"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

25 de desembre 2014

Tal dia com avui

Avui s'acompleixen 100 anys de la treva de Nadal entre els exèrcits alemany i britànic: dos dies de la història en què la guerra es va aturar, es va confraternitzar amb l'enemic, i es va jugar molt a futbol. Encara quedaven molts horrors i morts per davant, no sols els de la guerra del 14, sinó totes les seves versions corregides i augmentades. Recordant un moment en què Nadal va intentar ser sinònim de pau, aprofito per desitjar bones festes a tothom. 


Molt bona informació sobre el tema a: 

18 de desembre 2014

Introit & Kyrie

S'ha dit que el meu Rèquiem no expressa temor de la mort i algú l'ha anomenat una "cançó de bressol per a la mort". Però és així que veig la mort: com un feliç alliberament, una aspiració cap a la felicitat d'allà dalt, més que com una experiència dolorosa. La música de Gounod ha estat criticada per la seva excessiva inclinació a la tendresa humana. Però la seva naturalesa el disposava a sentir així: l'emoció religiosa va prendre aquesta forma dins seu. Que no cal acceptar la naturalesa de l'artista? Pel que fa al meu Rèquiem, potser jo també he buscat instintivament escapar del que considero correcte i adequat, després de tants anys acompanyant els serveis funeraris a l'òrgan! Me'l sé tot de memòria. Volia escriure una cosa diferent. 
Gabriel Fauré, parlant sobre el seu Requiem
Font: Wikipedia

11 de desembre 2014

Així comença una aventura

To the end of his days Bilbo could never remember how he found himself outside, wihout a hat, a walking-stick or any money, or anything that he usually took when he went out; leaving his second breakfast half-finished and quite unwashed-up, pushing his keys into Gandalf's hands, and running as fast as his furry feet could carry him down the lane, past the great Mill, accross The Water, and then on for a mile or more. 


J. R. R. Tolkien, The Hobbit. London: HarperCollins, 1998. p 45. 


Fins a la fi dels seus dies li seria impossible recordar com es va trobar fora, sense barret, bastó, ni diners, ni res que normalment s'emportés quan sortia de casa; amb el segon esmorzar per acabar i els plats per rentar, empenyent les claus a la mà d'en Gandalf, i corrent tan de pressa per la carretera com li permetien els seus peus peluts, més enllà del gran Molí, a l'altra banda de L'Aigua, i encara una milla o més. 

Aquests dies rellegia El Hobbit per recordar l'aventura inicial de Bilbo en la seva forma original. Em va semblar una bona opció per fer temps fins l'estrena de la tercera pel·lícula. Esperem que ara la factoria de Peter Jackson deixi descansar la Terra Mitjana una temporada. Repetir l'èxit de El Senyor dels Anells prometia ser una tasca difícil, per més que els fans històrics ja hi estiguéssim comptats d'entrada. La primera entrega cinematogràfica va ser força divertida, tot i que un punt massa extensa en els detalls. La segona va ser una decepció en tota regla, amb línies argumentals que no aportaven res a la trama i, des del punt de vista del llibre, una trista pèrdua de la personalitat original dels personatges. Ho recordem: Thorin i els nans no eren precisament heroics èpics, més aviat especialistes a viure repenjant-se lleugerament en els èxits dels altres. La presència dels elfs a la pel·lícula s'acaba fent innecessària, ja que aquests no tenen res a veure amb els del llibre. La trobada entre Bilbo i Smaug tampoc no estava a l'alçada de la novel·la, que ofereix un Smaug molt més sinistre i astut. Algun punt fort sí que hi havia: la primera mitja hora de pel·lícula, que es mantenia força més en la línia del llibre, i la recreació de la Ciutat del Llac, amb una estètica força aconseguida (tot i que desmerescuda per tot un seguit d'anades i vingudes sense gaire sentit). Ara que ens trobem a les portes de la tercera estrena, sé exactament què esperar-ne. Suposo que faran un gran espectacle de la Batalla dels Cinc Exèrcits, això és el més obvi, i prefereixo no anticipar-me massa respecte a la resta. 

Em sembla que Peter Jackson es va prendre massa a la valenta el seu propi lema que les grans històries mereixen ser embellides. Això va funcionar, fins a cert punt, en la primera part. Però després d'això, va quedar al descobert l'estratègia d'estirar el metratge tot el que es pugui per augmentar la recaptació. En tot cas, la conclusió de l'adaptació cinematogràfica va ser l'agredolça constatació que sempre ens quedarà el plaer de tornar al llibre. 

03 de desembre 2014

Somien els androides amb ovelles elèctriques? (#62)

Nosaltres no naixem; no creixem; en lloc de morir de malaltia o per l'edat ens marcim com les formigues. Altre cop les formigues; això és el que som. Tu no; em refereixo a mi. 

Aquesta és l'única novel·la de Dick que ja havia llegit prèviament fa uns quants anys. És una de les millors, és clar, però potser aquesta opinió sempre ve marcada per la comparativa amb la pel·lícula de Ridley Scott. De fet, en algunes edicions, fins i tot es va rebatejar el llibre amb el títol de la pel·lícula, Blade Runner. Tanmateix, les històries que expliquen són diferents; ja que l'adaptació cinematogràfica del llibre és molt lliure, fins al punt que, amb alguns personatges en comú (ni tan sols tots), els arguments resultants no tenen res a veure entre ells. 

El títol de la novel·la, Somien els androides amb ovelles elèctriques? ja és indicatiu del tipus de reflexió que hi trobarem. La història retrata els androides com a éssers conscients, pensants (de fet, amb una intel·ligència i astúcia molt superior a la nostra), quasi indistingibles dels humans en tots els aspectes; tot i així, hi ha un detall que els fa completament diferents: estan mancats de la qualitat humana de l'empatia. De fet, l'empatia és la idea que articula tota la novel·la perquè, tot i que queda clar que els androides no en tenen, el que suposa aquesta en els humans tampoc no queda gaire clar. Té a veure amb certa capacitat de ruboritzar-se en aspectes morals, amb sentir veritable amor i necessitat de cuidar els animals (ja que la majoria s'han extingit a causa d'un cataclisme a escala global) i amb ser partícips de les emocions dels altres a través d'una mena de pràctica religiosa anomenada mercerisme. 

Tanmateix, totes aquestes expressions empàtiques en els humans queden mercantilitzades per un sistema socioeconòmic totalitzant i alienador, i els interrogants queden oberts sobre si els éssers humans són capaços de sentir empatia a altres nivells, o fins i tot entre ells mateixos. És per això que, en la complexitat del tractament dels personatges i en el seu pessimisme intrínsec envers la condició humana, la novel·la em sembla clarament superior a la pel·lícula: Rick Deckard, que a la pel·li és l'heroi americà solitari i turmentat, aquí és un ésser egoista i mesquí fins a extrems força insospitats; a la novel·la, Rachel és el personatge més complex i intel·ligent, perfectament conscient del seu destí, i no l'heroïna indefensa de la pel·lícula. A la vegada, la Pris de la novel·la correspon al mateix model de Nexus-6 que la Rachel i, per tant, comparteixen aparença física i personalitat, cosa que afegeix complexitat als dilemes de Deckard. A més, com que els androides estan realment mancats d'empatia, són incapaços de protegir-se entre ells o de sentir qualsevol lligam comunitari amb els seus semblants, a diferència del que passa en el film. 

Sinopsi: En el món que ens proposa Dick en aquesta novel·la, els humans han emigrat a Mart de forma massiva  per gaudir d'una vida millor, i els androides són fabricats per tal de servir de mà d'obra a les colònies d'aquest planeta. Per a ells, l'única forma de llibertat és escapar a la Terra i viure-hi clandestinament. Per això, el govern contracta caçadors de recompenses per tal de "retirar-los". El protagonista, Rick Deckard, és un d'aquests últims. La seva única preocupació és reunir prou diners com per a permetre's un animal de debò en lloc d'una reproducció elèctrica. Tanmateix, quan coneix Rachel Rosen, un androide propietat de la companyia Rosen, es comença a replantejar les seves concepcions prèvies sobre els androides i els humans. 

M'agrada: El test Voigt-Kampff, una mena de polígraf infal·lible que determina si ets androide o humà fins i tot quan tu mateix en tens dubtes. 

No m'agrada: L'únic que he trobat a faltar en el llibre és el memorable Roy Baty de la pel·lícula, és clar, al costat del qual el de la novel·la és un antagonista força pla i inconsistent. Mentre que al principi és descrit com una mena de màquina de matar superintel·ligent, cosa que és realment a la pel·lícula, en conjunt a la novel·la queda relegat a un pla molt secundari i desdibuixat. Sobre tot he trobat a faltar la imatge de l'androide existencialista demanant explicacions al seu creador, que era un dels punts més visuals i originals de la pel·lícula. Em sembla que, en conjunt, la pel·lícula va traslladar a Roy la complexitat psicològica que Rachel mostra a la novel·la. 

27 de novembre 2014

Un punt al mapa

Em recorda Žižek i les seves explicacions sobre les dimensions de la violència: esclats d'indignació menys gratuïts que mai, quan el que és salvatge i gratuït és la violència institucional. En tot cas, es demostra que, malauradament, el color segueix sent important, i un tema més obert que mai als Estats Units. Potser les trinxeres han tornat. O potser és que la lluita, de fet, encara no havia acabat. 




I un afegit d'última hora, canviant de tema o seguint el fil del mateix debat, sobre si els colors són importants o no. Perquè la capacitat d'avergonyir-nos de l'espècie humana sembla no tenir límits, últimament. Si abans parlàvem d'un punt en el mapa ara passem a parlar del punt en el mapa per excel·lència: un estat d'Israel que juga perillosament amb la possibilitat de concertar a priori la identitat dels seus ciutadans, és a dir, amb la possibilitat de canviar uns mínims democràtics per un requeriment unilateral de màxims. És un exercici força evident de cinisme, en tant que no hi ha cap intenció de posar la pau sobre la taula de negociacions, o de posar en marxa l'estat palestí. La identitat pot ser inclusiva, o ha de ser per força excloent? La identitat és important, però algú sembla haver oblidat que el seu pare era un arameu errant. Respecte a això, podeu trobar una interpretació brillant en el següent article de Giles Fraser:

http://www.theguardian.com/commentisfree/belief/2014/nov/28/binyamin-netanyahu-nationality-bill-at-odds-with-hebrew-bible

20 de novembre 2014

L'home al castell (#61)

En algun altre món, pot ser que sigui diferent. Millor. Que hi hagi alternatives clarament bones o dolentes. No aquestes mixtures obscures, aquestes barreges, sense cap eina adequada que en pugui destriar els components. No disposem del món ideal, com ens agradaria, on la moralitat és fàcil perquè la cognició és fàcil. On un pot fer el bé sense esforç perquè pot detectar el que és obvi. 

Una altra novel·la de Philip K. Dick, i em penso que aquesta m'ha agradat força més que l'anterior. Suposo que va a gustos personals, perquè totes dues són molt bones, però The Man in the High Castle m'ha guanyat completament pel seu plantejament ucrònic i també històric, pel ventall de possibilitats (ucròniques i històriques) que obre contínuament durant no gaire més de dues-centes pàgines. Igual que a El complot contra Amèrica de Philip Roth, la novel·la planteja uns Estats Units sota domini feixista; en aquest cas, el repartiment del territori dels Estats Units entre les dues potències, Alemanya i Japó, guanyadores de la Segona Guerra Mundial. 

El millor del relat, sens dubte, és la idea mateixa de la ucronia dins la ucronia, quan ens assabentem que per la part japonesa dels Estats Units hi circula una novel·la de Hawthorne Abendsen, prohibida a la part alemanya, que explica la història de com hagués estat el món si el desenllaç de la guerra hagués donat la victòria al bàndol aliat. Perquè, quin dels dos móns hagués estat millor? En quin dels dos móns fer el bé no comporta esforç: en el nostre o en el que planteja Dick a la novel·la? Ens trobem davant d'una pregunta fal·laç, en tant que parlem d'una opció inexistent, una opció que no ens pertoca ni tan sols imaginar. Els personatges de la novel·la pensen que potser sigui el nostre; mentre que nosaltres, com a lectors, ens veiem abocats, no a escollir el seu, evidentment, sinó a apreciar en tota la seva complexitat el joc de miralls plantejat. La lògica imperialista de crueltat i ocupació amb què els vencedors tracten els vençuts dins la novel·la ens situa irònicament davant de l'actitud dels vencedors al món real, que no ho van fer gens millor. Però no és una novel·la sobre política internacional; és més aviat el relat intimista i personal d'uns individus que intenten conciliar-se amb el món en què viuen i amb els seus propis records, i trobar el sentit de l'existència quotidiana en un sistema irracional que els oprimeix.

Sinopsi: La història està ambientada als Estats Units als anys 60; només que els Estats Units ja no existeixen, perquè han estat annexats per les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial. La meitat atlàntica és governada per Alemanya amb una política basada en la prolongació del projecte de l'estat ari i el genocidi dels jueus; la meitat pacífica és una mena de protectorat japonès, on es prolonguen els costums del món flotant mentre l'esfera de la indústria i les finances creix sense parar. Un cop aquests països han bastit dos imperis que quasi abasten el món en la seva totalitat, les elits alemanyes s'entreguen a les lluites intestines per la successió del Reich i a la conquesta de l'espai; mentre que l'alta societat japonesa s'entrega a la recerca de l'harmonia taoista a través de la bellesa proporcionada per l'art i l'anàlisi de les profecies del Llibre dels Canvis xinès. Tanmateix, l'estabilitat és només aparent, ja que les dues potències començaran a treballar l'una contra l'altra. En aquest context, hi ha un àmbit de negoci emergent al cantó japonès: el del col·leccionisme d'objectes quotidians (considerats artístics) de la cultura americana d'abans de la guerra. Així comença una trama que sembla costumista en un principi però que desemboca en un relat d'espionatge on, al final, ningú resulta ser qui semblava al principi.

M'agrada: M'ha agradat molt la multiplicitat de referències històriques presents en la narració, en tant que Dick pren els fets i personatges històrics reals i els ha de modelar per als seus propòsits. El resultat és força convincent en aquest sentit. També m'ha agradat el joc de miralls plantejats entre la trama principal i la novel·la dins la novel·la, que és un dels punts més interessants del relat. 

13 de novembre 2014

A Scanner Darkly (#60)

Espero, pel bé de tothom, que els escànners hi vegin millor. Perquè, va pensar, si els escànners hi veuen només foscament, igual que jo, aleshores estem condemnats, altre cop condemnats com sempre ho hem estat, i aleshores acabarem morts, sense saber-ne gaire i equivocats, també, respecte al poc que sabem. 

Una novel·la apassionant sobre la cultura de les drogues i, més en concret, sobre els efectes que aquestes poden arribar a provocar en la consciència de l'individu i la seva percepció de la realitat. Philip K. Dick (1928-1982) va entrar en contacte amb consumidors durant un període de temps als anys 70, i ell mateix va estar enganxat a les amfetamines, tot i que després en va sortir. Publicada l'any 1977, A Scanner Darkly és un relat paral·lel i des de dintre d'aquest submón, des de la seva normalitat més immediata, des de la colla d'amics i de penjats que entren i surten de casa, i que trobaven un paral·lel a la casa de l'autor. 

La novel·la, per tant, és una ciència ficció que quasi no ho és, que interpel·la constantment la realitat d'un sistema despietadament capitalista, d'un estat despietadament controlador i policial, i d'individus normals que tenen problemes seriosos per determinar la seva identitat o, fins i tot, el seu sentit de pertinença dins d'aquest sistema. A la vegada, la incapacitat de controlar què és realitat i què no quan la percepció sensorial no és exactament tot el que hi ha, convertirà els ciutadans en víctimes d'un sistema que els divideix, aliena i aïlla fins que els converteix en titelles sense consciència pròpia. Fent-se ressò de les principals preocupacions de la societat americana als anys 60, especialment la guerra de Vietnam i la manca d'oportunitats envers el futur, A Scanner Darkly no entra en valoracions morals sobre el fet individual de l'adicció, ja que apunta més amunt, a les grans corporacions i xarxes de narcotràfic com a últims culpables de treure profit econòmic de gent que, a la pràctica, no està decidint. 

D'altra banda, l'ús que l'autor fa del llenguatge d'argot i la forma en què la novel·la està escrita ens endinsa magistralment en les veus interiors dels personatges, a mesura que la seva consciència es va dissociant, i la seva percepció de la realitat es va fent més confusa. El punt de vista de la novel·la ens mostra una identitat que no és fixa ni estable, sinó que es manifesta des d'una pluralitat de veus, que no sempre corresponen a la perspectiva unívoca d'un sol individu. Cap al final de la novel·la, les reflexions es van tornant més metafísiques, fins a arribar a plantejar qüestions sobre la realitat en conjunt i la problemàtica de l'individu per articular l'experiència de l'absolut. 

Sinopsi: El protagonista, Bob Arctor, treballa per a la policia, sota el nom de Fred, com a agent infiltrat en les xarxes de narcotràfic d'una nova droga especialment destructiva, la substància D (de Death, o mort). El seu problema és que, per arribar a fer-se lloc dins la cadena de distribuïdors, primer ha d'esdevenir consumidor i, després, camell. Els agents romanen en el més estricte anonimat, fins al punt que ningú dins l'agència coneix l'autèntica identitat de cap agent per motius de seguretat. En aquest context, la trama es complica quan els seus superiors demanen a Fred que investigui el sospitós Bob Arctor. Fred accedeix, i es dedica a espiar els seus propis amics dins de la seva pròpia casa, centrant-se sobre tot en el principal antagonista d'Arctor, Jim Barris, que és un expert sabotejador amb intencions no gaire clares. Amb l'ajut de la seva camell, Donna, que esdevé a la vegada el seu amor platònic, Fred s'endinsa més i més en el món d'intencions ocultes que constitueix el seu cercle d'amistats però, a la vegada, va perdent cada cop més la consciència que ell i Arctor són la mateixa persona. 

M'agrada: Tot en general, especialment els constants canvis de punt de vista, que creen una empatia molt forta amb els personatges. Les converses esbojarrades que aquests mantenen, amb unes argumentacions lògiques molt particulars, són un constant al·licient durant tota la lectura. 

10 de novembre 2014

L'endemà

Pocs comentaris. Encara no ens hem begut l'enteniment: tothom sap que el resultat no és proporcional a la realitat, que molta gent s'ha estat de participar perquè la votació no era vinculant, i un etcètera tan llarg. Preneu-vos-ho com una manifestació més (aquest cop escrupolosament quantificada): la segona part de la V del passat 11 de setembre. El que importa aquí és la visualització del problema i de la seva futura solució. Que el debat legalitat/constitucionalitat està quedant superat per les circumstàncies o s'ha de replantejar completament des del minut zero, és a dir, des de la mort del dictador. I que la paciència i la perseverança juguen a favor dels ciutadans de Catalunya. 





06 de novembre 2014

Bearn o La sala de les nines (#59)

No pots aturar allò que tu mateix desencadenares. Lucífer no tornarà jamai a pujar al Cel perquè ningú, Déu meu, no pot aconseguir que el que ha estat no hagi estat. 

Un clàssic de la literatura catalana, tot i que val a dir que en primer lloc es va publicar la seva traducció al castellà, i això de vegades porta a l'ambigüitat de la pregunta sobre si l'original de la novel·la és en català o en castellà. En tot cas, i entrant en matèria, Bearn o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga (1897-1980), ha estat constantment comparada a Il Gatopardo de Lampedusa. És cert que guarden un aire de família, en girar totes dues al voltant de la decadència de la noblesa durant el segle dinou, en un moment de fortes convulsions socials i polítiques. També tracten totes dues de la nostàlgia sobre un temps perdut i la impossibilitat de recuperar el passat. Tanmateix, em penso que les similituds acaben aquí. 

Pel que fa a la novel·la de Villalonga, ens trobem davant d'un relat dens, reflexiu, on el que importa no és tant els esdeveniments o l'acció en si mateixos sinó més aviat la psicologia dels personatges i la posició que guarden els uns respecte als altres en cada moment. Per exemple, don Joan Mayol, la principal veu narrativa de la novel·la, és alternativament el capellà de Bearn, el fill il·legítim, el jutge compassiu o el jutge despietat, i en gran part de la novel·la, el transmissor quasi-invisible d'una veu il·lustrada, reflexiva i reposada però, en el fons, profundament autoritària en el seu despreniment de la realitat: la de don Toni de Bearn. Aquest, al seu torn, és la figura paterna, el seductor reconvertit o desencantat, l'il·lustrat admirador de l'enciclopedisme francès i tan contradictori, al mateix temps, en el seu pensament. 

Gran part de la tensió narrativa s'estableix al voltant de la relació entre aquests dos personatges; els seus posicionaments metafísics i existencials contribueixen a definir-los molt més fins i tot que les seves decisions reals. D'altra banda, si donem per bona la interpretació que don Joan és fill il·legítim del senyor, aleshores la contradicció més gran de tota la novel·la és que els senyors li atorguin absolutament tot, excepte un nom. De la mateixa forma que el capellà en la novel·la s'apressa a afirmar en repetides ocasions que el nom fa la cosa, de la mateixa manera que una paraula pot donar peu a l'univers sencer, la de la paternitat reconeguda és l'única paraula absent en la narració. 

Per això es dóna la tensió al llarg de tota la novel·la entre el que es diu i el que no es diu, enmig de les evidències del que se sap, però tothom calla. En aquest sentit, la posició del capellà dins la casa és en tot moment la de subaltern, i el mateix menyspreu elitista d'aquest envers el servei i els camperols i la seva devoció última per la personalitat racional del senyor contrasta efectivament amb els seus propis orígens. Però no podem oblidar els personatges femenins que, tot i secundaris, aporten tota la força vital i la immediatesa que els falten a don Toni i al capellà: dona Maria Antònia, que es fa la boja perquè la realitat és massa dolorosa per acceptar-la amb la serenitat cínica del seu marit, i dona Xima, l'heroïna decimonònica per excel·lència que, com a tal, desencadenarà la tragèdia. 

Sinopsi: La novel·la pren la forma d'una llarga carta escrita per don Joan Mayol a un confident, després de la misteriosa mort dels senyors. Després d'una breu introducció, la primera part, "Sota la influència de Faust", explica principalment l'educació del jove Joan Mayol sota la protecció del senyor de Bearn, i mira enrere per relatar l'aventura d'aquest amb dona Xima, destapada per la fuga de tots dos a París. Aquesta desemboca en la separació dels senyors de Bearn un cop el senyor torna desenganyat de França. La segona part, "La pau regna a Bearn", narra els últims anys de la vida dels senyors, un cop ja s'han reconciliat. Tot i així, la pau és aparent, ja que els fantasmes del passat i els secrets de família segueixen condicionant irremeiablement la seva existència. Finalment, el breu epíleg tanca el relat amb més interrogants que no pas solucions. 

M'agrada: M'ha agradat, sobre tot, la recreació d'època no sols pel que fa a l'ambient, sinó també a la mentalitat dels personatges. Em sembla especialment interessant el fet que les mitges tintes són més nombroses que les autèntiques revelacions en el desenvolupament de la trama. I la invenció de la "sala de les nines" que dóna títol a l'obra em sembla un detall essencial dins la novel·la a l'hora de crear l'aura de misteri de tot el relat. 

28 d’octubre 2014

L'ombra dels Creix

Brillant documental que acabem de veure a Sense Ficció. Un relat en primera persona de les protestes estudiantils a Barcelona el 1962, que van portar a la detenció, tortura i empresonament d'un nombre d'estudiants que, amb els anys, han esdevingut importants figures de nombrosos àmbits, polítics, civils i culturals, a Catalunya. El reportatge és molt honest, elaborat sense buscar dramatismes fàcils, però aportant els testimonis i les històries particulars per part dels mateixos protagonistes. Als marges del relat en primera persona, queda l'ombra allargada dels mecanismes de repressió del règim franquista, en aquest cas representats pels germans Juan Creix. De vegades pot ser positiu abandonar la vista d'ocell de la macropolítica i la història en majúscules i endinsar-nos en la vivència personal, l'anècdota que, per la seva rellevància pública i social, aquí pot elevar-se a categoria. Podeu veure el vídeo al següent enllaç: 



23 d’octubre 2014

A people's history of the US (#58)

El meu argument no és contra la selecció, la simplificació, l'èmfasi, que són inevitables tant per a cartògrafs com per a historiadors. Però la distorsió del cartògraf és una necessitat tècnica amb un objectiu comú compartit per tothom que necessita mapes. La distorsió dels historiadors és més que tècnica, és ideològica: és alliberada en un món d'interessos contraposats, on l'elecció d'un èmfasi determinat dóna suport (tant si l'historiador n'és conscient com si no) a alguna mena d'interès, ja sigui econòmic o polític o nacional o sexual. 

Deixant apart la bona voluntat dels cartògrafs, cosa que tocaria discutir en una altre moment, el plantejament seguit per Howard Zinn (1922-2010) en aquest llibre és el de la història popular o del poble dels Estats Units. Jo m'atreviria a anomenar-la una història marxista dels Estats Units, i em refereixo principalment a l'enfocament materialista-dialèctic sobre la història: una lluita constant entre els interessos dels poderosos (les elits, com Zinn les anomena des del principi del llibre), que fan i desfan les lleis d'acord amb les seves necessitats de concentració del capital, i els oprimits, que tenen com a única arma la pressió social. Una part d'aquesta lluita no deixa de ser la reescriptura de la història des del punt de vista de les minories (o no tan minories) oprimides, i això és el que Zinn elabora en aquest llibre respecte a la història dels Estats Units. 

En tot cas, és una lectura interessant per aprofundir en la història dels Estats Units i, més en general, sobre el fet de com explicar la història d'una forma objectiva o, en tot cas, per reflexionar sobre si això és possible. La jugada magistral, al meu parer, és l'habilitat amb què Zinn posa les cartes sobre la taula en el primer capítol: acusa els historiadors conservadors d'explicar una part de la història i presentar-la com a tot, mentre que ell es dedica a explicar-ne l'altra part i reconèixer-ho obertament. A People's History of the US va ser publicada per primer cop el 1980 i des de llavors ha estat revisada i augmentada. La versió actualitzada del llibre es pot llegir a:

Continguts: El capítol 1 explica l'arribada de Colom i els primers conqueridors a Amèrica, amb les conseqüències que això té per als nadius americans, i també planteja certes qüestions introductòries respecte a la perspectiva del llibre. El capítol 2 explica els inicis de la història dels esclaus africans. El capítol 3 explica l'inici de la història dels serfs blancs, que és tant com l'inici de la distinció de classes a les primeres colònies, i el seu progressiu distanciament. El capítol 4 explica la Revolució Americana com a moviment promogut des de les elits colonials per tal d'unificar el descontentament de tots els estrats socials en un enemic comú en Gran Bretanya. El capítol 5 analitza la Guerra d'Independència vista des de baix, des dels estrats més pobres de la societat. Analitza també els primers documents fundacionals dels Estats Units, la Constitució i les seves primeres esmenes, des de l'òptica de les elits legisladores, que legislen principalment per al seu propi interès econòmic i polític. El capítol 6 pren l'òptica de les dones, per fer una retrospectiva de la seva situació des dels inicis fins al segle XIX. El capítol 7 reprèn la visió dels nadius americans per explicar les decisions governamentals que van donar peu als trasllats forçats amb l'objectiu d'obtenir més terres. Cobreix només les primeres dècades del segle XIX, i equivaldria més o menys al primer capítol de Bury my heart at Wounded Knee. El capítol 8 explica la guerra amb Mèxic, també per motius expansionistes. El capítol 9 descriu la Guerra Civil Americana, des del punt de vista de les relacions econòmiques entre estats, i analitza també el paper que les posicions esclavistes i abolicionistes van tenir en el conflicte. També explica els primers anys d'emancipació per als ex-esclaus, i com la legislació comença a retrocedir pel que respecta als seus drets. El capítol 10 explica la Guerra Civil des del punt de vista de les classes més desafavorides d'ambdós bàndols, així com el naixement del moviment obrer als Estats Units. El capítol 11 continua el fil del moviment obrer, explicant la consolidació de les grans fortunes a partir de la industrialització a gran escala del país, i la incipient lluita de classes. El capítol 12 explica la guerra hispanoamericana pel domini de Cuba i els tractats d'annexió de les colònies espanyoles, que portarien també a la guerra amb Filipines. El capítol 13, descriu com s'inicia el pensament socialista amb el tombant de segle. La lluita obrera s'endureix amb l'emergència del taylorisme i el fordisme. El capítol 14 està dedicat a la Primera Guerra Mundial. El capítol 15 explica tot el període d'entreguerres, especialment pel que fa al sindicalisme i la lluita obrera abans i després del crac del 29. El capítol 16 explica la Segona Guerra Mundial des de les seves motivacions imperialistes més que humanitàries, i també enfoca el període de la Guerra Freda. El capítol 17 narra el moviment per als drets civils dels afro-americans, especialment a partir dels anys 50 i 60. El capítol 18 explica les motivacions i el desenvolupament de la guerra de Vietnam. El capítol 19 explica un seguit de moviments de reforma social que tenen lloc al llarg dels anys 60: el moviment feminista, el moviment de reforma del sistema penitenciari, i la recuperació de les reivindicacions dels natius americans. El capítol 20 explica el final del mandat de Nixon, juntament amb els problemes de governança afrontats per les elits polítiques i econòmiques a partir dels anys 70. El capítol 21 exposa els mandats de Carter, Reagan i Bush pare, a través de la cursa de l'armament, el final de la Guerra Freda i fins a la Guerra del Golf. El capítol 22 continua el mandat de Bush pare des del punt de vista de la creixent mobilització de la societat civil. El capítol 23 observa amb reticències el mandat de Clinton, i descriu el progressiu empetitiment de la democràcia a mans de les grans empreses i una política exterior basada en l'agressió. El capítol 24 conclou el llibre amb una nota d'esperança en retratar les classes mitjanes com a agents decisius per a la construcció d'un futur millor.

M'agrada: Ajuda a superar l'estereotip conservador que els oprimits no tenen consciència de la seva pròpia opressió només perquè no han conegut una altra cosa. En aquest sentit, el llibre val la pena perquè és un recull força exhaustiu de veus històriques, ja sigui des de la rellevància política del càrrec públic o el testimoni somort de la vida privada, les veus d'opressió silenciosa. 

No m'agrada: La lectura es fa un pèl lenta en determinats moments. És un llibre espès, que amuntega constantment dades i xifres més que procurar un estil narratiu fluït, però paga la pena llegir-lo. 

16 d’octubre 2014

Anatomía de un instante (#57)

Aquest assaig de Javier Cercas ens ofereix una visió força completa dels esdeveniments que van tenir lloc el 23 de febrer de 1981 al Congrés dels Diputats a Madrid, i que van estar a punt de capgirar la història de la transició democràtica espanyola. Tot i les notes introductòries de l'autor tractant de justificar que el llibre en una fase inicial havia estat gestat en forma de novel·la, el que tenim davant és un assaig pels quatre cantons. Analitza els esdeveniments històrics mantenint un ordre que és fàcil de seguir per al lector, aporta dades i les justifica sempre que és necessari, distingeix molt bé el que són fets del que són conjectures o suposicions i cita la procedència de tals conjectures, ofereix les diferents versions dels fets sempre que resulten contradictòries i la cronologia dels esdeveniments és força clara en tot moment. 

Per això mateix no vaig acabar d'entendre que en moltes ressenyes del llibre se'l qualifiqués com "a mig camí entre la novel·la i l'assaig". Seria novel·la si provés de crear ficció a partir dels esdeveniments històrics. Això no passa en cap moment de l'assaig. És cert que en alguns moments l'autor fa conjectures o reconstruccions més o menys subjectives sobre el que els protagonistes dels fets podien estar pensant o sentint, i en d'altres inclou reflexions personals de tipus més general sobre el paper que juga l'individu en política, sobre el procés de la transició, i que fins i tot es refereix a experiències personals o records familiars. Això entra en el terreny de les valoracions, és un exercici interpretatiu, i és més fàcil de fer com més ens allunyem temporalment dels esdeveniments històrics. No crec que això estigui renyit en cap moment amb l'assaig com a forma, que és un gènere prou flexible amb la subjectivitat com per incloure reflexions i valoracions. 

Aclarida la qüestió preliminar de la forma, entrem a veure els continguts. Crec que Anatomía de un instante és una obra valuosa per a la gent que vàrem néixer amb posterioritat als fets. Es fa molt útil per arribar a comprendre més o menys objectivament el que va passar en aquells moments i quin n'era el context, perquè moltes explicacions que se n'han donat no han respost tan bé com aquest llibre a la necessitat de claredat. El recurs utilitzat com a punt de partida és el gest de no amagar-se rere l'escó dut a terme per l'encara president del govern Adolfo Suárez, el general Gutiérrez Mellado i el diputat Santiago Carrillo en el moment de disparar els guàrdies civils dins l'hemicicle, centrant-se especialment en la figura i la carrera del primer d'ells. Segons l'autor, aquest gest està dotat d'un significat simbòlic més enllà dels fets, i que ve donat pel context històric i polític i per la trajectòria d'aquests personatges. L'exposició és especialment aclaridora pel que fa a la tensió entre continuïtat i ruptura amb el franquisme durant el període de la transició. 

Continguts: La primera part de l'obra, "La placenta del golpe", parteix de la figura d'Adolfo Suárez per contextualitzar d'una forma breu però exhaustiva el clima de crisi i de tensió que es vivia a l'estat en els mesos previs a l'intent de cop d'estat, i ho fa centrant-se en diferents col·lectius o institucions (la premsa, els empresaris, l'església, els diferents partits, l'exèrcit, la monarquia, etc.). La segona part, "Un golpista frente al golpe", analitza la figura i la trajectòria de Gutiérrez Mellado. La tercera part, "Un revolucionario frente al golpe", fa el mateix amb la de Santiago Carrillo. La quarta part, "Todos los golpes del golpe" analitza amb més detall el procés que va seguir la gestació i posada en pràctica del cop d'estat, analitzant les diferents visions o projectes que en tenien els respectius protagonistes: Tejero, Milans del Bosch i Armada. La cinquena part, "¡Viva Italia!", retorna a la figura d'Adolfo Suárez, n'analitza també tota la trajectòria, i acaba concloent amb aspectes que a les altres parts havien quedat més oberts. Al mateix temps, al llarg de totes les parts es va desenvolupant l'exposició per ordre dels fets del 23 de febrer, mentre també es van deixant oberts interrogants respecte al paper jugat en aquell moment pels serveis d'intel·ligència. 

M'agrada: El volum i objectivitat de la informació exposada, juntament amb la claredat de l'exposició. El fet que exposi les figures dels protagonistes allunyant-se d'intents hagiogràfics i provant de destacar-ne més aviat les ombres que les llums, cosa que ajuda molt a aclarir la realitat dels fets i a desmitificar en general el procés de transició. 

No m'agrada: Dins l'apartat de valoracions, m'ha fet la impressió que l'autor passa força de puntetes pel paper (o responsabilitat) del rei en els esdeveniments polítics i històrics, mostrant-lo més com a agent manipulat per Armada i Fernández Campos que com a individu amb capacitat de prendre decisions. En relació amb això, Cercas tampoc no critica en cap moment la decisió durant la transició de donar continuïtat a la dictadura en la forma d'una monarquia parlamentària, cosa que contrasta abruptament amb els seus elogis i justificacions de la república del 32. A l'epíleg de l'obra, les valoracions ja entren en un terreny més opinable, en tant que l'autor planteja el cop frustrat del 23-F com a millor escenari possible per tal de donar peu a la democràcia que tenim avui dia, i rebutja amb contundència la suggerència que la transició es podria haver fet millor. A part d'això, i com a qüestió formal, en determinats moments de l'exposició el melodramatisme del to i els records personals de l'autor, metàfores taurines incloses, es fan una mica pesats de digerir. 

10 d’octubre 2014

La saga d'Hermione Granger

Atenció, noies: hauria de fer pensar. A través d'un exercici brillant de sàtira, aquest article i la seva continuació ens presenten una visió alternativa sobre la saga de Harry Potter. De fet, fan gràcia alguns dels comentaris dels lectors per la incapacitat, en alguns, d'observar la ironia emprada. Felicitats a l'autora, Sady Doyle. 




02 d’octubre 2014

Les bones maneres

Ahir, quan un dels nostres professors va venir a llegir-nos el manifest sobre l'aturada de classes, va comentar que el curs passat les queixes a deganat i a rectorat per intentar solucionar la situació abans de l'inici d'aquest nou curs no van servir de res. Amb bones maneres no va funcionar. Després de suspendre classes el dia d'ahir i publicar les queixes a la premsa, ara sembla que s'hi està treballant. 

http://diarieducacio.cat/el-professorat-de-filologia-anglesa-de-la-ub-suspen-classes-per-exigir-mes-docents/

http://www.lavanguardia.com/20141001/54416502637/els-professors-de-filologia-anglesa-de-la-ub-paralitzen-avui-les-classes-m-gutierrez.html

01 d’octubre 2014

De revolucions i paraigües

"I assure you, the police have enough manpower to deal with every single incident."

"In current-day China, competitive elections with 'one man, one vote' would be sure to quickly lead to a state of turmoil, chaos, even civil war."

De debò que l'únic que els poden oferir és la por? I per cert, atenció al concepte "ordre social": casualment posat en risc pels manifestants. Els governants es posen nerviosos quan les decisions polítiques es plantegen des de baix. 

http://www.nytimes.com/2014/10/01/world/asia/hong-kong-protests.html?_r=0

http://www.bbc.com/news/world-asia-china-29437851

http://www.theguardian.com/world/2014/sep/30/-sp-hong-kong-umbrella-revolution-pro-democracy-protests

28 de setembre 2014

El Prat creatiu

Vídeo que va ser projectat al pregó de la Festa Major de 2014, a càrrec de Toni García. Va girar entorn a la creativitat com a valor que cal fomentar i promoure, i el vídeo va contribuir a una experiència emocionant i única.

25 de setembre 2014

Everyday I have the blues

B. B. King us desitja un bon dia... de blues.


18 de setembre 2014

La bellesa captiva

Selecció d'obres de petit format del Museo del Prado, que s'estarà al Caixafòrum fins al 5 de gener de l'any que ve. És una exposició que se centra en el preciosisme del detall, ja que la majoria d'obres són petites i requereixen ésser assaborides amb calma i temps. La mostra engloba un període molt ampli, des del segle XV quasi fins al tombant del segle XX, i la varietat de temes exposats també és molt àmplia, des d'art sagrat a profà i motius mitològics, al·legòrics o costumistes. Per això, en certa forma, és millor prendre-se-la de forma selectiva, i deixar-se cridar per les obres preferides, sense fer cas de prejudicis o concepcions prèvies. És una mostra que deixa parlar sobre tot els grans mestres i les seves escoles, sense pretendre en cap moment revelar cap misteri sinó al contrari, deixant vagar l'espectador entre secret i secret, i centrant-se especialment en el gaudi de la contemplació privada.


12 de setembre 2014

El nostre trosset d'història (2)

Celebrem una nova diada, sobre tot, per l'excel·lent mostra de civisme. El debat segueix obert. Com sempre, el ressò internacional de la notícia és més que benvingut. 




Per cert, també un bon moment per recordar l'altre onze de setembre, i celebrar la decisió del govern xilè de seguir apostant per la veritat: 


07 de setembre 2014

Goodbye, Scotland?

Documental que acabem de veure a 30 minuts de TV3, analitzant diferents arguments per al Sí o el No en el referèndum sobre la independència d'Escòcia del proper 18 de setembre. Interessant el retrat socio-econòmic de diferents àrees del país, i com els arguments canvien en funció d'aquests factors. Paga la pena veure'l com a resum brevíssim sobre l'estat de la qüestió. Si hi trobo a faltar alguna cosa, potser una mica d'història. 

05 de setembre 2014

Qui polititza?

Algun erudit professor de lògica m'haurà d'aclarir la qüestió, que em desconcerta des que vaig sentir la notícia ahir a la nit. Com es pot evitar un acte cultural per prevenir que aquest "es polititzi", i pretendre que això no és una acció política? De fet, el gran problema de l'ambaixada espanyola, pel que sembla, no era tant amb l'acte en si mateix com amb què es realitzés tan a prop de la data de commemoració dels fets descrits a la novel·la. Gran visió estratègica: poso la mà al foc que ni ens haguéssim assabentat de la presentació del llibre a Utrecht, si no hagués estat per aquesta vergonyosa notícia. Una altra anècdota per al farcit carnet de batalletes de l'autor Sánchez Piñol. Sort que, almenys, la premsa holandesa comparteix la indignació (tot sigui pel ressò internacional). Potser l'ambaixada espanyola no estaria tan preocupada si el procés no tirés endavant contra pronòstics de desinflament. El despolititzador que ho despolititzi, això... rebrà la meva incondicional admiració. 



02 de setembre 2014

Cor de gos (#56)

No, no cal, ni parlar-ne de canviar un lloc com aquest per certa quantitat de llibertat, va pensar el gos, ensumant desanimat. Ja m'hi he acostumat. Sóc el gos d'un senyor com cal, un ésser intel·ligent, he adquirit el gust per les coses bones de la vida. I què és, la llibertat? Fum, miratge, ficció... el deliri d'aquests infeliços demòcrates... 

No fa falta aconseguir amb terror el que pots aconseguir donant-los un entrepà de salami: que t'adorin com a una divinitat. Un cop més, la corrosiva sàtira de Mikhail Bulgàkov (1891-1940) posa el dit a les nafres del règim soviètic amb l'enginy i l'extravagància que el caracteritzen. Cor de gos va ser escrita entre els anys 1924 i 1925, mentre el seu autor sobrevivia com podia, quasi en la indigència, de petites publicacions en diaris diversos. Tanmateix, la censura va impedir que l'obra veiés la llum, i la novel·la no va ser publicada fins el 1987. I és que Bulgàkov, tan incisiu com sempre, descriu el que un règim totalitari fa a les seves víctimes, els ciutadans corrents, i aprofita Cor de gos per satiritzar sobre com una criatura engendrada pel sistema s'arriba a revoltar contra el seu propi creador. 

En aquesta breu novel·la, un senzill experiment dut a terme per un científic grillat i el seu devot becari demostra que la diferència entre un ésser humà i un animal pot dependre quasi exclusivament dels testicles i la hipòfisi. En implantar-los en un gos petaner recollit del carrer, el resultat acaba sent, per a sorpresa dels doctors, un nou ciutadà soviètic creat al laboratori. Tanmateix, l'adaptació del nou espècimen al seu entorn resultarà més difícil del que s'esperava, en intervenir-hi motivacions de classe: el camí del ciutadà Sharikov s'entrecreua amb els membres del Comitè de l'Habitatge, que li omplen el cap d'idees (i lectures) revolucionàries, i acaben desafiant l'acomodat estil de vida del professor Preobrazhenski. En Sharikov accepta amb relativa rapidesa la solidaritat universal dels treballadors i fins i tot aconsegueix convertir-se en funcionari però, al seu torn, no pot evitar seguir perseguint els gats i pessigant les senyores. 

Sinopsi: La història és narrada des de diversos punts de vista, però el punt de partida és el del quisso protagonista que, amb l'esperança d'una vida millor, es deixa recollir del carrer pel professor Preobrazhenski, un reputat cirurgià moscovita especialitzat en trasplantaments, generalment dirigits a rejovenir els seus pacients. Després de restaurar la salut del gos, el professor el sotmet a una revolucionària operació de trasplantament que, inesperadament, el conduirà a la humanitat. Aquesta situació donarà peu a tot un seguit d'incidents imprevisibles i esbojarrats que, com és típic de Bulgakov, en cap moment no saps on poden acabar. 

M'agrada: Sobre tot els seus diàlegs, marcats per una fina ironia, que constantment distingeixen la retòrica típica del buròcrata de base, del grandiloqüent discurs de la ciència del moment, que en aquest cas queda retratada en la forma d'un intel·lectual aburgesat. 

No m'agrada: Potser perd en la comparació amb El mestre i Margarida. En aquest cas, Cor de gos és més lleugera (fa de molt bon llegir) i potser menys arrodonida. 

27 d’agost 2014

El compromís (#55)

-Vaig fer de practicant a les illes durant un temps. Després vaig servir a l'exèrcit estonià. Vaig assolir una bona posició. No sé gens què va passar. Sa mare i jo som gent positiva, però el noi és negatiu... 
-Estaria bé escoltar-lo a ell, també. 
-No se'l pot escoltar. Li dic: "Iura, per què em menysprees? Ho he aconseguit tot treballant de valent. No he tingut una vida fàcil. Ara ocupo una bona posició. Com és que un modest practicant com jo ha estat nomenat director mèdic? Què et sembla?". I ell respon: "Perquè han afusellat tots els teus col·legues intel·ligents". Com si els hagués afusellat jo... 

Després de La maleta i La zona, de Serguei Dovlàtov (1941-1990), ara he llegit El compromís, la novel·la que va dedicar a les seves nombroses aventures com a periodista. I una autèntica reflexió sobre què significa el periodisme en un context totalitari, i potser fins i tot més enllà. A mi em sembla la més esbojarrada i hilarant de totes tres però, com sempre, l'equilibri entre el que resulta divertit i el que resulta grotesc, entre la farsa i la tragèdia, pot venir ben bé d'un pèl. I és que escriure en un règim com el soviètic, en què informació i propaganda es confonen quasi inextricablement, té molt a veure a arribar a un constant "compromís" entre els fets i la ideologia, entre la retòrica política i l'existència en la quotidianitat més banal. Enmig de la matèria primera i el refinat producte ideològic queda la realitat, que el lector haurà d'anar destriant entre el discurs oficial dels mediocres funcionaris soviètics i el relat descaradament cínic i desencantat que Dovlàtov ofereix.

Sinopsi: El compromís és un conjunt de relats curts, de llargades molt diferents, però tots amb una estructura comuna. Primer trobem la transcripció d'una notícia o article breu escrit per Dovlàtov a l'època en què treballava per a diaris estonians a principis dels 70. La retòrica concisa i altisonant del sistema soviètic caracteritza el to d'aquestes històries estranyament pintoresques. El relat que segueix a cada notícia és la sovint rocambolesca cadena d'esdeveniments que dóna peu a aquest text final.

M'agrada: Com sempre, l'estil mesurat i contingut de Dovlàtov, que aconsegueix passar per desídia, però que en realitat revela un amor insospitat (per contestatari) a la paraula escrita. 

21 d’agost 2014

Enterreu el meu cor a Wounded Knee (#54)

Els blancs només van explicar una versió. La van explicar per fer-se contents. Van dir moltes coses que no són veritat. Només les seves millors accions, només les pitjors accions dels indis, això és el que va explicar l'home blanc. -Yellow Wolf dels Nez Percés 


L'any 1970, es va publicar per primer cop aquest assaig, Bury my heart at Wounded Knee, on l'historiador Dee Brown (1908-2002) prenia la veu dels natius americans per donar una versió de la seva història des d'una òptica poc acostumada en aquell moment. El relat és molt aclaridor a nivell històric, perquè presenta els principals esdeveniments de la conquesta de l'oest com el que van ser en la majoria dels casos: un genocidi administrativament organitzat. En aquest sentit, conforma un contrapunt indispensable a la història dels Estats Units com és sovint explicada des del punt de vista dels blancs. 

De fet, el to de la narració - que barreja l'estil de l'assaig històric amb un ritme que recorda l'estil oral - és obertament irònic, perquè procura en tot moment la complicitat dels lectors, que estaran cansats de veure westerns per televisió i coneixeran l'altra visió de la història: aquella que converteix els indis en un altre absolut, en el salvatge gratuït, en una amenaça velada i sense caràcter, sense sentiments ni filiacions comunitàries, col·locat simplement allí com a revulsiu de l'acció heroica dels protagonistes blancs. La ironia, però, és en tot moment tràgica, ja que el que trobem aquí és una història de joc brut sistemàtic, d'engany obert i de salvatgeria promoguda principalment per l'exèrcit dels Estats Units i una colla de colons disposats a qualsevol cosa per treure'n profit econòmic, sovint des de la ideologia racista del destí manifest. En aquest context, els caps de les principals tribus es trobaran atrapats en un dilema que els ve imposat de fora: lluitar per la llibertat o acceptar el règim de les reserves, tot i que en ambdós casos sortiran perdent. 

Continguts: L'assaig se centra sobre tot en el període de 1860 a 1890, on l'ocupació dels territoris indis va ser més sagnant i que va acabar amb el confinament dels pocs supervivents en reserves aïllades i escampades pel territori dels Estats Units. Tot i que és un procés que havia començat ben bé des de l'arribada dels primers colonitzadors en territori americà els segles XVI i XVII, l'interès per delimitar les fronteres dels recentment fundats Estats Units comença a ser més clar a partir de principis del segle XIX. És curiós que les campanyes més organitzades comencessin precisament al mateix temps que la Guerra Civil Americana, perquè en moltes ocasions durant aquests primers anys, aquesta guerra va servir de pantalla per a la conquesta de l'oest i les campanyes sistemàtiques per expropiar les terres dels natius americans i traslladar-los forçosament a espais cada cop més estrets. El sistemàtic trencament de pactes i tractats per part de les administracions governamentals és una de les parts més fosques d'aquest relat, juntament amb les massacres a sang freda i les lluites desiguals amb els natius. Els trasllats forçosos són especialment traumàtics per a comunitats profundament lligades a la terra i als avantpassats, que en alguns casos no veuen com és possible comerciar amb el que és sagrat, i en d'altres comprenen amb gran agudesa l'estratègia dels blancs però es veuen obligats a jugar-hi en obert desavantatge. A mesura que passen els anys, el desavantatge es fa més ampli i les fugides endavant més desesperades, fins al punt que l'últim capítol narra la massacre de Wounded Knee com un dolorós i abrupte epíleg a tot aquest procés. 

M'agrada: És un relat extraordinari, en la seva realitat i fidelitat als fets. Tots els episodis estan meticulosament registrats i testimoniats des de les veus dels protagonistes, i l'estil es fa fàcil de seguir, i sobre tot, promou una empatia profunda respecte als protagonistes de la història. 

14 d’agost 2014

L'última gran decepció

Campanya militar per motius humanitaris... Duració i abast limitats... Ampliació d'objectius... Sona estranyament familiar. Sembla que Barack Obama va accedir al poder amb la promesa de finalitzar el conflicte d'Iraq, i ara mira de tornar a introduir les tropes per la porta del darrere. Sembla que tenia raó Marx i que, si t'esperes prou temps, la història es repetirà com a farsa. En un exercici de doble llenguatge digne de la pitjor fantasia distòpica d'Orwell, preferim dir "pau" i "campanya humanitària" quan volem dir "guerra". 

A ningú l'hi va sorprendre que ho fes Bush fill: el seu projecte polític sencer es basava en aquesta campanya. A partir del seu mandat es va definir un "eix del mal" que s'havia de combatre, encara que fos a través de mitjans no precisament bons. A partir d'aquest moment es desenvolupa una nova cultura, la de la guerra contra el terrorisme, la de Guantánamo i d'altres espais de legalitat dubtosa, que empenyora la llibertat a costa de la seguretat i ens fa sentir feliços/segurs a través de vendre els drets dels altres. Feu un exercici de memòria, i el discurs cultural canvia a molts nivells, fins i tot en els seus productes més populars. 

Compareu a tots els nivells el Batman de Tim Burton i el de Christopher Nolan. Què ha canviat entremig? S'ha engegat la croada contra el mal. En aquest context, qualsevol és terrorista si representa una amenaça. La policia pot confiar perfectament en els mètodes poc ortodoxos del justicier emmascarat de torn sense ni tan sols envermellir. Rere això, tanmateix, els interessos geopolítics per tal de superar les febleses energètiques en constituïen un factor rellevant. Ballant al so que Bush fill i el seu gabinet tocaven, els estats occidentals es van haver de convertir en "el cavaller obscur" per al món, l'heroi que Gotham necessitava, no el que mereixia. Des d'això, ja no m'ha abandonat la impressió que potser mereixíem una mica més. I fins i tot un pas més: amb l'explosió de la bombolla del crèdit (que als Estats Units no va ser menor que a Europa), la croada a seguir és conservar a qualsevol preu el capital en joc. Recordeu Bane, l'epítom del terrorista misteriós i fugisser, l'enemic en majúscules precisament perquè amb prou feines el podem definir, entrant a "ocupar Wall Street"? Recordeu com el cavaller obscur s'ha d'auto-immolar per acabar salvant els actius dels angoixats ciutadans de Gotham? 

Pensàvem que això eren productes d'un malson projectat per Bush fill i que, un cop els ciutadans dels Estats Units van obrir la porta al canvi, s'inaugurava una nova etapa. Després d'una campanya d'eslògan enganxós i d'omnipresència mediàtica, era difícil no deixar-se dur per l'entusiasme, fins i tot a l'altra banda de l'Atlàntic. Recordo que aquí també estàvem superant l'etapa Aznar. L'únic que vull deixar clar és que va ser una època d'optimisme, i es feia difícil imaginar que les coses podien tornar a anar a pitjor. No podem deixar de defensar el dret a il·lusionar-se amb el futur. 

Tornant a Obama: d'acord, la reforma sanitària pintava bé. D'altra banda, recordo que el seu mandat va començar amb bones notícies respecte al conflicte palestino-israelià, i sonaven idees que tot just el dia abans havien semblat impossibles: projectes en ferm per l'estat palestí. Ara sembla clar que EUA va crear un monstre en el seu moment en l'estat d'Israel, però només ens n'hem començat a preocupar un cop n'ha perdut el control... Quan les noticies són bones, no veus en perspectiva un estiu com el que estem passant ara, quan sembla que amuntegar barbàrie sobre barbàrie ja comença a ser el costum de cada informatiu... També recordo que la cosa ja va començar a anar pel pedregar amb la concessió del Premi Nobel de la Pau el 2009 al mateix Obama a títol personal, que el va recollir recalcant "el poder de l'exèrcit dels EUA per fer el bé". Sí, sembla de nou el cavaller fosc que ara ja no sap com fer-s'ho per tornar a semblar resplendent i immaculat. De fet, potser la qüestió del Nobel de la Pau no té més importància, al capdavall. Recordem que el Mahatma Gandhi no el va aconseguir mai i que Henry Kissinger en té un. Bé, de fet, la Unió Europea en té un, també. 

Són les decepcions excusa o justificació per deixar de creure en el canvi? Potser no, o no del tot. Tot i així, també és cert que ja estem una mica crescudets per a engrescaments transatlàntics. Seguirem creient en el canvi com a possibilitat oberta del futur, en el canvi a millor com a motor polític, és clar. Però ara ja desconfiem força de campanyes electorals, de messianismes, d'eslògans enganxosos i de solucions màgiques. Seguim il·lusionant-nos amb la possibilitat del canvi a millor, però conservem l'escepticisme millor que abans, aquella mena de distanciament malenconiós que constitueix la perspectiva filosòfica. Els ídols, a casa, ja feia temps que havien caigut, però sembla que l'herba del veí sempre rellueix una mica més que la nostra. Per això em penso que la d'Obama és l'última gran decepció. A partir d'ara la nostra capacitat de decepció es veurà preservada, perquè ja no gastem el temps lliure construint ídols i potser ja no ens queden gaires complexos respecte a observar el canvi polític com a possibilitat de futur. 




Per cert, seguirà Dreams from my father essent el magnífic llibre que és? Seguirà el retrat de Frank Fairey per a la campanya essent la icona pop que va ser en el seu moment? Un altre cop el mateix: sí, si som capaços de congelar el moment en un present continu i abstreure'ls del seu context. En tot cas, queden per sempre tenyits d'un contrapunt irònic que potser no els fa pitjors, però els converteix en el que són. 

12 d’agost 2014

Cercles

Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
          Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d'estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
          -tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l'ocellassa
de la nit negra covant l'ou de la llum
del dia nou-,
          assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
-i mai potser no n'estaràs segur-
que has assolit el cercle convincent.

Joan Vinyoli, (1979)


CIRCLES

Once again you want to stir the waters 
of the lake. 
          It's alright, but bear in mind
that it's useless to throw in a single stone, 
that you have to stay here from early morning
until sunset, from the beginning of the night
until sunrise 
          -you'll have the company
of the stars, you'll be able to see the huge hen 
of black night incubating the egg of light 
of the new day-
          always sketching circles,
just in case it seems to you, many years, a whole life later,
-and maybe you'll never be certain-
that you reached the convicing circle. 


Joan Vinyoli, from Cercles (1979)

08 d’agost 2014

Maus (#53)

-La vida sempre és al costat de la vida, i d'alguna forma culpa les víctimes. Però els que van sobreviure no eren les MILLORS persones, ni tampoc no van morir els pitjors. Va ser pur ATZAR! (...) En tot cas, les víctimes que hi van morir mai no podran contar la SEVA part de la història, així doncs potser sigui millor que no hi hagi més històries. 
-Ahà. Samuel Beckett va dir: "Cada paraula és com una taca innecessària en el silenci i el no-res". 
-Sí.
-Així i tot, ho va DIR. 

Vaig emprar un dia de vacances a rellegir Maus, d'Art Spiegelman. D'acord, és un còmic, per tant la facilitat se li suposa. La facilitat de lectura sí, la de digestió és una altra cosa. La tempesta emocional que pot arribar a desencadenar és quelcom de què només poden parlar els qui l'han llegit. Maus és, sens dubte, un llibre de re-lectura obligatòria i, per cert, l'única novel·la gràfica que ha guanyat mai el premi Pulitzer. Potser és perquè és la novel·la gràfica per excel·lència, ja que fa gràfica una història quasi impossible de posar en imatges, i ho fa probablement millor del que qualsevol intent cinematogràfic hagi aconseguit mai. Maus. Relat d'un supervivent és la recopilació en un sol volum de les dues parts que van conformar en un principi l'obra mestra de l'artista gràfic underground Art Spiegelman. 

La història és la dels supervivents del camp d'extermini d'Auschwitz com mai no ha estat explicada, i la d'una família, els Spiegelman, que haurà de lluitar per salvar, contra tot pronòstic, els pocs bocins d'existència recuperats després de la tragèdia. Res de llàgrimes prefabricades, de banda sonora pujant progressivament de volum, de missatges esperançadors impresos sobre la imatge a mesura que s'arrosseguen lentament els primers títols de crèdit. Maus és així: realitat que parla a la realitat. La lliçó, si n'hi ha, l'haurà d'extreure cada lector. A través de les seves dues parts, El meu pare sagna història i I aquí van començar els meus problemes, la trama transcorre a un ritme lent però constant, amuntegant desgràcia sobre desgràcia i patiment sobre patiment, i fent ploure en tot moment sobre mullat, per conduir-nos fins a un final que representa tot un anticlímax. 

Tanmateix, Maus no és només el relat de les vicissituds del matrimoni Spiegelman a la Polònia ocupada pels nazis, que culmina a Auschwitz i més enllà a través d'un farcit inventari de misèries i mesquineses humanes, i constitueix la història d'una supervivència contra tota possible esperança; Maus és també el relat de l'existència americana del fill, Art, i del dolorós procés de gestació de l'obra mateixa que els lectors tindran a les mans. És una història de la culpabilitat del supervivent fins a la segona generació, i un relat cru que ens allunya dràsticament de qualsevol pretensió d'innocència o d'ignorància per part dels seus protagonistes, ja siguin víctimes o botxins.

Sinopsi: Maus narra la història de les vicissituds de guerra i empresonament de Vladek i Anja Spiegelman, un matrimoni acomodat, a l'oest de Polònia durant l'ocupació nazi. Des dels il·limitats esforços per salvar la família i eludir els registres de jueus, passant pel camp de concentració i totes les seves penalitats, fins a les dures marxes d'escapada amb les restes de l'exèrcit nazi un cop acabada la guerra, Maus representa un exhaustiu relat de l'existència del supervivent Vladek Spiegelman i una amarga reflexió sobre la culpabilitat i el fet mateix de sobreviure. Al mateix temps, Art Spiegelman explica el seu propi procés creatiu i emocional fins a arribar a (re-)crear el relat del seu pare.

M'agrada: Per damunt de tot, l'honestedat de la proposta, que no busca justificacions ni explicacions de context, ni tan sols l'objectivitat mateixa dels fets, sinó que roman profundament subjectiva i personal, per tal d'enfrontar-nos a l'inexplicable.

No m'agrada: Potser el fet mateix que una obra així hagi d'existir, és clar. L'alta càrrega emocional del relat arrossega el lector mateix en el sentiment de vergonya i culpabilitat de la humanitat sencera. Es fa impossible sentir-se indiferent o impassible davant d'una lectura així, i potser això és bo, en si mateix, però no deixa de ser una experiència agredolça. 

01 d’agost 2014

Sarabande

I ara, un silenci reverent, si us plau.

28 de juliol 2014

Víkings al Marítim

Una exposició interessant que s'estarà al Museu Marítim fins al 28 de setembre, recomanable per a tothom interessat en la història i en l'arqueologia. L'exposició ens proposa una explicació força global de la història i els costums dels pobles Norse, popularment anomenats "víkings", però que només utilitzaven aquesta denominació quan es referien a emprendre travessies en vaixell. Com a punts forts de l'exposició, destaquen el volum d'informació disponible per al visitant, que recull de forma força exhaustiva la seva història (entre els segles IX i XII) i les dimensions principals del seu estil de vida (vida quotidiana, artesania, usos funeraris, religió i mitologia, navegació, etc.). Les nombroses peces exposades són d'un gran interès com a il·lustració de les explicacions. Destaco, especialment, els apartats destinats a la mitologia, religió i rituals i narratives funeraris, que conformen una particular cosmovisió basada en la supervivència en climes hostils, per a la qual és necessària l'adquisició del coneixement. La divisió en classes de la seva societat, així doncs, es tradueix també al panteó dels deus, així com a la vida ultraterrenal. Si bé el seu interès rau, evidentment, en la seva especificitat, no és menys interessant l'eclecticisme amb què reben les influències del cristianisme i com en aquestes cultures el ritus cristià s'adapta amb flexibilitat a la mitologia preexistent. En els altres àmbits, per exemple en el de l'artesania orfebre i els objectes d'ús quotidià, la gran quantitat d'objectes exposats representen l'interès central de la proposta. La interactivitat de l'exposició queda a un nivell insuficient entre panells i més panells explicatius; la cronologia de les peces no queda justificada, i el recorregut dels visitants entre àmbit i àmbit resulta un pèl confús. Tot i així, és una exposició d'abast internacional, ideada des de Suècia, i és una oportunitat única de veure les peces que s'hi exposen. 



25 de juliol 2014

But is it art? (#52)

Aquest llibre de Cynthia Freeland és una obra introductòria a la teoria de l'art. És força breu i amè, en el sentit que no tracta les diferents teories d'interpretació de l'art sistemàticament, sinó que les introdueix a través de diversos eixos temàtics sense seguir un ordre preestablert. Aquests eixos temàtics són la relació de l'art amb la bellesa/lletjor, els diferents plantejaments de l'art al llarg de la història, els valors que pot adquirir en diferents cultures, la seva relació amb el valor monetari i amb la indústria museística, les qüestions de gènere, els temes relacionats amb la interpretació de l'art al voltant de les teories expressiva i cognitiva i, finalment, el tema de la relació de l'art amb les nous suports i mitjans tecnològics. 

L'explicació és clara i entenedora en tot moment, ja que els conceptes introduïts pels diferents autors queden il·lustrats per molts exemples diferents. La virtut de la proposta és que no pretén respondre la pregunta Què és l'art? d'una forma unívoca o definitiva, sinó que n'explica diferents respostes i les problematitza. Així, a través de problemes i dificultats que sorgeixen en provar diferents teories o explicacions l'autora ens apropa d'una forma força didàctica al concepte general d'art. És cert que la proposta és força introductòria, però la claredat explicativa s'agraeix, i pot ser una primera aproximació al món de l'art i els seus problemes de delimitació molt interessant. 

Continguts: El primer capítol problematitza les teories de l'art ritual i formalista des de propostes més aviat contemporànies. El segon capítol fa una breu presentació de diversos paradigmes sobre la finalitat de l'art que s'han donat a través de la història. El tercer capítol presenta enfocaments més antropològics, des de la pregunta sobre si l'art pot esdevenir un llenguatge universal que plantegi una comunicació efectiva entre cultures, o hi ha un element intraduïble o irreductible pertanyent a cada cultura. El capítol quart parla del debat sobre el valor monetari de l'art, i explora la gestió que en fan diferents institucions, públiques i privades. El capítol cinquè tracta les perspectives de gènere, i il·lustra dues perspectives diferents respecte al feminisme al món de l'art: propostes que pretenen incloure més dones artistes al cànon existent, i altres que pretenen revisar el cànon i concepte d'art existent per denunciar-ne la ideologia implícita. El sisè capítol és un enfocament més hermenèutic, sobre dues teories de l'art com a llenguatge i comunicació (la teoria de l'expressió i la cognitiva). Finalment, el setè i últim capítol presenta noves perspectives artístiques des de nous mitjans d'expressió, especialment relacionats amb les tecnologies de la informació i la comunicació. 

M'agrada: És un llibre molt amè i fàcil de llegir, i és útil perquè resumeix molts conceptes i teories en poc espai, i mostra com estan relacionats entre ells. Tot i que a un nivell molt introductori, és un bon resum del tema de la teoria de l'art i, en la seva simplicitat, ajuda a clarificar certs aspectes de les teories filosòfiques descrites. 

No m'agrada: Potser per la intenció de fer la lectura més amena, l'enfocament filosòfic queda subordinat a un de més sociològic. En la majoria d'ocasions les teories estan explicades només superficialment, i els eixos temàtics de vegades fan perdre una mica el fil de l'enfocament més teòric. Potser hagués estat més efectiu plantejar cada teoria per separat, i dins de cada teoria explicar-ne diferents contextos culturals i socials en què poden sortir problemes.