"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

29 de gener de 2015

El sentido de los otros (#65)

... me gustaría interrogar, sentando las premisas de una antropología "generalizada", al propio concepto de alteridad en su doble relatividad, ya que los otros también definen al otro. 

Aquest llibre de l'antropòleg francès Marc Augé m'ha sorprès especialment perquè no és gaire difícil de llegir, i es fa força curt. Tot i que és antic (aquesta edició en castellà va ser publicada el 1996, i no sembla que hagi estat reeditat), val la pena el plantejament que fa sobre l'antropologia en l'època actual, després del que l'autor anomena "la mort de l'exotisme", i que es refereix a l'estudi etnològic en temps colonials, o a partir de plantejaments colonials, que fan de l'altre un subjecte exòtic per a l'observador occidental, però que a la vegada no permeten plantejar el mateix exercici en l'altra direcció. Per això l'autor fa una volta a la pregunta, no sols per preguntar com "els altres" ens deuen veure a "nosaltres" sinó també, a la vegada, si no seria important girar la lent envers nosaltres mateixos, i estudiar les societats occidentals actuals amb el mateix interès antropològic que s'ha dedicat en el passat a "les altres" cultures. Per tant, la proposta es basa en crear una "antropologia generalitzada" del que tradicionalment eren estudis etnològics diversos. El plantejament d'Augé al llarg del llibre és que la pregunta pels altres és bàsica en tant que delimita i determina la realitat social: ens definim com a comunitat en contraposició als altres, tant externs (l'estrany, l'estranger) com interns (les diferenciacions d'estatus social o de sexe dins la pròpia comunitat). D'aquesta manera, el títol del llibre, com s'explica a la introducció, adquireix una doble significació: el sentit dels altres és, com un sisè sentit, la capacitat que tenim de percebre'ls. D'altra banda, el sentit dels altres és el sentit, el món de relacions simbòliques, que els altres creen a partir de la seva realitat social.

Continguts: El capítol 1 planteja la pregunta sobre l'altre des de la seva problematicitat en les ciències humanes: el fet que l'observador s'ha de situar a la vegada fora i dins de la realitat observada. A partir d'aquí, aquest capítol fa un repàs sobre diferents definicions de cultura donades per diferents teories antropològiques al llarg del segle vint. Aquestes observacions inicials porten al primer plantejament de qüestions centrals en el llibre: l'aparició de l'alteritat dins dels grups socials, i a la vegada, la pluralitat de la identitat individual. El capítol 2 fa la distinció entre dos tipus de relacions d'alteritat: la de l'individu amb la seva societat, i la d'una societat respecte a una altra. El capítol 3 planteja la possibilitat d'una investigació etnològica de la pròpia realitat social enlloc de la dels altres. També ofereix certes observacions metodològiques, especialment pel que fa a la història de l'etnologia i el seu lloc després de la mort de l'exotisme: en descobreix l'etnocentrisme quan observa que les cultures no són sistemes aïllats ni estàtics. De la mateixa manera, l'individu també és problemàtic tant en la seva especificitat com en la seva determinació social. Aquest capítol també critica el relativisme actual de l'anomenada societat "policultural", en constituir una simplificació del que cada cultura conté. El capítol 4 explora el tema de la normativitat, per tal de mostrar com la definició de la "desviació" dins la pròpia cultura és diferent de la diferenciació de l'estrany o l'estranger. D'aquesta forma, queden clars els dos tipus d'alteritat, en tant que cada cultura és un sistema tancat en si mateix i Augé es mostra escèptic pel que fa a la possibilitat de traduir una cultura als termes d'una altra. El capítol 5 fa la distinció entre coneixement i reconeixement per tal de determinar els problemes de delimitació i utilitat de les ciències humanes, en aquest cas especialment l'etnològica. El capítol 6 parla de la dimensió espacial de la cultura humana, i condensa breument la seva coneguda teoria dels llocs i els no-llocs antropològics.

M'agrada: El punt de vista és molt interessant, sobre tot pel que fa a observar les societats occidentals contemporànies i a la crítica a les visions tradicionals de l'etnologia sobre la cultura dels altres.

No m'agrada: En alguns punts les digressions, tot i que interessants, es fan una mica confuses fins que no es recupera el fil principal. M'ha desanimat una mica el seu pessimisme respecte a les societats multiculturals i la possibilitat real de "traduir" o entendre la cultura dels altres. És cert que la situació a França no ajudava gaire, especialment en el moment en què es va escriure el llibre (auge dels posicionaments racistes de Jean Marie le Pen). Però és clar, la impressió encara és més negativa si tenim en compte que en l'actualitat la situació no ha millorat gaire tampoc. 

23 de gener de 2015

The Once and Future King (#64)

Et diré una cosa més, Rei, que potser et sigui una sorpresa. Passaran centenars d'anys, però tots dos tornarem. Saps què escriuran a la teva tomba? Hic jacet Arthurus Rex quandam Rexque futurus. Te'n recordes del llatí? Significa, el Rei del passat i del futur. 

És un llibre que costa de comentar al marge de la seva aura i de la seva fama, i és una llàstima que no hi hagi edicions disponibles en català. Només una de butxaca en castellà, amb un evident canvi de títol que confon, per allò de les expectatives. El rei del passat i del futur, de T. H. White (1906-1964) és un dels clàssics de la literatura fantàstica del segle vint, i la seva fama el precedeix, tot i que de vegades també en pot afectar una mica la lectura. En el meu cas, per exemple, m'ha servit per desmitificar-lo d'una vegada per totes. Pot semblar extravagant, però sóc d'aquelles persones que en va sentir a parlar per primer cop a les pel·lícules d'X-men, i això no diu res en contra del llibre ni de les pel·lícules en qüestió. The Once and Future King està composat per quatre llibres força diferents entre ells, en llargada, en contingut, i en estil, i això és força curiós perquè també afecta l'experiència de la lectura. Hi ha gent que adora l'infantilisme portat a l'extrem de les primeres dues entregues, i que odia el to transcendental que pren el desenllaç, i hi ha gent que opina exactament al revés, i hi ha gent que estima el tot tal com és, i gent que no pot suportar el conjunt en general. La meva experiència ha estat força variada a través d'aquest espectre: hi havia moments en què odiava profundament el to classista, elitista i condescendent del seu autor, mentre que en d'altres m'encantaven Merlí i els constants anacronismes intrínsecs en la seva persona: és el que passa quan per a una persona el temps passa cap enrere. Merlí és també el mag del passat i del futur, pel que sembla. Però tanmateix, ambdues coses son part del mateix fenomen. El text sencer traspua una Englishness que en l'obra de Tolkien era positiva, perquè no pretenia comparar-se amb el caràcter de cap altre poble; però que en White és profundament etnocèntrica, ja que es basa principalment en ser millors que els irlandesos i escocesos, principalment, i en determinats moments adopta un to imperialista que es fa difícil de digerir. Tanmateix, seria injust jutjar l'obra sencera només per aquest aspecte, i he de reconèixer que el llibre cada cop m'entusiasmava més a mesura que avançava, especialment a partir del tercer volum. El procés que segueix, crec que és quasi el mateix que el desenvolupament d'una persona. El primer volum està dedicat a la infantesa, el segon a l'adolescència i joventut, el tercer a la maduresa i el quart a la vellesa i la mort. Aquest és el procés que passa Artur, i que passa també el regne que ell crea, de forma que el passat i el futur es troben en la mateixa persona. No és una qüestió només metafísica, perquè no és només l'espera mítica del rei del passat que tornarà en un temps futur, i per tant només és absent en un efímer moment present, el món real de l'ara i aquí: és també una qüestió més personal, lligada intrínsecament al relat en si mateix. Artur és el rei del futur a les primeries de la seva carrera, i com a tal, un potencial absolut per crear; en un moment posterior, i a la llum de la seva creació, que de vegades pren una autonomia que ell no esperava, Artur és un rei del passat, que accepta el seu destí amb resignació però sense perdre l'espurna de la innocència primerenca. Tot i així, els girs són constants, i s'ha de dir que cada pàgina representa una nova sorpresa. 

Sinopsi: El primer llibre, L'espasa en la pedra, narra la infància d'Artur, especialment centrada en la seva relació educativa amb Merlí, i acaba amb la seva revelació com a fill d'Uther i per tant, rei d'Anglaterra. Merlí és un mag per qui el temps transcorre cap enrere, per tant es podria dir que ve del futur. Són molt interessants les reflexions sobre el poder que s'estableixen en els episodis d'aquest volum, en determinats moments molt marcades per l'auge del nazisme i l'experiència de la segona guerra mundial. El segon llibre, La reina de l'aire i la foscor, comença a desplegar les línies del relat segons Malory, i explica la incipient consolidació del regnat d'Artur, acabant amb la concepció de Mordred, per la qual l'autor passa realment de puntetes. Les arrels de la tragèdia comencen a prendre forma, tot i que d'una forma molt inicial. El tercer llibre, El cavaller mal fet, segueix com a eix conductor la trajectòria de Lancelot, i se centra en el triangle Artur - Ginebra - Lancelot i la recerca del Sant Graal. El quart llibre, L'espelma en el vent, que pot fer-se una mica més pesat i a estones sembla un afegit, desplega la revelació final dels plans de Mordred i la fi de la saga. 

M'agrada: La profunditat psicològica que acaben adoptant els tres personatges principals (Artur, Ginebra i Lancelot), i també cap al final Mordred, és un aspecte de la novel·la que acaba sorprenent en positiu. Mentre que a The Mists of Avalon tenien un component estàtic, aquí esdevenen molt autèntics en les seves complexitats. Tanmateix, la novel·la de Bradley se centrava molt més en la figura de Morgana, que aquí apareix molt poc o quasi gens. La figura de Merlí, tot i que només present en els dos primers llibres, és també un dels grans punts forts. 

No m'agrada: És una experiència desigual, amb parts més ensopides i més entretingudes. I el mateix des del punt de vista ideològic: té parts extremadament conservadores, quasi feixistes en el to, però d'altra banda la novel·la està molt ben escrita i la tensió es manté quasi durant tot el llibre. En tot cas, és una obra molt complexa que s'ha de provar per poder opinar. 

14 de gener de 2015

El nom de la rosa (#63)

Fins llavors sempre havia pensat que els llibres parlen de coses, humanes o divines, que romanen fora dels llibres. Ara m'adonava que amb força freqüència els llibres parlen d'altres llibres: és com si parlessin entre ells. A la llum d'aquesta reflexió, la biblioteca encara em semblava més inquietant. Era, per tant, la seu d'un llarg murmuri de molts segles, un diàleg imperceptible entre un pergamí i un altre, un ésser vivent, receptacle de poders que la ment humana no pot dominar, un tresor de secrets que emanen de moltes ments, i que sobreviuen la mort d'aquells que els han produït o que els han expressat.  

I per tant, com adverteix el pare abat, la biblioteca es defensa sola: fins a tal punt que pot arribar a convertir-se en una trampa mortal. El nom de la rosa, a hores d'ara una de les obres més famoses d'Umberto Eco, potser és una novel·la atípica, precisament perquè ho té tot: la recreació històrica amb el rerefons de la inestabilitat del papat d'Avinyó; una llarga cadena d'assassinats en una abadia benedictina; les revelacions de l'Apocalipsi; una biblioteca-laberint a l'estil borgià, que a més es defensa sola i que obre la porta a un joc quasi inacabable d'intertextualitats; les inevitables reflexions semiòtiques de l'autor Eco, que arrelen en els insolubles debats medievals sobre els universals (el nom fa la rosa?); l'angoixa opressiva d'un règim inquisitorial i, conseqüentment, la naturalesa quasi ubiqua de l'heretgia; debats medievals exegètics, i és clar, Guillem de Baskerville, un franciscà de curiositat impenitent amb l'objectiu d'arribar fins al fons de la veritat dels misteriosos esdeveniments que amenacen l'estabilitat de l'abadia. És una d'aquelles lectures que tenia pendent de feia molts anys i al final no podia esperar més. Per estrany que pugui semblar, a mi se m'ha fet una lectura molt amena, tot i que suposo que la majoria de gent no la qualificaria així. Al meu parer, té dos punts forts: (1) Umberto Eco porta els deures fets respecte a la novel·la d'intriga a l'estil clàssic: munts i munts de trames secundàries que actuen com a distraccions per als lectors, fins que al final només una part dels esdeveniments és rellevant per a la resolució dels crims. (2) Una novel·la que resultaria fàcilment oblidable si és basés només en el punt 1, es transforma en un autèntic laberint de subtexts, ja que es basteix al voltant de nombroses reflexions filosòfiques arrelades en les controvèrsies medievals. Tanmateix, i per estrany que pugui semblar, en els seus aspectes més socials i polítics esdevenen completament traduïbles a la contemporaneïtat, sobre tot pel que respecta a on rau el paper del coneixement i la seva gestió en relació amb el poder i l'autoritat: ha d'estar al costat del poder o pot esdevenir una eina subversiva? 

Sinopsi: En una abadia benedictina del nord d'Itàlia a principis del segle XIV, s'apleguen un conjunt de personatges amb un peculiar propòsit: un debat sobre la pobresa de Jesús i els apòstols que els ha de servir per replantejar posicions en la lluita de poders que s'estableix al llarg d'Europa entre el papat, els rei de França, i l'orde franciscà, atrapat al bell mig de les tensions a causa de la seva aposta per la pobresa. Un dels representants d'aquests últims és Guillem de Baskerville, amb un passat tèrbol com a inquisidor, i a qui precedeix la seva fama de racionalista. Aprofitant la seva presència a l'abadia, l'abat li encarrega investigar les circumstàncies de la mort d'un dels monjos. En els dies següents, es desencadena una sèrie d'assassinats d'altres monjos, que es presenten segons el patró de les profecies del llibre de l'Apocalipsi. Des del primer moment en què Guillem i el seu deixeble Adso inicien les investigacions, tots els indicis comencen a apuntar cap als misteriosos secrets que amaga la biblioteca. 

M'agrada: El segon llibre de la Poètica, és clar, que només existeix per al·lusions. 

11 de gener de 2015

Prendre perspectiva

Potser ens hi ajudaria el record del policia musulmà assassinat pels terroristes a la redacció de Charlie Hebdo i l'exemple del treballador musulmà del supermercat kosher que va amagar els clients al soterrani del local. 



9 de gener de 2015

Vorónej

a O. M.

I la ciutat sencera es veu de neu coberta. 
Com sota un vidre estan arbres, parets i neu. 
Sobre el cristall avanço temorenca.
Tan incerta és la cursa dels trineus. 
Damunt de Pere a Vorónej hi ha corbs, 
hi ha els àlbers i la volta d'un verd clar, 
menjada i deslluïda per l'ardor del sol, 
i fan sentor de la batalla de Kulikovo
els pendents de la forta terra triomfant. 
I, talment copes que trinquen, els àlbers
tot d'un plegat comencen a sonar més fort, 
com si beguessin per la nostra joia
mil convidats en un banquet de noces. 

Però a la cambra del poeta dissortat
fan guàrdia per torns la por i la Musa. 
I ve una nit
que no coneix albada. 

Anna Akhmàtova, 4 de març de 1936
Traducció de Jaume Creus

L'estàtua de Pere el Gran a Vorónej

Originalment publicat a Canyís, d'Anna Akhmàtova. El poema està dedicat al també poeta Óssip Mandellstam, amic d'Akhmàtova, en aquell moment exiliat a Vorónej, i que moriria dos anys després. Poesia en majúscules, a l'edició de la Poesia Completa d'Anna Akhmàtova amb traducció de Jaume Creus. 

Anna Akhmàtova 


2 de gener de 2015

Tot és per ser donat

Tot és per ser donat i no t'ho vol ningú,
cor meu, potser les pedres mudes
o bé la matinada.
          Cor, no et precipitis
a voler més, no et tanquis
per molt que faci mal.
          Estima
sense voler ser correspost.
          Posa't a prova:
calla i escolta l'indiscriminat
so de la vida.
          Sol, cada batec
es correspon potser amb alguna cosa.

Barcelona 1979
Joan Vinyoli, Cants d'Abelone



Millor manera de donar la benvinguda a l'any 2015 que acomiadar amb majúscules l'any Vinyoli? Desitjos per al nou any que entra que, com la millor poesia, queden molt lluny de l'obvietat. 

Everything's for the taking and no one wants it, 
my heart, maybe just the dumb stones 
or the early morning. 
          Heart, do not rush 
to wish for more, do not close up, 
however it may hurt. 
          Love
without wishing to be loved back. 
          Take the challenge: 
be quiet and listen to the indiscriminate 
sound of life. 
          Each heartbeat, alone,
maybe corresponds to something else. 

Barcelona, 1979
Joan Vinyoli, from Cants d'Abelone (1987)
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons