"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

25 de novembre de 2011

El que et pertoca estimar

L'estiu passat vaig tornar a El Senyor dels Anells, un altre cop no me'n vaig poder estar (i ja en van sis). Ara intentaré reivindicar un personatge menor de la saga, en Merry, que no és que tingui una gran importància per a l'argument de l'obra, i que en determinats passatges sembla que només passava per allà o que no aconseguirà mai el seu episodi de protagonisme, el seu quart d'hora de glòria (com en Sam enfrontant-se a la malèfica Shelob o en Pippin "interferint en els afers dels mags"). Tot i que el seu gran moment arriba, finalment, a Pelennor, podríem dir que la seva rellevància en la novel·la queda força amagada. És cert que de tant en tant demostra ser un pèl més espavilat  i força més assenyat que els altres hobbits, si més no, més que en Sam i en Pippin. I potser és el que Tolkien anomena en la novel·la "el sentit comú dels hobbits" o potser és, com diu en Gandalf, que després d'anys i anys de conèixer-los encara et sorprenen, però fa la impressió que de tant en tant és en Merry qui veritablement entreveu el rerefons heroic de la història. Una de les perles de saviesa que Tolkien ens ofereix en la novel·la, precisament en boca de Merry, és la següent:

És millor començar per estimar el que et pertoca estimar, suposo: has de començar per algun lloc i tenir-hi arrels, i el sòl de la Comarca és profund. Tot i així, hi ha coses més profundes i més altes; i si no fos per elles cap ancià podria cuidar del seu jardí en el que considera tranquil·litat, tant si en coneix l'existència com si no. Me n'alegro de conèixer-les una mica. 

Traduït al català de J. R. R. Tolkien, The Lord of the Rings, HarperCollins 2003, p 852

Al llarg de la teva vida trobes un munt de coses que et superen, que saps que per més que t'hi esforcis no aconseguiràs explicar o comprendre en absolut i, de vegades, tanmateix, no pots evitar de pensar que aquestes precisament són les essencials. Tot i així, el primer pas sempre és conèixer i estimar el que és al nostre abast. Això és el que esdevé heroic quan es tradueix en els fets. De forma que no tens la capacitat de canviar-ho tot, ni de fer el món a imatge dels teus designis: només tens el deure de millorar el que es troba al teu abast, i és aquí on el granet de sorra es torna essencial. Això és el que Merry expressa, en una conversa amb Éowyn, a la pel·lícula de Peter Jackson. És un moment commovedor escrit per al guió de la pel·lícula, i que a la novel·la no apareix, tot i que en poguem trobar paral·lels com el que acabem de citar. Llàstima que sigui una escena inèdita al cinema i que només es pot veure a la versió estesa de The Return of the King

Sou lleial i valenta i teniu moltes coses per les quals viure i molts que us estimen. Sé que és tard per fer-se enrere. Sé que no hi ha motius per tenir esperança. Si fos un cavaller de Rohan, capaç de fer grans gestes... Però no ho sóc. Sóc un hobbit. Sé que no salvaré la Terra Mitjana. Només vull ajudar els meus amics.


17 de novembre de 2011

Pensaments sobre el llibre digital

Es fa una mica estrany pensar en un món en què el llibre format paper hagi desaparegut, tot i que els experts s'apressin a tranquil·litzar-nos i dir-nos que això no passarà, que els dos formats -digital i tradicional- conviuran indefinidament. Fins i tot així, es fa una mica estrany pensar en un món en què el format tradicional quedi com a raresa d'antiquari o col·leccionista, de fetitxista de l'olor i el tacte del paper, o simplement d'amant dels clàssics. El que se'm fa més estrany de tot, de totes formes, és imaginar un món en què una obra futurista i trencadora com Fahrenheit 451, de Ray Bradbury, es pugui tornar anacrònica per l'estranyesa del seu argument (imagina't, una societat totalitària que es dedica a cremar una antigalla com els llibres paper, amb el supòsit que la lectura fa la persona lliure de pensament i de consciència). Amb el temps resultarà tan estrany com ara passa amb els complicats rituals de l'amor cortès. O, sense necessitat d'anar tan lluny en el temps, com l'Anna Karenina tallant amb languidesa les pàgines de la seva novel·la. Potser és que la revolució digital ja ens ha canviat culturalment.


12 de novembre de 2011

La filla d'Homer (#12)

Una altra de mites grecs, si a algú li interessa el tema. Aquesta és una de les millors lectures que vaig fer l'estiu passat. És clar que no és difícil de recomanar si de qui estem parlant és Robert Graves (1895-1985). La filla d'Homer és una interessant recreació del que podria haver estat un hipotètic procés d'escriptura del poema de l'Odissea. I ens explicarem. Aprofitant les nombroses teories sobre la controvertida identitat de l'Homer històric (si és que se li pot dir així), Graves empra una d'aquestes hipòtesis com a punt de partida per fer-ne una novel·la on s'estableix una constant correspondència entre (1) el substrat mític i cultural de què l'epopeia homèrica parteix, (2) les aventures dels personatges ficticis que protagonitzen el relat creat per Graves, i (3) l'obra de l'Odissea real, tal com ens ha arribat als nostres dies i tal com el lector rememora en determinats passatges. El resultat de tot plegat és una novel·la breu i intensa, magníficament escrita i amb una impecable recreació d'ambient i de context que enganxa des de la primera pàgina fins l'última. La hipòtesi que Graves pren com a referència en aquest cas és la possibilitat que l'Odissea fos escrita per una dona, diuen els entesos que per qüestions estilístiques i narratives que la diferenciarien de la Ilíada. Per més esotèric que pugui resultar el plantejament en la teoria, La filla d'Homer, tanmateix, ens convida a deixar de banda les disputes acadèmiques i acceptar aquesta premissa sense reserves: només així s'aconsegueix gaudir d'una novel·la ben escrita i del plaer d'una lectura com a aquesta. La clau de l'argument es troba en els segles de diferència que separen els fets llegendaris de la guerra de Troia del moment històric en què les epopeies transmeses de forma oral son posades per escrit, fixant així els textos homèrics que han arribat (de forma parcial) als nostres dies: quan tens en compte aquesta distància, no és gens difícil comprendre el plantejament d'un context en què el relat dels herois de la guerra de Troia ha esdevingut llegendari. En la novel·la, l'escriptura de l'Odissea corre a càrrec d'un dels personatges de l'epopeia original, la princesa Nausica, que en les seves ratlles s'hauria descrit a sí mateixa com el personatge homèric que rescata Odisseu de l'últim dels seus naufragis. Tanmateix, la major part de la novel·la és destinada a revisitar el relat homèric de l'arribada d'Odisseu a Ítaca en forma de captaire i el càstig dels pretendents de Penèlope, que en aquest cas, són els pretendents de Nausica en absència del seu pare. D'aquesta manera, l'illa de Sicília on se situa l'acció de la novel·la es transforma al mateix temps en l'illa dels feacis i l'Ítaca del relat homèric. Tot això queda complementat pels nombrosos relats de llegendes i mites més o menys independents que van quedant explicats, en la novel·la, com a relats secundaris, però que al lector que estigui familiaritzat mínimament amb el text original de l'Odissea no li costaran gaire de reconèixer.

Sinopsi: Nausica és filla d'un dels múltiples reis clànics que configuren el panorama de la Grècia arcaica tal com se'ns presenta en els textos homèrics. Quan el seu germà gran desapareix misteriosament i el seu pare emprèn un viatge per tal d'anar-lo a buscar, els seus nombrosos pretendents aprofitaran l'ocasió per ensenyorir-se del palau reial pressionant-la per tal que prengui una decisió. Tanmateix, també rebrà l'ajuda inesperada d'un nàufrag d'origen cretenc que troba casualment a la costa i que se li presenta com a suplicant.

M'agrada: el detallisme de les descripcions i de l'ambient, i també els nombrosos relats independents que acompanyen la trama principal.

No m'agrada: l'erudició del seu autor pot fer la novel·la un pèl obscura per al lector que no estigui familiaritzat amb la mitologia grega. A part d'això, si es compara el text de la novel·la amb el de l'autèntica Odissea d'Homer, es podria acusar a Graves de manca d'originalitat, si més no pel que fa a la trama principal de la novel·la i a molts dels relats i dels diàlegs que es posen en boca dels personatges (de vegades literalment copiats de l'original). 

3 de novembre de 2011

Les veus del Pamano (#11)

Les veus del Pamano de Jaume Cabré és una novel·la que il·lustra d'una forma clara i contundent la qüestió de la memòria, tot i que narra principalment la història d'una tergiversació de la memòria. Un dels seus temes principals, al meu parer, és l'elaboració de la història a través del relat que en fem, i com el relat pot quedar de vegades molt allunyat de l'experiència real dels protagonistes que l'han viscuda. La història com a experiència vital i la història com a relat: crec que és una forma de resumir el missatge, de vegades implícit i de vegades força explícit, que conté aquesta novel·la. La història com a experiència vital queda reflectida en el relat de les vicissituds dels personatges durant la postguerra, ja que Les veus del Pamano és una història dels odis i les rancúnies que alimenten la barbàrie en un poble petit; en tant que, si queda força clar que en tots dos bàndols hi ha víctimes i botxins, també és evident que els vencedors utilitzen la prerrogativa de la venjança d'una forma salvatge i sense cap mena d'escrúpol moral. Durant tot el relat se'ns ofereix una descripció vívida i emotiva de l'ambient opressiu i pertorbador de la immediata postguerra, i del que va significar per a un parell de generacions viure amb la por al cos. Pel que fa a la història com a relat, la seva autoria se'ns mostra també com a prerrogativa dels vencedors en forma de versió oficial dels fets. Els vençuts també exerceixen el seu dret a articular el seu propi relat, tot i que a curt termini aquest no serà escoltat. De la mateixa manera, la novel·la ens mostra, amb un pessimisme explícit, com aquesta dualitat de rols persisteix fins a l'actualitat demostrant-nos que acabem tergiversant fins i tot el relat de la nostra vida quotidiana. El fet que en l'actualitat el marit de la protagonista acabi justificant amb mentides la seva manca d'honestedat conforma un epíleg amarg i trist a una història ja de per si amarga i trista. Com a avís per a navegants, només destacar que Les veus del Pamano és una novel·la complexa, on es barregen en un mateix paràgraf, per exemple, fragments d'escenes i converses diferents que estableixen paral·lels entre la història de la postguerra, la de finals de la dictadura i la de l'actualitat. Una de les seves virtuts és que l'ordre del relat no sigui cronològic, sinó que vagi donant voltes i baixant progressivament a nivells de profunditat de forma que els fets clau per a l'acció no es descobreixin fins al final. Això, tanmateix, fa que la lectura sigui més fàcil quan es fa per segona vegada. 

Sinopsi: Una mestra d'escola descobreix per casualitat el relat de la història del mestre Oriol Fontelles, que va arribar al petit poble de Torena, al Pirineu lleidatà, poc després d'acabada la guerra. Allà, la seva covardia va fer que tothom el relacionés amb les figures d'autoritat i de poder econòmic del poble. Tanmateix, la seva vida també amagava certes facetes ignorades per quasi tothom. 

M'agrada: La complexitat de la història que es narra i el to conversacional en què està escrita. 

No m'agrada: Algunes trames secundàries fan la lectura una mica feixuga en determinats moments. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons