"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

23 de desembre de 2013

Pissarro al Caixafòrum

El Caixaforum ens presenta aquesta vegada una retrospectiva sobre l'obra de Camille Pissarro (1830-1903), mestre de mestres i una de les figures principals del moviment impressionista. El que és interessant sobre la mostra és que cobreix la trajectòria de l'autor d'una forma molt completa: incloent les anades i vingudes entre el camp i la ciutat i també els diferents coqueteigs amb altres estils. Una oportunitat única que s'estarà al Caixaforum fins al 26 de gener.




12 de desembre de 2013

The Madonna of Excelsior (#42)

Si El factor humà de John Carlin feia un bon resum històric dels principals esdeveniments polítics a la Sudàfrica del final de l'apartheid; aquesta novel·la, The Madonna of Excelsior de Zakes Mda, ens n'ofereix una suggerent i evocadora visió des del punt de vista de la gent del carrer. De fet, el punt de vista és el d'una petita localitat rural de pagesos afrikaners, Excelsior, amb el seu suburbi negre, Mahlatswetsa. L'autor utilitza un recurs, al meu parer, força impactant, per explicar una història que ens resulta familiar a nivell macro però de la qual en desconeixem el rerefons més humà: la situació narrativa parteix d'una mena d'edat de la innocència (entenc que és un mecanisme narratiu) en què la població negra amb prou feines s'atreveix a categoritzar la seva situació d'explotació com a tal, i en què la població blanca justifica el present statu quo amb arguments basats en la seva superioritat moral i cultural. Ara bé, en el si d'aquesta comunitat conservadora es comet un terrible pecat, generalment conegut com a miscegenació, i durament penalitzat per la Llei contra la Immoralitat (que prohibia a Sudàfrica les relacions sexuals  entre blancs i negres). Tanmateix, a les bases d'aquest fenomen rau l'explotació sexual de dones negres a mans de ciutadans blancs i benestants; i quan l'escàndol esquitxa la petita comunitat, el cas s'acaba tancant per falta de testimonis. Tot i així, la narració encara té un tercer acte; perquè la segona generació de personatges engega la revolució amb un esforç clandestí i continuat, fins que finalment aquest pecat acabi donant els seus fruits en la reconstrucció de la població a mans de les noves institucions post-apartheid. Tanmateix, l'estructura no és la d'un conte de fades, ja que les dificultats que afrontaran els components del nou ajuntament democràtic ocuparan gran part del llibre, sobre tot cap a la segona meitat. En tot aquest procés, les tensions polítiques i ideològiques que s'estableixen entre els diferents personatges, molt més complexes del que pot semblar en un principi, es van revelant al mateix ritme que els protagonistes evolucionen internament, en un accidentat camí per tal d'acceptar-se i perdonar-se a si mateixos. El paisatge africà queda subtilment dibuixat per la reinterpretació que Mda fa de la pintura del missioner i sacerdot catòlic Frans Claerhout (1919-2006), que emmarca cada capítol, i que també juga un petit paper en la construcció de la personalitat de la protagonista.

Sinopsi: A la localitat sudafricana d'Excelsior, una criada negra, Niki, es venja de la seva mestressa iniciant una aventura amb el marit d'aquesta. Poc temps després de tenir una filla fruit d'aquesta relació, Niki és detinguda amb un grup nombrós de persones per contravenir la Llei contra la Immoralitat. Tot i que aquest fet acaba tenint poca rellevància en els esdeveniments posteriors, marcarà profundament les relacions entre els personatges principals fins a la segona generació.

M'agrada: En general, el desenvolupament lineal de la història, que va guanyant complexitat a mesura que els personatges van creixent i van adquirint noves veus, rols socials i opinions. La bellesa i el color de la narració, plena d'imatges i petits detalls, que fan de la lectura una experiència colpidora i emocionant, però que a la vegada no cau en sentimentalismes fàcils ni en recursos tòpics, sinó que va oferint dosis de realitat a un ritme pausat però constant.

6 de desembre de 2013

El món sense Madiba

Hores després de publicar la ressenya del llibre, sentim la notícia amb una tristor serena i sense sorpresa. Sobre tot després d'una llarga i immerescuda agonia, celebrem la vida de Nelson Mandela com un regal únic i irrepetible. El món haurà de seguir endavant sense Madiba, però l'home que somriu seguirà ben viu als nostres cors. 


No one is born hating another person because of the color of his skin, or his background, or his religion. People must learn to hate, and if they can learn to hate, they can be taught to love, for love comes more naturally to the human heart than its opposite. 
Ningú neix odiant una altra persona pel color de la seva pell, ni per l'origen, ni per la seva religió. La gent hi aprèn, a odiar; i si poden aprendre a odiar, també poden aprendre a estimar, perquè l'amor és més natural al cor humà que el seu oposat.

5 de desembre de 2013

El factor humà (#41)

El millor de totes les coses bones que han passat és que poden tornar a passar. 

Aquesta és la lliçó bàsica de política que aporta Nelson Mandela a la història recent: una manera de fer les coses que introdueix una dinàmica no violenta i un tarannà de pacte i negociació en la superació de conflictes violents. El llibre Playing the Enemy, del periodista John Carlin, pren la història de la final de la copa del món de rugby jugada a Sudàfrica el 1995 com a punt bàsic d'inflexió, si no del conflicte social i polític en si mateix, de la percepció que la població, tant negra com blanca, en tenia. Ja que aquest esdeveniment esportiu va convertir-se en una catarsi col·lectiva per tot el país, que va veure com un símbol de l'hegemonia colonial blanca es convertia d'un dia per l'altre en una imatge d'integració pacífica i d'aposta pel futur democràtic de la població sudafricana sencera. El llibre de John Carlin és una explicació en un to planer i divulgador dels esdeveniments principals que van portar a aquest moment culminant, i en aquest sentit, contextualitza els fets molt millor que la pel·lícula de Clint Eastwood, que va basar el seu guió en aquest llibre. Carlin pren la final de la copa del món com a pretext per remuntar-se a 10 anys abans, quan el govern de P. W. Botha va començar a negociar en secret amb l'empresonat Mandela. De tot el procés iniciat en aquest moment se'n desprenen, al meu parer, dues lliçons fonamentals: (1) que la història, moltes vegades, es realitza més enllà de la geopolítica i de la macroeconomia, que moltes vegades queda determinada pel factor humà, és a dir, les accions d'individus concrets en un context favorable al canvi. En aquest sentit, la figura de Nelson Mandela esdevé bàsica per a aquest canvi històric: per la seva actitud pacífica, disposada a integrar sense rancúnia els opressors en la nova Sudàfrica, i per la seva astuta estratègia política de convèncer els enemics que la solució inclusiva era la millor. En aquest sentit es comprèn l'afirmació de l'arquebisbe Tutu que sense Mandela aquest procés no hauria estat possible. (2) L'altra lliçó és la contrapartida de la primera: en el llibre s'il·lustra com tampoc no s'hagués aconseguit res només amb Mandela: en el procés hi va jugar la visió de futur de moltes altres persones, pertanyents als governs de l'apartheid o al món esportiu, al periodisme, a la diplomàcia o al món de les lleis, que van saber donar una empenta bàsica al procés promogut per Mandela. Tot això queda molt ben reflectit en El factor humà de John Carlin, un text amè i ben estructurat que ens apropa a uns episodis decisius de la història postcolonial.

Continguts: Des dels primers contactes, l'any 1985, entre Mandela i el ministre de justícia i presons del moment, el llibre ens ofereix un recorregut històric de 10 anys en el procés de transició nacional cap a la nova Sudàfrica de la mà de Mandela. En aquest procés, esdevé clau el paper jugat per la selecció sudafricana de rugby, i la campanya que s'haurà de portar a terme de cara a la societat civil per tal d'esborrar una imatge lligada a la opressió i l'apartheid, i integrar l'antic equip com a símbol d'una nova Sudàfrica unida. Els riscos i les tensions violentes patides durant el procés polític, tant per part de l'extremisme negre com del blanc, també són descrites amb força detalls.

M'agrada: El to divulgador del llibre, que explica els principals esdeveniments amb senzillesa però amb molta claredat.

No m'agrada: El procés polític s'acaba diluint cap al final del llibre en l'emotivitat de l'esdeveniment esportiu. A més, en certs aspectes la contextualització queda una mica curta. D'alguna forma, el procés de pacificació es redueix a l'àmbit esportiu en aquest relat, quan a mi m'hagués agradat veure-hi també el paper jugat per la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, que en el llibre no és ni esmentada. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons