"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

31 de juliol de 2015

Matilda (#72)

Tots els llibres que havia llegit li havien donat una visió de la vida que ells no coneixien. Només que llegissin una mica de Dickens o de Kipling descobririen que la vida és més que enganyar la gent i mirar la televisió.  


Vaig estar pensant estona sobre si ressenyar aquest llibre perquè, com ressenyar el llibre que ho va iniciar tot? No literalment, és clar, però Matilda (1988) de Roald Dahl (1916-1990) és un d'aquells que, llegits a una edat sensible, es porten a la motxilla per sempre. Em sembla que, en totes les vegades que l'he llegit, he tendit a jutjar aquesta novel·la a partir del primer capítol, i la recordava de sempre com una novel·la sobre una lectora de llibres. Evidentment, no és només això. És la història d'una nena que desenvolupa un sentit propi de la justícia, que troba el seu valor i la seva veu, i que, al cap i a la fi, no necessita posar-se una armadura relluent per acabar vencent el monstre i salvant la princesa en perill. En aquest sentit, és un relat que funciona com a meta-relat molt més del que podria semblar al principi: Matilda troba una visió de la vida a partir de les seves lectures, i després viu el relat de la seva vida com els herois de les seves novel·les preferides ho farien. Per això, cap a meitat del llibre, la trama de miss Honey i miss Trunchbull acaba per menjar-se la trama principal de Matilda i els seus pares. De fet, ella mateixa és una heroïna dickensiana, com la majoria de protagonistes a les novel·les infantils de Roald Dahl, en gran part perquè ha de trobar els matisos en un món en què els antagonistes són mesquinament plans, en blanc i negre. Per això és un llibre tan rodó: qui et creuria si expliquessis el que passa entre les parets de Crunchem Hall? A un altre nivell crec que hi ha la lectura des del punt de vista dels adults: com sol passar amb les obres de Roald Dahl, tendeix a ser un llibre universalment estimat pels nens i lleugerament pertorbador per als lectors adults. La relació entre nens i adults es transforma en una mena de quid pro quo en què els adults acaben trobant el que han sembrat, i són els nens els executors d'aquesta peculiar roda del karma. En aquest sentit, és una mena de procés educatiu a la inversa, en què els infants tenen l'última paraula. Però en Roald Dahl això no sembla mai negatiu, al contrari: el que s'ha de castigar és l'abús de poder de qui ha arribat a dalt i s'hi ha instal·lat sense pensar en les conseqüències d'exercir-lo en contra dels altres. Massa polític? Potser, però recordem les memòries de Roald Dahl a Boy: és la crítica del model educatiu d'una altra època que havia estat ben real a la seva vida. No és que ofereixi solucions directes o fàcils en aquest sentit, però en tot cas, almenys a Matilda, la lectura no és un recurs d'evasió fàcil sinó un revulsiu per passar a l'acció. 

Sinopsi: Matilda és una nena extraordinària amb habilitats especials: cap als dos anys ja sap parlar i llegir perfectament i la seva llista de lectures cap als sis anys és envejable. També aprèn a comptar espontàniament i desenvolupa poders telequinèsics. Tanmateix, els seus pares són incapaços de valorar aquestes habilitats: la seva elecció vital ha estat aparentar una posició social que no han guanyat honradament. Quan Matilda arriba a l'escola per primer cop, hi coneix miss Honey, una mestra que valora el seu potencial, però també la temible miss Trunchbull, una directora d'escola que imposa la disciplina amb uns mètodes increïbles. 

M'agrada: Especialment els capítols que transcorren a l'escola. Per exemple, Bruce Bogtrotter, un nen amb un concepte força peculiar de la resistència pacífica. 

23 de juliol de 2015

Sea creatures

Sentiments adolescents a flor de pell i una composició fantàstica.

16 de juliol de 2015

Assaig sobre la lucidesa (#71)

No som robots ni pedres parlants, senyor agent, va dir la dona, en tota veritat humana sempre hi ha quelcom d'angoixa, d'aflicció, nosaltres som, i no m'estic referint simplement a la fragilitat de la vida, una petita i trèmula flama que amenaça d'apagar-se en tot moment, i tenim por, sobre tot tenim por. 

Si Christopher Nolan hagués escrit i filmat la versió d'esquerres de The Dark Knight Rises, el seu equivalent en forma de novel·la seria Assaig sobre la lucidesa de José Saramago (1922-2010). Aquest cop no hi ha Cavaller Obscur que els redimeixi o els avali, perquè els ciutadans de Gotham mereixen molt més, en són perfectament conscients, i actuen en conseqüència. Aquella pel·lícula partia de la premissa implícita que si dónes el poder al poble, s'esdevindran el caos i la destrucció immediats, ja que els ciutadans -en especial les incendiàries classes mitjanes- estan esperant la mínima ocasió de ruptura de la normalitat per fer-se al carrer amb torxes enceses a l'espoli de supermercats. El problema bàsic de la pel·lícula era la ridiculesa implícita en el pla de Bane, ja que equiparava el "poder" suposadament donat a la població amb deixar-los a mercè d'una bomba que a la pràctica ningú d'ells podia decidir no detonar. A la novel·la de Saramago, en canvi, els ciutadans honrats exerceixen el "poder", que de fet és a les seves mans des del principi i no els ha d'ésser atorgat per ningú, de forma conscient i massiva i, tot i així, cap mena de caos ni de destrucció se segueix. Els ciutadans es revelen aquí com a amants de l'ordre i de la normalitat, però exerceixen el dret a vot com a revenja: estem terriblement decebuts. Tot i ser la seqüela d'Assaig sobre la ceguesa, a mi m'ha agradat més aquesta segona entrega, perquè és més política i, a més, en certs moments recorre a un humor àcid, quasi salvatgí en l'enfocament, que fa de molt bon digerir i que es trobava a faltar en la primera novel·la. La premissa de l'argument és, en gran part, la major virtut d'una novel·la que ens interroga constantment amb la naturalesa i la funció de les institucions polítiques. 

Sinopsi: Un bon dia d'eleccions, en fer-se públics els resultats de la votació, es descobreix que el vuitanta-tres per cent de la població, sense coneixement previ aparent, ha acabat coincidint en l'ús del seu dret de votar en blanc. A partir d'aquesta arrencada, l'interès de la novel·la rau en la necessitat d'aclarir els fets amb la major quantitat d'informació possible. 

M'agrada: Sigui per sana morbositat o potser, posant-nos més seriosos, per un sentit de la justícia poètica que entronca amb els fets narrats a Assaig sobre la ceguesa, em vaig emportar certa satisfacció en veure els representants polítics desconcertats. 

No m'agrada: Cap a meitat de novel·la, crec que l'interès decau una mica degut a l'esforç, un pèl excessiu al meu parer, de connectar les dues novel·les entre elles. El desenllaç, un pèl abrupte, no és tan rodó com a Assaig sobre la ceguesa

13 de juliol de 2015

Perfectibilitat (3)

El 30 minuts d'ahir a la nit ens va oferir un resum força acurat del debat reobert als Estats Units sobre la pena de mort a través d'injecció letal. A partir de 3 casos en què la injecció letal va comportar sofriment visible als condemnats, l'agonia dels quals es va allargar de forma palesa, es va descobrir que les presons estaven experimentant amb còctels de fàrmacs sobre els presos del corredor de la mort. El motiu és la impossibilitat d'accedir al fàrmac utilitzat tradicionalment degut al boicot exercit per part de la companyia danesa que el fabricava. Mentrestant, s'obren també debats sobre la recuperació d'altres mètodes d'execució, com la cambra de gas o l'afusellament. Però rere tot plegat, és clar, queda el debat més ampli sobre la pena de mort com a tal. Cap institució té dret a llevar una vida. Com que el vídeo es deixarà de veure a la web, haurem de recórrer a retalls de premsa antics per fer-nos una idea de la història: 




11 de juliol de 2015

Srebrenica no s'oblida

Amb el record, el convenciment de dir les coses pel seu nom.

http://www.theguardian.com/commentisfree/2015/jul/09/srebrenica-20-years-on



9 de juliol de 2015

Assaig sobre la ceguesa (#70)

El meu cas, va dir el dependent de la farmàcia, va ser més senzill, vaig sentir dir que hi havia gent que s'estava quedant cega, aleshores vaig pensar com seria si jo també perdés la vista, vaig tancar els ulls per provar i, quan els vaig obrir, ja era cec ...

Si Pieter Brueghel el Vell hagués pintat un quadre titulat Els cecs, el seu equivalent en forma de novel·la seria Assaig sobre la ceguesa de José Saramago (1922-2010). Els seus protagonistes no tenen nom perquè és el retrat d'un col·lectiu en crisi, d'una catàstrofe administrada. La imatge vívida i en colors d'una societat que col·lapsa no ens hauria de resultar nova a aquestes alçades, en uns temps en què la fantasia distòpica ja ens és més una distracció insubstancial o un número extra del programa que no pas un revulsiu per a la reflexió política. Tanmateix, Saramago és un savi i un poeta, i sap perfectament que l'espectacle més colpidor possible serà aquell que ens mostri, de forma senzilla, sense afectacions, però apuntant a una veritat nua, la condició desemparada de la humanitat. Sense cap possibilitat d'evasió. I aquest retrat és dur, senzill, descarnat, però no perquè s'hagi perdut un sentit de l'humanitarisme que més o menys tothom té clar, almenys de bones a primeres, sinó perquè la realitat de la tragèdia humana -o de les tragèdies humanes que acostumem a construir al nostre voltant- supera sempre qualsevol somni polític de planificador il·luminat. Quan els poderosos dictaminen pensant en les xifres i no en les persones, quan el demà sembla una certesa inexorable, els cecs retratats a la novel·la podrien ser pensionistes grecs, desplaçats ucraïnesos, supervivents del naufragi abandonats a les costes italianes, o aturats sense nom. Perquè no tenen nom, però cadascun una identitat ben definida, una personalitat, una forma pròpia de parlar i de veure el món. El relat, em sembla, adquireix un regust que va més enllà de la paràbola o la faula, precisament perquè la seva interpretació se'ns amaga, perquè a cada pàgina afegeix un nivell de complicació, perquè constantment ens fa pensar en múltiples possibilitats i resolucions, en històries alternatives, ens amenaça rere cada pàgina amb un nou i si...? Tanmateix, quan la brutalitat augmenti a cada pàgina, amb un ritme progressivament asfixiant, les preguntes acabaran perdent el seu sentit.

Sinopsi: Una forma de ceguesa blanca s'apodera de la població d'un dia per l'altre. En lloc de ser un fet fortuït, la condició sembla contagiar-se a través de la mirada. Per això la població afectada comença a ser reclosa en una quarantena indefinida. En un manicomi desmantellat, una colla de cecs es troben concentrats, simplement esperant notícies o un canvi sobtat en la situació. La dona de l'oftalmòleg, per tal de no veure's separada del seu marit, ha fingit la seva ceguesa. Mentrestant, s'esforça a no ser identificada com a vident i es pregunta per què el misteriós contagi no l'ha afectada. El pànic no es comença a desencadenar, però, fins que l'exèrcit comença a disparar i, a poc a poc, la mesquinesa i la llei del més fort es van estenent com si es tractés d'un contagi massiu, aquest cop real i perceptible.

M'agrada: jugar a completar la frase: Al país dels cecs, els oftalmòlegs... 

No m'agrada: el ritme lent i feixuc, i la puntuació impossible, que fa la lectura un pèl treballosa en determinats moments. 

3 de juliol de 2015

El perfum (#69)

Les olors tenen un poder de persuasió més fort que el de les paraules, les aparences, les emocions o la voluntat. El poder persuasiu d'una olor no es pot combatre, sinó que entra en nosaltres com l'aire als nostres pulmons, ens omple, ens imbueix totalment. No té remei. 

Una recomanació d'una novel·la interessant. Val la pena llegir-la pel gust d'una història intrigant, amb ritme, no del tot previsible i molt ben escrita. En el meu cas, la vaig llegir per primer cop per recomanació expressa d'una companya de facultat, i realment em va agradar molt. Aquest cop l'he tornada a llegir sense cap motiu aparent, potser només perquè havia de seguir llegint en anglès, i l'he gaudit com la primera vegada, tot i que potser d'una forma un pèl més reposada i reflexionada. Quan la novel·la va ser publicada per primer cop en alemany l'any 1985, es va convertir en un èxit immediat: si és merescut o no dependrà de l'opinió dels lectors. El motiu principal de la història són les olors, que mouen la vida sencera del protagonista, i queden recreades d'una forma exhaustiva i incansable, a través de múltiples descripcions al llarg de tot el llibre. En aquest sentit, l'argument queda supeditat al mitjà i a la forma, i suposo que això és el que fa la novel·la especial. Però d'altra banda, els girs de la història també mantenen l'interès durant tota la lectura. Un aspecte molt destacable és la recreació històrica, no només de l'aspecte material de França al segle divuit, sinó també del seu context cultural en general, la visió del món i la forma de pensar. Els valors il·lustrats comencen a anar a l'alça, tot i que només per a uns pocs privilegiats, però d'altra banda també hi ha la pregunta per l'alteritat, lligada a la necessitat de seguir-se aferrant a allò obscur, tenebrós i salvatge en la naturalesa humana. En aquest context apareix Jean-Baptiste Grenouille, un olfacte privilegiat i també una ment psicopàtica incapaç d'observar els altres com a res més que com a objectes subordinats al seu designi. Aquesta és la paradoxa fonamental del llibre, em sembla, i el que el fa interessant: d'una banda, el context de les llums, on la racionalitat científica ha de fer el món més accessible i una nova sensibilitat, apropada humanitàriament a l'altre, ens ha de fer més humans; d'altra banda, un individu disfuncional, aïllat de tota relació humana i tocat d'una megalomania irredimible. La impossibilitat de reduir la seva maldat i el seu extraordinari talent a res relacionat amb la seva educació o la seva situació de desavantatge social és el que fa la novel·la profundament pertorbadora, i a la vegada també un pèl simplista, com si fos un conte de fades. Fins a cert punt, la impossibilitat de donar causes naturals a tot el que s'esdevé en l'argument contribueix a aquesta impressió, també. A mi personalment no m'ha canviat la vida, però fa de molt bon llegir. 

Sinopsi: Jean-Baptiste Grenouille és un supervivent nat en el París del segle divuit. El seu talent per distingir i recordar olors concretes el fan interessar-se per la tècnica de la perfumeria. El que més el pertorba al llarg de la seva carrera és estar naturalment desposseït d'olor corporal, i això l'empeny a crear un perfum que el faci ser desitjat i estimat pels altres. 

M'agrada: Com a experiència de lectura en general, és original i manté l'interès fins a l'última pàgina. 

No m'agrada: Potser és només una impressió personal, però té moments que es fan espesos i repetitius. I per cert, si voleu saber més sobre el vessant obscur d'aquesta novel·la, en el moment de la seva publicació va ser acusada de plagi. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons