"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

25 d’abril de 2012

Potser Déu...?

Avui parlaré d'una pel·lícula que va passar força desapercebuda als cinemes en el moment d'estrenar-se i que no va tenir una gran acollida per part dels espectadors, tot i que va ser força valorada per la crítica. Es tracta de Stone (2010), de John Curran. És cert que no acompleix les expectatives de la publicitat que se li va donar: no és una pel·lícula d'acció ni un drama carcerari; de fet, amb prou feines és un thriller. És més aviat una trama psicològica -i que certament pot resultar una mica densa- que tracta sobre la culpa i l'alliberament, des d'un punt de vista obert a l'experiència trascendent. Els personatges intenten creure, cadascun a la seva manera particular, però en cap cas se li imposa un credo a l'espectador. Aquest més aviat ha d'observar el comportament dels personatges amb una mirada prou crítica com per destriar, sense arribar a una resposta clara ni definitiva, qui són els bons i qui són els dolents en aquest relat de mentides, d'aparences i d'inquietuds existencials (reals o fingides). Una de les qüestions bàsiques que tracta la pel·lícula està relacionada amb els diversos enfocaments que podem fer dels principis morals: n'hi ha prou amb guardar una aparença de rectitud, o cal també acompanyar-la amb les obres? Aquest és el contrast principal entre els dos protagonistes: Jack Mabry (Robert De Niro), el funcionari de presons perfectament respectable que guarda culpabilitats al rerefons de la seva consciència, i Stone (Edward Norton), el pres que necessita demostrar la seva rehabilitació sense voler fingir-la. I això no és tan fàcil, com quedarà demostrat quan veiem com Stone, en la seva ambigua lluita dialèctica amb Mabry, posarà fins i tot en perill la possibilitat d'obtenir allò que més desitja. Al costat dels dos protagonistes, completen la trama les seves esposes: l'una (Milla Jovovich) intentarà ajudar Stone a aconseguir la condicional a través de l'engany i del xantatge a Mabry; l'altra (Frances Conroy) és víctima també d'un captiveri particular, el del seu matrimoni amb Mabry. 

El film relata la història d'un agent de la condicional que es topa amb el cas de Stone, condemnat per còmplice i encobridor d'un assassinat. L'esposa de Stone sedueix Mabry per tal d'aconseguir una decisió favorable en el tràmit de la condicional. Però, com abans comentàvem, Stone és també un relat d'alliberaments. Un altre tema important que tracta el film és la recerca del sentit de l'existència, i les formes diverses en què cadascú s'enfronta als grans interrogants de la vida, també amb diversos nivells d'implicació o de consciència. Des de les formes d'espiritualitat més tradicionals a les més alternatives, Stone ens ofereix un ampli ventall de qüestions que afecten la presència de l'ésser humà a l'univers, sovint relegades a soroll de fons que acompanya la nostra quotidianitat més prosaica. De fet, l'alliberament de Stone, sempre que acceptem com a vàlid el relat que ell fa de la revelació que pretén haver tingut, no és físic sinó espiritual. De la mateixa forma, anirem presenciant els angoixants intents d'alliberament de la senyora Mabry. En definitiva, en els últims moments de la pel·lícula, se'ns suggereix d'alguna forma que tots quatre personatges segueixen buscant respostes cadascun a la seva manera. Tot i ser una pel·lícula de tesi i no precisament d'acció, l'interès del film no decau en cap moment, gràcies en part a les magnífiques interpretacions dels quatre actors principals i a la vivacitat dels diàlegs. Stone és d'aquelles que convida a pensar-hi molt i, fins i tot, a encetar el diàleg després d'haver-la vista. Senyal que dels Estats Units no sempre arriba cinema comercial. 


18 d’abril de 2012

Una nova solidaritat

Una recomanació molt especial: Hacia una nueva solidaridad, la carta de Pasqua de la comunitat de Taizé d'enguany, on el germà Alois explica que és possible construir una nova solidaritat. L'experiència pasqual de la resurrecció és present en aquesta idea, però l'optimisme del plantejament és aclaparador en la seva senzillesa: el gran valor de Crist és la seva humanitat, i aquesta experiència és la que vivifica la sortida d'un mateix per a una trobada profunda amb les realitats socials i amb els altres. I una idea potser encara més profunda, perquè potser encara és més senzilla: la base de la solidaritat és la confiança. 

L'any 1989, a l'Alemanya de l'Est, i abans que caigués el mur de Berlín, els organitzadors de manifestacions als carrers van demanar a cadascú que portés una espelma encesa: una mà portava l'espelma, l'altra protegia la flama del vent, i no quedaven mans lliures per a un gest de violència. (En una anotació de la carta).
2003, manifestants contra la guerra de l'Iraq a Berlín

13 d’abril de 2012

El riu com a metàfora

Quin és el pes dels traumes del passat? De vegades, arrosseguen la persona fins al fons del riu i no li donen oportunitat de sortir-ne. Mystic River, una de les obres mestres de Clint Eastwood, basada en la novel·la de Dennis Lehane, és molt més que una trama policíaca, és un emotiu relat sobre com el passat enganya i devora la gent. El que és més sorprenent des del punt de vista de l'espectador és l'estructura del film, que, tot i ser lineal (l'ordre dels fets és estrictament cronològic), planteja paral·lelismes constantment. Es tracta de certs detalls que es van repetint i que, com les aigües del riu, circulen incessantment sense cap canvi aparent, però sempre diferents. De fet, l'estructura de la tragèdia, almenys tal com l'entenien els grecs, és circular. Així és com el personatge de Dave, trist, apàtic, sempre arrossegat pels esdeveniments -ja que mai arriba a decidir res, realment- puja al seient de darrere d'un cotxe en tres ocasions diferents de la seva vida: la primera, quan és segrestat de petit; la segona, que a la pel·lícula no es veu però se'ns relata, quan és detingut per la policia i aquest fet segella, indirectament, el seu destí; i la tercera, que és millor no explicar per no aixafar el final de la pel·lícula. De la mateixa manera, els crims del present (tant el de James com el de Dave) sempre remeten a un crim passat, i així successivament. Els tres nens del passat es van retrobant en les complicades circumstàncies del món adult i, tot i que la pel·lícula va lligada a la idea pessimista que és impossible fer net i trencar definitivament amb el passat, o que tard o d'hora hi ha alguna cosa que el passat ens reclama i s'ha de pagar, les circumstàncies casuals (que solen ser les més tràgiques) també intervenen en la resolució final de la trama. 

Mystic River relata la història de tres amics d'infància, Dave, Sean i James, que es retroben després de passar uns anys d'un fet traumàtic que va canviar la vida de Dave. Tot i així, el fet que els uneix en el present és igual de traumàtic per a James. Mentrestant, Sean no és únicament el policia que ha de resoldre el cas, sinó també l'observador impotent de l'enfonsament moral dels dos antics amics. Mystic River va obtenir, l'any 2004, dos únics Òscars a dues interpretacions úniques: la de Sean Penn en el paper de James, el mafiós de barri que ha de passar pel tràngol de la mort de la seva filla, i la de Tim Robbins en el paper del desequilibrat Dave, el sospitós que esdevé víctima de tots i el seu propi botxí. Enmig de tots dos es troba l'antic amic, interpretat per Kevin Bacon, obligat a descobrir la veritat d'unes circumstàncies molt més ambigües del que semblen al principi. Com a thriller pur i dur, Mystic River ens ofereix un relat la intriga del qual no decau en cap moment del seu metratge. Com a relat de psicologies personals, esdevé una extensió suggerent de la idea que el passat retorna, però no ho fa mai de la mateixa manera. Atenció, en especial, a la banda sonora del film, composta pel mateix Eastwood, i a la forma com amb una sola frase musical (amb prou feines quatre notes) arriba a condensar els moments de màxima tensió emocional de la pel·lícula. 


Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons