"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

29 de maig de 2012

Goya. Llums i ombres

Una altra que se'ns acaba (el 24 de juny, per ser exactes) i que és d'aquelles que no es pot deixar perdre. L'exposició es titula Llums i ombres però es podria haver titulat perfectament Ombres del segle de les Llums. Les ombres hi predominen en els gravats sobre la guerra, els somnis, els capritxos i tota mena d'il·lustracions que retraten les injustícies socials, els horrors de la guerra i les misèries morals d'una època que veu com totes les seves seguretats passades, si n'hi havia hagut alguna, s'enfonsen. L'artista també és espectador impotent d'aquest esfondrament, i ens n'ofereix un retrat prenyat d'una ironia àcida però elaborat des d'una perspectiva particularment clarivident. En aquest context, les llums, o retalls de les vides d'una societat benestant que es diverteix i alimenta la seva vanitat com si res no passés al seu voltant, queden força velades per la crítica social implícita als valors tristos i decadents d'una Espanya que camina amb la bena als ulls vers un futur incert i ombriu. Obres tan famoses com El pelele, El parasol o La maja vestida són d'aquestes últimes, però queden constantment emmarcades en un rerefons molt més tràgic i bigarrat. La visió onírica i el malson, les metamorfosis d'homes en animals i els personatges diabòlics i esotèrics se'ns presenten més d'una vegada i més de dues com a pertorbadors contrapunts d'un determinat tipus de retrat que de vegades sembla càndid i tot, de tan colorista. Atenció especial al paper ambivalent que juguen els personatges femenins a través de tota la mostra: la maja, la prostituta, la bruixa o la víctima innocent de la guerra són personatges que aniran apareixent-se a través de tota l'exposició, completant sempre aquesta visió sarcàstica d'un Goya cada cop més desencantat a mesura que la situació política empitjora. O no és desoladora l'expressió del melancòlic Jovellanos en el seu famós retrat? La Il·lustració, espectadora horroritzada de la barbàrie de la seva època. Al Caixafòrum i de forma gratuïta. 



25 de maig de 2012

Revisitar Conrad


El Sant Jordi passat em vaig fer un regal molt especial, cridada per l'assequible preu, més que per qualsevol altra cosa. Després d'haver llegit l'obra mestra de Conrad un parell de vegades en anglès (i entès en la mesura de les meves possibilitats) va ser tot un plaer llegir-ne la traducció en aquesta meravellosa edició il·lustrada per Ángel Mateo Charris (Galaxia Gutenberg, tant en català com en castellà). La relectura que en fa l'artista a través de les seves pintures és d'una bellesa que deixa amb la boca oberta, perquè Charris aporta tota una paleta de matissos i lluminositat a una obra que porta ja d'entrada l'etiqueta de l'obscuritat. El viatge de Charlie Marlow vers allò que desconeix, i que l'atrau inexorablement, se'ns descobreix novament (sembla que cada cop que llegeixes El cor de les tenebres és diferent) des d'unes suggerents il·lustracions en la majoria dels casos més simbòliques que descriptives. Una oportunitat per tornar-nos a submergir en el particular i sinistre Congo que l'autor ens presenta, en un viatge que transforma Marlow perquè el connecta amb la part més íntima i profunda de la seva ment, amb tot allò que creia fantasiós o massa aberrant com per ser real. I la denúncia implícita als horrors del colonialisme: els primitius són, després de tot, Kurtz i companyia.



I un últim apunt, encara: sembla que sempre es repeteix la mateixa història. Si ens informem mínimament dels interessos internacionals que s'han establert en les últimes dècades al voltant del coltan, trobarem, novament, els interessos de la indústria i les empreses del primer món per mantenir un estat de guerra permanent al Congo. L'article és d'ara fa un any:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/415687-barcelona-i-la-guerra-del-coltan.html 

18 de maig de 2012

La mort de la llengua Bo

Boa Sr, l'última parlant de llengua bo del món (Índia), va morir el febrer de 2010, i amb ella, la seva llengua. En aquest vídeo, canta una cançó tradicional de la seva tribu.

3 de maig de 2012

Delacroix al Caixafòrum

Aquest cap de setmana passat vaig poder visitar aquesta exposició gratuïta al Caixafòrum (afanyeu-vos els qui encara no ho hagueu fet, perquè s'acaba el 20 de maig), que ens ofereix una selecció força representativa de l'obra d'un dels més grans autors de la pintura francesa i de la història de l'art en general. Des dels seus inicis fins a la consagració en la maduresa, la trajectòria d'aquest autor romàntic ens condueix des dels estudis de joventut (em va agradar especialment l'etapa dels retrats a l'estil britànic) fins a les grans al·legories històriques i orientalitzants. És cert: de vegades la fascinació del romàntics pel passat, per orient i per un nacionalisme sentimentalista i grandiloqüent ens poden semblar estranys, poc familiars; així com també ens ho pot semblar l'admiració que en el seu moment gaudeix en el Saló de París, just a la vegada que els pre-impressionistes en són expulsats per incompresos. Tanmateix, val la pena gaudir de la imaginació, el talent i la creativitat desbordants d'un autor que pren la literatura com a font pricipal d'inspiració. La meva recomanació en especial: els gravats sobre Faust, en què Faust i Mefistòfil acaben confonent-se perillosament, i també un de tema shakespearià: el Macbeth amb les bruixes, que és preciós. 


"Em tracteu com només es tracta als grans morts." 
(Delacroix a Baudelaire).


Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons