El cosmos, els déus, els homes (#10)

Aquest llibre de Jean-Pierre Vernant (1914-2007) és una petita meravella que, en aquest cas, és difícil de classificar. En el moment que comences a llegir-lo la pregunta sorgeix de forma automàtica: és un assaig o és un recull de contes? No té un fil argumental prou definit com per dir que és una narració. Més aviat s'hauria de qualificar com a conjunt de narracions en to assagístic. Fins i tot en el cas que aquest to no fos l'objectiu principal de l'autor, aquest conjunt de narracions continuen aprofitant el lector pel seu rerefons didàctic. Concretament, estem parlant de relats de mites grecs. 

Suposo que és el que passa quan un acadèmic de la talla de Vernant es posa a narrar: com en la lliçó oral, com en el conte explicat de forma oral sense cap altre objectiu que el conte en sí mateix, el mite transforma l'oient o, en aquest cas, el lector. Si més no, a mi m'ha passat que totes les vegades que he llegit aquesta breu obra se m'han descobert coses diferents. Però lluny d'assemblar-se a aquell tipus de conferència o lliçó magistral que resulta del tot alliçonadora i admirable per la talla del conferenciant, però que al final acaba per fer-se un xic llarga, la lliçó de Vernant en aquest llibre resulta ser tot el contrari. La màgia del mite es desplega pàgina rere pàgina fins a constituir una obra del tot absorbent i d'una solidesa sorprenent. I és que l'explicació dels orígens del panteó olímpic amb les seves anades i vingudes entre el món diví i el dels éssers humans arriba finalment a adquirir unes implicacions antropològiques fonamentals. 

Vernant no explica mites per explicar: comença lentament a dilucidar les inquietuds i els límits existencials que tot sovint preocupen l'individu, tant antic com contemporani. El subtítol que Vernant dóna a l'obra és El relat dels mites grecs, i aquesta no deixa de ser la descripció més encertada dels continguts de l'obra. Tanmateix, aquest relat va més enllà dels propis contes per explicar el seu significat en un pla paral·lel, el del pensament. Així doncs, Vernant ens apropa a les grans qüestions fonamentals de la filosofia clàssica a través de la cosmovisió dels propis grecs: ens explica la noció de caos amb una claredat de mestre de primària, i poc a poc ens va passant davant dels ulls la successió d'esforços divins i humans per donar-li forma, estructura i ordre. I així successivament amb la resta de temes del llibre: el poder i la inquietud per perdurar, l'acceptació de l'estrany o de l'alteritat, la forma com construïm la nostra pròpia identitat davant dels altres, la nostra identitat política o la forma com construïm la ciutat, la mort com a últim pas de trobada amb un mateix, la imatge, la paraula i el símbol com a formes de representar-nos en tant que éssers humans. La lectura d'aquesta obra és un constant exercici de reflexió i d'experimentació sobre els límits de la nostra finitud.

Continguts: Gran part dels mites grecs, tornats a relatar d'una forma nova.

M'agrada: La forma clara i didàctica en què Vernant narra aquests mites, i les implicacions teòriques que els acompanyen.

No m'agrada: En un llibre tan interessant, l'únic que decep és que es fa curt i, en determinats moments, no pots evitar el sentiment de curiositat de saber com hagués quedat, en mans de Vernant, el mite d'Ariadna, el minotaure i el laberint que jo, personalment, he trobat a faltar.