"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

31 d’agost de 2015

Anna Karènina (#76)

A moments, la seva ment dubtava contínuament si el tren anava cap endavant, cap enrere, o estava aturat. Era l'Anushka qui s'asseia al seu costat, o una estranya? Això que penja del braç del seient, és un abric de pell o una bèstia? I sóc aquí, jo mateixa? Sóc jo mateixa o una altra? 

Aquesta és una novel·la molt difícil de ressenyar perquè és tan complexa, té tants nivells i, a la vegada, conté tantes històries i tants retrats, tanta psicologia profunda i tantes digressions inacabables. No la pots qualificar simplement com a cruixent, dolça, amarga o afruitada perquè ho té tot: és un àpat complet de dia de festa, i que potser, i només potser, al cap de vuit-centes pàgines pot resultar lleugerament embafador. Quan la vaig llegir per primera vegada no m'esperava que m'enganxés com ho va fer i a més, que em demanés tornar-hi repetidament. Ja porto uns quants anys llegint-la, i és un relat tan gran que sempre ofereix quelcom de nou, quelcom que havies passat per alt en una lectura anterior. A més, com a personatge, sempre compadiré Anna Karènina més del que puc expressar amb paraules. El segle dinou a Rússia és molt complicat d'explicar així d'entrada perquè hi entren molts factors socials i històrics. El gran resum de la novel·la podria ser aquest: en igualtat de condicions, la societat està més disposada a perdonar els homes que les dones. Les diferents línies argumentals que s'estenen a ulls del lector van en aquesta direcció, sempre desplegant inacabables dualitats i jocs de miralls: diferents matrimonis, diferents infidelitats, el camp i la ciutat, la nació i l'estranger, els homes i les dones. La legalitat vigent en aquell moment respecte el divorci, per exemple, ens pot tenir una bona estona cavil·lant sobre les anades i vingudes dels personatges. El que vaig descobrir a partir de l'última lectura és això: quan dos cònjuges es divorciaven a causa d'una infidelitat, la part que havia estat infidel no es podia tornar a casar, només la part innocent. Per això, l'única opció perquè Anna i Vronski es puguin casar després del divorci és que Karenin fingeixi una relació extramatrimonial fictícia. Per tant, l'acte últim de caritat passava per l'autosacrifici. Sona així d'estrany, però així eren les coses. Anna Karènina de Lev Tòlstoi (1828-1910) té dos punts forts, al meu parer: el paper que el lector juga en interpretar-la i el tren. Però anem per parts. 1) Anna Karènina és dues novel·les diferents: la novel·la que llegeixes per primera vegada, i una novel·la que quasi no té res a veure amb la primera en les següents lectures. La primera vegada que la llegeixes intentes buscar culpables, acabar d'encaixar totes les responsabilitats dels personatges en un trencaclosques perfecte. La impressió que t'acabes emportant de la novel·la, però, és que res no és culpa de ningú, perquè els personatges queden atrapats en una xarxa de desitjos, il·lusions i inseguretats massa àmplia i complexa com per buscar responsabilitats directes. I això es fa inquietant quan com a lectors, tendim a quedar-nos més tranquils amb la seguretat d'haver desemmascarat el culpable. Però això no és possible, perquè la novel·la està escrita en clau: hi ha un munt d'esdeveniments i de comentaris que només adquireixen sentit a la llum d'esdeveniments que passaran, posem, sis-centes pàgines després. Somnis premonitoris, episodis premonitoris de tot tipus (la mort de l'empleat ferroviari i la mort de l'euga, per exemple, que queden en la memòria molt de temps després d'haver llegit la novel·la), comentaris aparentment casuals, però mai inofensius: tot queda preparat perquè el lector que ja coneix per on aniran les coses vagi collint tots aquests detalls al seu pas. 2) D'altra banda, tots coneixem a aquestes alçades que no hi hauria novel·la sense tren. L'obra s'articula al voltant d'una línia de tren que porta els personatges incessantment de Petersburg a Moscou i de tornada. Em vaig oblidar de comptar-les, però podries fer una llista amb totes les vegades que diversos personatges (no sols la protagonista) pugen a un tren. Aquesta línia, òbviament, no esgota la novel·la. Als marges del ferrocarril i de les dues ciutats hi ha el camp i l'agricultura, hi ha les complexes relacions entre els habitants del camp (ex-serfs) i els terratinents, i entre aquests i les seves propietats, també. Al llarg del relat tens la sensació, lleugerament pertorbadora, que a les futures generacions dels Oblonski els espera un 1917, com a mínim, complicadet. Però tornant al tren, aquest també és una fatalitat, un destí, com en la tragèdia grega. No sols pel desenllaç, sinó també pels seus inicis: recordem l'episodi en què Anna decideix fugir de Moscou per evitar prendre mal amb el seu enamorament. Com Èdip fugint de casa dels seus pares, què hi trobarà, al tren que va a Petersburg? De vegades, com en aquest cas, l'obra aconsegueix el to sublim de la tragèdia i de vegades explota desvergonyidament el melodrama. Tot forma part de l'experiència. Fins que no arriba l'últim tren, el tren que va a Sèrbia, no es comença a enfilar un desenllaç, com en les grans novel·les, lleugerament obert i definitiu a la vegada.

Sinopsi: Anna Karènina explica la història d'aquesta dama esmentada al títol, que s'embarca en una relació extramatrimonial en l'ambient de l'alta societat russa de la dècada de 1870. Tanmateix, la novel·la no sols segueix aquesta trama, sinó també la de Constantin Levin, alter ego de Tolstoi, amb tots els seus problemes vitals i existencials, i la dels Oblonski, la família del germà d'Anna, que forma un contrapunt, a vegades lleugerament humorístic, a vegades directament grotesc, respecte a la trama principal.

M'agrada: És un relat que demana compassió a totes bandes i en tots moments, perquè totes les perspectives i tots els punts de vista hi són presents, fins i tot els de personatges secundaris que no tenen gaire a veure amb les trames principals. Quan has fet un judici, al cap de dues pàgines l'has de canviar, perquè només pots jutjar els protagonistes des del seu vessant impecable, heroic, mentre que la major part del temps queden marcats pels seus propis defectes, el seu propi patetisme. Per exemple, dues dames de l'alta societat russa parlant de contracepció. Aquesta novel·la treu perles d'aquestes quan menys t'ho esperes. 

27 d’agost de 2015

Mr Holmes fa adéu amb la mà

Mr Holmes no ha usat mai la imaginació; ell en té prou amb els fets. El que desconeix és que la imaginació ens ancora a la realitat, omplint aquesta de significats que no van associats als fets per si mateixos. La imaginació ens pot ajudar a trobar el camí de tornada a casa. I aquesta és l'última lliçó que aprendrà el llegendari investigador a Mr. Holmes (2015) de Bill Condon. En una batalla contra si mateix, contra l'oblit, i contra les seves minvants facultats, un nonagenari Sherlock Holmes trobarà ancoratges que mai no s'hauria esperat, mentre tracta de resoldre l'últim cas de la seva carrera: un cas que, de fet, ja havia resolt trenta anys enrere, però la solució del qual no aconsegueix recordar. El tractament que els personatges reben en aquest film esquiva constantment el melodrama i la llagrimeta fàcil per oferir-nos un retrat adult i reposat de la senilitat, la consciència de la mort i la pèrdua dels éssers estimats. Ian McKellen encarna brillantment tant la intel·ligència com la vulnerabilitat del detectiu creat per Arthur Conan Doyle, sense arribar a trair la lletra del personatge original. L'estructura del film ens interroga constantment amb les seves anades i vingudes, en una cronologia no lineal que ens ofereix tres històries en una: la de 1920, el cas que Holmes ha d'intentar recordar abans no sigui massa tard, la del viatge a un Japó devastat i derrotat per la bomba atòmica caiguda a Hiroshima, i la del seu retorn a casa després del viatge. Un cop a Anglaterra, Holmes prova de recordar el màxim possible del primer cas, mentre forma vincles inesperats amb Roger, el fill de la majordoma, un noi curiós i espavilat que l'encoratja a acabar la seva última missió. 

L'any 1947, Sherlock Holmes torna del Japó al seu retir voluntari al sud d'Anglaterra. L'objectiu del seu llarg viatge ha estat aconseguir el pebrer japonès, un arbre les propietats del qual l'han d'ajudar a superar la pèrdua de memòria que amenaça amb destruir la seva pròpia identitat. Holmes s'ha proposat escriure la resolució del seu últim cas, un fracàs que, just després de la primera guerra mundial, l'havia decidit a retirar-se de la investigació per sempre. Ara, però, no pot recordar el gran error de la seva carrera, i oblidar-lo seria una traïció a la seva passió per la lògica i els fets objectius. Tanmateix, res no és tan senzill com sembla i, en el seu camí per tal d'esbrinar la veritat, Holmes haurà de destriar els esdeveniments reals del seu passat de les figuracions imaginatives pròpies del personatge de ficció. D'altra banda, el misteriós brot de mortalitat entre les abelles del seu apiari i els detalls del seu viatge a Japó comencen a interferir amb la seva malmesa memòria fins al punt que escriure el relat de la seva pròpia història es transformarà en l'aventura més exigent de la seva vida. Molt lluny del thriller policíac, el que Mr. Holmes ens ofereix és una crònica del deteriorament de l'heroi a un ritme lent i pausat, fins que la reconciliació amb el seu passat i l'acceptació de la seva pròpia fal·libilitat el porti a reconèixer el valor de la ficció com a salvadora de vides. 


21 d’agost de 2015

La por a la llibertat (#75)

El caràcter autoritari adora el passat. El que ja ha estat, serà eternament. Desitjar quelcom que no ha existit abans o treballar-hi constitueix un crim o una bogeria. El miracle de la creació -i la creació és sempre un miracle- queda més enllà de l'abast de la seva experiència emocional. 

Això, que podria haver dit perfectament Hannah Arendt, aquí surt de la ploma d'Erich Fromm (1900-1980), en el seu assaig La por a la llibertat (1941). És una obra molt interessant sobre què significa la llibertat en els nostres temps. De fet, va ser escrit en un moment en què el nazisme encara no havia estat derrotat i, per tant, aquest règim polític és una de les preocupacions principals del llibre. La tesi principal és que l'autoritarisme en política sorgeix de la por col·lectiva a la llibertat, un cop els individus s'han alliberat d'aquelles restriccions històriques (religioses, metafísiques, socials, econòmiques) que els lligaven irremeiablement a un conjunt però, a la vegada, els donaven seguretat. Aquesta és una paradoxa aparent que Fromm es dedica a aclarir a través del raonament dialèctic al llarg de tot el llibre: la llibertat ens dóna màniga ampla per donar-nos una identitat i realitzar-nos com a persones; al mateix temps aquesta sensació de no saber qui som i d'estar desconnectats d'un tot ens provoca ansietat, por i dubtes que resolem a través de mecanismes compulsius, és a dir, defugint la responsabilitat de prendre decisions en lloc d'abraçar aquesta llibertat nova de trinca. En això es basa la seva distinció entre llibertat negativa i llibertat positiva: mentre que al llarg de la història hem aconseguit alliberar-nos progressivament de les restriccions de la llibertat negativa i conquerir noves esferes i marges d'acció, la llibertat positiva autèntica encara està per conquerir. Per tant, Fromm ens ofereix una lectura de la història en clau psicològica, però no cau en simplismes del tipus la psicologia dels individus influeix els esdeveniments històrics. Aquí, segueix en funcionament el raonament dialèctic: la psicologia dels individus que conformen el grup crea unes condicions per als esdeveniments històrics; de la mateixa manera, els canvis històrics, socials i econòmics modelen la psicologia dels individus (rebuda del grup mateix a través de la socialització) i, per tant, influeixen determinades reaccions històriques. El que, exposat així, sembla una mica agafat amb pinces, al llarg del llibre es va desenvolupant a través d'una argumentació molt sòlida i acurada, de forma que, per als escèptics d'entrada, el llibre pot ser una bona sorpresa. 

Continguts: El capítol 1, "La llibertat com a problema psicològic", parteix de l'òptica micro de la persona i revisa certes idees de la teoria freudiana del desenvolupament de l'individu. El capítol 2, "L'emergència de l'individu i l'ambigüitat de la llibertat", parla dels dos vessants -aparentment contradictoris- de la llibertat: la llibertat positiva i la negativa, i com el sentit de la llibertat positiva es desenvolupa en la persona. El capítol 3, "La llibertat en l'època de la Reforma", inicia l'anàlisi històrica del llibre, que es dedica a distingir la societat medieval del model que apareix posteriorment a partir del Renaixement, no per fer divisions cronològiques estrictament marcades, sinó per descriure un canvi de model que repercutiria decisivament en la història. La seva anàlisi dels textos dels principals teòrics de la Reforma va dirigida a mostrar com, rere l'aparença de conquesta de llibertat per a l'individu, aquests teòrics comencen a posar les bases del que ell anomena en el llibre "caràcter autoritari". El capítol 4, "Els dos aspectes de la llibertat per a l'home modern", continua el raonament a partir de la perspectiva històrica i es dedica a explicar els dos vessants de la llibertat des del punt de vista social. El capítol 5, "Mecanismes d'evasió", torna a la perspectiva psicològica, la de l'individu, per tal d'explicar l'autoritarisme, la destructivitat i la conformitat automàtica com a ressorts psicològics que l'individu utilitza per superar l'ansietat de la seva desconnexió dels vincles primaris. Tanmateix, les implicacions polítiques a nivell col·lectiu comencen a quedar força clares ja en aquest capítol. El capítol 6, "La psicologia del nazisme", exposa el context històric en què sorgeix el nazisme en termes psicològics, no per establir una relació directa causa-efecte, però sí per a explicar aquestes condicions psicològiques i socials com a factor que certament afavorirà el creixement polític del partit nazi. El capítol 7, "Llibertat i democràcia", obre les mires per analitzar les societats democràtiques amb els mateixos termes que anteriorment ha usat amb les autoritàries, i reflexiona sobre els riscos que la llibertat pateix també en les democràcies presents. 

M'agrada: El llenguatge és planer i fàcil de seguir, i la relació entre psicologia individual i factors materials i històrics, a part de ser original, es defensa amb una argumentació sòlida. En certs moments, la seva elucidació del problema del nazisme em sembla més planera que la de Hannah Arendt a Els orígens del totalitarisme, tot i que és cert que aquesta obra ofereix molts més detalls, un context històric més ampli i més exemples.

No m'agrada: El seu plantejament de solucions per a superar la situació d'alienació present i aconseguir abastar la llibertat positiva queda en un pla força utòpic i que pot sonar un pèl simplista, especialment tal com ho planteja a l'últim capítol. 

13 d’agost de 2015

Matar un rossinyol (#74)

... no s'amoïni, ho tenim guanyat -va dir sàviament-. No veig com un jurat l'hauria de condemnar després del que hem sentit. 
-No estigui tan confiat, senyor Jem, jo no he vist mai cap jurat que resolgués a favor d'un home de color i en contra d'un blanc... 

Aquesta és la tendresa de Matar un rossinyol (1960) de Harper Lee: la confiança innocent i cega en la justícia dels infants protagonistes, Jem i Scout, quan saps que la decepció els serà inevitable i que no hi haurà gir dels esdeveniments que els vingui a donar la raó en la seva convicció errònia. Perquè el judici arrenca, perdut d'entrada, a l'estat d'Alabama l'any 1935, és a dir, en un context en què la paraula d'un negre amb prou feines té validesa jurídica, i les acusacions basades en testimonis falsos -mirem, per exemple, el cas dels nois d'Scottsboro- no eren la cosa més estranya del món. L'única novel·la de l'autora (encara no sabem ben bé què fer-ne, de Ves i posa un sentinella) consisteix en un viatge de creixement i aprenentatge que portarà als protagonistes a comprendre una mica millor l'ambient en què viuen. La novel·la avança força lentament en tota la seva primera part, fins que, a més de la meitat, comença el judici, moment en què el ritme s'accelera una mica més fins al desenllaç. Tot i així, crec que és una bona experiència assaborir el conjunt sense presses i recreant-se en els detalls, en especial perquè al final del relat una de les trames que havia començat a descriure's al principi pren especial rellevància, donant un gir final dels esdeveniments que, si bé no pot canviar el resultat del judici, almenys sí que actua amb una mena de lògica compensatòria. Els que conegueu la novel·la o la pel·lícula ja sabreu de què parlo, i per als que no, és millor deixar-se sorprendre. D'altra banda, i independentment dels fets relatats, la novel·la es gaudeix per les descripcions detallades i per la inoblidable galeria de personatges que hi habiten, cadascun amb les seves peculiaritats i trets de caràcter, i cadascun deixant una impressió concreta en el record de la narradora. És cert que no fa falta a anar a Ves i posa un sentinella per començar a baixar Atticus Finch del pedestal en què la pel·lícula l'havia posat: el plantejament racial de la novel·la és un pèl paternalista, perquè és bàsicament un relat escrit des del punt de vista dels blancs, i força il·lustratiu en aquest sentit de la mentalitat, creences, prejudicis i costums de l'època. Aprendre a distingir els blancs "bons" dels blancs "dolents" adquireix més importància al llarg del relat que fer-se a la idea de com era el dia a dia dels negres. Tanmateix, crec que l'element redemptor de tot plegat és la lliçó que els nens van aprenent pàgina rere pàgina: que per prendre decisions en consciència primer t'has de posar a la pell de l'altre.

Sinopsi: La novel·la és una sèrie d'episodis en forma de memòries en què Scout, la protagonista, narra les seves aventures d'infància amb el seu germà Jem i Dill, el seu amic de les vacances d'estiu. Jem i Scout viuen en un poble d'Alabama als anys 30, amb el seu pare Atticus Finch, que treballa com a advocat. Entre els esdeveniments que més els marquen es compten els seus intents de desentrellar el misteri de Boo Radley, un home de la localitat que viu reclòs a casa seva, i el judici en què Atticus defensa Tom Robinson, un negre acusat falsament de violació.

M'agrada: L'estil amb què el llibre està escrit, més que la història en si mateixa. En determinats moments, la tendresa en el llenguatge i en la perspectiva dels protagonistes, que contrasta amb la duresa dels esdeveniments narrats. Això es percep especialment en Scout, que narra des del punt de vista de la persona adulta que rememora la infància sense sentimentalismes gratuïts, i en Dill, un nen estranyament precoç i eloqüent -ell no és cínic, només diu la veritat- que sembla un adult atrapat en un cos de nen i que, de fet, està basat en Truman Capote, que va ser amic d'infància de Harper Lee. 

11 d’agost de 2015

Jornada de reflexió (2)

Podem publicar només amb un clic i això de vegades ens pot fer oblidar que la llibertat d'expressió no ve de sèrie, per més que nosaltres la tinguem garantida. Avui estem de dol pels assassinats de bloguers a Bangladesh, que s'estan tornant pertorbadorament freqüents: 


I el que també és pertorbador i freqüent és una sèrie d'esdeveniments que, segons les publicacions enllaçades aquí a baix, fa un any que s'allarga; però que, com els lectors més espavilats reconeixeran de seguida, no s'allarga un any, sinó tota una història sencera: 



7 d’agost de 2015

La canción de Troya (#73)

Des que vaig fer catorze anys i em vaig considerar home vaig suplicar als meus avis Peleu i Licomedes que em permetessin salpar cap a Troia. Tots dos s'hi van negar. Fins el dia que l'avi Peleu va arribar a la meva cambra del palau de Iolcos amb el rostre gris com un moribund i em va dir que podia marxar. Em va acomiadar simplement, sense esmentar el missatge que Odisseu li havia enviat: que Aquil·les tenia els dies comptats. 

Aquesta novel·la de Colleen McCullough (1937-2015) és una recreació molt interessant dels principals esdeveniments lligats al desenvolupament de la guerra de Troia --que no exactament de la Ilíada, és clar, perquè aquesta cobreix només una petita porció de la guerra, iniciant l'acció quan fa molts anys que dura l'enfrontament i concloent abruptament abans del desenllaç de la guerra i el clímax narratiu de la caiguda de Troia. Per això Colleen McCullough ens n'ofereix una perspectiva diferent quan aplega tot un seguit d'antecedents que es troben en la pròpia tradició mítica dels diferents personatges, i fa un treball en forma de mosaic en disposar junts tots aquests relats i presentar-los cronològicament. Dit així, podria semblar una novel·la fàcil que busca directament complaure el lector en detriment del mite, però sembla que l'autora s'esforça al llarg de tot el llibre en donar-nos una impressió força acurada de l'ambient, el paisatge, el context religiós, fins i tot l'ethos dels guerrers grecs (amb els seus defectes i excepcions) i, conseqüentment, l'atmosfera sencera de fatalitat que embolcalla els esdeveniments. És un relat que va per feina amb els fets més que amb els sentiments, i que no s'atura a donar justificacions per humanitzar les decisions dels seus protagonistes. En aquest sentit, el regust homèric queda al fons de tot del got, perquè provar d'humanitzar massa els herois grecs seria rebaixar-los, i aquí brillen, de tant en tant, amb la seva llum original. El punt de vista l'ofereixen múltiples personatges que es van rellevant al llarg del desenvolupament del relat. Aquest és un recurs que s'agraeix, perquè ofereix esdeveniments que impliquen una multiplicitat de personatges sense renunciar al punt de vista en primera persona. Tot i així, aquest recurs a la polifonia presenta dos defectes en aquest cas: (1) Igual que passa a Joc de Trons, els retrats femenins perden força i profunditat en comparació amb els masculins, i això és especialment evident quan el relat s'ofereix en tot moment en primera persona. (2) Els personatges esperen el seu torn amb educació i bones maneres, de forma que cadascun reprèn el relat on l'anterior l'ha deixat, mentre que a mi m'hagués agradat més que s'encavalquessin o fins i tot es contradiguessin entre ells, cosa que faria la novel·la més interessant i propera al mite original. Tot i així, defecte a dreta llei només ho és el primer, ja que el segon és més aviat una cas greu de perepunyetisme personal i no treu qualitat a l'obra en cap moment. Un altre aspecte que m'ha semblat molt positiu en el llibre ha estat el minuciós desplegament de detalls que enriqueixen la història, de forma que de vegades assistim a la repetició de temes que es van recuperant en esdeveniments posteriors: per exemple, el rapte d'Helena no és l'únic que té lloc entre troians i grecs, es remunta a un rapte més antic, i així successivament. 

Sinopsi: Des de l'atàvic primer enuig sorgit entre Laomedont, pare de Príam, i Heracles, el visitant grec, es basteix una tensió constant entre troians i grecs que desemboca en la guerra de Troia. 

M'agrada: Llegir un relat entretingut i emocionant sobre una història ja coneguda. 

No m'agrada: En alguns moments, l'esforç que fa l'autora per diluir qualsevol fet sobrenatural mitjançant una explicació racional dóna resultats un pèl forçats. També en alguns moments fa concessions respecte als mites originals per donar un sentit de realitat que no s'ajusta del tot al caràcter que correspon als personatges originals. Mireu, per exemple, el cas de Menelau, o la complicada intriga que l'autora basteix al voltant de la baralla entre Aquil·les i Agamèmnon. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons