"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

27 de maig de 2016

El procés (#96)

Algú devia haver escampat mentides sobre en Josef K., perquè un matí, sense haver fer res dolent, el van arrestar. 

És una novel·la impressionant. Només havia llegit La Metamorfosi amb anterioritat, però ara que he llegit El procés he entès una mica millor de què parla Franz Kafka (1883-1924) quan crea distòpies sospitosament semblants a la realitat. Crec que no intentava pas revolucionar la literatura contemporània ni crear una forma nova d'escriure. Em sembla que aquesta novel·la és força realista, al capdavall. Autobiogràfica, almenys. No en el sentit obvi, literal. Però sí a nivell simbòlic, pel que fa a la situació que el protagonista ha d'afrontar. I si algun cop heu estat al mateix lloc que Josef K., no costa gaire fer-se'n a la idea. Tampoc no crec que intentés escriure per a ningú en concret ni esperés tenir un públic en particular: les seves obres es van salvar de la crema que ell mateix havia disposat. Tanmateix, no se'n va encarregar ell, de cremar-les: les va confiar a algú altre. És molt difícil interpretar aquesta novel·la així directament només amb la informació que rebem en llegir-la. De fet, la novel·la és un gran misteri en si mateix: un dia, algú es presenta a casa d'en K. per arrestar-lo, i el relat cobreix l'any que dura el seu procés. Ell està convençut de la seva innocència, però els seus intents de provar-la davant dels jutges l'endinsen en un laberint de dimensions gegantines en què sempre hi ha un nivell superior on accedir i un oficial més poderós a qui convèncer, on sempre hi ha una porta lateral per on accedir a una altra opció desconeguda fins al moment. A més, mai no pot arribar a estar segur de les intencions d'aquells que s'ofereixen a ajudar-lo. D'altra banda, també costa interpretar les accions del mateix protagonista: a estones sembla estar reaccionant de forma irracional i estúpida davant d'un sistema organitzat amb una racionalitat matemàtica, com un engranatge perfecte. A l'inrevés també funciona: potser K. només intenta ser raonable davant d'un món sistèmic, plenament burocràtic, que no té cap mena de sentit. Tanmateix, tampoc no hi ha un argument definit: cada capítol és un episodi sol, fragmentari, inacabat, i tampoc no sembla que hi hagi un missatge a treure'n. Això ens pot portar a dues lectures, sense que cap d'elles sigui definitiva o excloent respecte a l'altra. D'una banda, hi ha un enfocament metafísic, que tracta de l'existència humana en general, i que va prenent més força a mesura que el relat s'apropa al final. No sé de què sóc culpable, però m'han acusat o assenyalat quasi, per dir-ho així, des d'abans de néixer, sense haver fet res per escollir la situació on sóc ara. Al capdavall, no arribem a conèixer mai l'autoritat més alta que ha decidit o ha de decidir, o jutjar, sobre la nostra existència. L'altra lectura, que a mi m'agrada més, és política: no cal esmerçar gaire imaginació per veure una mena de premonició del que després serien els grans totalitarismes del segle vint. Recordem que la burocràcia hi juga un paper molt important en aquests règims, històricament. Tanmateix, crec que la lectura política no cal ni tan sols que vagi tan lluny. Hi ha molts trets de l'organització quotidiana de la vida que acaben en llocs terriblement absurds. A estones em recordava Horkheimer i els de Frankfurt: el món administrat que no coneix l'amor, el sistema contra la vida. Per exemple, a mi em va semblar un reflex de com està organitzat el mercat laboral avui dia. T'has de congraciar amb un sistema que tu no has escollit i que, a més, imposarà totes les condicions. T'has d'esforçar al màxim per entrar dins la roda i mantenir-t'hi (sobre tot, que ningú arxivi el teu procés). T'esforces al màxim per causar una bona impressió, per seguir escrupolosament tots els procediments al teu abast i, al final, te n'adones que facis el que facis el resultat final no depèn de tu. D'altra banda, si et rendeixes i decideixes no fer res al respecte, la resposta lògica a aquesta actitud és que definitivament no estàs fent prou. De vegades, la situació et deixa dins d'un cercle. Val a dir que això només és un exemple, però és més o menys d'aquesta forma que funciona la lectura política del llibre. 

Sinopsi: No és que hi hagi molt a explicar d'entrada, perquè és un relat que atrau més pel seu ritme, les seves imatges i els constants misteris que hi apareixen que no pas perquè tingui una línia argumental molt definida. L'únic que cohesiona la història és precisament el procés, un compte enrere que intervé inexorablement en contra del protagonista. 

M'agrada: La seva ambigüitat i la forma com el relat queda completament obert a la interpretació. 

19 de maig de 2016

Beautiful Losers (#95)

L'amor no es pot atresorar. Hi ha una part de Jesús en cada crucifix manufacturat? Crec que sí. El desig canvia el món! Què fa que un vessant de la muntanya cobert d'aurons es torni roig? Pau, fabricants de quincalla religiosa! Teniu a les mans material sagrat! Catherine Tekakwitha, veus com m'exalto? Com vull que el món sigui místic i bo? Són diminuts els estels, al capdavall? Qui ens posarà a dormir? Hauria de guardar les ungles? La matèria és sagrada? 

Publicada en català com a Bells perdedors, aquesta novel·la de 1966 és una de les poques novel·les (dues, de fet) que Leonard Cohen ha publicat. És una lectura difícil, confusa però apassionant, que no recomanaria a ningú que no s'hagués familiaritzat prèviament amb l'imaginari poètic de l'autor. I tot i així és una novel·la que cal manipular amb cura, sense intentar forçar-la, sagrada i profana a la vegada, com si fos un crucifix de plàstic comprat en un basar xinès, i de fet, com resulta ser gran part de l'obra de Leonard Cohen. Aquesta novel·la no us ajudarà gaire si li heu agafat afecte a l'ancià vulnerable, el del cor trencat d'aquests últims anys, que composa Come Healing, You Got Me Singing o Going Home. M'agradaria molt llegir la novel·la que Cohen publicaria avui dia on, estic segura, l'enigmàtica Heather hi tindria un paper destacat, però Beautiful Losers no té res a veure amb tot això. L'any 1966 Cohen és molt lluny encara de voler tornar a casa sense la seva tristesa. És el jove de mirada vidriosa que ha pres més drogues que no pas li convenen al seu art i que, mentre gran part de la seva generació és a l'Índia ensumant encens, ell ha anat a trobar el sol d'una illa grega. Ell mateix va dir que la novel·la que ens ocupa era fruit d'una insolació, i un cop la tenim a les mans, no costa gaire de fer-se'n a la idea. A la vegada, també és molt difícil prendre-se-la seriosament, o al menys, del tot seriosament. En gran part d'aquesta novel·la, com en general passa amb les seves primeres etapes, hi ha un intent de donar-se importància o una necessitat d'haver de demostrar alguna cosa, i és precisament quan Cohen abaixa la guàrdia que aconsegueix tocar la sublimitat. Sempre ha estat així. Però aquí ho porta potser un pèl massa a l'extrem quan el jove de la mirada vidriosa prova de presentar-se a ulls del lector com a acadèmic de certa edat que afronta el dol i l'envelliment, en el fons, com si seguís tenint vint anys. Si t'ho mires bé, en alguns moments és entranyable, i crec que l'ancià d'avui dia també s'ho miraria així. Un pèl massa experimental i un pèl massa dels seixanta per interessar a tots als públics o a qui no sigui seguidor incondicional de Cohen, però tot i així, hi ha moments en què les línies argumentals prenen sentit de formes insospitadament magistrals. La política quebequesa del moment i la història dels natius americans al Canadà són aspectes molt interessants de la trama, que s'acaben fonent amb les vicissituds dels personatges principals d'una forma molt intel·ligent. Catherine Tekakwitha, per exemple, es torna blanca un cop morta i elevada a la santedat, però només en aquest moment final comprenem amb tota la seva serietat l'episodi en què miraculosament tenyeix de roig el món dels colonitzadors.

Sinopsi: La novel·la enfoca les vides de quatre personatges principals, des del punt de vista d'un protagonista sense nom i, gairebé, sense identitat. Aquest protagonista entra en un triangle amorós (i amb triangle vol dir que hi ha sexe en les tres possibles direccions) amb la seva dona i el seu amic d'infància, i a la vegada també entra en una relació d'obsessió amb la vida d'una santa iroquesa del segle disset, la biografia de la qual acaba mostrant paral·lelismes amb la dels personatges del present. Tot i així, l'argument és realment secundari en una novel·la que es basteix a base de fragments d'introspecció profundament poètics, força imatgeria masturbatòria, passatges certament al·lucinogens i alguns diàlegs realment sucosos.

M'agrada: Més que la novel·la en conjunt, els seus moments de saviesa.

No m'agrada: Les línies argumentals de la història, un pèl barroques per al meu gust, em fan venir la impressió que el Cohen narrador no està a l'alçada del Cohen poeta, el del Llibre de l'anhel, per exemple, perquè precisament els millors passatges de la novel·la són quan s'hi apropa. 

13 de maig de 2016

La dona del tinent francès (#94)

Vestia de negre. El vent li movia la roba, però la figura restava immòbil, mirant, mirant fixament el mar, més com un monument vivent als ofegats, una figura sortida d'un mite, que com un fragment apropiat de la trivial vida provinciana. 

Aquesta novel·la de John Fowles (1926-2005) va ser escrita l'any 1967, i val a dir que potser és coneguda per la seva adaptació cinematogràfica més que per qualsevol altra cosa. Ara bé, aquesta és una percepció injusta respecte a una novel·la d'una elaboració molt complexa, amb multiplicitat de nivells i de lectures, i que desafia constantment les expectatives que els lectors puguin tenir sobre el gènere de la novel·la en si mateix. No sols això, també pretén mirar enrere cap a una època victoriana que comença a flairar temps de crisi, per fer-ne una revisió crítica i a estones satírica, des de la perspectiva existencialista i postmoderna dels anys seixanta. En el moment en què se situa l'acció, l'obra de Darwin és un discurs emergent en l'època, tot i que el protagonista no arriba a copsar-ne totes les implicacions profundament, o potser només ho fa quan ja és massa tard; i Marx es troba a la Biblioteca Nacional a Londres redactant el seu Capital. Freud amb nom i cognoms només apareix com a tal en una nota al peu del text de la novel·la, però les complicacions derivades de la moral sexual de l'època, especialment la repressió que pateixen les dones, comencen a fer-se patents en els comportaments privats, i provocaran també força mals de cap al protagonista. La seva lectura a estones recorda Umberto Eco o Italo Calvino per les contínues incursions en la metaficció, i també per un to deliberadament highbrow però que també sap riure's d'ell mateix arribat el moment. El millor de l'argument és la invitació que l'autor fa als lectors per tal que juguin amb els personatges i les eleccions que se'ls presenten, especialment al protagonista. D'aquesta manera, el que al principi semblen personatges amb psicologies coherents i ben definides acaben revelant-se com a enigmes que els lectors han de provar de resoldre. 

Sinopsi: Charles Smithson, un cavaller anglès aficionat a la paleontologia, es debat entre romandre fidel a la seva promesa o entrar en una relació clandestina amb Sarah, una institutriu marcada socialment per una aventura amorosa del passat. 

M'agrada: Sobre tot les nombroses digressions de l'autor per comentar aspectes de l'època que està tractant, i també la multiplicitat de finals, que dóna peu a nombroses interpretacions.  

8 de maig de 2016

La política de la pell

Vivim en temps de viralitat, i això vol dir que les proverbials mil paraules faran un discret pas enrere per cedir el lloc de primera fila a la imatge en qüestió. Pensament crític que fa un pas endavant, quan la política trepitja el carrer i es converteix en política del cos, de la pell, del tu a tu. És la clara i simple contradicció, viva i present, a la ideologia xenòfoba i excloent cridada en forma d'eslògan i feta passar, cínicament, per afirmació de nacionalitat.


6 de maig de 2016

Ragtime (#93)

Coneixia els principis de la fotografia però també veia que les pel·lícules depenien de la capacitat dels humans, animals o objectes de deixar en penyora un fragment d'ells mateixos, residus d'ombra i llum que quedaven enrere. Escoltava la Victrola amb fascinació i hi posava el mateix disc una vegada i una altra, fos quin fos, com per assegurar-se de la resistència d'un esdeveniment duplicat. 

Ragtime (1975) d'E. L. Doctorow (1931-2015) és una novel·la molt recomanable. La trama està ambientada a la primera dècada del segle vint, i principalment parla de la fundació de l'estil de vida dels Estats Units i del seu discurs oficial, des de la visió lúcida i contestatària de qui mira al passat amb la minuciositat del col·leccionista de rareses. La trama està plena de col·leccionistes i també d'una gran varietat de rareses, i el missatge principal que transmet als lectors és que s'ha d'aprendre a mirar precisament amb aquesta intensitat, perquè és en les anècdotes i els detalls on podem trobar informació bàsica sobre la imatge de conjunt. Al llarg del seu desenvolupament, la mostra de personatges, històrics i ficticis, que hi apareix ens presenta com la gran ideologia de l'Amèrica capitalista es construeix a base de deixar gent als marges d'aquest discurs, i com aquests últims, en la seva lluita per la justícia social o directament per la seva dignitat humana, queden estigmatitzats com els altres o els indesitjables a qui cal marcar, evitar, i combatre. Ara bé, la velocitat vertiginosa i la fragmentació amb què se'ns ofereixen els esdeveniments ens donen una idea del tipus de relat que hi trobarem: d'alguna forma és un relat d'orígens, és un relat del desmantellament d'Europa i la seva resurrecció en una forma diferent als Estats Units, és també un relat del naixement de les indústries de l'entreteniment i del mite de l'empresari fet a si mateix. És també un relat de tensions racials i socials d'una violència extrema. Poc més es pot explicar d'una col·lecció d'històries a petita escala, més aviat un mosaic de diversos retrats, personatges, anècdotes vàries, i també decisions vitals que marquen les vides dels personatges. Costa de descriure aquesta novel·la sense més, perquè és un llibre que actua de forma absorbent quan el comences a llegir: és difícil no deixar-se portar pel ritme del relat i abans que te'n puguis adonar ja ets a l'última pàgina. En aquest sentit, l'estil musical que dóna títol a la novel·la és força il·lustratiu del que hi trobarem: un compàs uniforme i constant, quasi com un soroll de fons, i la variació juganera i canviant dels diferents temes principals. 

Sinopsi: L'any 1902, el Pare trasllada tota la família a New Rochelle, un dels exclusius barris residencials de Nova York. L'arquitecte Stanford White desmantella Europa per portar-la als seus nous edificis, a la vegada que Harry Houdini presenta els seus espectacles i Henry Ford desenvolupa la cadena de muntatge. L'anarquista Emma Goldman esperona les classes treballadores amb el seu discurs igualitari, i un pianista negre, Coalhouse Walker, va a veure la seva promesa amb el seu Ford T. Les vides de tots els membres de la família estan a punt de canviar, però ells encara no ho saben. 

M'agrada: Els petits detalls i sorpreses que van apareixent escampats per l'argument.  
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons