"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

20 de desembre de 2012

Winter Lady

Beck interpreta una de les primeres cançons de Leonard Cohen. Malauradament, UMG va retirar de YouTube la versió de les germanes McGarrigle i Martha Wainwright, que penso que és la millor. Espero que us agradi. 



Bones festes a tothom!

13 de desembre de 2012

La força del grup

Una història sorprenent, que va tenir lloc a Holanda el 2006, i és explicada al llibre de Frans de Waal La edad de la empatía. Si els animals no tinguessin capacitat de respondre de forma empàtica a les emocions, o d'imitar empàticament els moviments corporals dels seus congèneres, difícilment s'explicaria la resolució final d'aquesta història. Si els qui tenim al voltant cedeixen al pànic i a la desesperació, el resultat és fatal per a tot el grup. En canvi, si l'actitud és confiada i mostra que hi ha una sortida, tot el grup plegat pot aconseguir trobar-la. Frans de Waal suggereix en el llibre que els cavalls que van quedar atrapats a l'illa van respondre d'aquesta forma, per imitació empàtica, a l'actitud dels cavalls que van acudir al rescat. Un exemple que ens ajuda a desmuntar el tòpic del regne animal com un món exclusivament de depredació i supervivència del més fort.

5 de desembre de 2012

De vivències i equilibris

El ministre de cultura s'ha plantejat el repte d'aconseguir que, a través de l'educació, tinguem una vivència equilibrada de la nostra identitat. Mai un eufemisme no havia estat tan eloqüent. I mai no s'havia rebaixat l'educació tan matusserament a un nivell tan ideològic. I mai no s'havia esclavitzat l'educació d'una forma similar al pensament totalitari (que, com ja tots sabeu, és principalment absència de pensament aplicada a la política). Bé, mai en la nostra curta democràcia, s'entén. Alumnes de Catalunya: mai no permeteu que ningú us espanyolitzi, ni que ningú us catalanitzi, ni que ningú equilibri la vostra vivència de la identitat, ni que ningú pretengui fer-vos sentir orgullosos de res. M'agradaria pensar que sou força més intel·ligents que això. La identitat és molt més complexa que besar una bandera, i el ministre de cultura demostra, a cada pas, la seva ignorància sobre el terme cultura i les seves implicacions.


22 de novembre de 2012

La edad de la empatía (#23)

Aquest assaig del primatòleg holandès Frans de Waal ens planteja la qüestió sobre les arrels biològiques de les inclinacions a l'altruisme i a la cooperació en el regne animal i, per tant, també en l'ésser humà. Partint de la base que la interpretació del darwinisme que s'ha dut a terme tradicionalment en la sociologia i els estudis econòmics i polítics era esbiaixada per posar l'accent només en els esquemes de violència i dominació, en aquest llibre de Waal pretén demostrar que l'empatia té un llarg camí evolutiu que l'antropologia i els estudis socials sovint han deixat de banda. Aquesta tesi queda justificada per un gran nombre de dades recopilades en estudis sobre humans, primats i altres animals que, si més no, deixa obert un debat molt interessant entre ciència i filosofia. 

Continguts: En el primer capítol, de Waal planteja l'estat de la qüestió partint de la crítica al conductisme, com a visió massa reduccionista de l'estudi sobre els animals, i els plantejaments tradicionals de la filosofia moderna que sovint plantegen l'ésser humà com una anomalia de la natura i passen per alt tot allò que tingui a veure amb la seva animalitat. El segon capítol analitza les dues lectures que es poden derivar de la teoria de Darwin, des d'una crítica als partidaris més radicals del "darwinisme social", com per exemple Herber Spencer. A partir de plantejaments molt més originals i sovint desconeguts sobre la naturalesa cooperativa de les associacions animals, de Waal planteja la naturalesa de les associacions humanes com un subtil equilibri entre les motivacions egoistes de la conducta i la cooperació amb la resta del grup. El tercer capítol aprofundeix sobre el tema des de la qüestió de la sincronia corporal, on es trobaria el germen primigeni de l'evolució de l'empatia, en tant que acte reflex. Un pas més respecte a aquest nucli seria la imitació i la implicació emocional plena amb el que els altres fan o els succeeix: és a dir, hi hauria un fenomen de contagi emocional previ a qualsevol categorització racional de la situació de l'altre. El quart capítol fa un pas més enllà, i destaca la compassió com una fase més elaborada del procés empàtic, relacionada ja amb les conductes d'assistència i de consolació. Una comprensió plenament avançada tindrà a veure ja amb processos intel·ligents més elaborats, com atribuir a l'altre continguts mentals similars als d'un mateix i preveure els efectes de la pròpia acció. El cinquè capítol explora la hipòtesi de la coemergència de dos fenòmens com són l'elaboració de la consciència del propi jo i el sorgiment de l'empatia envers els altres. El sisè capítol desenvolupa el precari equilibri entre el pilar egoista i el pilar social de les relacions animals i humanes, a través de l'estudi de la percepció de la jerarquia social, la relació entre esforç i retribució, l'equitat en el repartiment i la reciprocitat, tant per part dels humans com de la resta d'animals. L'estudi de la justícia com a meta col·lectiva més enllà dels beneficis individuals tanca el capítol amb reflexions més generals sobre les societats humanes. L'últim capítol reflexiona a un nivell molt més ampli sobre la condició humana, tot destacant-ne la continuïtat respecte del regne animal, tant en les parts negatives (com la crueltat) com de les positives de la conducta humana. És molt interessant la caracterització de la psicopatia que es fa en aquest capítol. 

M'agrada: La claredat expositiva de tot el llibre; la claredat també en la seva estructura temàtica, que va passant per ordre dels nivells més bàsics d'experiència als més complexos i elaborats; i la grandíssima quantitat d'exemples i explicacions que acompanyen i justifiquen molt rigorosament totes les tesis defensades al llibre. 

No m'agrada: La seva desconfiança (de vegades justificada i d'altres no tant) envers plantejaments de la filosofia moral basats en la consciència i l'elaboració racional de principis abstractes. 

8 de novembre de 2012

Gira-sols mirant la lluna

De vegades ens sentim descol·locats, fora de lloc, o simplement desconcertats, com si la realitat se'ns hagués desencaixat de manera fortuïta, com si haguéssim arribat amb la pel·lícula començada. Però aleshores la vida ens ofereix la veritat més inconfusible de totes: que encara podem triar el nostre camí, i que s'ha de seguir endavant sí o sí. Una injecció de bones vibracions a càrrec de Miquel Abras. 

4 de novembre de 2012

La ciutat més antiga

Una notícia que, possiblement, no canviarà el món, però podria alegrar el dia a algun arqueòleg:

http://www.bbc.co.uk/mundo/noticias/2012/10/121031_hallan_pueblo_prehistorico_mas_antiguo_europa_msd.shtml

3 de novembre de 2012

Haiku per les ànimes #3


Tot té el seu moment: 
aigua de pluja i encens
(temps de les ofrenes). 


Todo a su tiempo: 
momento de ofrendar
incienso y lluvia. 

2 de novembre de 2012

Haiku per les ànimes #2


Records del passat; 
fan com les aus migratòries: 
respiren silenci. 


Son los recuerdos
como aves migratorias: 
son del silencio. 

1 de novembre de 2012

Haiku per les ànimes #1


Respira el silenci,
el sol surt entre la boira:
la vida i la mort. 


Brota el silencio
y el sol entre la niebla: 
ser vida y muerte. 

25 d’octubre de 2012

Winesburg, Ohio (#22)

Aquest recull de contes de Sherwood Anderson (1876-1941), mestre i predecessor de la generació perduda, retrata les particularitats de les ordinàries vides d'un conjunt de personatges que viuen, al tombant de segle, a la localitat que dóna títol a l'obra. Ja d'entrada se'ns presenta com un "llibre del grotesc", amb la premissa que els éssers humans esdevenim grotescos en tant que ens aferrem a pensaments i idees que transformem en veritats a qualsevol preu. Però deixant a part aquesta premissa, el que se'ns ofereix en aquestes pàgines és un conjunt de relats, magníficament ambientats, on la cultura i la història dels Estats Units serveixen únicament de marc per presentar els retrats psicològics d'una sèrie de persones que lluiten per dominar o alliberar, depenent del cas, un conjunt d'inquietuds i d'emocions que es fan plenament reconeixibles de tan universals. La solitud, la frustració, l'ambició, la por a l'engany, el procés de maduració i la recerca d'un lloc en el món són constants en quasi tots els relats del llibre, que es presenten sota la mirada sempre expectant d'en George Willard, el veritable protagonista del llibre. Ell és qui va aplegant aquestes engrunes d'experiència que els altres li ofereixen gratuïtament, i que poc a poc anirà aprofitant per construir el seu propi futur. En aquest poble preindustrial de l'Amèrica profunda, tots els habitants comparteixen el mateix desig de transcendir la seva pròpia situació en l'espai i el temps, una inquietud interior de quelcom que no poden expressar, però que els determina d'una forma tant o més decisiva que la seva aparença externa o el seu rol dins la societat. I en aquesta incapacitat de comunicar-se, de manifestar les seves insatisfaccions, o de comprendre els seus congèneres, tots esdevenen únics i irrepetibles. UN relat emotiu i tràgic de les petites vicissituds de la vida que ens porten, senzillament, a ser com qualsevol altre. 

Sinopsi: Al final de la seva vida, el vell escriptor incia un "llibre del grotesc" on explicarà anècdotes i esdeveniments de les vides dels habitants del seu poble, Winesburg. Cadascun dels contes és protagonitzat per un personatge diferent, però les històries de tots ells es van entrecreuant les unes amb les altres a través de tot el llibre. 

M'agrada: La prosa bella i senzilla d'Anderson. Les referències creuades entre el conjunt de relats.

19 d’octubre de 2012

Carceri d'invenzione

Aquest és un vídeo realitzat per Grégoire Dupond que es projecta a l'exposició Les arts de Piranesi, de la qual vaig parlar en el post d'ahir. És una reconstrucció en 3D dels gravats d'aquest autor sobre presons imaginàries, i resulta una obra hipnòtica i fascinant. (Si podeu veure'l en pantalla completa, és molt millor).


18 d’octubre de 2012

Les arts de Piranesi

Les arts de Giambattista Piranesi (1720-1778) són moltes, certament, i totes força curioses. En aquesta exposició gratuïta que s'estarà al Caixafòrum fins al 20 de gener podrem apropar-nos de forma força exhaustiva a l'obra d'aquest mestre gravador del XVIII italià. El que veurem, però, no és sols un conjunt de gravats, ja que Les arts de Piranesi ens ofereix una aproximació al peculiar univers creatiu d'un arquitecte visionari que, a través del dibuix, copsava la realitat i alguna cosa més que s'hi amagava al rerefons. Anem per parts: 

- Per estrany que pugui semblar, ens trobem davant d'un pioner de l'arqueologia, en el seu estudi sistemàtic de les restes de construccions antigues de la ciutat de Roma. No sols trobarem meticulosos estudis de paraments i d'estrats, sinó també sorprenents exercicis d'arqueologia-ficció, és a dir, reconstruccions de com hauria pogut ser la ciutat durant l'època imperial, i també exhaustives cartografies d'aquest panorama antic. 



- Des d'aquesta òptica analítica i racionalitzadora, Piranesi inicia també una interessant controvèrsia amb els teòrics de l'art del seu moment, partidaris de l'art grec com a paradigma de la puresa formal. En aqusest context, Piranesi defensarà l'originalitat de l'arquitectura romana davant d'aquells que la consideren una mera còpia de les formes gregues, tot reivindicant-ne els elements de procedència etrusca, i no sols els grecs. Amb això inicia també una incursió en l'arquitectura imaginativa, inventant edificis que no han existit mai però que no per això deixen de ser plausibles. Una menció a part mereix el conjunt de gravats de "presons imaginàries", uns universos sòrdids i complexos que ens recorden inevitablement les construccions impossibles d'Escher, però passades per les pintures negres de Goya. 



- Potser la faceta més estranya d'aquest artista és la de dissenyador de mobles i objectes de la llar, en especial llars de foc, un element, és clar, absent de les edificacions romanes o egípcies antigues i que, per tant, només per aquesta raó ja cal explorar, segons Piranesi. El resultat és força curiós però, al meu parer, un pèl decebedor en el seu amanerament. FactumArte s'ha encarregat de construir a la pràctica alguns dels seus projectes i ens en presenta el resultat.

- Finalment, cal destacar l'última àrea de l'exposició, la dedicada a les vedute romanes de Piranesi, magníficament recreades pel fotògraf Gabriele Basilico, que ens demostra, amb les seves instantànies captades als mateixos llocs retratats per Piranesi, que el gran art no coneix fronteres de temps i que ens remet contínuament a un present canviant però compartit, fins a cert punt, per autor i espectador.

11 d’octubre de 2012

Todos los santos (#21)

És un compromís, em temo. Un compromís necessari i temporal. (...) Això, ara ho veig, és arribar a un compromís amb la llum transformant-la en objectes. Falta prescindir dels objectes i accedir a la llum. 

Avui una proposta d'una novel·la que, tot i ser una lectura molt interessant, en determinats passatges fins i tot magnètica, es fa una mica difícil de recomanar. Tampoc no és fàcil de llegir, per ser una novel·la. Todos los santos, de Charles Williams (1886-1945), és una novel·la de temàtica sobrenatural, a l'estil de Chesterton, però potser una mica més fosca en el desenvolupament del seu argument. Charles Williams fou membre dels Inklings durant el breu període de temps que va de l'inici de la guerra fins a la seva mort sobtada, i forma part del corrent d'autors cristians d'entreguerres del qual van formar part, per exemple, el mateix Chesterton, Evelyn Waugh, T. S. Eliot i C. S. Lewis. En la seva novel·la es plantegen dos móns paral·lels que s'entrecreuen amb total naturalitat, sense que sembli en cap moment un recurs forçat ni artificiós: el món quotidià que coneixem i el món dels morts, per on es passegen les ànimes dels difunts recents. Els protagonistes, de fet, es relacionen fluidament amb tots dos móns després de superar els prejudicis que els imposa la racionalitat. El món dels morts, però, és un món fred i cruel, quasi impersonal, on els espectres vaguen perduts intentant recuperar algun rastre de l'experiència de l'amor que havien conegut en la seva vida anterior. És per això que Simon, l'antagonista per excel·lència en tant que encarnació del mal, pretén obtenir el poder absolut dominant la relació entre els dos móns. De fet, la relació del seu autor amb els Inklings queda força explícita quan ens adonem que aquesta novel·la és el relat d'una lluita metafísica entre el Bé i el Mal en termes absoluts; però també, i per sobre de qualsevol altra cosa, quan el llegim com a conte de fades, és a dir, un relat imaginatiu, podríem dir que d'estructura cavalleresca, sobre algú, una víctima innocent, que ha de ser salvada en una cursa contra-rellotge per evitar el triomf definitiu del mal sobre la terra. Per tant, aquesta estructura d'oposició antagònica bé-mal es tradueix també en un esquema de redempció igual que els dels relats de Tolkien o Lewis: Betty, que és la redemptora en majúscules, ha de ser rescatada perquè el bé pugui triomfar; però Lester, al mateix temps, ha de ser redimida abans de poder redimir ningú. Igual que tot conte de fades, assistirem també a un combat final decisiu. Aquesta novel·la de Charles Williams ens presenta una història esotèrica, sobre rituals ocultistes, però que en el fons del fons ens parla d'un amor que és més poderós que la mort. Per cert, en alguns moments m'ha recordat, tot i que remotament, al que seria una mena de versió adulta de El nebot del mag, el primer volum de la saga de Narnia de C. S. Lewis. 

Sinopsi: Lester Furnival es troba de sobte en un Londres espectral, i de seguida se n'adona que acaba de morir en un desafortunat accident. Per tant, com tot bon fantasma, ha d'acomplir un parell de tasques abans de poder assolir la pau eterna: reconciliar-se amb el seu marit i alliberar la seva amiga Betty del domini d'un malvat bruixot que es presenta al lector i als personatges com una mena d'anti-Messies. 

M'agrada: És poesia en estat pur. 

No m'agrada: És un relat lent i feixuc i alguns fragments, excessivament metafísics, frenen el ritme de l'acció.

5 d’octubre de 2012

Are you happy?

Fins i tot podríem fer-ne un manifest ètic, d'això. L'autor és l'artista gràfic Alex Koplin.


27 de setembre de 2012

Sòfocles i l'estrès post-traumàtic

Us deixo un fragment completament fora de context del llibre La edad de la empatía de Frans de Waal. És una lectura interessant des del punt de vista filosòfic. És un enfocament des del punt de vista etològic de certes qüestions relacionades amb l'ètica, com la qüestió de l'empatia i de l'origen emocional dels comportaments altruistes i de les dinàmiques de cooperació i reconciliació dins del grup social. L'autor és un expert primatòleg de fama mundial i, tot i que les seves postures han provocat controvèrsies recents amb filòsofs de la moral (per exemple, on quedarien els plantejaments racionalistes, i en especial els de base kantiana), és un exemple excel·lent i molt entretingut de com es pot encetar un diàleg fructífer entre ciència i filosofia. Però com he dit abans, aquesta cita no té res a veure amb això. Em va fer gràcia especialment per la referència a la tragèdia clàssica.

Pero matar de verdad y de cerca no tiene nada de glorioso o placentero, y es algo que el soldado típico intenta evitar a toda costa. Sólo un pequeño porcentaje de hombres (quizás el 1 o 2 por ciento) es responsable de la gran mayoría de muertes durante una guerra. Puede que sea la misma categoría de individuos antes considerada, los inmunes al sufrimiento ajeno. La mayoría de soldados declara sentir una profunda repulsión: vomitan al ver cadáveres de enemigos y no consiguen olvidar la experiencia. Los traumas de guerra permanentes ya se conocían en la antigua Grecia, como reflejan las obras de Sófocles sobre la "divina locura", que ahora llamamos trastorno por estrés postraumático. (1) 
(1) Áyax, el gran guerrero, cayó en una depresión suicida después de la guerra de Troya. Sófocles observó acerca de su trastorno: "Ahora sufre de pensamientos de soledad...". El ejército estadounidense emplea las obras de teatro griegas como instrumentos de apoyo psicológico (MSNBC.com, 14 de agosto de 2008).
 Waal, Frans de. La edad de la empatía. Barcelona: Tusquets, 2011 (p 279)



20 de setembre de 2012

El idioma de los dioses

Una curiosa troballa d'aquest estiu. Em penso que pot agradar fins i tot als que no ens agrada el hip-hop, perquè la lletra està molt ben feta. Poesia molt condensada, per dir-ho d'alguna forma. Hi ha errors en la transcripció de la lletra al vídeo ("Jack Berry" fa una mica de mal a la vista, per exemple).


12 de setembre de 2012

El nostre trosset d'història

El passat ens empeny o el futur ens estira de la mà? Les dues coses. El més important, al meu parer, és el ressò internacional de la notícia. I ara, a començar el curs amb il·lusió i sempre mirant endavant.
 
 

6 de setembre de 2012

Ángel Ferrant al Caixafòrum

Ángel Ferrant. Entre el dibuix i l'escultura. Una proposta molt interessant que s'estarà al Caixafòrum de forma gratuïta fins al 28 d'octubre: obres del període de la postguerra de l'artista madrileny Ángel Ferrant (1890-1961). Tot i ser una mostra petita, les obres exposades impacten per la seva originalitat i la seva modernitat. Escultures fetes amb tot tipus de materials, i dibuixos que suggereixen formes i volums escultòrics, presenten la particular visió de l'artista sobre l'art i la figura humana: una perspectiva en què la realitat i la imaginació s'associen d'una forma dinàmica i transgressora. Sota el guiatge de la màxima que "tot s'assembla a alguna cosa", l'autor explora les possibilitats dels volums i les textures en el dibuix i en l'escultura, amb la certesa que la natura s'ha d'observar però que l'art és essencialment interpretatiu. De ben segur que agradarà als amants de l'art contemporani.
Sense títol, 1955
Maternitat, 1949

4 de setembre de 2012

Literary corners in London

  • A gorgeous little corner of the city: Gough Square, where Samuel Johnson spent his whole life. Johnson's house is preserved as the first day, but maybe the most charming thing in this place is the monument dedicated to Hodge, Johnson's cat, likely to be one of the most famous cats in the history of literature (second, of course, to Soseki's philosopher cat).
  • Another interesting corner is The Old Curiosity Shop, at Portsmouth Street. Although its relation with Dickens and his novel is far from proved, it makes a lovely tribute to the author. The building dates from a hundred years before the great fire of London, so it is one of the oldest in the city.
  • Bloomsbury is the ultimate literary corner, and a fine area to have a walk. At Gordon Square, a tribute to the Indian poet:
  • And last but not least, Shakespeare's theatre, the Globe, as seen from the Millenium Bridge.

3 de setembre de 2012

Racons literaris de Londres

  • Un raconet tranquil i maquíssim de la ciutat: Gough Square, on Samuel Johnson va passar tota la vida. La casa de Johnson està conservada com el primer dia, però potser el més entranyable és l'estàtua de Hodge, el gat de Johnson. Possiblement és un dels gats més famosos de la història de la literatura (per darrere del gat filòsof de Soseki, és clar).

  • Un altre racó interessant és The Old Curiosity Shop, a Portsmouth Street. Tot i que no està demostrat que tingui una relació real amb Dickens ni amb la seva novel·la, és un homenatge a l'autor. L'edifici data de cent anys abans de l'incendi de Londres, de manera que és un dels més antics de la ciutat.

  • Bloomsbury és el racó literari per excel·lència, i és una zona preciosa per passejar. A Gordon Square, el monument al poeta de l'Índia:


  • I per acabar, com no podia ser d'una altra manera, el Globe, el teatre de Shakespeare, des del Millenium Bridge:

25 de juliol de 2012

Ötzi, la mòmia del gel


Una interessant exposició, que s'estarà fins al 12 d'agost al Museu Arqueològic, a Barcelona. Ötzi va ser trobada a les valls del Tirol del Sud l'any 1991, i és la mòmia humana humida més antiga del món. Va viure fa més de 5.000 anys i la seva mort encara continua essent un misteri, ja que va ser causada per una fletxa a l'esquena i un traumatisme cranial. L'exposició és una mostra de reproduccions i reconstruccions de tot l'equipament i els estris que es van trobar juntament amb el cos, en un estat de conservació més que raonable. La mostra també ens explica tot el treball arqueològic que s'ha fet a partir de les restes, i que ha ajudat a determinar trets decisius de la forma de vida, l'alimentació, els costums, la tècnica i la salut en el període de l'edat de coure. Només pel volum d'informació interessant per als profans en la matèria, ja val la pena el viatge. A més, la forma en què està estructurada l'exposició i la seva àrea interactiva (permet que el visitant faci observacions pel microscopi per fer-se una idea de com és el treball antropològic) la fa molt recomanable també per a nens i nenes interessats en l'arqueologia.


Per cert, acabo de veure que ha estat prorrogada fins al 24 de setembre. Més informació: 

20 de juliol de 2012

El coro mágico (#20)

Una proposta molt interessant. El coro mágico. Una historia de la cultura rusa de Tolstoi a Solzhenitsyn, del periodista i musicòleg Solomon Volkov, és un assaig històric sobre la relació de l'elit cultural soviètica amb els seus governants. Des de brutals i esfereidores repressions a simbiosis més o menys efectives, el text ens va fent un repàs dels episodis crucials de la història de la cultura i l'art russos durant el segle XX, ben bé des dels anys previs a la revolució fins als nostres dies. És una obra molt recomanable per tothom que estigui interessat en el tema, tant pel seu to divulgatiu com pel volum d'informació que aporta. 

Continguts: El capítol 1 planteja la situació de pèrdua efectiva de credibilitat del règim de l'últim tsar, a partir de la influència en les masses populars de grans figures de la cultura com Tolstoi, Txèkhov, el Teatre de l'Art de Moscou, Gorki i Rimski-Korsakov. El capítol 2 tracta de l'art que es feia en el període immediatament anterior a la revolució, en el qual es produeix una profunda divisió entre artistes conservadors i avanguardistes. Al centre, el model empresarial del teatre de Diaghilev no tindrà cabuda dins del model cultural proposat pel partit comunista en els primers anys de la revolució. El capítol 3 explica l'apogeu i la immediata caiguda, com a moviment indentificat amb el poder, dels futuristes (moviment d'avantguardes rus) durant els primers anys de la revolució. Al capítol 4 se'ns explica la primera onada repressiva envers la cultura, a principis dels anys 20, que donarà peu als primers màrtirs de l'elit cultural russa (els poetes Blok i Gumilev) i la primera emigració massiva d'intel·lectuals fora del territori soviètic. L'arribada de Stalin al poder i la seva col·lectivització del camp provoca també la repressió del moviment de poetes camperols, crítics amb el brutal extermini dels pagesos kulaks i les condicions de vida dels kolkhós. Tanmateix, l'elit cultural urbana s'alinea amb el poder. El capítol 5 aprofundeix en la influència decisiva del tàndem Stalin-Gorki per tal de crear el realisme socialista, o corrent cultural encarregat d'estendre la ideologia del partit bolxevic i adoctrinar les masses en els ideals de la revolució. Aquest corrent inclourà tant els artistes tradicionalistes com els avantguardistes, en un gir pragmàtic per part del govern. El capítol 6 explica l'inici del Gran Terror de les purgues estalinistes a partir de l'any 37, un any després de la mort de Gorki. El pragmatisme de Stalin queda clar en la intimidació directa dels enemics del règim a través de les tortures, deportacions i execucions d'autors força amics, per dir-ho així, dels ideals polítics de la revolució, com Koltsov, Meierhold i Bàbel. En el període estalinista es produeix també una competència aferrissada pel premi Nobel de Literatura entre el candidat soviètic (Gorki) i el candidat a l'exili (Bunin). Hi ha interessos polítics rere la decisió del jurat, evidentment, ja que el guardó a un candidat soviètic representaria la legitimació de l'URSS a ulls de la comunitat internacional. El primer premi Nobel a un autor rus recau, però, en Bunin l'any 1933. En el capítol 7, l'autor analitza el significat i les implicacions de la creació dels premis Stalin l'any 1939, a partir de ressenyes sobre la vida i obra dels seus primers guanyadors. Un d'ells, Sholokhov, esdevindrà el tercer Nobel de literatura rus l'any 1965. En el capítol 8 s'explica com continua la repressió cultural, que donarà peu a la segona onada de migracions, durant la segona guerra mundial. El capítol 9 explica el procés de conversió de la cultura en propaganda i de rentat de cervell massiu durant la guerra i la postguerra, per tal de compensar l'obertura a Occident que representava l'aliança amb Estats Units. En el capítol 10 s'exposa com, després de la mort de Stalin, s'inicia la guerra freda amb un procés de desestalinització de la ideologia i de tancament hermètic a tot allò que provingui de fora. El món occidental s'esforça a traspassar el teló d'acer per tal de fer arribar als ciutadans soviètics la seva pròpia cultura, de forma clandestina. En el capítol 11 veiem com aquest procés d'aïllament es desestabilitza quan el segon Nobel de literatura rus és atorgat a Pasternak (1958), reconegut dissident. També se'ns explica la seva rivalitat amb Nabokov, que no el va arribar a aconseguir mai. En el capítol 12, l'era Breznhev s'inicia amb un distanciament entre la cultura d'elit i la de les masses populars. Es repeteixen episodis de repressió brutal que ara tindran molta més ressonància a Occident. En aquest context, Solzhenitsin guanya fama i reconeixement a Occident després de rebre el Nobel de literatura l'any 1970 i de ser expulsat de l'URSS. En el capítol 13 s'explica la tercera onada de migracions forçades a partir dels anys 70, que donarà lloc, per primer cop, a una alternativa cultural forta davant la cultura oficial. La cultura russa a l'exili guanya popularitat amb el cinquè Nobel de literatura rus (1987): Joseph Brodski, autor ja completament occidentalitzat. El capítol 14 descriu l'etapa de Gorbatxov al poder, caracteritzada per una obertura definitiva de la cultura russa a Occident, en el context d'una URSS a punt de desintegrar-se. El capítol 15 explica, finalment, l'etapa de Ieltsin i les manifestacions culturals russes més recents. 

M'agrada: És una obra rigorosa, quasi enciclopèdica, i la major part de la informació ha estat obtinguda a través de testimonis directes dels episodis que s'hi expliquen. 

No m'agrada: En part a causa de la complexitat de les relacions polítiques que s'hi exposen, hi ha salts temporals continus en el relat dels fets, que poden fer la lectura una mica confusa en determinats moments.

19 de juliol de 2012

El mestre i Margarida (#19)

Vaig treure el voluminós manuscrit de la novel·la i els quaderns d'esborranys del calaix de l'escriptori i vaig començar a cremar-los. Va ser una tasca terrible, perquè la pàgina escrita es resisteix a cremar. 

Aquesta és la recomanació d'una novel·la espectacular. El mestre i Margarida hauria de ser inclosa, sense cap mena de dubte, dins el catàleg de les obres mestres imprescindibles del segle XX. Durant la dictadura soviètica, hi va haver autors, com Mikhail Bulgàkov (1891-1940), que es van veure obligats a morir en un anonimat forçós per culpa del major pecat que es pot cometre en un context totalitarista: l'heterodòxia. Tanmateix, aquesta novel·la és la venjança més dolça que Bulgàkov hauria pogut concebre contra el mateix règim que li va prohibir publicar-la en vida: tots els vicis, les corrupcions i les ambigüitats de la societat i les institucions soviètiques (en especial les culturals) queden escarmentats per la mà misteriosa i despietada del mateix diable que, com no podia ser d'una altra manera, arriba a la ciutat en la forma d'un professor estranger. La relació, tot i que només suggerida, de l'absurd i surrealista argument amb les purgues que du a terme el govern de Stalin l'any 1937 queda palesa al llarg de tot el relat. I és que a tot arreu on apareixen Voland i el seu sèquit de personatges increïbles, els ciutadans exemplars de la ciutat de Moscou acaben desapareguts, delatats, empresonats, morts o tancats en sanatoris per a malalts mentals. La novel·la és un relat sinistre i deliciós a parts iguals, on el realisme i la fantasia es barregen amb una naturalitat insospitable en començar a llegir. D'alguna forma, ens trobem davant d'una paròdia de la forma oficial d'escriure novel·les i de fer art en general que ve donada pel règim i, al mateix temps, d'una crítica social punyent i reveladora. I és que els vicis més durament castigats per aquest Satanàs seductor i entranyable són la hipocresia i la mesquinesa, per sobre de tot. Els herois lírics de la novel·la que donen títol a l'obra, Margarida i el seu estimat, són els únics que aconsegueixen apropar-se a Voland de l'única manera favorable: deixant enrere qualsevol por o prejudici, i entregant-se lliurement al gaudi de la vida que aquest proposa. Així és com la puresa i simplicitat dels seus sentiments els acabarà salvant. La influència de les vanguardes artístiques és palesa en molts episodis de la novel·la: a mi, les imatges de gent sortint per la finestra i sobrevolant Moscou en plena nit, o d'animals parlants i desvergonyits, m'han recordat inevitablement la iconografia de Marc Chagall.

Sinopsi: La novel·la gira al voltant de dos relats força diferenciats. En primer lloc, l'argument principal és el de la visita del diable i el seu sèquit a la ciutat de Moscou, on van interferint en els afers de tots aquells que es creuen en el seu camí. Dos dels moments culminants d'aquesta visita són la sessió de màgia negra que el professor Voland ofereix en un teatre de varietats de la ciutat i el gran ball primaveral de Satanàs, on Margarida esdevé la reina de la festa a través d'un pacte desinteressat amb l'amfitrió. Paral·lelament a tot això, se'ns ofereix la història de la feblesa i etern remordiment de Ponç Pilat davant la condemna del profeta Joshuà, en una magnífica recreació històrica i d'ambient. Aquest relat representa que és la novel·la que ha enviat al seu autor, l'amant de Margarida, a un ostracisme voluntari, però que acaba relacionant-se amb la trama principal de formes inesperades. I és que d'alguna forma, tot sembla apuntar veladament a què el diable sigui el mer enviat d'algú més gran que ell.

M'agrada: La recreació d'ambient i la implícita crítica social rere l'aparent lleugeresa de la trama. L'atractiu de la fantasia d'uns relats elaborats magistralment i sense posar cap mena de restricció a la imaginació.

12 de juliol de 2012

Firmin (#18)

Aquesta és la història més trista que hàgiu sentit mai. Hi ha amargor i malenconia en totes les seves pàgines, però resulta també un dels relats més íntimament colpidors que mai pugueu llegir. La condició humana, amb tot el seu desempar i els seus neguits, però també amb un bon feix d'il·lusions, somnis i desitjos, amb una perseverança i un amor a la vida que creix irresistiblement i sempre va a més, se'ns presenta en aquesta magnífica novel·la de Sam Savage a través del paral·lelisme amb l'existència fosca, insignificant i sempre subterrània d'una rata anomenada Firmin. No és una rata qualsevol, però. Nascut entre els bocins del Finnegans Wake, en un racó brut i obscur de la llibreria Pembroke de la plaça Scollay de Boston als anys 60, Firmin de seguida se n'adona que la seva vida és la història d'una gran sensibilitat atrapada dins d'una existència miserable. A través de la lectura (primer ha de fagocitar literalment els llibres abans de començar a llegir-se'ls) aquest particular heroi descobreix que la seva vida està mancada de destí o de sentit, d'aquella direcció irremeiable que semblen tenir els esdeveniments a les novel·les; però aquest esdevé el punt de partida del seu camí cap a la humanització. Pervertit, mòrbidament obsessiu i fins i tot un punt massoquista, Firmin inicia una recerca constant de l'amor i la bellesa que acaba traduint en una necessitat irrefrenable de comunicar-se, mentre totes les seves decepcions i fracassos acaben negats en la seva incommensurable capacitat d'estimar. Un relat absorbent i emocionant sobre la lectura com a salvavides en la buidor d'una existència adversa, i la imaginació com a valor sublim que ens impulsa a ser millors.

Sinopsi: Firmin és una rata (però podria ser un individu qualsevol) que, en el seu particular camí de descoberta del món i, posteriorment, de perfeccionament, es troba que ha d'afrontar la decadència i esfondrament del món que l'envolta.

M'agrada: Les múltiples referències a clàssics de la literatura però també, més enllà d'això, l'univers particular i quasi tangible que crea Savage a l'entorn, per exemple, de la llibreria Pembroke.

7 de juliol de 2012

Mito y realidad (#17)

Aquest breu assaig de l'antropòleg i historiador de les religions Mircea Eliade (1907-1986) ens presenta d'una forma força il·lustrativa la relació del mite amb la condició humana. A través de l'anàlisi de les estructures narratives i rituals de les societats arcaiques observem com, rere la secularització del món contemporani, les estructures mítiques, d'origen religiós, segueixen articulant el pensament i l'autorrepresentació de l'ésser humà en el món. 

Continguts: En el primer capítol, l'autor ens familiaritza amb l'objecte del seu estudi: el mite, no en la seva accepció de faula o narració fictícia, sinó en la de narració sagrada, és a dir, relat que pretén entroncar l'ésser humà amb un passat absolut i atemporal, amb l'origen de la vida i de la realitat. El fet que el mite sigui relat de creació, i per tant, adquireixi un sentit ritual de recreació i renovació de l'existència humana, és una de les tesis principals d'Eliade en el llibre. Com a reactualització d'una realitat primordial, el mite dóna raó de ser a la realitat de les poblacions arcaiques, i per extensió, les connecta d'una forma sobrenatural o sacralitzada al seu món natural o quotidià. El segon capítol aprofundeix en la temàtica cosmogònica dels mites: tot mite relata una creació i, per tant, és subsidiari dels relats de l'origen de l'univers o de la realitat com a tot. A través d'aquests relats les societats arcaiques recreen el món de forma simbòlica o ritual. La recreació del món és tant com un retorn a l'origen, necessari per poder reproduir-lo novament. El tercer capítol ens parla dels mites de renovació, que es deriven directament dels anteriors. Les societats primigènies viuen immerses en un esquema de temps circular en tant que la recreació ritual del món es produeix de forma periòdica. Això no deixa de ser un reflex dels cicles anuals de la natura. El quart capítol entra a analitzar els mites escatològics també com a part d'aquest procés. La majoria dels relats sobre la fi del món presagien una nova existència (passant per una nova creació del cosmos), aquest cop beatífica i fora del temps. En les cultures orientals arriba a ser una manifestació de la circularitat absoluta del temps; en les cultures de procedència judeocristiana l'escatologia pretén una culminació del temps lineal, tot i que sigui repetint estructures mítiques comunes a la resta de cultures. El capítol cinquè és una extensió de l'anterior, i ens parla del procés iniciàtic com a procés de retorn als orígens, ja sigui per coneixement del mite cosmogònic com per rememoració de l'existència o existències passades, idea que perdura fins i tot en la psicoanàlisi freudiana. La rememoració de la història comença a ser un element primordial de la construcció de les societats. El capítol sisè ens mostra com, amb el pas dels segles, el mite acaba esdevenint metafísica. El tema de la finitud humana és articulat a través dels mites d'assassinat de la divinitat (no ja la divinitat primigènia sinó l'intermediari, l'enviat per aquesta última a la humanitat). El procés de desmitificació (iniciat pels grecs) d'aquests relats acabarà donant pas no sols a la metafísica sinó també a la historiografia, tot i que, com veurem, el pensament mític i les seves estructures encara sobreviuran en aquestes. El capítol setè parla de l'inici de la filosofia, tant a les cultures orientals com en la tradició occidental, i posa de manifest com aquesta segueix sent subsidiària del pensament mític. El savi seguirà essent qui sigui capaç de "desvelar" o "recordar" els principis primordials i fonamentals de l'existència mundana: el pas de l'aparença a la realitat, de l'oblit al record, o del somni a la vigília. Per tant, el mite, com veiem al capítol vuitè, obre l'existència humana cap a un món simbòlic, un món de valors, de significació, de realitats absolutes, que pretén articular un sentit per a l'existència. Com que el món es revela lingüísticament, l'ésser humà pot copsar i comprendre la seva realitat. Els intents racionalistes de sistematitzar el mite (de donar-li un sentit fora d'aquest marc sagrat i ritual) conviuran indefinidament, ben bé fins al segle XX, amb les tradicions populars transmeses per via oral. El cristianisme, de fet, en pretendre traduir tots aquest cultes ancestrals als paràmetres cristians, donarà origen a la cultura occidental que arriba fins als nostres dies. El capítol novè ens planteja el rerefons mític del cristianisme i acaba explicant la pervivència d'estructures mítiques en les propostes polítiques, artístiques i culturals del segle XX. Com a conclusió de l'anàlisi, el mite no se'ns presenta com a falsejament de la realitat o proposta d'una realitat paral·lela per donar-li sentit, sinó com a expressió de les inquietuds més profundes de l'ésser humà, enfrontat al temps i a la finitud. 

M'agrada: la gran quantitat d'exemples i referències que suporten l'argumentació, i estableixen relacions molt interessants i gens artificioses entre les societats primitives i els productes culturals del segle XX. La defensa que fa de la supervivència del pensament mític en la societat humana actual.

No m'agrada: el plantejament pot quedar fora de context, per dir-ho així, si es mira des de la perspectiva del segle XXI, en què la dessacralització del món i la desmitificació de les estructures de pensament (posem per cas, la forta irrupció del model de la ciència a partir de la modernitat) acaben sent la regla general, i aquesta qüestió no és abordada per l'autor en cap moment de l'assaig. Tot i així, no deixa de ser una interessant descripció de la supervivència del pensament mític en el rerefons de la cultura popular, que al final acaba essent l'inconscient o el rerefons més profund de la nostra humanitat.

27 de juny de 2012

L'amic retrobat (#16)

Tot just he acabat de llegir aquesta breu novel·la de Fred Uhlman (1901-1985). El que m'ha sorprès més quan he acabat de llegir-la és que la història que explica sembla, al mateix temps, un relat de proximitat i de llunyania. Em penso que la llunyania ve donada perquè, a un nivell abstracte, la novel·la intenta transmetre l'estat d'ànim en una ciutat de províncies alemanya -reflex, potser, de la situació a Alemanya sencera- l'any que Hitler puja al poder. Aquesta és l'experiència biogràfica fonamental (aquesta i la del desarrelament posterior) en la qual es basa l'autor. En aquest àmbit, més vivencial, per dir-ho d'alguna manera, ens trobem amb la personalitat i els arguments i la forma de vida del jueu alemany, el jueu que vol construir la seva identitat com a jueu a la seva pròpia ciutat, aquella per la qual ha lluitat. És un ciutadà més, com qualsevol altre. Per això, la barbàrie contra el veí, la bogeria passatgera d'un país sencer, no descrita, però molt hàbilment suggerida per l'autor, acaba fent-se completament incomprensible i xocant en la seva cruesa. Un altre element més o menys llunyà és el caràcter d'un adolescent alemany (parlem, de fet, com si l'experiència particular i irreductible de l'adolescència es pogués generalitzar) a l'any 1932. El seu llenguatge, la seva forma d'entendre el que li està passant, la seva cosmovisió, en definitiva, també poden resultar força diferents del que cadascú recorda en la seva pròpia experiència. La forma en què el llibre es narra en primera persona, així com l'ambient escolar en què s'emmarca la història, m'han recordat vagament el Demian de Hesse, o un dels últims capítols de Els Buddenbrook de Mann, en què es relata la jornada escolar del jove Hanno (he dit vagament), tot i que aquestes dues novel·les parlin d'un moment històric cronològicament anterior. Uhlman és un autor poc conegut i poc reconegut, en part perquè la seva producció escrita no és molt extensa, però aquesta breu novel·la, tot i que no gaire coneguda, pot ser considerada un clàssic per dret propi. Per què? Per la seva proximitat. El món de l'adolescent que jutja el món amb criteris de tot o res, que no entén de grisos però que alhora es veu obligat a acceptar-los i a integrar-los en la seva visió del món, la profunditat de l'amistat: tot això són elements que el lector acaba identificant com a seus. L'amic retrobat es pot interpretar com una història de la pèrdua de la innocència i, a la vegada, de la trobada de l'amor més pur i senzill, l'amor que acaba sobrevivint al seu propi trencament. El que m'ha sobtat més de la novel·la és que, quan en llegeixes l'argument (noi jueu que inicia una amistat amb noi descendent de la noblesa alemanya), caus en la temptació de pensar en termes d'estereotips: però es fa difícil trobar dos personatges tan únics en la seva autenticitat i complexitat de caràcters com Hans i Konradin. Això és el que fa únic el relat d'Uhlman, de forma que quan l'acabes et quedes amb les ganes de llegir-ne la part que pertoca a Konradin, i que conforma la gran el·lipsi del llibre (i que l'autor va explicar en una altra novel·la, L'ànima valenta). Més enllà del moment històric que retrata aquest relat (n'hem parlat tant, ja, d'Alemanya i l'Holocaust, que sembla que faci mandra tornar al tema una altra vegada), L'amic retrobat és una obra recomanable per la bellíssima, i alhora pertorbadora, història d'amistat que explica.

Sinopsi: En un institut de Stuttgart, el jove Hans Schwarz inicia una profunda amistat amb Konradin von Hohenfels, un descendent de l'alta noblesa suàbia. Aviat l'antisemitisme de la família de Konradin i la situació d'inestabilitat que creix arreu del país s'interposa entre tots dos.

M'agrada: la construcció dels dos personatges principals; l'ideal romàntic d'amistat que traspua tot el llibre.

22 de juny de 2012

L'art d'examinar-se

El pas de l'oralitat a l'escriptura era un d'aquells temes marginals que, al llarg de la carrera, anava sortint, aquí i allà, de forma més o menys inconnexa. Filosofia antiga, Filosofia de la ciència, Estètica, i potser em deixo alguna altra assignatura en què, tard o d'hora, acabava sortint el tema. És aquesta qüestió de quan la musa aprende a escribir; és a dir, del fet que, en un moment determinat de la història grega, les grans epopeies són fixades per escrit i, per tant, l'evanescència de la paraula parlada, tot sovint acompanyada d'aquella aura de sacralitat o d'inspiració divina amb què l'aeda s'encomana a la deessa memòria, deixa pas a l'autoritat del que podríem anomenar el text canònic. De vegades s'ha apuntat a què la famosa expulsió dels poetes de la polis ideal per part de Plató respondria implícitament a aquest canvi fonamental de mentalitat: el saber passarà a ser un saber acadèmic, articulat fonamentalment per escrit.

Si torno a l'actualitat i, en concret, al món de l'ensenyament, una de les mancances més evidents que de vegades es constaten en els nois que arriben a Batxillerat són les habilitats de l'expressió escrita, sobre tot pel que respecta a la categorització de la realitat o l'explicació de relacions entre conceptes abstractes. No fa falta anar massa lluny per veure l'arrel del problema: la millor forma de cultivar l'escriptura és llegint i escrivint, és a dir, posant en pràctica les habilitats lingüístiques que, si bé pots aprendre de forma teòrica, al llarg de la teva vida trobaràs quasi exclusivament en el terreny de la pràctica. Doncs aquesta mancança arriba a la seva màxima expressió a l'hora de l'examen. És una de les coses més curioses que he pogut constatar en la meva curta experiència docent i, dit de passada, també una de les anècdotes més surrealistes. Suspens un examen en què has demanat que expliquin i relacionin una sèrie de conceptes filosòfics, és a dir, que en facin un comentari, perquè el que t'han posat és un esquema amb quatre guions i una ratlla per a cadascun. Després, quan retornes l'examen corregit i els estudiants et pregunten per què han suspès, tu retornes al text que (no) han escrit i els fas notar que les afirmacions que fan no tenen ni tan sols un sentit coherent, per no dir un mínim de relació entre elles. Aleshores, per al teu complet astorament, l'alumne t'explica i relaciona en veu alta, i de forma força correcta, el que hauria d'haver posat a la resposta. "Amb això jo volia dir que..." Aleshores tu respons: "I tot això que m'acabes de dir, per què no ho has escrit?" L'astorament, ara, passa a ser el de l'estudiant, i suposo que, mentrestant, la musa se'n riu de tot plegat per sota el nas. 

21 de juny de 2012

Adéu a Teixidor

Aquests dies ens acomiadem d'Emili Teixidor, autor reconegudíssim per les seves novel·les sobre l'ambient de postguerra a Vic i a Roda. No fa falta ni esmentar Pa negre, evidentment. Tanmateix, crec que hi ha una generació que sempre el recordarem pels seus relats per nens i joves, aquells del Vaixell de Vapor que ens acabàvem en una tarda perquè era impossible deixar-los ni un sol minut. Entre aquests jo destacaria les aventures d'en Ranquet (En Ranquet i el tresor, En Ranquet i els seus amics), que malauradament no han estat gaire esmentades últimament entre les seves obres destacades. I, encara que els destinataris en siguin per sempre els infants, crec que a ningú li passarà per alt la poesia de cadascuna de les línies de la primera de les aventures de la formiga Piga. Recordo haver-me emocionat com mai quan, al final del relat, la formiga Piga torna d'haver contemplat l'horitzó des del cap de la girafa Rafa amb un horitzó propi dins seu, que la resta d'animals, astorats, observen dins la seva boca. 

15 de juny de 2012

Fal·làcies lògiques

Interessant (i humorística) conferència de José María Mateos sobre fal·làcies que tot sovint s'empren en els raonaments i discussions més quotidians.


7 de juny de 2012

L'home que estimava el paper

Se'ns acomiada un dels grans de la literatura del segle XX. Llàstima que sigui aquesta l'excusa perfecta per tornar a llegir Fahrenheit 451 i Les cròniques marcianes. D'aquest estiu no passa.


29 de maig de 2012

Goya. Llums i ombres

Una altra que se'ns acaba (el 24 de juny, per ser exactes) i que és d'aquelles que no es pot deixar perdre. L'exposició es titula Llums i ombres però es podria haver titulat perfectament Ombres del segle de les Llums. Les ombres hi predominen en els gravats sobre la guerra, els somnis, els capritxos i tota mena d'il·lustracions que retraten les injustícies socials, els horrors de la guerra i les misèries morals d'una època que veu com totes les seves seguretats passades, si n'hi havia hagut alguna, s'enfonsen. L'artista també és espectador impotent d'aquest esfondrament, i ens n'ofereix un retrat prenyat d'una ironia àcida però elaborat des d'una perspectiva particularment clarivident. En aquest context, les llums, o retalls de les vides d'una societat benestant que es diverteix i alimenta la seva vanitat com si res no passés al seu voltant, queden força velades per la crítica social implícita als valors tristos i decadents d'una Espanya que camina amb la bena als ulls vers un futur incert i ombriu. Obres tan famoses com El pelele, El parasol o La maja vestida són d'aquestes últimes, però queden constantment emmarcades en un rerefons molt més tràgic i bigarrat. La visió onírica i el malson, les metamorfosis d'homes en animals i els personatges diabòlics i esotèrics se'ns presenten més d'una vegada i més de dues com a pertorbadors contrapunts d'un determinat tipus de retrat que de vegades sembla càndid i tot, de tan colorista. Atenció especial al paper ambivalent que juguen els personatges femenins a través de tota la mostra: la maja, la prostituta, la bruixa o la víctima innocent de la guerra són personatges que aniran apareixent-se a través de tota l'exposició, completant sempre aquesta visió sarcàstica d'un Goya cada cop més desencantat a mesura que la situació política empitjora. O no és desoladora l'expressió del melancòlic Jovellanos en el seu famós retrat? La Il·lustració, espectadora horroritzada de la barbàrie de la seva època. Al Caixafòrum i de forma gratuïta. 



25 de maig de 2012

Revisitar Conrad


El Sant Jordi passat em vaig fer un regal molt especial, cridada per l'assequible preu, més que per qualsevol altra cosa. Després d'haver llegit l'obra mestra de Conrad un parell de vegades en anglès (i entès en la mesura de les meves possibilitats) va ser tot un plaer llegir-ne la traducció en aquesta meravellosa edició il·lustrada per Ángel Mateo Charris (Galaxia Gutenberg, tant en català com en castellà). La relectura que en fa l'artista a través de les seves pintures és d'una bellesa que deixa amb la boca oberta, perquè Charris aporta tota una paleta de matissos i lluminositat a una obra que porta ja d'entrada l'etiqueta de l'obscuritat. El viatge de Charlie Marlow vers allò que desconeix, i que l'atrau inexorablement, se'ns descobreix novament (sembla que cada cop que llegeixes El cor de les tenebres és diferent) des d'unes suggerents il·lustracions en la majoria dels casos més simbòliques que descriptives. Una oportunitat per tornar-nos a submergir en el particular i sinistre Congo que l'autor ens presenta, en un viatge que transforma Marlow perquè el connecta amb la part més íntima i profunda de la seva ment, amb tot allò que creia fantasiós o massa aberrant com per ser real. I la denúncia implícita als horrors del colonialisme: els primitius són, després de tot, Kurtz i companyia.



I un últim apunt, encara: sembla que sempre es repeteix la mateixa història. Si ens informem mínimament dels interessos internacionals que s'han establert en les últimes dècades al voltant del coltan, trobarem, novament, els interessos de la indústria i les empreses del primer món per mantenir un estat de guerra permanent al Congo. L'article és d'ara fa un any:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/415687-barcelona-i-la-guerra-del-coltan.html 

18 de maig de 2012

La mort de la llengua Bo

Boa Sr, l'última parlant de llengua bo del món (Índia), va morir el febrer de 2010, i amb ella, la seva llengua. En aquest vídeo, canta una cançó tradicional de la seva tribu.

3 de maig de 2012

Delacroix al Caixafòrum

Aquest cap de setmana passat vaig poder visitar aquesta exposició gratuïta al Caixafòrum (afanyeu-vos els qui encara no ho hagueu fet, perquè s'acaba el 20 de maig), que ens ofereix una selecció força representativa de l'obra d'un dels més grans autors de la pintura francesa i de la història de l'art en general. Des dels seus inicis fins a la consagració en la maduresa, la trajectòria d'aquest autor romàntic ens condueix des dels estudis de joventut (em va agradar especialment l'etapa dels retrats a l'estil britànic) fins a les grans al·legories històriques i orientalitzants. És cert: de vegades la fascinació del romàntics pel passat, per orient i per un nacionalisme sentimentalista i grandiloqüent ens poden semblar estranys, poc familiars; així com també ens ho pot semblar l'admiració que en el seu moment gaudeix en el Saló de París, just a la vegada que els pre-impressionistes en són expulsats per incompresos. Tanmateix, val la pena gaudir de la imaginació, el talent i la creativitat desbordants d'un autor que pren la literatura com a font pricipal d'inspiració. La meva recomanació en especial: els gravats sobre Faust, en què Faust i Mefistòfil acaben confonent-se perillosament, i també un de tema shakespearià: el Macbeth amb les bruixes, que és preciós. 


"Em tracteu com només es tracta als grans morts." 
(Delacroix a Baudelaire).


25 d’abril de 2012

Potser Déu...?

Avui parlaré d'una pel·lícula que va passar força desapercebuda als cinemes en el moment d'estrenar-se i que no va tenir una gran acollida per part dels espectadors, tot i que va ser força valorada per la crítica. Es tracta de Stone (2010), de John Curran. És cert que no acompleix les expectatives de la publicitat que se li va donar: no és una pel·lícula d'acció ni un drama carcerari; de fet, amb prou feines és un thriller. És més aviat una trama psicològica -i que certament pot resultar una mica densa- que tracta sobre la culpa i l'alliberament, des d'un punt de vista obert a l'experiència trascendent. Els personatges intenten creure, cadascun a la seva manera particular, però en cap cas se li imposa un credo a l'espectador. Aquest més aviat ha d'observar el comportament dels personatges amb una mirada prou crítica com per destriar, sense arribar a una resposta clara ni definitiva, qui són els bons i qui són els dolents en aquest relat de mentides, d'aparences i d'inquietuds existencials (reals o fingides). Una de les qüestions bàsiques que tracta la pel·lícula està relacionada amb els diversos enfocaments que podem fer dels principis morals: n'hi ha prou amb guardar una aparença de rectitud, o cal també acompanyar-la amb les obres? Aquest és el contrast principal entre els dos protagonistes: Jack Mabry (Robert De Niro), el funcionari de presons perfectament respectable que guarda culpabilitats al rerefons de la seva consciència, i Stone (Edward Norton), el pres que necessita demostrar la seva rehabilitació sense voler fingir-la. I això no és tan fàcil, com quedarà demostrat quan veiem com Stone, en la seva ambigua lluita dialèctica amb Mabry, posarà fins i tot en perill la possibilitat d'obtenir allò que més desitja. Al costat dels dos protagonistes, completen la trama les seves esposes: l'una (Milla Jovovich) intentarà ajudar Stone a aconseguir la condicional a través de l'engany i del xantatge a Mabry; l'altra (Frances Conroy) és víctima també d'un captiveri particular, el del seu matrimoni amb Mabry. 

El film relata la història d'un agent de la condicional que es topa amb el cas de Stone, condemnat per còmplice i encobridor d'un assassinat. L'esposa de Stone sedueix Mabry per tal d'aconseguir una decisió favorable en el tràmit de la condicional. Però, com abans comentàvem, Stone és també un relat d'alliberaments. Un altre tema important que tracta el film és la recerca del sentit de l'existència, i les formes diverses en què cadascú s'enfronta als grans interrogants de la vida, també amb diversos nivells d'implicació o de consciència. Des de les formes d'espiritualitat més tradicionals a les més alternatives, Stone ens ofereix un ampli ventall de qüestions que afecten la presència de l'ésser humà a l'univers, sovint relegades a soroll de fons que acompanya la nostra quotidianitat més prosaica. De fet, l'alliberament de Stone, sempre que acceptem com a vàlid el relat que ell fa de la revelació que pretén haver tingut, no és físic sinó espiritual. De la mateixa forma, anirem presenciant els angoixants intents d'alliberament de la senyora Mabry. En definitiva, en els últims moments de la pel·lícula, se'ns suggereix d'alguna forma que tots quatre personatges segueixen buscant respostes cadascun a la seva manera. Tot i ser una pel·lícula de tesi i no precisament d'acció, l'interès del film no decau en cap moment, gràcies en part a les magnífiques interpretacions dels quatre actors principals i a la vivacitat dels diàlegs. Stone és d'aquelles que convida a pensar-hi molt i, fins i tot, a encetar el diàleg després d'haver-la vista. Senyal que dels Estats Units no sempre arriba cinema comercial. 


18 d’abril de 2012

Una nova solidaritat

Una recomanació molt especial: Hacia una nueva solidaridad, la carta de Pasqua de la comunitat de Taizé d'enguany, on el germà Alois explica que és possible construir una nova solidaritat. L'experiència pasqual de la resurrecció és present en aquesta idea, però l'optimisme del plantejament és aclaparador en la seva senzillesa: el gran valor de Crist és la seva humanitat, i aquesta experiència és la que vivifica la sortida d'un mateix per a una trobada profunda amb les realitats socials i amb els altres. I una idea potser encara més profunda, perquè potser encara és més senzilla: la base de la solidaritat és la confiança. 

L'any 1989, a l'Alemanya de l'Est, i abans que caigués el mur de Berlín, els organitzadors de manifestacions als carrers van demanar a cadascú que portés una espelma encesa: una mà portava l'espelma, l'altra protegia la flama del vent, i no quedaven mans lliures per a un gest de violència. (En una anotació de la carta).
2003, manifestants contra la guerra de l'Iraq a Berlín

13 d’abril de 2012

El riu com a metàfora

Quin és el pes dels traumes del passat? De vegades, arrosseguen la persona fins al fons del riu i no li donen oportunitat de sortir-ne. Mystic River, una de les obres mestres de Clint Eastwood, basada en la novel·la de Dennis Lehane, és molt més que una trama policíaca, és un emotiu relat sobre com el passat enganya i devora la gent. El que és més sorprenent des del punt de vista de l'espectador és l'estructura del film, que, tot i ser lineal (l'ordre dels fets és estrictament cronològic), planteja paral·lelismes constantment. Es tracta de certs detalls que es van repetint i que, com les aigües del riu, circulen incessantment sense cap canvi aparent, però sempre diferents. De fet, l'estructura de la tragèdia, almenys tal com l'entenien els grecs, és circular. Així és com el personatge de Dave, trist, apàtic, sempre arrossegat pels esdeveniments -ja que mai arriba a decidir res, realment- puja al seient de darrere d'un cotxe en tres ocasions diferents de la seva vida: la primera, quan és segrestat de petit; la segona, que a la pel·lícula no es veu però se'ns relata, quan és detingut per la policia i aquest fet segella, indirectament, el seu destí; i la tercera, que és millor no explicar per no aixafar el final de la pel·lícula. De la mateixa manera, els crims del present (tant el de James com el de Dave) sempre remeten a un crim passat, i així successivament. Els tres nens del passat es van retrobant en les complicades circumstàncies del món adult i, tot i que la pel·lícula va lligada a la idea pessimista que és impossible fer net i trencar definitivament amb el passat, o que tard o d'hora hi ha alguna cosa que el passat ens reclama i s'ha de pagar, les circumstàncies casuals (que solen ser les més tràgiques) també intervenen en la resolució final de la trama. 

Mystic River relata la història de tres amics d'infància, Dave, Sean i James, que es retroben després de passar uns anys d'un fet traumàtic que va canviar la vida de Dave. Tot i així, el fet que els uneix en el present és igual de traumàtic per a James. Mentrestant, Sean no és únicament el policia que ha de resoldre el cas, sinó també l'observador impotent de l'enfonsament moral dels dos antics amics. Mystic River va obtenir, l'any 2004, dos únics Òscars a dues interpretacions úniques: la de Sean Penn en el paper de James, el mafiós de barri que ha de passar pel tràngol de la mort de la seva filla, i la de Tim Robbins en el paper del desequilibrat Dave, el sospitós que esdevé víctima de tots i el seu propi botxí. Enmig de tots dos es troba l'antic amic, interpretat per Kevin Bacon, obligat a descobrir la veritat d'unes circumstàncies molt més ambigües del que semblen al principi. Com a thriller pur i dur, Mystic River ens ofereix un relat la intriga del qual no decau en cap moment del seu metratge. Com a relat de psicologies personals, esdevé una extensió suggerent de la idea que el passat retorna, però no ho fa mai de la mateixa manera. Atenció, en especial, a la banda sonora del film, composta pel mateix Eastwood, i a la forma com amb una sola frase musical (amb prou feines quatre notes) arriba a condensar els moments de màxima tensió emocional de la pel·lícula. 


30 de març de 2012

Manifestació del 10 de juliol

Margarit reivindica aquí la identitat catalana des d'una preciosa metàfora amb ressonàncies clàssiques.


22 de març de 2012

Joan Margarit al Cèntric

Ahir a la tarda vam tenir una oportunitat única de celebrar el Dia Internacional de la Poesia: la trobada amb el poeta Joan Margarit a la sala d'actes de la Biblioteca Antonio Martín del Prat de Llobregat. A partir de la presentació audiovisual i els treballs sobre aquest autor que han realitzat un grup d'alumnes de l'IES Estany de la Ricarda, es va cedir la paraula al poeta, que ens va anar comentant amb claredat i una gran lucidesa què entén ell per poesia. El poeta composa el poema com si fos una partitura, que després el lector haurà d'interpretar amb els seus propis mitjans: els instruments que tingui a mà, la seva pròpia vivència, el que cadascú bonament pugui i sàpiga tocar. No podrà escoltar-lo passivament, com si fos un concert. En últim terme, el que el poeta extreu de sí mateix és quelcom que té dins, però que qualsevol altra persona també pot extreure de dins de sí mateixa. Ens va fer il·lusió, si més no, com a lectors, que se'ns reconegui aquest esforç de llegir i interpretar poesia. Una altra part del seu testimoni va dirigir-se a les seves arrels i al seu passat, part fonamental de l'experiència que nodreix la seva obra, i a la relació fonamental entre poeta i llengua materna. La barbàrie del passat desafia la pròpia identitat, quan aquesta es veu reprimida pel germà, pel veí, pel conciutadà més proper. El futur, d'altra banda, sempre obert a la creativitat i l'originalitat; com bé ens van demostrar els treballs dels alumnes. L'acte va finalitzar amb la lectura per part de Margarit d'alguns poemes del seu últim recull, No era lluny ni difícil. Va ser un moment de profunda emotivitat, que va resultar un autèntic privilegi per als oients.


16 de març de 2012

Las nieblas de Avalon (#15)

Aquesta novel·la de Marion Bradley, publicada el 1983 i considerada per molts un clàssic de la literatura fantàstica, ens presenta una revisió molt particular del cicle artúric. Tot i que segueix les línies argumentals principals que estableix Malory, en aquest cas Bradley fa un relat, des del punt de vista femení, de la impotència d'un món pagà que veu com les seves tradicions s'esvaeixen per donar pas a les estructures de poder, els codis de conducta i els rituals cristians. El punt de vista femení juga un paper fonamental a l'hora de plantejar aquesta inquietud, ja que la dona, imatge de la divinitat primigènia i font de legitimitat del poder en el món druídic, es veurà obligada a perdre la seva posició per sotmetre's a les estructures patriarcals del cristianisme heretades a través de l'imperi romà. A mesura que avança el relat, accedim al món d'acció i de decisió dels homes a través de la mirada crítica, sovint irònica i quasi sempre lúcida de les dones que els observen, relegades a la passivitat de l'espera dins l'àmbit domèstic. Així és com Igraine, Ginebra i Morgana presencien els fets principals (sí que és cert que reelaborats i revisitats en gran mesura per l'autora) dels regnats d'Uther i Artús, els pendragons, i les seves respectives decadències. Emmig dels nombrosos personatges femenins que passen pel relat, Morgana esdevé l'autèntica protagonista en tant que encapçala la rebel·lió més autèntica: la de mantenir-se fidel al món que desapareix, per més sacrificis que aquest li demani. I és que el món matriarcal arriba, a la pràctica, a ser tan intrasigent i totalitzador com el patriarcat més fanàtic, ja que el conflicte s'estableix entre els diferents intermediaris que interpreten a la seva pròpia manera la voluntat de la divinitat. La novel·la esdevé, doncs, un tràgic recordatori de la soledat dels individus davant d'un destí que han creat ells mateixos, tot i que paradoxalment els mini la llibertat. Així és com tots els personatges, en el seu intent de recórrer el seu propi camí, acaben caient aclaparats per quelcom que els supera. Finalment, la divinitat-terra-mare-mort-misteri que representa la fertilitat i els cicles dels fenòmens naturals es retira per deixar espai al Déu personalitzat dels cristians, de la mateixa forma que Avalon es retira entre les boires a una dimensió màgica, per manifestar-se només a uns quants escollits.  

Sinopsi: Des que a Igraine se li revela que serà la mare del gran rei de Britània, tots els fets condueixen al seu fill, Artús, a ocupar aquest lloc, amb la legitimitat que li confereixen els rituals druídics de les tribus paganes. Tanmateix, quan el rei abandona aquestes tradicions per abraçar els dogmes cristians, la seva germana Morgana i la resta d'habitants d'Avalon observaran aquest fet com una traïció.  

M'agrada: L'originalitat del plantejament i la complexitat psicològica de la majoria dels personatges. La forma com Bradley reinterpreta el relat del cicle artúric respectant-ne els punts principals és brillant. A part de tot això, el ritme de la narració es manté durant tot el relat, i la novel·la és completament absorvent, fins a esdevenir, amb tot el mèrit, un clàssic de la literatura fantàstica i una obra recomanable des de tots els punts de vista. 

No m'agrada: Potser només alguns detalls de gust personal, com el desenllaç del personatge de Merlí, que crec que no està a l'alçada de la complexitat psicològica del personatge, o l'episodi de reconciliació final de l'epíleg, que també considero que no està a l'alçada de la resta del llibre.
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons