"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

31 de juliol de 2016

El silenci fàcil

Robert Roman Kent, supervivent de l'Holocaust, valora decebut la presència del papa al camp d'extermini d'Auschwitz, i renya els periodistes per no utilitzar el llenguatge adequat per parlar d'aquesta realitat. 


28 de juliol de 2016

El dret a emprenyar-se

Parlem de drets fonamentals? Tens dret a la presumpció d'innocència. Això vol dir que ets innocent fins que no es demostri el contrari. Per tant, és l'acusació qui té l'obligació de demostrar la teva culpabilitat més enllà de cap dubte. Un règim democràtic en un estat de dret et garanteix que ningú té cap mena d'interès en la teva culpabilitat o innocència. És a dir, el sistema és totalment neutral. Tens dret a un judici just. Perquè tots som éssers racionals, iguals davant la llei i ens vincula el mateix contracte social. O no? Només en un règim totalitari et veuries en l'obligació de demostrar la teva innocència. I ja saps que en aquest cas tindries les de perdre d'entrada. Un règim que decideix a priori que ets culpable, que ets sospitós pel simple fet de ser-hi, diu poc a favor dels drets individuals. Com tan sàviament va saber veure Hannah Arendt, qualsevol cosa que diguessis, independentment del seu valor semàntic, demostraria irrevocablement la teva culpabilitat. Però vivim en un sistema democràtic, oi que sí? Ningú permetrà que simples opinions o judicis precipitats s'interposin entre tu i la justícia que mereixes. El 1954, Reginald Rose escriu 12 Angry Men, una obra de teatre per al programa de televisió Studio One que es converteix en un èxit immediat i rotund. És impossible separar el seu contingut i el seu to del context de la caça de bruixes del senador McCarthy, que es fa indispensable per captar el missatge del text. El que està en joc és la condemna d'algú en funció de testimonis orals i proves circumstancials. Els encarregats d'emetre el veredicte podríem ser tu i jo. 

L'originalitat de la proposta és que els protagonistes són dotze ciutadans escollits a l'atzar. Cap d'ells no té nom ni cognom, només un número que els identifica transitòriament, durant el temps que triguin a arribar a un acord. Com no pot ser d'altra forma, els dotze són éssers humans, que porten a la motxilla tot un conjunt d'inquietuds, de principis, prejudicis, febleses i valors. I si jutgem pel títol, també estan força emprenyats. El 1957 Sidney Lumet dirigeix l'adaptació cinematogràfica de 12 Angry Men, que és possiblement la seva versió més emblemàtica i recordada. Un vespre d'estiu, el jurat es reuneix a deliberar sobre un cas en què aparentment tots els indicis apunten a la culpabilitat d'un jove de classe baixa en l'assassinat del seu pare. Onze membres del jurat voten culpable. Tanmateix, el número vuit (Henry Fonda) té dubtes respecte a les proves i testimonis aportats per l'acusació. El número vuit decideix que la vida d'un home pot valdre ben bé el temps esmerçat a parlar-ne, i que els arguments racionals poden valdre més que el judici visceral. En la posició d'un digne deixeble de Karl Popper, el número vuit no demostra la innocència de l'acusat ni apunta a una versió autèntica o veritable dels fets, però sí demostra poc a poc la falsabilitat o refutabilitat dels arguments presentats. El número nou de seguida es contagia del seu escepticisme. No està gens segur de quina ha de ser la decisió final, però vol seguir parlant-ne. Durant la conversa, diferents tipus d'ira apareixen en escena: la d'aquells que s'atrinxeren en la certesa inamovible, la dels indignats contra un sistema injust, la dels qui es veuen retinguts i obligats a decidir contra la seva voluntat, o la dirigida a defensar el feble de l'atac gratuït del fort. Condemnats a posar-se d'acord a través de la paraula, sembla que els protagonistes exerceixen el dret a emprenyar-se com a última, i insospitada, garantia de justícia. 


21 de juliol de 2016

El primer capítol de Treme

El primer capítol de la sèrie Treme (2010) produïda per HBO, és una obra mestra en si mateix. A més de presentar el to, l'estil i les línies argumentals del que després seran la resta de capítols de la sèrie, també és un retrat molt acurat i detallista dels mesos després de la catàstrofe provocada per l'huracà Katrina sobre la ciutat de New Orleans l'any 2005. Mireu-lo si us voleu fer una idea sobre l'efecte de la devastació material a les vides de la gent corrent, però també és una bona proposta per familiaritzar-se amb la dimensió política de la catàstrofe. El desastre natural va posar al descobert el dèficit d'inversió en les infraestructures que teòricament havien d'evitar les inundacions i, potser de forma encara més rellevant, les diferències socials i econòmiques entre les víctimes. Les zones més afectades, com el barri de Tremé, van ser les de majoria afroamericana i, és clar, mentre les asseguradores triguen a venir o miren cap a un altre cantó, la necessitat de tornar a cases literalment destruïdes força els habitants a mirar al futur.

La sèrie se centra en la resiliència dels personatges davant d'aquesta devastació, però el seu rerefons és també la vida cultural de la ciutat, ja que la identitat de New Orleans és difícilment destriable de la seva tradició musical i de la seva vida nocturna. Possiblement la música és la protagonista principal d'aquesta sèrie i, en aquest sentit, també resulta indestriable de la vida de les persones que la produeixen. Així doncs, molts dels personatges principals, com el trombonista Antoine Batiste, sobreviuen al dia sense més diners que els obtinguts d'actuació en actuació. A la vegada, aquest capítol també mostra d'una forma força directa i descarnada el drama humà d'una ciutat que s'aferra a les seves tradicions, particularment quan els habitants de l'exterior insisteixen en titllar aquesta cultura de decadent. Mentre la majoria de les cases romanen destruïdes i els negocis tancats, l'interrogant principal acaba essent si hi haurà Carnaval, aquest any. I d'alguna forma, és aquest àmbit de les tradicions culturals el que articula l'argument del primer capítol i ens situa poc a poc dins les vides dels personatges: dues desfilades obren i tanquen el primer episodi, titulat Do You Know What it Means per la cançó Do you know what it means to miss New Orleans, que en aquest cas apareix en la versió de Fats Domino. 

La primera desfilada és la seqüència que veiem abans dels títols de crèdit d'obertura. És una tradicional second line que organitza una de les associacions locals de treballadors. Representa la primera second line que se celebra des de l'huracà i, per tant, d'alguna forma, encarna el renaixement de la ciutat després de la catàstrofe: el nom de la banda que hi toca, de fet, és Rebirth. Antoine arriba tard a la desfilada i s'afegeix als músics amb el seu trombó, mentre veiem com cada cop s'hi afegeix més gent. L'escena queda interrompuda pels crèdits d'entrada. 


Una de les trames principals de l'episodi és la d'Albert Lambreaux, que torna a la ciutat a trobar la seva casa i el seu bar completament destruïts. Tot i l'oposició dels seus fills, la seva intenció és quedar-se definitivament a la ciutat. De les úniques coses que sobreviuen al bar són les fotografies penjades a la paret dels tradicionals vestits d'indis de les desfilades d'indis del Mardi Gras. Albert treu el seu vestit de la funda de plàstic que el cobreix i així ens assabentem que ell és el cap d'una de les germandats d'indis o "tribus" de la ciutat. En una escena impactant en la seva espectacularitat, es posa el vestit d'indi i comença a desfilar ell tot sol, pel carrer, ben entrada la nit, per provar de convèncer el seu veí i company de tribu que no deixi el Carnaval. L'amic li contesta que pot ser que no hi hagi Carnaval, al capdavall. Ell segueix cantant i ballant, i li respon amb les paraules Won't bow, Don't know how (no ens rendirem, no sabem com). 


Finalment, el capítol evoca el seu principi amb una altra desfilada, que aquest cop dóna peu als crèdits finals. Antoine també arriba tard, aquest cop, a tocar a un funeral. El to festiu de l'inici del capítol contrasta ara amb el to més lent de la marxa fúnebre. Esperant la sortida del fèretre, els altres músics informen a Antoine de qui és el difunt. Les associacions cooperatives d'assegurances per als funerals van ser un fenomen estès a la zona després de l'alliberament dels esclaus, quan les empreses asseguradores es van negar a cobrir els negres. Són aquest tipus d'associacions de suport mutu que organitzen també les second lines com la que havíem vist al principi del capítol. 


El paral·lelisme que es crea entre les dues situacions és força descoratjador, al final de l'episodi: si abans havíem assistit al renaixement de la ciutat, quina conclusió n'hem de treure, de la seqüència final? Aconseguirà Tremé tornar a aixecar-se d'entre el fang? Hi haurà Carnaval? En tot cas, un pilot magistral, d'1 hora i 15 minuts, que deixa molt altes les expectatives pel que fa a la resta de la sèrie. 

14 de juliol de 2016

If only we had taller been

El 1971, Ray Bradbury recita el seu poema "If only we had taller been" davant la NASA. Eren temps d'optimisme per a la cursa espacial, però més enllà d'això el poema parla del desig humà d'abastar sempre una mica més enllà, com diu el propi poema, el desig de "no ser morts". 

12 de juliol de 2016

Progress

Kate Tempest recita el seu poema "Progress", publicat al llibre Hold Your Own. De la mort de Déu a la cultura de la televisió, una visió apassionada (i sense pèls a la llengua) de la condició humana en temps d'ansietat. 

7 de juliol de 2016

Coneixement

Cavar entre les pedres, els terrossos
i les arrels que mai no arrencaràs.
Però aquest és el preu del que és profund.
Cavar és religiós.
És una forma de bondat.
Cavar de nit. Després agenollar-se
i aixecar els ulls a les estrelles
sabent que cal buscar-ho tot a terra:
com construir una casa, com escriure un poema.
I fins i tot des d'on tornar a estimar
en aquest temporal de la memòria.

Joan Margarit, Des d'on tornar a estimar (2015)


Llegiu (o escolteu recitats pel poeta mateix) aquest i altres poemes de Joan Margarit a la seva pàgina web: 


6 de juliol de 2016

Mite i tragèdia a la Grècia antiga (#101)

Aquest estudi conjunt de Jean-Pierre Vernant (1914-2007) i Pierre Vidal-Naquet (1930-2006) va ser publicat als anys 80, i en el seu moment oferia una visió completament nova sobre l'estudi de la tragèdia àtica com a gènere. En aquest sentit, és un text pioner dels estudis literaris sobre tragèdia clàssica. Influïts per l'estructuralisme, la intenció dels autors era aplicar l'antropologia a l'anàlisi d'aquests textos, defugint marcs filosòfics determinats o sobreimposicions teòriques i retornant a l'original del text en el seu context històric. Bàsicament, es tracta de tornar a llegir les tragèdies gregues insertant-les en el seu context històric, en la mesura que aquest pot ser reconstruït i, d'altra banda, prescindir de les lectures que en van fer Freud i Nietzsche. D'entrada no és un treball senzill. El que trobem en emprendre aquesta lectura és un gènere encunyat de noves amb la nova concepció de la polis democràtica, on el text interroga els seus espectadors amb les tensions i ambigüitats intrínseques entre el gloriós passat mític i la tasca més aviat prosaica i feixuga de donar-nos lleis de convivència en el nou marc cívic. L'explicació es basa en tot moment en una anàlisi molt minuciosa dels textos originals, i pretén allunyar-se de les explicacions religioses i mistèriques per tal d'explicar l'inici de la tragèdia. L'ambigüitat del llenguatge original, que pretén crear dobles significats de forma intencionada, serà també un element clau per a arribar a entendre l'impacte d'aquestes obres. 

Continguts: El primer capítol analitza el context històric en què emergeix la tragèdia com a gènere, i assenyala la seva ruptura amb el passat com a tret més important del seu naixement. El capítol dos se centra en les tensions i conflictes d'aquesta època que els textos s'esforcen a accentuar: el canvi de mentalitat que provoca tensions entre el mite i la polis, les tensions entre les valors individuals i els col·lectius representats en el cor i les tensions psicològiques (si és que es poden dir així) dins de l'heroi mateix, tensions entre diferents formes de pensament religiós, el paper equívoc del llenguatge i la problematització de la responsabilitat i, en conseqüència, del marc jurídic emergent. El capítol tres explica la diferència entra la noció moderna de voluntat, o de llibertat d'acció, i la noció d'acció per als antics grecs, mancats d'aquest concepte. El capítol quatre és una crítica a la interpretació freudiana del text Èdip Rei i una revisió d'aquest recorrent altre cop al context històric, el marc cultural del moment i altres mites que il·lustren relacions familiars per l'estil. El capítol cinc analitza Èdip Rei des del punt de vista de la seva ambigüitat com a text. El capítol sis analitza la tensió entre les imatges de la cacera i el sacrifici a l'Orestíada d'Èsquil. El capítol set analitza el Filoctetes de Sòfocles des del punt de vista dels rituals militars d'integració i les seves tensions amb la polis. El capítol vuit analitza la relació del culte dionisíac amb la tragèdia, des d'un punt de vista molt interessant i que no té gaire a veure amb Nietzsche. El capítol nou exposa diferents imatges i simbologies relacionades amb la màscara i la mirada, i una altra vegada remet aquestes figures al context històric que les origina. El capítol deu torna al mite d'Èdip per analitzar-lo en comparació amb la llegenda de Periandre, en què el tret destacat és l'esgerrament o defecte físic, que marca també una relació intrínseca amb el poder i l'heroïcitat. El capítol onze revisa la visió marxista de la historicitat de l'art, per plantejar la pregunta sobre si la tragèdia pot anar més enllà o no de la seva historicitat. La conclusió és optimista en aquest sentit, ja que segons Vernant la creació de ficció permet trobar significats en el text que van més enllà d'un moment històric determinat. El capítol dotze analitza la figura històrica d'Èsquil i el seu context per provar de fer llum sobre les seves obres. El capítol tretze analitza les imatges de l'escena central de Els set contra Tebes per tal d'oferir una interpretació global del sentit del text. El capítol catorze compara la trilogia tebana de Sòfocles amb altres versions del mite, per elucidar la relació entre la versió de Sòfocles i el context de la ciutat d'Atenes. El capítol quinze ofereix una anàlisi d'Èdip a Colonos per tal d'aclarir la relació de l'heroi amb les dues ciutats, Tebes i Atenes, i l'estatus jurídic en què el deixa el seu exili. El capítol setze analitza dues lectures històriques de l'Èdip Rei de Sòfocles: la Itàlia del segle setze i la França del divuit. El capítol disset analitza el text de Les Bacants d'Eurípides, i ofereix una explicació força detallada del culte dionisíac de l'època. 

M'agrada: És una lectura que val la pena en tots els sentits. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons