"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

25 de febrer de 2016

El pont de San Luis Rey (#89)

Hi ha qui diu que no ho sabrem mai i que per als déus som com mosques que un infant mata en un dia d'estiu, i hi ha qui diu, al contrari, que ni els pardals no perden una ploma que no l'hagi tocada el dit de Déu. 

Aquesta novel·la curta de Thornton Wilder (1897-1975) es va publicar el 1927 i va ser un èxit immediat i inesperat als Estats Units. Potser és perquè és una novel·la molt allunyada de les expectatives i preocupacions de la població americana del moment i, en certa forma, quan la llegeixes et dóna una impressió d'atemporalitat. L'acció se situa al virregnat del Perú de principis del segle divuit, sota el domini de l'imperi espanyol, i potser precisament per això sembla un ambient quasi irreal. Ho hem d'admetre d'entrada: no en sabem gaire de la història de les colònies espanyoles, ni de quin ambient s'hi respirava, i en realitat la intenció de Wilder en aquest relat està molt allunyada de la ficció històrica. De fet, els únics personatges històrics que hi apareixen són el virrei Amat i la seva amant, la Perricholi, les vides dels quals, com a personatges ficticis, ni tan sols no es corresponen al temps real en què van viure. Però tot i ser una mena de fantasia històrica, també és cert que és molt difícil no apreciar la complexitat emocional de la història narrada en tota la seva bellesa. Tot i que el fortuït esfondrament del pont de San Luis Rey actuï com a reclam i proporcioni la línia argumental de la història, de fet són els sentiments dels personatges que conformen la matèria de la novel·la. En les seves pàgines hi ha tantes maneres de concebre l'amor com personatges hi apareixen. Sempre hi ha un matís en cada amor particular: de jelosia, d'orgull, de tossuderia, de fervor desesperat o de simple resignació davant de la impossibilitat. Però no n'hi ha dos d'iguals. La gran virtut d'aquesta novel·la és la sobrietat: no hi ha res que pugui arribar a embafar. Donades les premisses argumentals i l'època en què se situa l'acció, hauria estat fàcil començar a omplir pàgines i pàgines de descripcions d'ambient, digressions morals i filosòfiques i intricades reconstruccions de psicologies; hauria estat fàcil començar a carregar la història amb subtrames i nivells de patetisme i acabar-la convertint en melodrama. Wilder defuig tot això mantenint el mateix estil distant i irònic durant tot el relat: com si el que estiguéssim llegint fos més una crònica periodística dels fets que no pas una recreació literària. Els sentiments dels personatges són descrits amb la mateixa fredor analítica que un meteoròleg usaria per descriure fenomens atmosfèrics: tot així de senzill. Ara bé, només cal obrir la novel·la per la primera pàgina per veure que tot és més subtil i carregat d'interrogants del que sembla en un principi: la novel·la es presenta com un informe sobre les vides dels cinc personatges que van caure al buit en l'accident del pont de San Luis Rey. L'objectiu últim seria determinar si hi ha una intenció o una voluntat divina oculta rere aquesta catàstrofe fortuïta, o si en realitat l'existència humana és més aviat un fenomen sense sentit ni destí últim. El germà Juníper es proposa demostrar la primera de les tesis, la d'una intenció o pla diví que regeix fins el més anecdòtic dels accidents. Tanmateix, en la seva meticulositat de tall cartesià, aliada amb la racionalitat i les ciències empíriques quasi fins a un punt obsessiu, acaba tancat en un laberint de possibilitats el sentit de les quals se li escapa constantment. D'altra banda, l'estret pont de fusta i corda que separa els vius i els morts es converteix en imatge recurrent que defuig també la segona de les possibilitats. El resultat és un relat sense respostes, sense plantejament, nus ni desenllaç, que ens planteja concisament les inquietuds i petits defectes d'una colla de personatges que costa d'oblidar.

Sinopsi: Un bon dia el pont de San Luis Rey, conegut a tot Perú, cedeix i llança al buit les cinc persones que l'estaven creuant en aquell moment. El germà Juníper, enlloc de pensar que per pocs minuts s'ha salvat de la tragèdia, es proposa demostrar que hi ha alguna lògica oculta rere l'accident, i que eren aquestes cinc persones i no unes altres les destinades a ser-ne les víctimes. El que se segueix són tres relats entrecreuats de les vides d'aquests personatges, tots amb les seves febleses i passions. Tanmateix, serà el lector qui haurà de jutjar al final quin és el sentit del relat sencer.

M'agrada: Crec que no hi ha res més a dir. M'agrada aquesta història des de la primera vegada que la vaig llegir. 

20 de febrer de 2016

Defensor de l'educació humanística

i de la democràcia a Itàlia. Amb un cinisme mig seriós mig irònic, la seva última lliçó va ser que l'erudició és inversament proporcional a l'èxit social i laboral. Això sí, picant l'ullet a l'erudició. Intel·lectual amb majúscules i humanista integral, va saber interpretar el temps present amb la lucidesa i dinamisme de qui sempre té alguna cosa pendent al tinter. 






Umberto Eco

18 de febrer de 2016

L'altre vent (#88)

Thorion va confiar massa en la seva pròpia força, em penso. S'hi va estar massa temps. Va pensar que podia convocar-se de nou a la vida, però el que va tornar va ser només la seva habilitat, el seu poder, la seva ambició: la voluntat de viure que no dóna vida. I així ens va devorar. Fins que Irian el va destruir. 

Hem arribat finalment a l'última novel·la de la saga de Terramar. L'interrogant principal en començar a llegir-lo era saber si el cicle aconseguiria veure un final satisfactori. El final de Tehanu havia deixat les expectatives sobre la saga molt amunt (de fet, m'atreviria a dir que és la millor de les entregues, possiblement per davant de la primera i tot), però és cert que sonava inacabada, com si quedés quelcom pel camí que encara estava per arribar. Finalment, el 2001 va arribar el desenllaç, amb un breu interludi, un dels contes que figuren a Contes de Terramar, entremig, que creava una trama secundària que després s'acabarà unint a l'argument principal d'aquesta última novel·la. Finalment, l'argument es divideix en dos conflictes principals: d'un naixement malaguanyat sembla que la mort sencera es trasbalsa, i s'obre una estranya escletxa entre el món dels vius i dels morts que no hauria de ser-hi per començar. D'altra banda, els dracs semblen disposats a reconquerir l'Arxipèlag sencer, que en l'antiguitat havia estat seu. Ara bé, la solució a tots els enigmes i la restauració de l'harmonia i l'ordre inicials ens portaran a qüestionar els mateixos fonaments i inicis de l'univers de Terramar tal com va ser concebut en un principi. Aquesta és la forma com Ursula Le Guin revisita i recrea el que als anys 70 havia estat la trilogia original, ja que a L'altre vent es confirma quelcom que ja es veia venir de força lluny: que el que realment era contranatural era l'ús de la màgia en si mateix. Tenim, per tant, un desenllaç de proporcions èpiques i mítiques, i una novel·la que potser no està a l'alçada de les predecessores, però que conclou la saga amb el bon gust de boca que deixa veure tots els elements tornar al seu lloc. Els personatges de les anteriors sagues també hi acaben apareixent, i és Ged, de fet, qui queda definitivament en un segon pla. Tot i adults, Arren i Therru segueixen essent infants en molts aspectes, i això afegeix un altre interrogant a la trama principal: ara la pregunta no és sols si podran salvar el món, sinó també si mai arribaran a trobar el seu lloc al món.

Sinopsi: Hara, un bruixot turmentat pels somnis que l'empenyen vers el món dels morts, es dirigeix a Ged per tal que l'ajudi. Ged li recomana dirigir-se a Havnor, el centre de l'Arxipèlag, on la seva dona Tenar i la seva filla Tehanu han anat a reunir-se amb el rei Arren. De fet, l'escletxa oberta entre el món dels morts i el dels vius no és l'únic que amenaça Terramar, i els mags de Roke han resultat impotents a l'hora de salvar cap d'aquests conflictes.

M'agrada: És un final de saga digne de totes les altres entregues, i fins i tot millor que algunes d'elles.

No m'agrada: Le Guin juga amb la metafísica que ella mateixa ha creat per al seu món fictici, potser estirant-la fins als extrems en certs moments. El fet de crear un món en què els protagonistes són negres i els bàrbars blancs acaba essent problemàtic a l'hora de les conclusions, quan resulta que eren els blancs que tenien raó. Per tant, el potencial subversiu de la saga queda una mica diluït. 

11 de febrer de 2016

Art i Holocaust

Potser després de tants anys estem començant a superar l'horror mut de què parlava Adorno, la impossibilitat de la poesia després d'Auschwitz, i s'inaugura a Berlín una exposició com aquesta, en col·laboració amb el Yad Vashem (fins i tot això estem començant a superar). Sí, hi havia art i artistes als camps d'extermini, i la seva veu és tant de dolor i desesperació com de resistència i capacitat de continuar creant. Malgrat tot, en aquest cas la projecció no és cap al futur, en un context en què no hi ha més realitat que l'infern present, però de totes formes veiem com sobreviu -també- la capacitat de mirar al voltant i continuar creant, fins i tot d'allà d'on res pot ser creat. 




10 de febrer de 2016

Ash Wednesday

Un poema (llarguíssim) sobre ossos que canten i salten. He renunciat a interpretar-lo: que se n'encarreguin els il·lustres acadèmics en il·lustres universitats del món. Per a mi, sona profundament cristià i profundament pagà a la vegada. Té moments d'una sublimitat dolorosa. 

Al següent enllaç, podeu llegir la versió completa del poema:

http://www.msgr.ca/msgr-7/ash_wednesday_t_s_eliot.htm

Al vídeo que segueix, el poema està llegit en versió completa per l'autor mateix, T. S. Eliot. Potser no la versió més lírica que poguéssim trobar, però pel fet mateix de ser llegit per l'autor, té un valor que potser altres lectures no tinguin.


5 de febrer de 2016

Contes de Terramar (#87)

-L'art comença i acaba amb els noms -va dir, cosa que és ben certa, tot i que pot haver-hi molt a dir entremig de començar i acabar. 

Aquest és el cinquè llibre de la saga de Terramar, d'Ursula K. Le Guin, però és el primer que m'ha resultat decebedor. Ara bé, em penso que la decepció és més culpa del llibre i de la seva forma que no pas de la recepció que en puguin fer els lectors. Contes de Terramar (2001) va ser publicat en darrer lloc. Ara bé, cronològicament potser hauria d'anar en cinquè lloc perquè l'últim dels contes actua com a baula entre la quarta entrega, Tehanu i L'altre vent, que va ser publicat també l'any 2001 i que conforma el desenllaç definitiu. Contes de Terramar m'ha resultat decebedor perquè és al conjunt de la saga el que els Contes Inacabats és a El Senyor dels Anells, és a dir, un recull d'esborranys, contes independents i notes sobre la mitologia, geografia i història de la terra inventada. El problema és que no aporta realment res de nou a la trama principal de la saga i, per tant, és més com una mena de deure imposat abans de passar al desenllaç. En els cinc relats que formen aquest volum, força més llarg que les altres novel·les, Le Guin intenta reprendre el tema de la relació entre homes i dones en el seu univers, un tema que, com apuntàvem en les anteriors ressenyes de la saga, és un motiu central del relat, per no dir un eix fonamental. Ara bé, totes les explicacions i motius que l'autora prova de donar per justificar aquest problema bàsic no fan la impressió de ser quelcom definitiu, com si l'autora passés de puntetes o per la superfície d'un tema que, en primer lloc, ella mateixa havia obert. 

Continguts: El primer dels contes, "The Finder", és força llarg, i narra la fundació de l'escola de màgia de Roke. Aquesta havia estat fundada per homes i dones en pla d'igualtat però, de fet, no s'explica amb gaire claredat el pas des d'aquesta situació inicial a la situació d'exclusió de les dones que es dóna en el moment posterior de les novel·les. El segon dels contes, "Dark Rose and Diamond", és completament independent de cap de les trames de les novel·les principals. És la història d'un aprenent de mag que ha d'optar entre la seva carrera com a mag o el seu amor. El tercer dels contes, "The Bones of the Earth" és una història que transcorre durant la joventut d'Ogion. El quart relat, "On the High Marsh", transcorre durant el període en què Ged és arquemag. És la història d'un mag que comet una trangressió semblant a la de Ged en la primera entrega. El cinquè dels relats, "Dragonfly", se situa en paral·lel als fets que ocorrien a Tehanu, i en aquest sentit sembla la més interessant. Narra la història de la primera dona que entra a l'escola de màgia de Roke, durant el moment de crisi que se segueix a la coronació del rei Lebannen. Després dels cinc relats, es recullen tot un seguit de notes, descripcions i apèndixs sobre el món de Terramar. 

M'agrada: En molts moments dels diversos relats, l'estil de narrar de Le Guin i els petits misteris que va deixant per revelar al final de les històries fan quasi impossible de deixar la lectura. En alguns moments hi ha passatges de suspens dignes de les altres novel·les. 

No m'agrada: Durant tots els relats he estat esperant una revelació, quelcom de la mestria narrativa de les altres entregues, però l'experiència al final queda en la mateixa monotonia durant pàgines i pàgines. Els personatges, tot i ser una llàstima, no arriben a semblar realment vius, potser perquè apareixen i desapareixen dels seus respectius relats sense tenir gaire temps de desenvolupar-se entremig. Excepte en l'últim relat, les dones tampoc no passen d'assistents o apèndixs marginals en la vida dels homes protagonistes, i és decebedor perquè sembla un pas enrere respecte a Tehanu. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons