"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

31 de gener de 2014

Lawrence com a humanista

En un camp de presoners de guerra durant la invasió japonesa de Java (1942), el temps s'atura de sobte en l'apatia imposada per la rutina i l'espera. En aquest espai, quasi impersonal, s'entrecreuen tràgicament les vides dels quatre personatges principals, que a la seva manera proven d'entendre el punt de vista de l'enemic sense deixar-se colonitzar per ell. Merry Christmas, mr. Lawrence (1983), dirigida per Nagisa Oshima i basada en una novel·la de Laurens van der Post, conforma d'aquesta manera un film completament original i suggeridor, que posa sobre la taula l'absurditat de la guerra a través d'una història d'imatges inesborrables que s'acaben convertint en metàfora. Per exemple, el paper jugat per les flors en el funeral clandestí del soldat holandès, o l'atac dels infants en el flashback cap al passat de Celliers, apunten en la direcció que la violència esclata de forma absurda, però que és el nostre deure mantenir la integritat i resistir la injustícia. Tanmateix, com s'anirà mostrant al llarg del metratge, quan la justícia que preval és la del vencedor, les categories culturals no serveixen com a referència, i la resistència es fa més difícil que mai. Els problemes que articulen l'argument de la pel·lícula són els derivats del xoc de cultures (el temor supersticiós al desconegut, o les assumpcions culturals al voltant de l'homosexualitat com a tabú), que es veu especialment agreujat en temps de guerra. Així, aquest xoc cultural entre japonesos i occidentals es fa evident a través de la tensió psicològica que s'estableix entre captors i captius. Els japonesos consideren els occidentals covards per no suïcidar-se en el seu deshonor, mentre que els occidentals es consideren plenament honorats en la seva capacitat de resistir. 

Tot i ser un film bèl·lic, Merry Christmas, mr. Lawrence no és una pel·lícula d'acció. L'estructura del film s'articula al voltant dels diàlegs dels personatges, amb l'acció concentrada en determinats moments clau en què s'allibera tota la tensió acumulada. En aquest camp de presoners a l'illa de Java durant la segona guerra mundial, coincideixen els quatre personatges que porten el pes de la cinta: el comandant Celliers (David Bowie), el capità Yonoi (Ryuichi Sakamoto, que també és l'autor de la banda sonora), el sergent Hara (Takeshi Kitano) i el coronel Lawrence (Tom Conti). Mentre que Celliers encarna un esperit rebel i transgressor, però turmentat pel sentiment de culpa, Lawrence s'adapta als costums dels japonesos i prova de conèixer-los, en el paper d'intèrpret o intermediari. Lawrence sap que l'odi és l'opció fàcil i la temptació que ha de resistir, i és en aquest sentit que l'humanista que porta dins es manifesta fins i tot en els moments de patiment més cruel. En canvi, el capità Yonoi, que pretén regir el camp sota l'antic codi d'honor del samurai, insisteix en el manteniment d'un ordre que passa per sobre de la persona; però, malgrat tot, queda atrapat en la contradicció entre l'atracció que sent per Celliers i la incapacitat d'acceptar aquests sentiments com a propis. La seva intransigència queda, per tant, contrastada amb la personalitat afable de Hara, que comprèn la psicologia dels enemics, tot i que resisteix a la temptació de convertir-se en màrtir o heroi. És en aquest sentit que aquest últim arriba a encarnar una bondat que es fa essencial en la seva senzillesa. Enmig de tota aquesta tensió, Lawrence i Hara desenvolupen una simpatia mútua que sobreviu al fet mateix de la guerra: l'un com a pacificador i intermediari, l'altre com a insospitat redemptor.


24 de gener de 2014

Fragments sobre la lectura i la vida

Només uns petits fragments, com a perles de saviesa, del recull d'articles i conferències d'Emili Teixidor La lectura i la vida (Barcelona: Edicions 62 labutxaca, 2012). Una petita mostra de per què Teixidor ha de ser catalogat amb els més grans. 

Sense disciplina no hi ha desig. El desig anàrquic i voluble no és desig, és caprici. (p 17). 
 Tots els autors i totes les obres considerats avui dia com a clàssics, tant en la literatura infantil i juvenil com en la literatura en general, van ser al seu dia moderns, i com a moderns o acabats de publicar, van rebre crítiques bones i dolentes, però sobretot van rebre la freda acollida dels que consideraven que només importaven els clàssics. De manera que entre els autors que avui publiquen també n'hi haurà alguns o molts de clàssics d'aquí a poc temps, i oposar-se a nous autors és oposar-se als clàssics de demà. (p 80).  
La fortalesa de la societat civil descansa en gent capaç de fer un pas endavant al servei de la comunitat. (p 116). 

El fracàs de la cultura ve quan necessitem coses que ens omplin de sentit, en lloc de ser capaços nosaltres mateixos d'omplir de sentit les coses. (p 124). 
Un mestre hauria de preguntar-se si prepara per integrar o refusar les assignatures ocultes que els alumnes trobaran fora de les aules, impartides per mestres també ocults. (p 136).  

Il·lustració de J. R. Casas

20 de gener de 2014

Presents distòpics

Si Dick i Bradbury aixequessin el cap, ens dirigirien un "Jo ja ho deia" en estèreo. Perquè sembla que la realitat sempre superi la ficció, i que les distopies del segle XX prenguin forma inevitablement en el segle XXI. 

http://world.time.com/2014/01/17/beijing-smog-so-bad-sunrise-only-seen-on-tv/


17 de gener de 2014

Crucify your mind

Rodriguez ens ofereix una de les seves estranyes teràpies de l'esperit, demostrant-nos que, més que qualsevol altra cosa, ens pesa tot allò que ens hem afegit intentant ser quelcom que no érem. És quan ens adonem d'aquestes càrregues que la lletra de la cançó es transforma en un cant d'alliberament. 

10 de gener de 2014

Teixidor cita Calvino

"Per què la construcció dura un temps tan perllongat?", va preguntar Marco Polo als constructors que treballaven a la ciutat de Tackl, en el llibre d'Italo Calvino Les ciutats invisibles. I els treballadors li van contestar, sense parar ni un moment la feina: "Perquè no pugui començar la destrucció." "És que teniu por", va tornar a preguntar Marco Polo, "que en el moment que tragueu les bastides i pareu la feina, la ciutat comenci a esberlar-se i a caure a trossos?" I els habitants de la ciutat invisible li van contestar amb celeritat, en un murmuri: "No solament la ciutat." 

Trobat a 
Emili Teixidor, La lectura i la vida. Barcelona: Edicions 62 labutxaca, 2012 (p 28).


Giorgio de Chirico, La família del pintor

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons