"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

26 de març de 2016

Tolkien i la modernitat


Aquesta discussió va tenir lloc fa dos anys i, al meu parer, no arriba ni a polèmica. És inútil provar de conciliar opinions inconciliables, especialment quan depenen de gustos personals. Per començar, partim de la base que llegir el que a un li agrada no fa mal a ningú. L'autor de l'article diu que el Silmaríl·lion de Tolkien fa avorrir les pedres i que El Senyor dels Anells és llarg i feixuc. Si aquesta és la seva experiència, cap problema: jo vaig haver de deixar de llegir La cançó de gel i foc de Martin perquè literalment em queia de les mans. També he llegit El nom del vent de Patrick Rothfuss i ni de bon tros em va semblar "un llibre esplèndid", ans al contrari. 

Per tant, no cal emprenyar-se amb un article que es basa en l'opinió personal pel fet que expressi opinions personals. Ara bé, reconec que em va molestar una mica l'estil de l'escrit, no només perquè intenti passar opinions personals per afirmacions objectives, sinó, bàsicament, pel to prescriptiu que adopta: "és hora que sortiu de l'armari i confesseu en públic allò que penseu en privat". Sense comentaris. 

Ara bé, hi ha un matís que ni l'autor de l'article ni ningú dels qui el van comentar va destacar, i m'agradaria que quedés dit aquí, per si a algú li pot resultar aclaridor. Té a veure amb la crítica al conservadorisme tolkienià, que bàsicament s'acostuma a reduir al seu rebuig de la modernitat. Subscric completament la caracterització de Tolkien com a "fervent catòlic oposat a la modernitat" i del to dels seus textos com a "to nostàlgic cap a un passat rural suposadament idíl·lic". Afirmar el contrari seria faltar a les dades objectives, i als escrits de Tolkien mateix. Ara bé, en aquest cas, conservadorisme no és el mateix que reaccionarisme, i hauríem d'entendre ben bé a què s'està referint Tolkien amb modernitat. 

És evident que modernitat implica la mecanització i urbanització de l'antic món rural. Tanmateix, per a ell, modernitat implica també, i aquest és un aspecte bàsic per tal d'entendre la seva obra, la mecanització de la guerra a un nivell mai vist abans de l'any 1914, amb el conseqüent augment exponencial de la seva brutalitat. Aquesta va ser l'experiència del Tolkien soldat a la batalla del Somme l'any 1916, una de les més sagnants de la Primera Guerra Mundial. La seva experiència personal va ser: "acabada la guerra, tots els meus amics, excepte un, eren morts". Això no vol dir que El Senyor dels Anells sigui cap mena d'alegoria de res, però només des d'aquesta experiència vital es pot entendre la perseverança contra tot pronòstic dels humans i l'apatia de tall existencialista dels elfs. I, és clar, les fantasmagòriques imatges de cadàvers sota l'aigua (cadàvers de guerres passades) a l'episodi del Marjal dels Morts a Les Dues Torres. Recordem també, per exemple, episodis com el Tossal dels Túmuls. Per a ell, doncs, el passat pot resultar espectral, pertorbador i completament desolat, com podem veure en molts passatges de la seva obra en què apareix preocupat per la incapacitat humana de poder arribar a "guarir el món". 

La Primera Guerra Mundial va canviar la cultura europea irrevocablement. Els traumes de guerra van poblar les obres d'autors britànics i alemanys de diferents estils i formes d'expressió artística. El trauma de Tolkien no és menys que el de ningú per haver trobat un lloc a la literatura fantàstica. I, evidentment, no és el tema exclusiu de la seva obra, tot i que hi jugui un paper important. Òbviament, això no el converteix en un autor progressista, ni molt menys, ni afegeix cap factor d'entreteniment a una obra tan avorrida per a alguns. Ara bé, jo subscric la tesi de Lloyd Alexander, que la fantasia no és una evasió de la realitat sinó una forma de comprendre-la i, en aquest sentit, comprendre el context en què apareix una obra literària ens pot ajudar a comprendre'n també les complexitats. 

Respecte a la participació de Tolkien a la batalla del Somme i la influència d'aquesta experiència a la seva obra, uns articles força informatius: 

Il·lustració de J. R. R. Tolkien per a El Hobbit

17 de març de 2016

Song of Solomon (#92)

No pots marxar volant i deixar enrere un cos. 

El protagonista d'aquesta novel·la, Milkman Dead, ha lamentat tota la vida el fet de no poder volar. De fet, el seu naixement als anys 30 va venir marcat per un altre vol, el del seu veí Robert Smith, que va provar de volar des del terrat de l'hospital de Mercy, Michigan. Les seves ales blaves omplien l'escena i causaven l'expectació dels curiosos, però ell es va esclafar contra el paviment en un bassal de sang. Aquest és el punt d'arrencada de Song of Solomon (1977) de Toni Morrison, una de les novel·les més representatives del realisme màgic a la literatura dels Estats Units. A partir d'aquest moment el que tenim són les aventures vitals i existencials de Milkman, en forma de viatge iniciàtic, per arribar a trobar les seves arrels, i descobrir si finalment serà capaç de volar, i encara més important que això, quin en pot ser el preu. La novel·la, de fet, està escrita com a revisió dels mites clàssics, i barreja la tradició occidental amb la tradició del folklore africà transmesa de pares a fills pels descendents dels primers esclaus africans. La seva resistència a l'opressió dels blancs i el desig de llibertat, així com les contradiccions que aquesta escapada comporta, conformen un dels motius principals de l'argument, que ens porta, amb un ritme quasi frenètic, del present als orígens i dels orígens de tornada al present. En aquest sentit és una novel·la que tracta la comunitat afroamericana des del punt de vista polític, i planteja els dilemes que han d'afrontar davant la violència dels blancs, però també davant l'opressió dins la pròpia comunitat negra. A la vegada, els personatges femenins són exemples d'un altre tipus de resistència, la de qui es queda als marges o és contínuament deixada enrere. Així és com Milkman es troba enmig de la tensió existent entre el seu pare, Macon Dead, el potentat del barri, i la seva tia Pilate, que ha sobreviscut als marges de la "bona" societat a base de mantenir-se fidel al passat i als seus relats. De la mateixa forma, es troba al mig de la tensió entre el seu pare i la seva mare, Ruth, un personatge que viu una existència petita, a mig camí entre la resistència i la desesperació. Tanmateix, no serà fins al final de tot que les peces del trencaclosques encaixin i finalment esbrinem què significava poder arribar a volar i quin cost comporta això per al cos que queda enrere. El cos, per això, també és una de les grans inquietuds de l'autora: què fem amb el patiment físic, què significa que el propi cos ens pertanyi, de quina forma la societat ens pressiona perquè li donem forma i a què s'ha de renunciar per poder emprendre el vol.

Sinopsi: Quan Milkman Dead passa de la trentena, comença a sentir-se insatisfet amb la buidor de la seva vida: les necessitats emocionals dels membres de la seva família li resulten una càrrega; decideix trencar la seva llarga relació amb la seva amant, que també és la seva cosina, sense més explicació; comença a distanciar-se del seu millor amic. Quan el seu pare li explica la història d'un sac d'or que la seva tia va robar d'una cova a Virginia, després de l'assassinat del seu avi, i li mana que vagi a buscar-lo, Milkman veu aquest suposat tresor com una via d'escapada de tot el que no li agrada de la seva vida. Tanmateix, el viatge li farà descobrir la veritat sobre els seus avantpassats i aprendre les lliçons que s'amagaven rere el seu egoisme. 

M'agrada: És una novel·la que va creixent a mesura que avança, des d'un plantejament més aviat misteriós, a través de les històries individuals dels diferents personatges, i així d'aprenentatge en aprenentatge fins a un desenllaç literalment apoteòsic. D'aquesta forma, tot el que al principi sembla inconnex acaba encaixant en la imatge de conjunt. 

11 de març de 2016

Memòries d'Adrià (#91)

Tots els problemes de l'imperi em preocupaven alhora, però el meu propi pesava més. Volia el poder. El volia per imposar els meus plans, assajar els meus remeis, restaurar la pau. Sobretot el volia per ser jo mateix abans de morir. 

Avui proposo la recomanació d'un llibre molt interessant i en cert sentit força curiós, Memòries d'Adrià (1951) de l'autora belga Marguerite Yourcenar (1903-1987). És un llibre que a mi personalment no m'ha canviat la vida, però que agradarà especialment als amants de la ficció històrica menys comercial, i a tothom a qui agradi la cultura clàssica i vulgui gaudir d'un escrit de ficció amb un to nostàlgic i de reflexió poètica i filosòfica. La novel·la proposa l'autobiografia fictícia de l'emperador Adrià, en un dels moments àlgids del poder i l'hegemonia política de l'imperi romà. Per tant, ens hem de situar en context: va viure entre els anys 76 i 138, i va ascendir al poder el 117. Va ser el continuador de l'expansió territorial del seu antecessor, Trajà i, en aquest sentit, va actuar de pacificador dels territoris recentment annexats. Per als qui ho hàgiu estudiat als llibres d'història, va pertànyer a la dinastia dels Antonins, la dels "emperadors bons", que és un qualificatiu que sempre m'ha fet molta gràcia, principalment perquè la seva mesura és relativa, no absoluta. En aquest moment el cristianisme encara no passava de moviment anecdòtic entre les innumerables sectes religioses i mistèriques del moment. La cultura romana seguia essent essencialment grega, tot i que el pragmatisme i els imperatius de l'administració romana ben sovint la reduïen a meres formalitats. Tanmateix, Adrià és format en els ideals de la bellesa i la virtut gregues i, de fet, aquesta tensió entre l'ideal i la realitat és un dels fils conductors de la novel·la, i també una de les fonts principals de contradicció en la veu narrativa. De fet, la gràcia de la novel·la és una primera persona que es presenta a ulls del lector amb tota la seva humanitat i els seus defectes, amb una vanitat, fins i tot, que revela l'home de poder per sobre de cap altra cosa. D'una banda es troba la qüestió de l'expansió de l'imperi, i l'etern conflicte entre nosaltres i els altres. Adrià, en aquest cas, encarna el nosaltres més estricte: és incapaç d'entendre que els pobles bàrbars no facin bots d'alegria davant dels incomptables beneficis de la pau romana. Un dels conflictes més sagnants del seu regnat, sense anar més lluny, serà amb els jueus radicals a Palestina. D'altra banda, un dels fils principals del llibre serà també la seva passió per l'adolescent Antínous i la mort d'aquest, les causes exactes de la qual segueixen sent un misteri històric. Yourcenar opta per la possibilitat del suïcidi ritual, i dedica les pàgines més belles i poètiques del llibre a la descripció d'aquest personatge, i a l'entendridor record que l'emperador acaba guardant d'ell. En aquest sentit, el llibre val la pena perquè en tot moment la vivacitat i immediatesa de la veu narrativa et fa oblidar que és una obra de ficció. En definitiva, un llibre amè, molt ben escrit i que manté l'interès al llarg de tota la lectura. 

Sinopsi: El llibre representa ser el manuscrit autobiogràfic de l'emperador Adrià, ja moribund, el destinatari del qual és el futur emperador Marc Aureli. L'argument repassa els principals fets de la vida de l'emperador, posant especial èmfasi en les campanyes exteriors i en la relació amorosa amb Antínous. 

M'agrada: L'ambient i el context històric estan molt ben recreats. 

3 de març de 2016

L'amant (#90)

Molt aviat, a la meva vida, va ser massa tard. Als divuit anys ja era massa tard. Entre els divuit anys i els vint-i-cinc el meu rostre va emprendre un camí imprevist. Als divuit anys em vaig fer vella.  

Després d'un intent fallit de ressenyar aquesta lectura, i amb certa recança de deixar-la al calaix d'esborranys descartats, vaig donar-li una segona oportunitat al llibre sencer i, ara sí, potser a la segona va la vençuda, i trobo les paraules per descriure un llibre que en una primera lectura pot no agradar o interessar a tothom, i que en una segona lectura es revela com més del que sembla inicialment. Marguerite Duras (1914-1996) va escriure L'amant (1984) quan ja tenia 70 anys, i la seva publicació va ser molt ben rebuda. M'imagino que l'aura d'autobiografia encoberta que l'acompanyava devia ajudar en aquest sentit, tot i que la història a la vida real sembla haver estat encara menys romàntica i més fugaç del que se'ns presenta a la novel·la. I hauríem de preguntar, és realment una novel·la romàntica, en el sentit convencional? En realitat no. Crec que una de les seves millors virtuts és l'actitud distanciada i freda de la veu narradora, com si estigués explicant la història d'una altra persona, de fet, la història de la persona que ella era dels quinze als divuit anys. A la vegada, la narració no es limita només a la seva aventura amb un empresari xinès més gran que ella a la Indoxina francesa dels anys vint. Moltes vegades se l'ha classificada com a novel·la eròtica i no trobo que sigui un qualificatiu just. La novel·la és quelcom més que això, realment. Aquesta premissa argumental, de fet, queda en segon pla la major part de la novel·la, perquè el fil principal de l'argument és el creixement de l'autoconsciència de la protagonista, tant pel que fa a la seva pròpia maduració psicològica, com a la relació que acaba establint amb els membres de la seva pròpia família. Impersonal en l'enfocament, i a la vegada profundament personal en les implicacions, la novel·la explora com la noia protagonista s'acaba veient a sí mateixa i com acaba decidint que el que vol fer a la vida és escriure. En aquest sentit, les relacions fallides amb la mare, el germà gran i el germà petit, així com el teló de fons del món colonial, hi tenen tant a veure com la relació amb l'amant. En la meva opinió resulta una obra mestra de la concisió, ja que amb poc més de cent-cinquanta pàgines concentra tota una història familiar reduint-la només a allò essencial: com ens percebem o deixem de percebre'ns, com ens estimem o deixem d'estimar-nos. En aquest sentit, L'amant resulta una història sòrdida més que romàntica, en què la consciència de la misèria, la desesperació i la mort acaben eixordant la trama de l'amor o el desig sexual. L'estil en què està escrit, sense un ordre cronològic determinat però fent voltes constantment al voltant dels mateixos temes i sentiments fan de la lectura una experiència a moments confusa, però també a moments profundament reveladora. 

Sinopsi: La protagonista és una jove francesa de quinze anys que viu a la Indoxina dels anys vint. La seva família està arruïnada i sobreviuen com poden intentant mantenir sense èxit una certa aparença de benestar. La noia s'acaba veient abocada a prostituir-se amb un empresari xinès més gran que ella i els seus propis sentiments pel que fa a aquesta relació queden en tot moment en un marcat pla d'ambigüitat. Juntament al llarg d'aquesta història, es desenvolupa també la història de les relacions familiars de la protagonista amb la seva mare i els seus germans, que s'acaben quedant a mig camí entre l'amor i l'odi. 

M'agrada: No res en concret dins d'aquesta novel·la, però sí l'experiència de llegir-la. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons