"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

28 de juliol de 2014

Víkings al Marítim

Una exposició interessant que s'estarà al Museu Marítim fins al 28 de setembre, recomanable per a tothom interessat en la història i en l'arqueologia. L'exposició ens proposa una explicació força global de la història i els costums dels pobles Norse, popularment anomenats "víkings", però que només utilitzaven aquesta denominació quan es referien a emprendre travessies en vaixell. Com a punts forts de l'exposició, destaquen el volum d'informació disponible per al visitant, que recull de forma força exhaustiva la seva història (entre els segles IX i XII) i les dimensions principals del seu estil de vida (vida quotidiana, artesania, usos funeraris, religió i mitologia, navegació, etc.). Les nombroses peces exposades són d'un gran interès com a il·lustració de les explicacions. Destaco, especialment, els apartats destinats a la mitologia, religió i rituals i narratives funeraris, que conformen una particular cosmovisió basada en la supervivència en climes hostils, per a la qual és necessària l'adquisició del coneixement. La divisió en classes de la seva societat, així doncs, es tradueix també al panteó dels deus, així com a la vida ultraterrenal. Si bé el seu interès rau, evidentment, en la seva especificitat, no és menys interessant l'eclecticisme amb què reben les influències del cristianisme i com en aquestes cultures el ritus cristià s'adapta amb flexibilitat a la mitologia preexistent. En els altres àmbits, per exemple en el de l'artesania orfebre i els objectes d'ús quotidià, la gran quantitat d'objectes exposats representen l'interès central de la proposta. La interactivitat de l'exposició queda a un nivell insuficient entre panells i més panells explicatius; la cronologia de les peces no queda justificada, i el recorregut dels visitants entre àmbit i àmbit resulta un pèl confús. Tot i així, és una exposició d'abast internacional, ideada des de Suècia, i és una oportunitat única de veure les peces que s'hi exposen. 



25 de juliol de 2014

But is it art? (#52)

Aquest llibre de Cynthia Freeland és una obra introductòria a la teoria de l'art. És força breu i amè, en el sentit que no tracta les diferents teories d'interpretació de l'art sistemàticament, sinó que les introdueix a través de diversos eixos temàtics sense seguir un ordre preestablert. Aquests eixos temàtics són la relació de l'art amb la bellesa/lletjor, els diferents plantejaments de l'art al llarg de la història, els valors que pot adquirir en diferents cultures, la seva relació amb el valor monetari i amb la indústria museística, les qüestions de gènere, els temes relacionats amb la interpretació de l'art al voltant de les teories expressiva i cognitiva i, finalment, el tema de la relació de l'art amb les nous suports i mitjans tecnològics. L'explicació és clara i entenedora en tot moment, ja que els conceptes introduïts pels diferents autors queden il·lustrats per molts exemples diferents. La virtut de la proposta és que no pretén respondre la pregunta Què és l'art? d'una forma unívoca o definitiva, sinó que n'explica diferents respostes i les problematitza. Així, a través de problemes i dificultats que sorgeixen en provar diferents teories o explicacions l'autora ens apropa d'una forma força didàctica al concepte general d'art. És cert que la proposta és força introductòria, però la claredat explicativa s'agraeix, i pot ser una primera aproximació al món de l'art i els seus problemes de delimitació molt interessant. 

Continguts: El primer capítol problematitza les teories de l'art ritual i formalista des de propostes més aviat contemporànies. El segon capítol fa una breu presentació de diversos paradigmes sobre la finalitat de l'art que s'han donat a través de la història. El tercer capítol presenta enfocaments més antropològics, des de la pregunta sobre si l'art pot esdevenir un llenguatge universal que plantegi una comunicació efectiva entre cultures, o hi ha un element intraduïble o irreductible pertanyent a cada cultura. El capítol quart parla del debat sobre el valor monetari de l'art, i explora la gestió que en fan diferents institucions, públiques i privades. El capítol cinquè tracta les perspectives de gènere, i il·lustra dues perspectives diferents respecte al feminisme al món de l'art: propostes que pretenen incloure més dones artistes al cànon existent, i altres que pretenen revisar el cànon i concepte d'art existent per denunciar-ne la ideologia implícita. El sisè capítol és un enfocament més hermenèutic, sobre dues teories de l'art com a llenguatge i comunicació (la teoria de l'expressió i la cognitiva). Finalment, el setè i últim capítol presenta noves perspectives artístiques des de nous mitjans d'expressió, especialment relacionats amb les tecnologies de la informació i la comunicació. 

M'agrada: És un llibre molt amè i fàcil de llegir, i és útil perquè resumeix molts conceptes i teories en poc espai, i mostra com estan relacionats entre ells. Tot i que a un nivell molt introductori, és un bon resum del tema de la teoria de l'art i, en la seva simplicitat, ajuda a clarificar certs aspectes de les teories filosòfiques descrites. 

No m'agrada: Potser per la intenció de fer la lectura més amena, l'enfocament filosòfic queda subordinat a un de més sociològic. En la majoria d'ocasions les teories estan explicades només superficialment, i els eixos temàtics de vegades fan perdre una mica el fil de l'enfocament més teòric. Potser hagués estat més efectiu plantejar cada teoria per separat, i dins de cada teoria explicar-ne diferents contextos culturals i socials en què poden sortir problemes. 

23 de juliol de 2014

Re-reading Harry Potter (#51)

Aquest llibre, del professor Suman Gupta de l'Open University, és un estudi literari força interessant sobre la saga Harry Potter. De fet, va ser publicat el 2002 (quan només havien vist la llum els primers quatre volums de la sèrie), però el 2008 en va afegir una nova secció revisant les seves opinions i responent a les crítiques que se li havien fet després de la primera edició a la llum dels tres últims volums de la saga. El plantejament parteix de distingir dos tipus d'anàlisis: l'anàlisi interna del text, d'una banda, i el conjunt de factors externs que poden determinar-ne la recepció fins a constituir un fenomen de les característiques que l'èxit internacional de Harry Potter ha tingut. Tot i així, només l'última part del llibre, afegida el 2008, pren aquest últim punt de vista. L'anàlisi se centra més aviat en els aspectes interns que deriven del text, i es porta a terme bàsicament des de la lectura reflexiva del text. Per a l'autor, el fenomen en general té més a veure amb els adults que amb els infants des de la premissa que es fa extremadament difícil categoritzar la literatura infantil com a tal, i també des de l'observació que els adults han derivat una noció abstracta d'"infant" per fer-lo objecte del conjunt d'una indústria al voltant de Harry Potter. De la mateixa manera que l'autoria es pot llegir com una noció abstracta, com han fet els estudis literaris en les últimes dècades, la noció de "públic" a qui apunta el mercat també es pot construir socialment d'aquesta forma. La noció de literatura fantàstica també pot ser problemàtica des d'un punt de vista de lectura social i política del text. I passa exactament el mateix amb les lectures i interpretacions religioses que se n'han fet. A partir de totes aquestes consideracions preliminars, que tenen més a veure amb qüestions hermenèutiques, l'autor passa a analitzar pròpiament el contingut dels textos de la saga: aquesta és potser la part central del llibre i on les revelacions poden ser més impactants, especialment per a fans de la saga. La conclusió general de l'anàlisi és que el text de la saga de Harry Potter amaga una ideologia conservadora (especialment en qüestions de classe i gènere) sota una aparença i un to lleugerament liberals. 

Continguts: El conjunt de la segona edició consta de tres parts: la primera és una sèrie de justificacions preliminars respecte al camp d'estudi i a la metodologia emprada. La segona és la que pròpiament estudia el text des de diferents perspectives, centrant-se sobre tot en la seva càrrega ideològica i les contradiccions que el plantejament dels seus móns (màgic i muggle, en relació amb el món real dels lectors) poden presentar des dels punts de vista, principalment, de classe i gènere. La tercera part passa a destacar la revisió respecte a l'edició de 2002 i, seguidament, aprofundeix en l'estudi de l'èxit de la saga com a fenomen global. 

M'agrada: En general, l'argumentació és molt sòlida pel que fa a l'anàlisi del text, on la relació entre els móns descrits per Rowling i el del propi lector posa sobre la taula conclusions força convincents respecte a la ideologia implícita en la història. Potser per motius de deformació professional, m'ha agradat fins i tot més la primera part, en què l'autor delimita molt clarament i explica les línies d'anàlisi literari existents, per exemple, en la delimitació de gèneres, o la distinció entre diferents tipus de lectures, el procés hermenèutic en general, etc. 

No m'agrada: Sí que és cert que, en determinats moments de la lectura, l'anàlisi se centra en explorar especialment els aspectes negatius del text, mentre que conseqüències positives que el fenomen pot haver tingut (fomentar la lectura entre els més joves, qüestions educatives, per exemple) queden reconegudes però no desenvolupades. En determinats moments, l'anàlisi em sembla molt propera a la distinció que feia Eco entre apocalíptics i integrats i, en aquest sentit, el to de la proposta es decanta inevitablement pel cantó apocalíptic. 

17 de juliol de 2014

L'ampla mar dels Sargassos (#50)

En girar la cantonada he vist una noia que sortia de la seva cambra. Portava un vestit blanc i cantava una melodia. M'he aplanat contra la paret perquè no volia que em veiés, però s'ha aturat i ha mirat al voltant. He procurat que no veiés res més que ombres, però no ha caminat fins al capdamunt de les escales. Hi ha anat corrent. S'ha trobat una altra noia i l'altra noia ha dit: "Que has vist un fantasma?"

Qui era la boja amagada a les golfes? Qui era Bertha Mason, el fantasma que rondava Thornfield? Quina història ens explicaria si se li oferís la veu que se li denega a Jane EyreL'ampla mar dels Sargassos (1966), obra mestra escrita per Jean Rhys (1890-1979), pretén donar resposta a aquestes preguntes, i a la vegada oferir una visió alternativa sobre el món de les colònies del Carib, que a la novel·la de Charlotte Brontë se'ns descriu de forma esbiaixada, a través dels prejudicis de l'època i de la mentalitat victoriana. La primera senyora Rochester, que a la novel·la original és una dona exuberant i seductora, carnal i animalitzada en contraposició amb l'espiritual Jane Eyre, aquí és una dona amenaçada des de la infància amb els horrors d'una societat en decadència i en crisi econòmica, que assenyala de per vida aquells que en queden al marge. Ja que la mare d'Antoinette, ella i el seu germà, en ser mestissos, queden marcats i exclosos tant per blancs com per negres. Així, el relat sencer adquireix un color de paradís perdut, de serp i d'arbre de la vida en flames, d'heretats perdudes, i Antoinette pren un caràcter propi des que es veu obligada a adaptar-se a un món que d'alguna forma la rebutja. El victimitzat Mr Rochester de la novel·la original no en surt gaire ben parat quan, en la segona part, pren la veu narrativa. És cert que tampoc s'emporta tota la responsabilitat del cas, que Jean Rhys és més que benèvola amb ell i intenta ser fidel als arguments que Charlotte Brontë construeix al seu favor: inconsciència, víctima de la seva pròpia família i dels Mason, un jove completament perdut dins d'un món estrany i desconegut; però d'altra banda, acaba fent-se més antipàtic que a Jane Eyre, amb la seva incapacitat per comprendre qualsevol realitat cultural que no encaixi en les seves concepcions prèvies, la seva prepotència en esperar comprar amb diners el que des d'un principi no és per a ell, i la disposició a titllar de bogeria qualsevol actitud que s'escapi dels seus rígids estàndards de comportament social. Així l'argument es desenvolupa fins al tràgic i conegut final, però en aquest cas el veiem des d'un punt de vista que posa a prova els valors patriarcals per demostrar que hi ha possibilitat de relats alternatius.

Sinopsi: En la primera part de la novel·la, Antoinette Mason explica en primera persona els seus records d'infantesa i adolescència a la propietat de la seva mare a Jamaica. A la segona part hi trobem la relació entre Antoinette i Rochester, que es desenvolupa amb la creixent desconfiança d'aquest últim envers la seva dona. A la tercera part més breu, Antoinette ja es troba reclosa a Thornfield, i s'estableix el nexe d'unió amb la novel·la de Charlotte Brontë.

M'agrada: En realitat m'agrada tota la novel·la en conjunt, amb la seva ambientació, la complexitat dels personatges i les imatges que et van portant d'un lloc a l'altre de la narració. La història conté bàsicament dos punts de vista diferents, el d'Antoinette i el de Rochester, que entren en tensió i es van complementant l'un a l'altre, en tant que cadascun té només una versió dels fets o una part del panorama de conjunt. En especial la tercera part, on l'autora aconsegueix una curiosa quadratura del cercle, perquè Antoinette acaba assemblant-se sospitosament a una versió en negatiu (fotogràfic) de la mateixa Jane Eyre.

10 de juliol de 2014

Senyor de les mosques (#49)

Publicada per primer cop l'any 1954, Senyor de les mosques és una obra clau de la narrativa en llengua anglesa, que li va valer el premi Nobel de Literatura al seu autor, William Golding (1911-1993). La història, marcada pel trauma de la Segona Guerra Mundial i pel patiment diari que els éssers humans som capaços d'infligir-nos els uns als altres, ens transporta a un espai remot i perdut en l'oceà: una illa deserta. Tot i així, és un lloc farcit tant de possibilitats com d'amenaces, i això ho constaten des del principi els protagonistes, una colla d'infants que han sobreviscut a un accident d'avió. L'argument està entrelligat al voltant de símbols i imatges evidents sobre el procés de construir una societat ordenada, però tot i ser un relat fins a cert punt al·legòric, al final queden oberts molts matisos i possibles interpretacions. Ja que Senyor de les mosques és un relat que parla del bullying tant com del lent i encobert ascens del totalitarisme en les societats democràtiques: és un relat que parla del mal latent en la condició humana i de la deshumanització a què sotmetem l'altre quan no estem disposats a acceptar la seva diferència. La tesi del llibre és que la pressió del grup ens pot portar a desencadenar aquests instints malignes fins a les últimes conseqüències, però també que nosaltres tenim la responsabilitat última sobre les nostres accions. El final, per abrupte i inesperat, apunta, em sembla, precisament en aquesta direcció, quan els protagonistes queden finalment obligats a enfrontar-se a la magnitud dels seus actes. Pel camí queden els justos i els coratjosos: precisament els que la societat acaba rebutjant en la seva follia. En tot aquest procés, és clar, hi juga un paper fonamental la por: que passa de ser un factor extern (els monstres, la bèstia, els fantasmes), a ser l'element constituent de la nova societat. En aquest camí, els infants han de passar pel procés d'esbrinar la veritat sobre la bèstia, tot i que aquest donarà fruits inesperats i reveladors. 

Sinopsi: Després d'un accident aeri, un grup d'escolars britànics queden abandonats en una illa deserta. En un primer moment escullen Ralph, el carismàtic, com a líder del grup, assessorat per l'assenyat Piggy. Entre els dos proven d'organitzar la comunitat al voltant de la paraula, i d'un foc que serà la seva única esperança de ser vistos en la distància i rescatats. Quasi des del primer moment queda clar l'antagonisme entre Ralph i Jack, l'altre líder potencial, que posa el pes de la supervivència més en la seva habilitat per caçar que no pas en el foc. D'altra banda, els nens més petits comencen a desaparèixer poc a poc des del primer dia, i això els fa sospitar de la presència d'una bèstia o un monstre a l'illa. Jack col·loca un cap de senglar en una pica com a ofrena per aplacar la bèstia, i aviat una gran part dels infants se separen del grup inicial per unir-se al grup dels caçadors. Tanmateix, l'únic convençut de la necessitat de descobrir la veritat sobre la bèstia és un altre dels nois, el malaltís Simon, que emprèn una expedició al cim de la muntanya per descobrir la veritat sobre la criatura que els amenaça. A partir d'aquest punt, l'acció es complica en un ritme frenètic fins a l'anticlímax que suposa el desenllaç. 

M'agrada: Les imatges que l'autor utilitza per transmetre una sensació d'inquietud i de malestar durant tota la novel·la, amb un suspens que s'intensifica com més ens apropem al final. 

7 de juliol de 2014

Les dues vides de Rodriguez

Una recomanació per a l'estiu: el magnífic documental Searching for Sugar Man (2012) del recentment desaparegut Malik Bendjelloul. És la sorprenent història de les dues vides del cantautor Sixto Rodriguez; dues vides que al cap de molts anys, i amb molts esforços per part d'una colla de fans impenitents, van arribar a tocar-se. El llargmetratge va guanyar, molt merescudament, l'Òscar al millor documental l'any 2013. Els seus punts forts indiscutibles són, d'una banda, l'originalitat de la seva aposta narrativa, i d'altra banda, les magnífiques cançons de Rodriguez com a banda sonora. Pel que fa a la narració dels fets, el que és original de la pel·lícula és que, tot i ser un documental, es basteix a ritme d'intriga, revelant la història poc a poc i sense precipitar-la, sobre tot durant la primera meitat. Per això és converteix en el relat d'una història magnífica que podria ser digna de la millor novel·la o pel·lícula de ficció, precisament per aquella màgia que tan sovint té la contingència dels esdeveniments més casuals i imprevistos. De tant en tant, l'absència d'imatges reals de l'època se supleix amb senzilles animacions, que contribueixen al manteniment d'aquest aire general de misteri. Pel que fa a la música, no hi a res a dir tret de la recomanació més entusiasta: per a tot aquell que no conegui Rodriguez prèviament, el documental es converteix en la revelació d'una obra poètica i musical impressionant, així com de la personalitat d'un poeta humil, que va preferir romandre impassible davant d'una fama que a hores d'ara ja ha fet la volta al món. 

D'una banda, tenim la història de Sixto Rodriguez, una figura envoltada d'una aura de misteri que subsisteix als suburbis de Detroit cantant en bars musicals. Els anys 1970 i 1971 grava els dos únics àlbums de la seva carrera, Cold Fact i Coming from Reality que, per a sorpresa dels seus productors, amb prou feines venen cap còpia. A resultes dels dos fracassos, el tercer àlbum es queda pel camí. Així és com el compositor que feia que Bob Dylan sonés light, i que significativament és despatxat dues setmanes abans de Nadal, retorna a una vida d'anonimat que mai no havia perdut. Tanmateix, la segona vida de Rodriguez comença a posar-se en marxa amb una autonomia pròpia i sense ni tan sols el coneixement del seu protagonista. Un dels discos viatja casualment a Sudàfrica i allà es converteix en un fenomen de masses, per la seva càrrega crítica contra el sistema. És així com I wonder i The establishment blues es converteixen en autèntics himnes contra el règim de l'apartheid, són objecte de censura i inspiren a tota una generació de músics sud-africans. Amb el pas del temps, els dos àlbums coneguts esdevenen banda sonora de la classe liberal blanca, i venen milers de còpies arreu del país. Però a causa d'aquest sobtat èxit, el misteri a l'entorn de la seva figura s'accentua encara més. En tant que no hi ha informació sobre ell enlloc, Rodriguez es converteix en una mena de llegenda d'estrella maleïda, i comencen a proliferar els relats escabrosos sobre el seu suïcidi en directe. El fet que no es convertís en una superestrella al seu país natal és quelcom que no arriba a entrar al cap dels entregats fans sud-africans. Però, què se'n va fer, realment, de Rodriguez? Searching for Sugar Man, malgrat tot, és la història d'un impossible que arriba a fer-se realitat, d'un reconeixement que arriba amb quasi 30 anys de retard. Però que, finalment, arriba.


4 de juliol de 2014

Sorolla. El color del mar

L'exposició s'estarà al Caixafòrum fins al setembre, i ens ofereix una retrospectiva sobre l'obra del pintor valencià dedicada a la seva particular visió del paisatge costaner. Una magnífica mostra de l'impressionisme no francès, en tant que la seva aposta pel color i la pinzellada ampla fan de Sorolla un excel·lent captador de les impressions, aquell instant fugaç que ens dóna la natura en què la llum queda fixada en un punt concret, per abandonar la seva posició en menys d'un instant. El mar és un espai canviant per definició, i el moviment ha d'ésser captat de pressa, com a esborrany que la mà del mestre anirà modelant poc a poc per oferir-nos la instantània d'allò que no pot ser fotografiat. El seu tractament de la llum és màgic i no té res a envejar a cap dels impressionistes francesos. La figura humana, situada en aquest context, adquireix una vida pròpia i una indiscutible empremta de realitat. La mostra està dividida en certs fils temàtics que tampoc no són del tot vinculants: és més aviat una invitació a la passejada, a l'observació relaxada i a la reflexió sobre el procés creatiu. 


Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons