"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

29 de maig de 2014

Tot és ara i res

El que jo sóc és un concupiscent,
però no perdo, mal que ho sembli,
del tot la mesura:
          els crepitars d'agost
vora la mar, la llum meridiana,
les pluges de setembre, els coures octubrers,
les gleves roges dessagnant-se com entranyes,
els arbres enteranyinats on les aranyes aguaiten
l'insecte amb ulls vermells fins que l'atrapen i el devoren,
les branques negres fent crec-crec amb pes de neu als hiverns,
m'estrenyen fort, em fan caure, contemplativament. És un dir...

Pregunto si no és
un gran consol dir la paraula "pluges"
i fer que plogui tot un llarg
matí d'abril,
          on a recer d'una ala
de plom prenyada de tempesta
puja en espiral el cant d'un rossinyol
afemellat, des del fullam espès
que esquinça i omple de memòries
els racons emborlats de dàlies.
          Quin jardí?
Quina era sola? Quins pallers? Quin rec?
L'arbre ja sec s'embeu d'aquestes aigües
filtrades dels orígens,
          el fullatge
caduc revé ple de molts ulls d'abril
i la verdor puja compacta
de l'ancestral subsòl de pedra tosca.
          Crits
que jo m'invento, que ningú no sent; els morts
flueixen hiperbòlics.
          Tot és ara i res.

Joan Vinyoli, 1970



What I am is a concupiscent man, 
but I don't lose measure completely, 
even if it appeared so: 
          the splutterings of August
near the sea, the midday light, 
September rains, October coppers, 
the red fields bleeding to death like entrails, 
the cobwebbed trees where spiders wait 
for the red-eyed insect until they trap it and devour it,
the black boughs creaking with the weigh of snow on winter, 
they embrace me tightly, make me fall, in contemplation. So to speak...

I wonder if it wouldn't be 
great comfort to say the word "rain" 
and make it rain for a whole long 
April morning, 
           where sheltered under a wing 
of lead pregnant of storm
the song of an effeminate nightingale
would twirl upwards, from the thick foliage
that rips up and fills with memories 
corners tasselled with dahlias. 
          Which garden?
Which threshing floor, alone? What haystacks? Which dyke? 
The tree, already dry, soaks up in these waters 
filtered from the origins, 
          the withered 
foliage revives full of April eyes 
and greenness, compact, grows up, 
from the ancestral underground of brute stone. 
          Screams 
that I make up, which no one hears; the hiperbolical 
dead ones flow. 
          All is now and nothing. 


Joan Vinyoli 
(from Tot és ara i res, 1970)

22 de maig de 2014

Never forget. To vote

L'assentiment acrític a ideologies de qualsevol tipus pot posar en risc la democràcia mateixa. Per això, tenir presents els riscos que la democràcia ha afrontat en el passat, d'una banda, i anar a votar d'una forma reflexiva i conscient, de l'altra, són actituds bàsiques per salvaguardar la democràcia present. Un doble deure cívic, doncs: no oblidar, i anar a votar. Això, i els seus particulars motius, ens explica Rainer Höss en un anunci per al partit socialdemòcrata suec: 


17 de maig de 2014

Mediterrani. Del mite a la raó


Cal aprofitar les poques setmanes que queden (fins al 15 de juny) per veure aquesta exposició al Caixafòrum. En especial la gent de filosofia, que no ens trobem amb propostes d'aquest tipus tots els dies. En particular, quan he entrat a l'exposició, m'esperava una de les mostres arqueològiques que el Caixafòrum acostuma a cuidar tan bé, estil Rutes d'Aràbia o Abans del diluvi. Només que hagués estat això, ja hauria valgut la pena el viatge. Però el que m'ha sorprès més de la proposta, aquest cop, és l'excel·lent estructura narrativa que conduïa l'espectador a través dels mites grecs, en primer lloc, i més endavant a través de l'evolució d'aquests en filosofia, pensament polític i cívic, i l'aprofundiment en el coneixement d'un mateix. Des dels viatges fundacionals i originaris (Europa, Hèracles, Odisseu i Jàson) a la fundació de la ciutat i el desafiament de les explicacions mítiques per part d'un ésser humà pensant i encuriosit, arribem a l'amor platònic i, de tornada, a una revifalla de la religiositat mistèrica i a una curiosa cura d'humilitat per al cristianisme. El cercle es tanca on havia començat. Odisseu salpa de nou.

La veritat és que sempre que sento o llegeixo l'expressió "Del mite a la raó", em sona força a clixé simplista que intenta encabir la història d'un procés cultural molt complex en un eslògan de fàcil memorització. Per això guardava les meves reserves respecte al títol --i al contingut, tot s'ha de dir-- de l'exposició. Quan n'he sortit, he trobat aquest cop una satisfacció que no m'esperava: perquè l'exposició no pretén en cap moment destriar mite de raó, sinó més aviat mostrar com ambdós s'entreteixeixen en la cultura antiga per donar peu a la civilització --occidental? europea?-- a la qual pertanyem. Al principi de l'exposició observem com els mites contenen la seva pròpia raó; a mesura que avancem veiem com la fundació de la democràcia i la recerca d'un mateix, a través del guiatge de la raó, segueixen alimentant-se de mites dels millors.


9 de maig de 2014

Sintonies

  • Ahir vaig demanar un llibre en una llibreria, havent comprovat prèviament per Internet que estava disponible. Els llibreters van buscar-lo a l'ordinador, i també els sortia disponible. Malauradament, no van ser capaços de trobar-lo físicament dins la botiga. 
  • Al mateix temps, una botiga segueix enviant-me avisos per tal que passi a recollir un encàrrec que no he fet mai. No sé ni tan sols quina botiga és, ni en quin punt de l'univers es troba. Ni tan sols sóc capaç d'identificar el producte que suposadament els vaig demanar. 

Em penso que m'estaré de treure'n conclusions. De vegades em fa la impressió que el món i jo sintonitzem ondes diferents. 

Aprofito per celebrar la decisió de concedir el Premi Catalunya a Desmond Tutu, "consciència moral de Sudàfrica". I del món sencer. Oportunista per part del govern? Potser. Però millor això que després anar repartint reconeixements a títol pòstum. 

5 de maig de 2014

Jornada de reflexió

Pensava que es tractava de l'arribada de la democràcia, però sembla que aquesta encara es farà esperar, ja que el que havia començat amb mobilitzacions massives a peu de carrer continua amb encaputxats sembrant mort i incertesa. Tinc la impressió que ens estem perdent part de la notícia. I potser també la lliçó i tot: que la guerra freda no es va acabar mai, però ens n'havíem oblidat. Reflexions sense fil, però passa que la història no es conjuga en present. I que el divendres, quan vaig obrir el tauler d'estadístiques del blog, tenia 11 visites d'Ucraïna. El més probable és que només fos spam, però realment em van fer sentir fatal. 

2 de maig de 2014

El tercer home (#47)

-Només era un autor de novel·les per passar l'estona.
-I per què carai no? -va fer en Martins furiós. 
-Home, jo només volia dir...
-Què era en Shakespeare? 
Algú, amb gran gosadia, va dir: -Un poeta. 
-Ha llegit mai Zane Grey? 
-No, la veritat és que... 
-Aleshores no sap de què parla.
Un dels joves va provar de venir en socors d'en Crabbin. -I James Joyce? On posaria vostè James Joyce, senyor Dexter? 
-Què vol dir posar? Jo no pretenc posar ningú enlloc -va dir en Martins. 

El tercer home de Graham Greene (1904-1991), escrita el 1949, figura entre les obres menors del seu autor, i serà eclipsada per sempre per la pel·lícula homònima dirigida per Carol Reed el mateix any. De fet, cosa força estranya en la indústria del cinema, la novel·la va ser escrita expressament com a pas previ per al guió del film, perquè Graham Greene no se sentia còmode escrivint el guió de bones a primeres si no tenia un material de partida, "una història", en les seves pròpies paraules. I és clar, si la pel·lícula no hagués resultat una de les millors de la història del cinema, potser la novel·la a hores d'ara seria més coneguda o reconeguda. Perquè la "història" és una petita obra mestra: un thriller brillantment desenvolupat, amb una intriga dosificada que fa la seva lectura molt difícil de deixar. Una de les seves grans virtuts és que el to general de la narració és més aviat humorístic, escampant un sarcasme típic del seu autor, però que potser aquí és portat a l'extrem. El panorama de la Viena desolada de postguerra, dividida en sectors per les potències aliades, amb el garbuix administratiu que això comporta, esdevé el decadent escenari d'una línia argumental molt senzilla: l'escriptor de novel·les barates Rollo Martins arriba a Viena convidat pel seu amic d'infància Harry Lime. Només en arribar, descobreix que aquest acaba de morir atropellat i assisteix al seu funeral. Tanmateix, de seguida descobreix que Lime és viu i que els seus negocis eren més que dubtosos.

Sinopsi: Rollo Martins arriba a la Viena ocupada pels aliats amb l'esperança de retrobar-se amb el seu amic Harry Lime, però de seguida s'assabenta que aquest és mort i assisteix al seu funeral. Quan comença a adonar-se que les diferents versions de la seva mort presenten incongruències, es proposa esclarir la veritat del cas. Enmig de les seves investigacions, encara té temps de participar en una atípica tertúlia literària i signar llibres, col·laborar amb al policia i enamorar-se de l'amant de Lime. El seu viatge fins al fons de la veritat avança fins al seu clímax a la sínia del Prater i a la inevitable persecució per les clavegueres de la ciutat. El final, a més, presenta una diferència significativa amb el de la versió cinematogràfica, tot i que Greene pensava que el canvi en la pel·lícula era per a millor.

M'agrada: El to humorístic però contingut de la novel·la, que sembla molt difícil d'aconseguir si no és amb la mestria de Graham Greene. En especial, la hilarant tertúlia literària que trenca l'argument pel mig a tall de còmic intermedi. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons