"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

27 de novembre de 2014

Un punt al mapa

Em recorda Zizek i les seves explicacions sobre les dimensions de la violència: esclats d'indignació menys gratuïts que mai, quan el que és salvatge i gratuït és la violència institucional. En tot cas, es demostra que, malauradament, el color segueix sent important, i un tema més obert que mai als Estats Units. Potser les trinxeres han tornat. O potser és que la lluita, de fet, encara no havia acabat. 




I un afegit d'última hora, canviant de tema o seguint el fil del mateix debat, sobre si els colors són importants o no. Perquè la capacitat d'avergonyir-nos de l'espècie humana sembla no tenir límits, últimament. Si abans parlàvem d'un punt en el mapa ara passem a parlar del punt en el mapa per excel·lència: un estat d'Israel que juga perillosament amb la possibilitat de concertar a priori la identitat dels seus ciutadans, és a dir, amb la possibilitat de canviar uns mínims democràtics per un requeriment unilateral de màxims. És un exercici força evident de cinisme, en tant que no hi ha cap intenció de posar la pau sobre la taula de negociacions, o de posar en marxa l'estat palestí. La identitat pot ser inclusiva, o ha de ser per força excloent? La identitat és important, però algú sembla haver oblidat que el seu pare era un arameu errant. Respecte a això, podeu trobar una interpretació brillant en el següent article de Giles Fraser:

http://www.theguardian.com/commentisfree/belief/2014/nov/28/binyamin-netanyahu-nationality-bill-at-odds-with-hebrew-bible

20 de novembre de 2014

L'home en el castell (#61)

En algun altre món, pot ser que sigui diferent. Millor. Que hi hagi alternatives clarament bones o dolentes. No aquestes mixtures obscures, aquestes barreges, sense cap eina adequada que en pugui destriar els components. No disposem del món ideal, com ens agradaria, on la moralitat és fàcil perquè la cognició és fàcil. On un pot fer el bé sense esforç perquè pot detectar el que és obvi. 

Una altra novel·la de Philip K. Dick, i em penso que aquesta m'ha agradat força més que l'anterior. Suposo que va a gustos personals, perquè totes dues són molt bones, però The Man in the High Castle m'ha guanyat completament pel seu plantejament ucrònic i també històric, pel ventall de possibilitats (ucròniques i històriques) que obre contínuament durant no gaire més de dues-centes pàgines. Igual que a El complot contra Amèrica de Philip Roth, la novel·la planteja uns Estats Units sota domini feixista; en aquest cas, el repartiment del territori dels Estats Units entre les dues potències, Alemanya i Japó, guanyadores de la Segona Guerra Mundial. El millor del relat, sens dubte, és la idea mateixa de la ucronia dins la ucronia, quan ens assabentem que per la part japonesa dels Estats Units hi circula una novel·la de Hawthorne Abendsen, prohibida a la part alemanya, que explica la història de com hagués estat el món si el desenllaç de la guerra hagués donat la victòria al bàndol aliat. Perquè, quin dels dos móns hagués estat millor? En quin dels dos móns fer el bé no comporta esforç: en el nostre o en el que planteja Dick a la novel·la? Ens trobem davant d'una pregunta fal·laç, en tant que parlem d'una opció inexistent, una opció que no ens pertoca ni tan sols imaginar. Els personatges de la novel·la pensen que potser sigui el nostre; mentre que nosaltres, com a lectors, ens veiem abocats, no a escollir el seu, evidentment, sinó a apreciar en tota la seva complexitat el joc de miralls plantejat. La lògica imperialista de crueltat i ocupació amb què els vencedors tracten els vençuts dins la novel·la ens situa irònicament davant de l'actitud dels vencedors al món real, que no ho van fer gens millor. Però no és una novel·la sobre política internacional; és més aviat el relat intimista i personal d'uns individus que intenten conciliar-se amb el món en què viuen i amb els seus propis records, i trobar el sentit de l'existència quotidiana en un sistema irracional que els oprimeix.

Sinopsi: La història està ambientada als Estats Units als anys 60; només que els Estats Units ja no existeixen, perquè han estat annexats per les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial. La meitat atlàntica és governada per Alemanya amb una política basada en la prolongació del projecte de l'estat ari i el genocidi dels jueus; la meitat pacífica és una mena de protectorat japonès, on es prolonguen els costums del món flotant mentre l'esfera de la indústria i les finances creix sense parar. Un cop aquests països han bastit dos imperis que quasi abasten el món en la seva totalitat, les elits alemanyes s'entreguen a les lluites intestines per la successió del Reich i a la conquesta de l'espai; mentre que l'alta societat japonesa s'entrega a la recerca de l'harmonia taoista a través de la bellesa proporcionada per l'art i l'anàlisi de les profecies del Llibre dels Canvis xinès. Tanmateix, l'estabilitat és només aparent, ja que les dues potències començaran a treballar l'una contra l'altra. En aquest context, hi ha un àmbit de negoci emergent al cantó japonès: el del col·leccionisme d'objectes quotidians (considerats artístics) de la cultura americana d'abans de la guerra. Així comença una trama que sembla costumista en un principi però que desemboca en un relat d'espionatge on, al final, ningú resulta ser qui semblava al principi.

M'agrada: M'ha agradat molt la multiplicitat de referències històriques presents en la narració, en tant que Dick pren els fets i personatges històrics reals i els ha de modelar per als seus propòsits. El resultat és força convincent en aquest sentit. També m'ha agradat el joc de miralls plantejats entre la trama principal i la novel·la dins la novel·la, que és un dels punts més interessants del relat. 

13 de novembre de 2014

A Scanner Darkly (#60)

Espero, pel bé de tothom, que els escànners hi vegin millor. Perquè, va pensar, si els escànners hi veuen només foscament, igual que jo, aleshores estem condemnats, altre cop condemnats com sempre ho hem estat, i aleshores acabarem morts, sense saber-ne gaire i equivocats, també, respecte al poc que sabem. 

Una novel·la apassionant sobre la cultura de les drogues i, més en concret, sobre els efectes que aquestes poden arribar a provocar en la consciència de l'individu i la seva percepció de la realitat. Philip K. Dick (1928-1982) va entrar en contacte amb consumidors durant un període de temps als anys 70, i ell mateix va estar enganxat a les amfetamines, tot i que després en va sortir. Publicada l'any 1977, A Scanner Darkly és un relat paral·lel i des de dintre d'aquest submón, des de la seva normalitat més immediata, des de la colla d'amics i de penjats que entren i surten de casa, i que trobaven un paral·lel a la casa de l'autor. La novel·la, per tant, és una ciència ficció que quasi no ho és, que interpel·la constantment la realitat d'un sistema despietadament capitalista, d'un estat despietadament controlador i policial, i d'individus normals que tenen problemes seriosos per determinar la seva identitat o, fins i tot, el seu sentit de pertinença dins d'aquest sistema. A la vegada, la incapacitat de controlar què és realitat i què no quan la percepció sensorial no és exactament tot el que hi ha, convertirà els ciutadans en víctimes d'un sistema que els divideix, aliena i aïlla fins que els converteix en titelles sense consciència pròpia. Fent-se ressò de les principals preocupacions de la societat americana als anys 60, especialment la guerra de Vietnam i la manca d'oportunitats envers el futur, A Scanner Darkly no entra en valoracions morals sobre el fet individual de l'adicció, ja que apunta més amunt, a les grans corporacions i xarxes de narcotràfic com a últims culpables de treure profit econòmic de gent que, a la pràctica, no està decidint. D'altra banda, l'ús que l'autor fa del llenguatge d'argot i la forma en què la novel·la està escrita ens endinsa magistralment en les veus interiors dels personatges, a mesura que la seva consciència es va dissociant, i la seva percepció de la realitat es va fent més confusa. El punt de vista de la novel·la ens mostra una identitat que no és fixa ni estable, sinó que es manifesta des d'una pluralitat de veus, que no sempre corresponen a la perspectiva unívoca d'un sol individu. Cap al final de la novel·la, les reflexions es van tornant més metafísiques, fins a arribar a plantejar qüestions sobre la realitat en conjunt i la problemàtica de l'individu per articular l'experiència de l'absolut. 

Sinopsi: El protagonista, Bob Arctor, treballa per a la policia, sota el nom de Fred, com a agent infiltrat en les xarxes de narcotràfic d'una nova droga especialment destructiva, la substància D (de Death, o mort). El seu problema és que, per arribar a fer-se lloc dins la cadena de distribuïdors, primer ha d'esdevenir consumidor i, després, camell. Els agents romanen en el més estricte anonimat, fins al punt que ningú dins l'agència coneix l'autèntica identitat de cap agent per motius de seguretat. En aquest context, la trama es complica quan els seus superiors demanen a Fred que investigui el sospitós Bob Arctor. Fred accedeix, i es dedica a espiar els seus propis amics dins de la seva pròpia casa, centrant-se sobre tot en el principal antagonista d'Arctor, Jim Barris, que és un expert sabotejador amb intencions no gaire clares. Amb l'ajut de la seva camell, Donna, que esdevé a la vegada el seu amor platònic, Fred s'endinsa més i més en el món d'intencions ocultes que constitueix el seu cercle d'amistats però, a la vegada, va perdent cada cop més la consciència que ell i Arctor són la mateixa persona. 

M'agrada: Tot en general, especialment els constants canvis de punt de vista, que creen una empatia molt forta amb els personatges. Les converses esbojarrades que aquests mantenen, amb unes argumentacions lògiques molt particulars, són un constant al·licient durant tota la lectura. 

10 de novembre de 2014

L'endemà

Pocs comentaris. Encara no ens hem begut l'enteniment: tothom sap que el resultat no és proporcional a la realitat, que molta gent s'ha estat de participar perquè la votació no era vinculant, i un etcètera tan llarg. Preneu-vos-ho com una manifestació més (aquest cop escrupolosament quantificada): la segona part de la V del passat 11 de setembre. El que importa aquí és la visualització del problema i de la seva futura solució. Que el debat legalitat/constitucionalitat està quedant superat per les circumstàncies o s'ha de replantejar completament des del minut zero, és a dir, des de la mort del dictador. I que la paciència i la perseverança juguen a favor dels ciutadans de Catalunya. 





6 de novembre de 2014

Bearn o La sala de les nines (#59)

No pots aturar allò que tu mateix desencadenares. Lucífer no tornarà jamai a pujar al Cel perquè ningú, Déu meu, no pot aconseguir que el que ha estat no hagi estat. 

Un clàssic de la literatura catalana, tot i que val a dir que en primer lloc es va publicar la seva traducció al castellà, i això de vegades porta a l'ambigüitat de la pregunta sobre si l'original de la novel·la és en català o en castellà. En tot cas, i entrant en matèria, Bearn o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga (1897-1980), ha estat constantment comparada a Il Gatopardo de Lampedusa. És cert que guarden un aire de família, en girar totes dues al voltant de la decadència de la noblesa durant el segle dinou, en un moment de fortes convulsions socials i polítiques. També tracten totes dues de la nostàlgia sobre un temps perdut i la impossibilitat de recuperar el passat. Tanmateix, em penso que les similituds acaben aquí. Pel que fa a la novel·la de Villalonga, ens trobem davant d'un relat dens, reflexiu, on el que importa no és tant els esdeveniments o l'acció en si mateixos sinó més aviat la psicologia dels personatges i la posició que guarden els uns respecte als altres en cada moment. Per exemple, don Joan Mayol, la principal veu narrativa de la novel·la, és alternativament el capellà de Bearn, el fill il·legítim, el jutge compassiu o el jutge despietat, i en gran part de la novel·la, el transmissor quasi-invisible d'una veu il·lustrada, reflexiva i reposada però, en el fons, profundament autoritària en el seu despreniment de la realitat: la de don Toni de Bearn. Aquest, al seu torn, és la figura paterna, el seductor reconvertit o desencantat, l'il·lustrat admirador de l'enciclopedisme francès i tan contradictori, al mateix temps, en el seu pensament. Gran part de la tensió narrativa s'estableix al voltant de la relació entre aquests dos personatges; els seus posicionaments metafísics i existencials contribueixen a definir-los molt més fins i tot que les seves decisions reals. D'altra banda, si donem per bona la interpretació que don Joan és fill il·legítim del senyor, aleshores la contradicció més gran de tota la novel·la és que els senyors li atorguin absolutament tot, excepte un nom. De la mateixa forma que el capellà en la novel·la s'apressa a afirmar en repetides ocasions que el nom fa la cosa, de la mateixa manera que una paraula pot donar peu a l'univers sencer, la de la paternitat reconeguda és l'única paraula absent en la narració. Per això es dóna la tensió al llarg de tota la novel·la entre el que es diu i el que no es diu, enmig de les evidències del que se sap, però tothom calla. En aquest sentit, la posició del capellà dins la casa és en tot moment la de subaltern, i el mateix menyspreu elitista d'aquest envers el servei i els camperols i la seva devoció última per la personalitat racional del senyor contrasta efectivament amb els seus propis orígens. Però no podem oblidar els personatges femenins que, tot i secundaris, aporten tota la força vital i la immediatesa que els falten a don Toni i al capellà: dona Maria Antònia, que es fa la boja perquè la realitat és massa dolorosa per acceptar-la amb la serenitat cínica del seu marit, i dona Xima, l'heroïna decimonònica per excel·lència que, com a tal, desencadenarà la tragèdia. 

Sinopsi: La novel·la pren la forma d'una llarga carta escrita per don Joan Mayol a un confident, després de la misteriosa mort dels senyors. Després d'una breu introducció, la primera part, "Sota la influència de Faust", explica principalment l'educació del jove Joan Mayol sota la protecció del senyor de Bearn, i mira enrere per relatar l'aventura d'aquest amb dona Xima, destapada per la fuga de tots dos a París. Aquesta desemboca en la separació dels senyors de Bearn un cop el senyor torna desenganyat de França. La segona part, "La pau regna a Bearn", narra els últims anys de la vida dels senyors, un cop ja s'han reconciliat. Tot i així, la pau és aparent, ja que els fantasmes del passat i els secrets de família segueixen condicionant irremeiablement la seva existència. Finalment, el breu epíleg tanca el relat amb més interrogants que no pas solucions. 

M'agrada: M'ha agradat, sobre tot, la recreació d'època no sols pel que fa a l'ambient, sinó també a la mentalitat dels personatges. Em sembla especialment interessant el fet que les mitges tintes són més nombroses que les autèntiques revelacions en el desenvolupament de la trama. I la invenció de la "sala de les nines" que dóna títol a l'obra em sembla un detall essencial dins la novel·la a l'hora de crear l'aura de misteri de tot el relat. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons