"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

27 de juny de 2012

L'amic retrobat (#16)

Tot just he acabat de llegir aquesta breu novel·la de Fred Uhlman (1901-1985). El que m'ha sorprès més quan he acabat de llegir-la és que la història que explica sembla, al mateix temps, un relat de proximitat i de llunyania. Em penso que la llunyania ve donada perquè, a un nivell abstracte, la novel·la intenta transmetre l'estat d'ànim en una ciutat de províncies alemanya -reflex, potser, de la situació a Alemanya sencera- l'any que Hitler puja al poder. Aquesta és l'experiència biogràfica fonamental (aquesta i la del desarrelament posterior) en la qual es basa l'autor. En aquest àmbit, més vivencial, per dir-ho d'alguna manera, ens trobem amb la personalitat i els arguments i la forma de vida del jueu alemany, el jueu que vol construir la seva identitat com a jueu a la seva pròpia ciutat, aquella per la qual ha lluitat. És un ciutadà més, com qualsevol altre. Per això, la barbàrie contra el veí, la bogeria passatgera d'un país sencer, no descrita, però molt hàbilment suggerida per l'autor, acaba fent-se completament incomprensible i xocant en la seva cruesa. Un altre element més o menys llunyà és el caràcter d'un adolescent alemany (parlem, de fet, com si l'experiència particular i irreductible de l'adolescència es pogués generalitzar) a l'any 1932. El seu llenguatge, la seva forma d'entendre el que li està passant, la seva cosmovisió, en definitiva, també poden resultar força diferents del que cadascú recorda en la seva pròpia experiència. La forma en què el llibre es narra en primera persona, així com l'ambient escolar en què s'emmarca la història, m'han recordat vagament el Demian de Hesse, o un dels últims capítols de Els Buddenbrook de Mann, en què es relata la jornada escolar del jove Hanno (he dit vagament), tot i que aquestes dues novel·les parlin d'un moment històric cronològicament anterior. Uhlman és un autor poc conegut i poc reconegut, en part perquè la seva producció escrita no és molt extensa, però aquesta breu novel·la, tot i que no gaire coneguda, pot ser considerada un clàssic per dret propi. Per què? Per la seva proximitat. El món de l'adolescent que jutja el món amb criteris de tot o res, que no entén de grisos però que alhora es veu obligat a acceptar-los i a integrar-los en la seva visió del món, la profunditat de l'amistat: tot això són elements que el lector acaba identificant com a seus. L'amic retrobat es pot interpretar com una història de la pèrdua de la innocència i, a la vegada, de la trobada de l'amor més pur i senzill, l'amor que acaba sobrevivint al seu propi trencament. El que m'ha sobtat més de la novel·la és que, quan en llegeixes l'argument (noi jueu que inicia una amistat amb noi descendent de la noblesa alemanya), caus en la temptació de pensar en termes d'estereotips: però es fa difícil trobar dos personatges tan únics en la seva autenticitat i complexitat de caràcters com Hans i Konradin. Això és el que fa únic el relat d'Uhlman, de forma que quan l'acabes et quedes amb les ganes de llegir-ne la part que pertoca a Konradin, i que conforma la gran el·lipsi del llibre (i que l'autor va explicar en una altra novel·la, L'ànima valenta). Més enllà del moment històric que retrata aquest relat (n'hem parlat tant, ja, d'Alemanya i l'Holocaust, que sembla que faci mandra tornar al tema una altra vegada), L'amic retrobat és una obra recomanable per la bellíssima, i alhora pertorbadora, història d'amistat que explica.

Sinopsi: En un institut de Stuttgart, el jove Hans Schwarz inicia una profunda amistat amb Konradin von Hohenfels, un descendent de l'alta noblesa suàbia. Aviat l'antisemitisme de la família de Konradin i la situació d'inestabilitat que creix arreu del país s'interposa entre tots dos.

M'agrada: la construcció dels dos personatges principals; l'ideal romàntic d'amistat que traspua tot el llibre.

22 de juny de 2012

L'art d'examinar-se

El pas de l'oralitat a l'escriptura era un d'aquells temes marginals que, al llarg de la carrera, anava sortint, aquí i allà, de forma més o menys inconnexa. Filosofia antiga, Filosofia de la ciència, Estètica, i potser em deixo alguna altra assignatura en què, tard o d'hora, acabava sortint el tema. És aquesta qüestió de quan la musa aprende a escribir; és a dir, del fet que, en un moment determinat de la història grega, les grans epopeies són fixades per escrit i, per tant, l'evanescència de la paraula parlada, tot sovint acompanyada d'aquella aura de sacralitat o d'inspiració divina amb què l'aeda s'encomana a la deessa memòria, deixa pas a l'autoritat del que podríem anomenar el text canònic. De vegades s'ha apuntat a què la famosa expulsió dels poetes de la polis ideal per part de Plató respondria implícitament a aquest canvi fonamental de mentalitat: el saber passarà a ser un saber acadèmic, articulat fonamentalment per escrit.

Si torno a l'actualitat i, en concret, al món de l'ensenyament, una de les mancances més evidents que de vegades es constaten en els nois que arriben a Batxillerat són les habilitats de l'expressió escrita, sobre tot pel que respecta a la categorització de la realitat o l'explicació de relacions entre conceptes abstractes. No fa falta anar massa lluny per veure l'arrel del problema: la millor forma de cultivar l'escriptura és llegint i escrivint, és a dir, posant en pràctica les habilitats lingüístiques que, si bé pots aprendre de forma teòrica, al llarg de la teva vida trobaràs quasi exclusivament en el terreny de la pràctica. Doncs aquesta mancança arriba a la seva màxima expressió a l'hora de l'examen. És una de les coses més curioses que he pogut constatar en la meva curta experiència docent i, dit de passada, també una de les anècdotes més surrealistes. Suspens un examen en què has demanat que expliquin i relacionin una sèrie de conceptes filosòfics, és a dir, que en facin un comentari, perquè el que t'han posat és un esquema amb quatre guions i una ratlla per a cadascun. Després, quan retornes l'examen corregit i els estudiants et pregunten per què han suspès, tu retornes al text que (no) han escrit i els fas notar que les afirmacions que fan no tenen ni tan sols un sentit coherent, per no dir un mínim de relació entre elles. Aleshores, per al teu complet astorament, l'alumne t'explica i relaciona en veu alta, i de forma força correcta, el que hauria d'haver posat a la resposta. "Amb això jo volia dir que..." Aleshores tu respons: "I tot això que m'acabes de dir, per què no ho has escrit?" L'astorament, ara, passa a ser el de l'estudiant, i suposo que, mentrestant, la musa se'n riu de tot plegat per sota el nas. 

21 de juny de 2012

Adéu a Teixidor

Aquests dies ens acomiadem d'Emili Teixidor, autor reconegudíssim per les seves novel·les sobre l'ambient de postguerra a Vic i a Roda. No fa falta ni esmentar Pa negre, evidentment. Tanmateix, crec que hi ha una generació que sempre el recordarem pels seus relats per nens i joves, aquells del Vaixell de Vapor que ens acabàvem en una tarda perquè era impossible deixar-los ni un sol minut. Entre aquests jo destacaria les aventures d'en Ranquet (En Ranquet i el tresor, En Ranquet i els seus amics), que malauradament no han estat gaire esmentades últimament entre les seves obres destacades. I, encara que els destinataris en siguin per sempre els infants, crec que a ningú li passarà per alt la poesia de cadascuna de les línies de la primera de les aventures de la formiga Piga. Recordo haver-me emocionat com mai quan, al final del relat, la formiga Piga torna d'haver contemplat l'horitzó des del cap de la girafa Rafa amb un horitzó propi dins seu, que la resta d'animals, astorats, observen dins la seva boca. 

15 de juny de 2012

Fal·làcies lògiques

Interessant (i humorística) conferència de José María Mateos sobre fal·làcies que tot sovint s'empren en els raonaments i discussions més quotidians.


7 de juny de 2012

L'home que estimava el paper

Se'ns acomiada un dels grans de la literatura del segle XX. Llàstima que sigui aquesta l'excusa perfecta per tornar a llegir Fahrenheit 451 i Les cròniques marcianes. D'aquest estiu no passa.


Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons