"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

25 d’octubre de 2011

Maria Barbal al Cèntric

Ahir a la tarda vam poder assitir, al Cèntric, a un col·loqui amb Maria Barbal, l'autora de Pedra de tartera, i també amb Lurdes Barba i Rosa Cadafalch, directora i una de les actrius, respectivament, del muntatge teatral sobre aquesta novel·la. La conversa va girar al voltant de l'adaptació de la novel·la al teatre, i de com això requereix molt sovint un canvi de llenguatges i d'estratègies narratives, per a transportar a l'escenari tot allò que en la novel·la és un monòleg intern. Però, a part d'això, també va donar peu a parlar pròpiament de la novel·la com a relat de personatges concrets, immersos en una realitat quotidiana opressiva i absorbent en la majoria dels casos, més que com a relat objectiu de fets històrics. Com vam poder veure, aquesta és una realitat que es repeteix en múltiples contextos, no sols de Catalunya, sinó també extrapolables a arreu del món. Possiblement tots els lectors de la novel·la poden identificar situacions, actituds, caràcters o, fins i tot, retalls de converses que ens són familiars i no tan llunyans en el temps com podríem suposar. Perquè Pedra de tartera retrata els patiments d'una generació que encara ens és força propera: la sequetat i l'austeritat com a vehicle principal de les relacions humanes, i el silenciament dels sentiments i la submissió a les circumstàncies (sobre tot per part de les dones) són una característica fàcilment identificable en els relats (no sols ficcionats, sinó també en testimonis orals i directes) de l'època de la qual parlem. Va ser tot un privilegi poder-ho sentir directament de l'autora, que ens va aclarir la seva relació personal amb aquesta obra, i ens ha ofert una excusa immillorable per a rellegir aquesta magnífica novel·la.  


21 d’octubre de 2011

Un trosset d'història

Gombrich finalitzava la seva obra Breu història del món amb un capítol dedicat a "El trosset d'història que m'ha tocat viure": un trosset, deia, que ha d'ésser constantment revisat i reescrit perquè, quan parlem d'història, els fets que ens són més propers són també aquells dels quals en tenim menys perspectiva, i fins i tot, en certs casos, menys informació. Com més ens apropem al present, més s'obre la història cap al futur: no serà fins d'aquí uns quants anys quan començarem a entendre i a ser capaços d'explicar el que realment està passant. Però tot i així, no hi ha res més d'humà que entregar-se a l'optimisme quan n'hi ha motius, i feia temps que anàvem necessitats de bones notícies. Uns quants retalls per a l'arxiu de la història: 


14 d’octubre de 2011

La seducció de Merlí

És una obra curiosa: La seducció de Merlí (1874), del prerrafaelita Edward Burne-Jones. No és que sigui precisament el meu estil preferit, i tampoc no és que el conegui gaire, en general, però vaig descobrir aquesta obra de forma indirecta i, si més no, em va obligar d'entrada a posar els prejudicis entre parèntesi. És una de les diverses obres d'aquest moviment i d'aquest autor que recreen motius del cicle artúric. En concret, el quadre ens mostra el mag Merlí amb la seva deixeble i estimada (sovint anomenada Viviana o Nimue). Recomano l'obra Merlín: historia y leyenda de la Inglaterra del rey Arturo (Merlin: The Prophet and his History) de Geoffrey Ashe a tothom que vulgui apropar-se als orígens del mite d'una forma més o menys exhaustiva. L'obra ens ofereix una exploració de les versions literàries més antigues dels relats referents a Merlí, tractant de traçar hipòtesis sobre l'origen d'aquest personatge. Era un ésser diví o humà? Era un endeví o profeta, més que un mag? La clau per entendre tot plegat ens ve de la mà dels myrddin, personatges històrics o pseudohistòrics inspirats amb el do de la profecia per una divinitat britànica primigènia, Myrddin, que entraria en relació amb els antics rituals druídics. Per tant, és possible que el personatge llegendari fes referència en el seu origen a diversos profetes històrics que es diuen intermediaris inspirats per un esperit superior (com si es tractés de mèdiums). Ben allunyats, per tant, de la figura d'ancià amb barba blanca que se'ns ha oferit habitualment ja que, si als textos ens remetem, la primera aparició literària d'aquest personatge, en un escrit del segle XII, ens el presenta en forma d'adolescent. Així doncs, un Merlí molt humà i fins i tot vulnerable, la perdició del qual serà, segons la llegenda, una frustrada relació amorosa. I què trobem en el quadre de Burne-Jones? Sembla que fos precisament aquest Merlí el que l'autor tenia en ment quan en va crear aquesta imatge, la d'un Merlí ni jove ni vell amb una expressió a la cara que, a mi en particular, em sembla pensarosa, però que, en tot cas, no sembla gens fàcil d'interpretar. Seduït o enamorat?


6 d’octubre de 2011

Història d'una vida

Històries sorprenents d'un empresari visionari. In memoriam.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons