

La filosofia no s'acabarà mai en el ben entès que segueixi creant qüestions que inquietin els éssers humans (algun ésser humà, si més no), i en el ben entès que els homes i dones no perdin de vista el que els fa humans. M'agrada aquest fragment sobre la llar, a propòsit d'una crítica al desarrelament modern, perquè és una bonica il·lustració de la inquietut antropològica no sols pel desarrelament modern, sinó també per l'eterna pregunta de què és el que ens fa humans. S'ha escrit molt sobre la història i el seu sentit, la memòria, la pau i la guerra. M'agrada que de tant en tant  algú escrigui sobre la llar. Ben mirat, l'obra clàssica per excel·lència de la cultura mediterrània tracta d'una tornada a la llar, i som o no som fills d'Odisseu?


2 de maig de 2011

Beatus ille

Com tothom sap, d'opinions n'hi ha per a tots els gustos. A mi, personalment, hi ha certs factors que em fan dubtar de la idoneïtat de Joan Pau II com a candidat a la canonització. Els qui s'ocupen d'aquestes coses  segur que són molt més savis que jo, però per la meva part no puc deixar de posar els meus dubtes sobre la taula.

Com a intel·lectual modesta, porto dins el cor la mort de la teologia de l'alliberament; com a ciutadana, les simpaties obertes amb règims dictatorials com el de casa nostra, o d'altres més llunyans; com a néta dels meus avis, la innoble i irreflexiva parcialitat de la seva interpretació de la Guerra Civil Espanyola; com a dona, el masclisme i la misogínia d'una institució que en part sento meva; com a persona adulta, la transformació d'una cosa tan íntima i primordial com la fe en un banal espectacle de masses; com a cristiana, l'aposta per una església ben allunyada dels ideals evangèlics de pobresa o, si més no, d'austeritat; com a persona humana, el silenci còmplice i encobridor davant de l'abús a menors per part de sacerdots.

És un aspecte del catolicisme que, reconec, sempre se m'ha escapat en general: no entenc ni entendré mai com es mesura, es determina o es reconeix la santedat d'una persona. Com tothom sap, d'opinons n'hi ha per a tots els gustos. Les opinions expressades en aquest article del diari d'avui em semblen molt encertades. 

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Hiperboles/papanatismo/elpepusoc/20110502elpepisoc_6/Tes

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons