"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

28 d’octubre de 2014

L'ombra dels Creix

Brillant documental que acabem de veure a Sense Ficció. Un relat en primera persona de les protestes estudiantils a Barcelona el 1962, que van portar a la detenció, tortura i empresonament d'un nombre d'estudiants que, amb els anys, han esdevingut importants figures de nombrosos àmbits, polítics, civils i culturals, a Catalunya. El reportatge és molt honest, elaborat sense buscar dramatismes fàcils, però aportant els testimonis i les històries particulars per part dels mateixos protagonistes. Als marges del relat en primera persona, queda l'ombra allargada dels mecanismes de repressió del règim franquista, en aquest cas representats pels germans Juan Creix. De vegades pot ser positiu abandonar la vista d'ocell de la macropolítica i la història en majúscules i endinsar-nos en la vivència personal, l'anècdota que, per la seva rellevància pública i social, aquí pot elevar-se a categoria. Podeu veure el vídeo al següent enllaç: 



23 d’octubre de 2014

A people's history of the US (#58)

El meu argument no és contra la selecció, la simplificació, l'èmfasi, que són inevitables tant per a cartògrafs com per a historiadors. Però la distorsió del cartògraf és una necessitat tècnica amb un objectiu comú compartit per tothom que necessita mapes. La distorsió dels historiadors és més que tècnica, és ideològica: és alliberada en un món d'interessos contraposats, on l'elecció d'un èmfasi determinat dóna suport (tant si l'historiador n'és conscient com si no) a alguna mena d'interès, ja sigui econòmic o polític o nacional o sexual. 

Deixant apart la bona voluntat dels cartògrafs, cosa que tocaria discutir en una altre moment, el plantejament seguit per Howard Zinn (1922-2010) en aquest llibre és el de la història popular o del poble dels Estats Units. Jo m'atreviria a anomenar-la una història marxista dels Estats Units, i em refereixo principalment a l'enfocament materialista-dialèctic sobre la història: una lluita constant entre els interessos dels poderosos (les elits, com Zinn les anomena des del principi del llibre), que fan i desfan les lleis d'acord amb les seves necessitats de concentració del capital, i els oprimits, que tenen com a única arma la pressió social. Una part d'aquesta lluita no deixa de ser la reescriptura de la història des del punt de vista de les minories (o no tan minories) oprimides, i això és el que Zinn elabora en aquest llibre respecte a la història dels Estats Units. En tot cas, és una lectura interessant per aprofundir en la història dels Estats Units i, més en general, sobre el fet de com explicar la història d'una forma objectiva o, en tot cas, per reflexionar sobre si això és possible. La jugada magistral, al meu parer, és l'habilitat amb què Zinn posa les cartes sobre la taula en el primer capítol: acusa els historiadors conservadors d'explicar una part de la història i presentar-la com a tot, mentre que ell es dedica a explicar-ne l'altra part i reconèixer-ho obertament. A People's History of the US va ser publicada per primer cop el 1980 i des de llavors ha estat revisada i augmentada. La versió actualitzada del llibre es pot llegir a:

Continguts: El capítol 1 explica l'arribada de Colom i els primers conqueridors a Amèrica, amb les conseqüències que això té per als nadius americans, i també planteja certes qüestions introductòries respecte a la perspectiva del llibre. El capítol 2 explica els inicis de la història dels esclaus africans. El capítol 3 explica l'inici de la història dels serfs blancs, que és tant com l'inici de la distinció de classes a les primeres colònies, i el seu progressiu distanciament. El capítol 4 explica la Revolució Americana com a moviment promogut des de les elits colonials per tal d'unificar el descontentament de tots els estrats socials en un enemic comú en Gran Bretanya. El capítol 5 analitza la Guerra d'Independència vista des de baix, des dels estrats més pobres de la societat. Analitza també els primers documents fundacionals dels Estats Units, la Constitució i les seves primeres esmenes, des de l'òptica de les elits legisladores, que legislen principalment per al seu propi interès econòmic i polític. El capítol 6 pren l'òptica de les dones, per fer una retrospectiva de la seva situació des dels inicis fins al segle XIX. El capítol 7 reprèn la visió dels nadius americans per explicar les decisions governamentals que van donar peu als trasllats forçats amb l'objectiu d'obtenir més terres. Cobreix només les primeres dècades del segle XIX, i equivaldria més o menys al primer capítol de Bury my heart at Wounded Knee. El capítol 8 explica la guerra amb Mèxic, també per motius expansionistes. El capítol 9 descriu la Guerra Civil Americana, des del punt de vista de les relacions econòmiques entre estats, i analitza també el paper que les posicions esclavistes i abolicionistes van tenir en el conflicte. També explica els primers anys d'emancipació per als ex-esclaus, i com la legislació comença a retrocedir pel que respecta als seus drets. El capítol 10 explica la Guerra Civil des del punt de vista de les classes més desafavorides d'ambdós bàndols, així com el naixement del moviment obrer als Estats Units. El capítol 11 continua el fil del moviment obrer, explicant la consolidació de les grans fortunes a partir de la industrialització a gran escala del país, i la incipient lluita de classes. El capítol 12 explica la guerra hispanoamericana pel domini de Cuba i els tractats d'annexió de les colònies espanyoles, que portarien també a la guerra amb Filipines. El capítol 13, descriu com s'inicia el pensament socialista amb el tombant de segle. La lluita obrera s'endureix amb l'emergència del taylorisme i el fordisme. El capítol 14 està dedicat a la Primera Guerra Mundial. El capítol 15 explica tot el període d'entreguerres, especialment pel que fa al sindicalisme i la lluita obrera abans i després del crac del 29. El capítol 16 explica la Segona Guerra Mundial des de les seves motivacions imperialistes més que humanitàries, i també enfoca el període de la Guerra Freda. El capítol 17 narra el moviment per als drets civils dels afro-americans, especialment a partir dels anys 50 i 60. El capítol 18 explica les motivacions i el desenvolupament de la guerra de Vietnam. El capítol 19 explica un seguit de moviments de reforma social que tenen lloc al llarg dels anys 60: el moviment feminista, el moviment de reforma del sistema penitenciari, i la recuperació de les reivindicacions dels natius americans. El capítol 20 explica el final del mandat de Nixon, juntament amb els problemes de governança afrontats per les elits polítiques i econòmiques a partir dels anys 70. El capítol 21 exposa els mandats de Carter, Reagan i Bush pare, a través de la cursa de l'armament, el final de la Guerra Freda i fins a la Guerra del Golf. El capítol 22 continua el mandat de Bush pare des del punt de vista de la creixent mobilització de la societat civil. El capítol 23 observa amb reticències el mandat de Clinton, i descriu el progressiu empetitiment de la democràcia a mans de les grans empreses i una política exterior basada en l'agressió. El capítol 24 conclou el llibre amb una nota d'esperança en retratar les classes mitjanes com a agents decisius per a la construcció d'un futur millor.

M'agrada: Ajuda a superar l'estereotip conservador que els oprimits no tenen consciència de la seva pròpia opressió només perquè no han conegut una altra cosa. En aquest sentit, el llibre val la pena perquè és un recull força exhaustiu de veus històriques, ja sigui des de la rellevància política del càrrec públic o el testimoni somort de la vida privada, les veus d'opressió silenciosa. 

No m'agrada: La lectura es fa un pèl lenta en determinats moments. És un llibre espès, que amuntega constantment dades i xifres més que procurar un estil narratiu fluït, però paga la pena llegir-lo. 

16 d’octubre de 2014

Anatomía de un instante (#57)

Aquest assaig de Javier Cercas ens ofereix una visió força completa dels esdeveniments que van tenir lloc el 23 de febrer de 1981 al Congrés dels Diputats a Madrid, i que van estar a punt de capgirar la història de la transició democràtica espanyola. Tot i les notes introductòries de l'autor tractant de justificar que el llibre en una fase inicial havia estat gestat en forma de novel·la, el que tenim davant és un assaig pels quatre cantons. Analitza els esdeveniments històrics mantenint un ordre que és fàcil de seguir per al lector, aporta dades i les justifica sempre que és necessari, distingeix molt bé el que són fets del que són conjectures o suposicions i cita la procedència de tals conjectures, ofereix les diferents versions dels fets sempre que resulten contradictòries i la cronologia dels esdeveniments és força clara en tot moment. Per això mateix no vaig acabar d'entendre que en moltes ressenyes del llibre se'l qualifiqués com "a mig camí entre la novel·la i l'assaig". Seria novel·la si provés de crear ficció a partir dels esdeveniments històrics. Això no passa en cap moment de l'assaig. És cert que en alguns moments l'autor fa conjectures o reconstruccions més o menys subjectives sobre el que els protagonistes dels fets podien estar pensant o sentint, i en d'altres inclou reflexions personals de tipus més general sobre el paper que juga l'individu en política, sobre el procés de la transició, i que fins i tot es refereix a experiències personals o records familiars. Això entra en el terreny de les valoracions, és un exercici interpretatiu, i és més fàcil de fer com més ens allunyem temporalment dels esdeveniments històrics. No crec que això estigui renyit en cap moment amb l'assaig com a forma, que és un gènere prou flexible amb la subjectivitat com per incloure reflexions i valoracions. Aclarida la qüestió preliminar de la forma, entrem a veure els continguts. Crec que Anatomía de un instante és una obra valuosa per a la gent que vàrem néixer amb posterioritat als fets. Es fa molt útil per arribar a comprendre més o menys objectivament el que va passar en aquells moments i quin n'era el context, perquè moltes explicacions que se n'han donat no han respost tan bé com aquest llibre a la necessitat de claredat. El recurs utilitzat com a punt de partida és el gest de no amagar-se rere l'escó dut a terme per l'encara president del govern Adolfo Suárez, el general Gutiérrez Mellado i el diputat Santiago Carrillo en el moment de disparar els guàrdies civils dins l'hemicicle, centrant-se especialment en la figura i la carrera del primer d'ells. Segons l'autor, aquest gest està dotat d'un significat simbòlic més enllà dels fets, i que ve donat pel context històric i polític i per la trajectòria d'aquests personatges. L'exposició és especialment aclaridora pel que fa a la tensió entre continuïtat i ruptura amb el franquisme durant el període de la transició. 

Continguts: La primera part de l'obra, "La placenta del golpe", parteix de la figura d'Adolfo Suárez per contextualitzar d'una forma breu però exhaustiva el clima de crisi i de tensió que es vivia a l'estat en els mesos previs a l'intent de cop d'estat, i ho fa centrant-se en diferents col·lectius o institucions (la premsa, els empresaris, l'església, els diferents partits, l'exèrcit, la monarquia, etc.). La segona part, "Un golpista frente al golpe", analitza la figura i la trajectòria de Gutiérrez Mellado. La tercera part, "Un revolucionario frente al golpe", fa el mateix amb la de Santiago Carrillo. La quarta part, "Todos los golpes del golpe" analitza amb més detall el procés que va seguir la gestació i posada en pràctica del cop d'estat, analitzant les diferents visions o projectes que en tenien els respectius protagonistes: Tejero, Milans del Bosch i Armada. La cinquena part, "¡Viva Italia!", retorna a la figura d'Adolfo Suárez, n'analitza també tota la trajectòria, i acaba concloent amb aspectes que a les altres parts havien quedat més oberts. Al mateix temps, al llarg de totes les parts es va desenvolupant l'exposició per ordre dels fets del 23 de febrer, mentre també es van deixant oberts interrogants respecte al paper jugat en aquell moment pels serveis d'intel·ligència. 

M'agrada: El volum i objectivitat de la informació exposada, juntament amb la claredat de l'exposició. El fet que exposi les figures dels protagonistes allunyant-se d'intents hagiogràfics i provant de destacar-ne més aviat les ombres que les llums, cosa que ajuda molt a aclarir la realitat dels fets i a desmitificar en general el procés de transició. 

No m'agrada: Dins l'apartat de valoracions, m'ha fet la impressió que l'autor passa força de puntetes pel paper (o responsabilitat) del rei en els esdeveniments polítics i històrics, mostrant-lo més com a agent manipulat per Armada i Fernández Campos que com a individu amb capacitat de prendre decisions. En relació amb això, Cercas tampoc no critica en cap moment la decisió durant la transició de donar continuïtat a la dictadura en la forma d'una monarquia parlamentària, cosa que contrasta abruptament amb els seus elogis i justificacions de la república del 32. A l'epíleg de l'obra, les valoracions ja entren en un terreny més opinable, en tant que l'autor planteja el cop frustrat del 23-F com a millor escenari possible per tal de donar peu a la democràcia que tenim avui dia, i rebutja amb contundència la suggerència que la transició es podria haver fet millor. A part d'això, i com a qüestió formal, en determinats moments de l'exposició el melodramatisme del to i els records personals de l'autor, metàfores taurines incloses, es fan una mica pesats de digerir. 

10 d’octubre de 2014

La saga d'Hermione Granger

Atenció, noies: hauria de fer pensar. A través d'un exercici brillant de sàtira, aquest article i la seva continuació ens presenten una visió alternativa sobre la saga de Harry Potter. De fet, fan gràcia alguns dels comentaris dels lectors per la incapacitat, en alguns, d'observar la ironia emprada. Felicitats a l'autora, Sady Doyle. 




2 d’octubre de 2014

Les bones maneres

Ahir, quan un dels nostres professors va venir a llegir-nos el manifest sobre l'aturada de classes, va comentar que el curs passat les queixes a deganat i a rectorat per intentar solucionar la situació abans de l'inici d'aquest nou curs no van servir de res. Amb bones maneres no va funcionar. Després de suspendre classes el dia d'ahir i publicar les queixes a la premsa, ara sembla que s'hi està treballant. 

http://diarieducacio.cat/el-professorat-de-filologia-anglesa-de-la-ub-suspen-classes-per-exigir-mes-docents/

http://www.lavanguardia.com/20141001/54416502637/els-professors-de-filologia-anglesa-de-la-ub-paralitzen-avui-les-classes-m-gutierrez.html

1 d’octubre de 2014

De revolucions i paraigües

"I assure you, the police have enough manpower to deal with every single incident."

"In current-day China, competitive elections with 'one man, one vote' would be sure to quickly lead to a state of turmoil, chaos, even civil war."

De debò que l'únic que els poden oferir és la por? I per cert, atenció al concepte "ordre social": casualment posat en risc pels manifestants. Els governants es posen nerviosos quan les decisions polítiques es plantegen des de baix. 

http://www.nytimes.com/2014/10/01/world/asia/hong-kong-protests.html?_r=0

http://www.bbc.com/news/world-asia-china-29437851

http://www.theguardian.com/world/2014/sep/30/-sp-hong-kong-umbrella-revolution-pro-democracy-protests

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons