"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

25 d’octubre de 2012

Winesburg, Ohio (#22)

Aquest recull de contes de Sherwood Anderson (1876-1941), mestre i predecessor de la generació perduda, retrata les particularitats de les ordinàries vides d'un conjunt de personatges que viuen, al tombant de segle, a la localitat que dóna títol a l'obra. Ja d'entrada se'ns presenta com un "llibre del grotesc", amb la premissa que els éssers humans esdevenim grotescos en tant que ens aferrem a pensaments i idees que transformem en veritats a qualsevol preu. Però deixant a part aquesta premissa, el que se'ns ofereix en aquestes pàgines és un conjunt de relats, magníficament ambientats, on la cultura i la història dels Estats Units serveixen únicament de marc per presentar els retrats psicològics d'una sèrie de persones que lluiten per dominar o alliberar, depenent del cas, un conjunt d'inquietuds i d'emocions que es fan plenament reconeixibles de tan universals. La solitud, la frustració, l'ambició, la por a l'engany, el procés de maduració i la recerca d'un lloc en el món són constants en quasi tots els relats del llibre, que es presenten sota la mirada sempre expectant d'en George Willard, el veritable protagonista del llibre. Ell és qui va aplegant aquestes engrunes d'experiència que els altres li ofereixen gratuïtament, i que poc a poc anirà aprofitant per construir el seu propi futur. En aquest poble preindustrial de l'Amèrica profunda, tots els habitants comparteixen el mateix desig de transcendir la seva pròpia situació en l'espai i el temps, una inquietud interior de quelcom que no poden expressar, però que els determina d'una forma tant o més decisiva que la seva aparença externa o el seu rol dins la societat. I en aquesta incapacitat de comunicar-se, de manifestar les seves insatisfaccions, o de comprendre els seus congèneres, tots esdevenen únics i irrepetibles. UN relat emotiu i tràgic de les petites vicissituds de la vida que ens porten, senzillament, a ser com qualsevol altre. 

Sinopsi: Al final de la seva vida, el vell escriptor incia un "llibre del grotesc" on explicarà anècdotes i esdeveniments de les vides dels habitants del seu poble, Winesburg. Cadascun dels contes és protagonitzat per un personatge diferent, però les històries de tots ells es van entrecreuant les unes amb les altres a través de tot el llibre. 

M'agrada: La prosa bella i senzilla d'Anderson. Les referències creuades entre el conjunt de relats.

19 d’octubre de 2012

Carceri d'invenzione

Aquest és un vídeo realitzat per Grégoire Dupond que es projecta a l'exposició Les arts de Piranesi, de la qual vaig parlar en el post d'ahir. És una reconstrucció en 3D dels gravats d'aquest autor sobre presons imaginàries, i resulta una obra hipnòtica i fascinant. (Si podeu veure'l en pantalla completa, és molt millor).


18 d’octubre de 2012

Les arts de Piranesi

Les arts de Giambattista Piranesi (1720-1778) són moltes, certament, i totes força curioses. En aquesta exposició gratuïta que s'estarà al Caixafòrum fins al 20 de gener podrem apropar-nos de forma força exhaustiva a l'obra d'aquest mestre gravador del XVIII italià. El que veurem, però, no és sols un conjunt de gravats, ja que Les arts de Piranesi ens ofereix una aproximació al peculiar univers creatiu d'un arquitecte visionari que, a través del dibuix, copsava la realitat i alguna cosa més que s'hi amagava al rerefons. Anem per parts: 

- Per estrany que pugui semblar, ens trobem davant d'un pioner de l'arqueologia, en el seu estudi sistemàtic de les restes de construccions antigues de la ciutat de Roma. No sols trobarem meticulosos estudis de paraments i d'estrats, sinó també sorprenents exercicis d'arqueologia-ficció, és a dir, reconstruccions de com hauria pogut ser la ciutat durant l'època imperial, i també exhaustives cartografies d'aquest panorama antic. 



- Des d'aquesta òptica analítica i racionalitzadora, Piranesi inicia també una interessant controvèrsia amb els teòrics de l'art del seu moment, partidaris de l'art grec com a paradigma de la puresa formal. En aqusest context, Piranesi defensarà l'originalitat de l'arquitectura romana davant d'aquells que la consideren una mera còpia de les formes gregues, tot reivindicant-ne els elements de procedència etrusca, i no sols els grecs. Amb això inicia també una incursió en l'arquitectura imaginativa, inventant edificis que no han existit mai però que no per això deixen de ser plausibles. Una menció a part mereix el conjunt de gravats de "presons imaginàries", uns universos sòrdids i complexos que ens recorden inevitablement les construccions impossibles d'Escher, però passades per les pintures negres de Goya. 



- Potser la faceta més estranya d'aquest artista és la de dissenyador de mobles i objectes de la llar, en especial llars de foc, un element, és clar, absent de les edificacions romanes o egípcies antigues i que, per tant, només per aquesta raó ja cal explorar, segons Piranesi. El resultat és força curiós però, al meu parer, un pèl decebedor en el seu amanerament. FactumArte s'ha encarregat de construir a la pràctica alguns dels seus projectes i ens en presenta el resultat.

- Finalment, cal destacar l'última àrea de l'exposició, la dedicada a les vedute romanes de Piranesi, magníficament recreades pel fotògraf Gabriele Basilico, que ens demostra, amb les seves instantànies captades als mateixos llocs retratats per Piranesi, que el gran art no coneix fronteres de temps i que ens remet contínuament a un present canviant però compartit, fins a cert punt, per autor i espectador.

11 d’octubre de 2012

Todos los santos (#21)

És un compromís, em temo. Un compromís necessari i temporal. (...) Això, ara ho veig, és arribar a un compromís amb la llum transformant-la en objectes. Falta prescindir dels objectes i accedir a la llum. 

Avui una proposta d'una novel·la que, tot i ser una lectura molt interessant, en determinats passatges fins i tot magnètica, es fa una mica difícil de recomanar. Tampoc no és fàcil de llegir, per ser una novel·la. Todos los santos, de Charles Williams (1886-1945), és una novel·la de temàtica sobrenatural, a l'estil de Chesterton, però potser una mica més fosca en el desenvolupament del seu argument. Charles Williams fou membre dels Inklings durant el breu període de temps que va de l'inici de la guerra fins a la seva mort sobtada, i forma part del corrent d'autors cristians d'entreguerres del qual van formar part, per exemple, el mateix Chesterton, Evelyn Waugh, T. S. Eliot i C. S. Lewis. En la seva novel·la es plantegen dos móns paral·lels que s'entrecreuen amb total naturalitat, sense que sembli en cap moment un recurs forçat ni artificiós: el món quotidià que coneixem i el món dels morts, per on es passegen les ànimes dels difunts recents. Els protagonistes, de fet, es relacionen fluidament amb tots dos móns després de superar els prejudicis que els imposa la racionalitat. El món dels morts, però, és un món fred i cruel, quasi impersonal, on els espectres vaguen perduts intentant recuperar algun rastre de l'experiència de l'amor que havien conegut en la seva vida anterior. És per això que Simon, l'antagonista per excel·lència en tant que encarnació del mal, pretén obtenir el poder absolut dominant la relació entre els dos móns. De fet, la relació del seu autor amb els Inklings queda força explícita quan ens adonem que aquesta novel·la és el relat d'una lluita metafísica entre el Bé i el Mal en termes absoluts; però també, i per sobre de qualsevol altra cosa, quan el llegim com a conte de fades, és a dir, un relat imaginatiu, podríem dir que d'estructura cavalleresca, sobre algú, una víctima innocent, que ha de ser salvada en una cursa contra-rellotge per evitar el triomf definitiu del mal sobre la terra. Per tant, aquesta estructura d'oposició antagònica bé-mal es tradueix també en un esquema de redempció igual que els dels relats de Tolkien o Lewis: Betty, que és la redemptora en majúscules, ha de ser rescatada perquè el bé pugui triomfar; però Lester, al mateix temps, ha de ser redimida abans de poder redimir ningú. Igual que tot conte de fades, assistirem també a un combat final decisiu. Aquesta novel·la de Charles Williams ens presenta una història esotèrica, sobre rituals ocultistes, però que en el fons del fons ens parla d'un amor que és més poderós que la mort. Per cert, en alguns moments m'ha recordat, tot i que remotament, al que seria una mena de versió adulta de El nebot del mag, el primer volum de la saga de Narnia de C. S. Lewis. 

Sinopsi: Lester Furnival es troba de sobte en un Londres espectral, i de seguida se n'adona que acaba de morir en un desafortunat accident. Per tant, com tot bon fantasma, ha d'acomplir un parell de tasques abans de poder assolir la pau eterna: reconciliar-se amb el seu marit i alliberar la seva amiga Betty del domini d'un malvat bruixot que es presenta al lector i als personatges com una mena d'anti-Messies. 

M'agrada: És poesia en estat pur. 

No m'agrada: És un relat lent i feixuc i alguns fragments, excessivament metafísics, frenen el ritme de l'acció.

5 d’octubre de 2012

Are you happy?

Fins i tot podríem fer-ne un manifest ètic, d'això. L'autor és l'artista gràfic Alex Koplin.


Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons