"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

25 de novembre de 2016

Revisitar la història

Avui una recomanació interessant per als qui estigueu interessats en la part de la història política que passa rere l'escenari, on els actors i guionistes de les relacions internacionals fan i desfan a l'ombra dels llibres d'història. Tots coneixem força bé el desencadenant de la Primera Guerra Mundial. El que no està tan clar és que l'assassinat de l'arxiduc Franz Ferdinand i el conflicte serbi desencadenessin un seguit de reaccions inevitables. No tant que la guerra es pogués haver evitat sinó més aviat com i per què es podria haver evitat és la línia principal de l'argument de 37 dies, dirigida per Justin Hardy i escrita per Mark Hayhurst. És una minisèrie estrenada per la BBC el 2014, coincidint amb el centenari dels fets descrits, i que consta de 3 episodis de 50 minuts. El seu argument, bastit a base d'una intriga lenta i pausada i molt bones interpretacions, gira al voltant de les negociacions i comunicacions mantingudes pels governs europeus després de l'assassinat de l'arxiduc i abans de l'esclat de la guerra. Aquests 37 dies de negociacions podrien haver estat clau per canviar la història, però d'altra banda potser no. El govern britànic es presenta com a, suposadament, carregat de bones intencions però sobrepassat per les circumstàncies. Al mateix temps, l'argument s'articula al voltant del conflicte generacional entre una forma antiga de fer diplomàcia, basada en el tu a tu d'una honorabilitat hipòcrita, i una de més nova i pragmàtica, encarnada pel vicesecretari Crowe i el mateix Winston Churchill. Les crítiques que aquesta sèrie va rebre en el seu moment, i que segueixen essent dominants només que busqueu una mica a google, és la simplificació dels esdeveniments i la caricaturització dels personatges no britànics. Per exemple, els membres del govern alemany, especialment el Kàiser, apareixen com a neuròtics obsessionats a fer la guerra a qualsevol preu, els austríacs com a efeminats indolents, i els francesos i els russos amb prou feines hi apareixen. Només els britànics, pel que sembla, reben una mica de relleu psicològic i són presentats sota una llum més benèvola, com els herois sacrificats que podrien haver salvat el conflicte. 

Tanmateix, em penso que fa falta agafar-se-la amb una mica més de distància, una mica més a la lleugera, o potser no pertànyer a cap de les nacions implicades, per tal de veure els matisos d'una producció molt més lúcida i irònica del que podria semblar en un principi. És cert, les crítiques són força encertades. Ara bé, a mi em va costar veure la suposada aura d'heroïcitat o de bondat en el retrat que fa dels membres del govern britànic. Sir Edward Grey, el Secretari d'Afers Exteriors del govern d'Asquith, és el personatge principal al voltant del qual gira la trama de la sèrie. La intenció és presentar-lo com a negociador clarivident i sincerament compromès amb la pau. Tant si era intencionat o no per part del guionista, la imatge que acaba donant, però, és d'un ministre d'afers exteriors que amb prou feines ha visitat l'estranger, i que tot sovint pateix d'una falta de visió, de previsió o de pragmatisme que en algun moment crític del metratge ratlla la senilitat. Un dels moments centrals dels esdeveniments és l'episodi del suposat "malentès" entre Grey i el príncep Lichnowsky, segons el qual Grey hauria promès la neutralitat britànica als alemanys si s'estaven d'atacar França. El dia següent, Grey i el Primer Ministre Asquith compareixen davant del rei George i són obligats a rectificar. Aquest episodi va passar a la història com un d'aquells misteris que quedarà per sempre més marcat per l'ambigüitat. No queda clar si realment Lichnowsky el va entendre malament, si Grey no es va acabar d'expressar bé, si es pensava que podia jugar les seves pròpies cartes al marge dels seus superiors per resoldre el conflicte a la seva manera, si va subestimar els alemanys o, potser, si realment hi havia una intenció clara d'enganyar els alemanys per guanyar temps. Sigui com sigui, en el moment de l'espifiada i la posterior rectificació assistim a moments d'hilaritat velada que si fossin explotats en la seva vena còmica podrien ser dignes d'un episodi de Sí, Ministre. A la vegada, la resta del govern d'Asquith tampoc no queda gaire millor parat. 37 dies esdevé un retrat fidedigne de la política britànica d'hipocresia respecte als seus interessos imperials i els discursos retòrics dedicats a tapar-los. En aquest sentit, em van semblar molt encertades totes les referències al conflicte irlandès, que també estava a punt d'explotar, de fet, a l'ombra d'una retòrica que pretenia presentar Gran Bretanya com a defensora de les petites nacions oprimides. En general, una obra molt recomanable, si se la pren com el que és, una recreació dels fets, i per tant no se n'esperen veritats absolutes. Hi ha moments en què el tractament és deliberadament teatral més que naturalista, i en aquest sentit es busca la complicitat de l'espectador. L'escena "Estimat Nicky, Estimat Willie" n'és un exemple fantàstic. 


18 de novembre de 2016

Primer de tot - First of All

First of all nothing will happen
and a little later
nothing will happen again
A family will pass by in the night
speaking of the children's bedtime
That will be the signal
for you to light a cigarette
Then comes a delicate moment
when the backwoods men
gather around the table
to discuss your way of life
Dismiss them with a glass of
cherry juice
Your way of life has been over
for many years
The moonlit mountains
surround your heart
and the Anointed One
with his bag and stick
can be picked out on a path
He is probably thinking of what
you said
in the schoolyard 100 years ago
This is a dangerous moment
that can plunge you into silence
for a million years
Fortunately the sound of clarinets
from a wandering klezmer
ensemble
drifts into the kitchen
Allow it to distract you
from your cheerless meditation
The refrigerator will go into
second gear
and the cat will climb onto the
windowsill
For no reason at all
you will begin to cry
Then your tears will dry up
and you will ache for a companion
I will be that companion
At first nothing will happen to us
and later on
it will happen to us again

Leonard Cohen, Book of Longing. London: Penguin Books, 2007





Primer de tot no passarà res
i al cap d'una estona
tornarà a no passar res
Una família passarà per davant, de nit
parlant de posar els nens a dormir
Aquest serà el senyal
perquè encenguis una cigarreta
Després ve un delicat moment
en què els muntanyesos
s'apleguen al voltant de la taula
per debatre el teu estil de vida
Oblida-te'n amb un got de
suc de cirera
El teu estil de vida fa anys que
es va acabar
Les muntanyes a la llum de la lluna
envolten el teu cor
i a l'Ungit
amb el seu sarró i el seu bastó
se'l pot recollir en un caminet
Segurament està pensant en allò que
vas dir
al pati de l'escola fa 100 anys
Ara és un moment perillós
que et pot immergir en el silenci
durant un milió d'anys
Per sort la música dels clarinets
d'una banda de klezmer
de carrer
flota fins a la cuina
Permet-li que et distregui
de la teva meditació llòbrega
La nevera es posarà en
segona marxa
i el gat s'enfilarà a
l'ampit de la finestra
Sense cap mena de motiu
et posaràs a plorar
Aleshores se t'assecaran les llàgrimes
i et moriràs per tenir companyia.
Jo et seré la companyia
Primer no ens passarà res
i després
ens tornarà a passar un altre cop

Leonard Cohen, Book of Longing. London: Penguin Books, 2007
(La traducció al català és meva)

12 de novembre de 2016

El record de Leonard Cohen

És la seva imatge icònica: el somriure obert i la mà dreta alçant lleugerament el barret, saludant respectuós el seu públic. Se l'ha fotografiat en aquesta posició innumerables vegades. Més que amb la mirada brillant, com el jove amb el pijama blanc i els cabells esbullats de les gires dels anys setanta, sempre recordarem l'ancià que somriu alçant lleugerament la mirada i amb la mà dreta posada al barret. 


Vaig començar a sentir la música de Leonard Cohen el meu primer any d'universitat, quan tot just començava a deixar l'adolescència enrere. La primera vegada que havia llegit el seu nom va ser a la Banda Sonora de Shrek (i ara que ningú dissimuli: va ser l'inici per a molta gent de la meva generació). Per Nadal em van regalar una recopilació de tota la seva carrera, Leonard Cohen: The Essential, que en aquell moment cobria la seva producció musical des dels inicis fins a Ten New Songs (2001). Aquí és on em vaig aficionar al Cohen de manual, per dir-ho així, i vaig aprendre els seus temes més emblemàtics fins a fer-ne autèntics himnes de la meva vida. Amb el temps vaig començar a classificar-los en diferents tipus de Cohen, depenent del moment, dels arranjaments musicals i de les emocions desplegades en les seves lletres, i he de dir abans de començar que els quatre Cohens coexisteixen simultàniament en tots i cadascun dels moments de la seva carrera.

Per a mi existeix el Cohen idealista i folk de "Suzanne", "Bird on a Wire", "Sisters of Mercy", "Winter Lady" i "So long, Marianne" que són, potser, els caps de cartell indiscutible d'aquest Cohen més jove. També hi ha el Cohen del desig, el poeta profund, intimista i seductor de "Hallelujah", "A Thousand Kisses Deep", "Tower of Song", "I'm your man", "Waiting for the Miracle" i "Take this longing". El tercer Cohen és capaç de dir veritats com punys amb un to cínic i transcendental a la vegada, i demostra que un estil desenfadat i bandarra pot ser també extremadament acurat i precís: és el de "Everybody Knows", "The Future" o "Democracy" que, més que predir la caiguda de la societat occidental, descriuen la seva decadència com a tret essencial i intrínsec d'aquesta cultura. És per això que penso que les veritats que Cohen diu són més oraculars que no pas profètiques. És també l'estil de "First We Take Manhattan", amb el seu You loved me like a loser, but now you're worried that I just might win. El quart Cohen és místic i espiritual. És potser una de les veus que més ha fet per donar un cert sentit de transcendència a la cultura popular en els nostres dies. Li agradaria estimar el seu déu, o G-d, com ell preferiria que escrigués, amb un amor unitari, simple i pur, tot i que això no és possible en un món i una experiència existencial de divisió i de mort. Per això els seus himnes religiosos evoquen precisament això, el crit anguniós de l'existència i l'abandonament confiat, el salt al buit que representa la fe, i que retrata en temes com "If It Be Your Will", "The Guests", "Who by Fire", "Love Itself" o "Anthem", que ens va ensenyar que l'esquerda que hi ha en totes les coses és per on entra la llum.

Ara he de reconèixer la meva absoluta insatisfacció amb aquesta classificació. El Cohen espiritual i el Cohen bandarra travessen tota la seva obra indistintament. El Cohen narrador, idealista i folk dels primers temps retorna en les etapes posteriors una vegada i una altra. Si no, no es podria explicar un àlbum com Various Positions (1985), per exemple. I d'altra banda, també hi ha un Cohen inclassificable, que cau en totes les categories a la vegada o, potser, que les fa saltar totes pels aires d'un sol cop. On queden, doncs, "Night Comes On", que és una mena d'autobiografia enigmàtica, o "Dance Me to the End of Love", on trobarem potser les imatges més poderoses de tota la seva carrera, o "Famous Blue Raincoat", "The Stranger Song" o "The Gypsy's Wife", que són com petites novel·les condensades en uns pocs versos?


La visió sincrònica de la seva carrera no em va impedir aturar-me en alguns àlbums en particular, i percebre les particularitats del que s'esdevenia en cada moment de la seva trajectòria. Un petit tast dels meus àlbums preferits inclouria, per començar, Songs from a Room (1969), amb el to folk de la cançó protesta dels anys seixanta, i que criticava una generació d'adults que vivia a base de fagocitar els seus joves fent-los lluitar batalles que no eren seves, de la mateixa forma en què el patriarca bíblic fa l'intent de sacrificar el fill a "Song of Isaac", o el pare carnisser pretén guanyar el seu fill per a la causa a "The Butcher".


El següent que destacaria seria New Skin for the Old Ceremony (1974), potser un dels més estranys i inclassificables, en què Cohen comença a revisar la seva identitat jueva i la seva identificació amb l'exèrcit d'Israel, que va ser potser una de les parts més controvertides de la seva carrera. A "There is a War", la guerra és un estat mental generalitzat que amenaça amb eliminar tot tret individual, i amb "Lover Lover Lover" el D-- jueu esdevé problemàtic precisament per aquest motiu. També examina el seu rol com a artista i poeta, pronunciant la seva pròpia condemna amb "A Singer Must Die", i torna a explorar l'espai intimista de la relació amorosa amb el joc de miralls creat entre "Why Don't You Try" i "I Tried to Leave You". Entre la ira creixent del cantant folk, i l'espai intimista, encara hi ha lloc per al joc de contrastos de "Is This What You Wanted?" una cançó enganxosa fins a un punt quasi hipnòtic, la comparació més sòlida i gràfica de la qual és el seu You were Marlon Brando; I was Steve McQueen. 



Després de la mort del faldiller, Recent Songs (1979) representa la revelació absoluta del Cohen del desig. Frustrat, enyorat i delirant durant la major part del disc, ens porta des del folk nostàlgic de "The Guests", "The Traitor" i "The Window" a la despreocupació entre bandarra i resignada de "Came So Far For Beauty", "Our Lady Of Solitude" i "The Smokey Life". Durant tot l'àlbum es pot percebre el seu personatge, el somiador ferit que fulleja el llibre de l'anhel en una habitació mig en penombra, provant de descobrir què ha sortit malament fins a un punt que ja és irreparable. La forma del disc sembla un retorn fidel al folk del passat, tanmateix, rere l'aparença amable el fons del contingut de les cançons és un trencament definitiu amb el passat.


Els vuitanta veuen arribar Various Positions (1985), un àlbum que vaig traspaperar en un canvi d'ordinador, i que per aquest motiu vaig deixar d'escoltar durant uns quatre o cinc anys. Quan finalment el vaig recuperar, vaig recordar per què havia estat un dels meus preferits, i per què semblava seguir tan fresc com el primer dia de sentir-lo. Aquest disc potser recull aquesta part inclassificable i sempre sorprenent de Cohen. M'imagino l'impacte que devien causar "Hallelujah" o "If it be your will", o "Dance Me to the End of Love" quan es van sentir per primera vegada. Senzillament, Cohen estava creant un llenguatge nou. Sense desmerèixer el misteri malenconiós de "Coming Back to You", "Night Comes On", "Heart with no Companion" i "Hunter's Lullaby".


Ten New Songs (2001) va introduir un nou element a l'equació, el talent creatiu de Sharon Robinson, que va afegir un toc soul al Cohen del passat. La majoria de les peces ja havien estat publicades com a poemes amb anterioritat, i és per això que entre les lletres d'aquest disc hi ha joies com "In my Secret Life", "A Thousand Kisses Deep", "Here it is", "Boogie Street" o "Alexandra Leaving", que en aquest sentit són cançons on un s'hi pot perdre i, segons com, de les quals no s'arriba a tornar mai.


La sorpresa va arribar amb Dear Heather (2004), que va representar un retorn molt peculiar per part de Cohen. Era el primer disc en molt de temps que semblava animat, lleuger, fins i tot ens atreviríem a dir que semblava feliç. De vegades recorda el Cohen més psicodèlic dels anys setanta, amb arranjaments extravagants com els de "Undertow" o "Dear Heather", que sembla una parenta de la dama de l'hivern dels seixanta. En altres moments, com "The Letters" o "There for You" recorda més aquell Cohen més intimista de Ten New Songs. La varietat també inclou recitatius sobre fons electrònic i una versió del mític "Tenessee Waltz". A més, també hi apareix "The Faith", que comença a apuntar en la direcció de la reconciliació, el guariment, el desig d'absolut.


El cor unificat (o Unified Heart) a la portada de Dear Heather és un símbol jueu que Cohen va reproduir com a segell personal dels seus llibres i àlbums, però que no va inventar: dos cors invertits que formen un estel de David, i que representen una benedicció que el rabí pronuncia per acabar amb la desunió. Més que Dear Heather, però, l'àlbum de la reconciliació va ser finalment Old Ideas (2012), que juga amb aquest símbol una vegada i una altra: els oposats que es reconcilien o que s'estenen la mà per tal d'atrapar-se, tot i que mai no puguin arribar a unir-se del tot. Com passa amb "Come Healing": O troubled dust concealing an undivided love the heart beneath is teaching to the broken heart above. Podem trobar aquesta tensió d'oposats que es retroben en altres cançons de l'àlbum: Had to go crazy to love you ("Crazy"), I know you can't forgive me but forgive me anyhow ("Anyhow") o We find ourselves on different sides of a line that nobody drew ("Different Sides").


A Old Ideas també hi trobàvem l'inici del comiat, amb cançons com "Going Home", en què Cohen descriu la mort en termes càlids i familiars, o "Lullaby", que d'alguna forma començava ja a reconfortar-nos per la seva pèrdua: If your heart is torn I don't wonder why; if the night is long here's my lullaby. També hi havia el moment bíblic de "Show me the Place", tot i que també hi podíem trobar el Cohen de sempre, descarat i provocador, de "Darkness", o el to lleugerament pertorbador en la bellesa mística i profunda que desplega "Amen".

Entre l'àlbum de la reconciliació i el comiat definitiu hi va haver un producte estrany al mig: Popular Problems (2014). És un àlbum que conté algunes cançons que val la pena escoltar, però que potser no està a l'alçada ni del seu precursor ni del seu successor. El Cohen d'aquest disc torna a ser amargat i fosc, i posa en joc bàsicament el seu paper de perdedor de tota la vida. Tot i així, conté joies com "You Got Me Singing", "My oh My", "A Street", i també inclou una altra peça de temàtica bíblica, "Born in Chains", que, per sort, parla de l'alliberament i del pas del Mar Roig sense necessitat de matar l'enemic, sinó centrant-se més aviat en les emocions de l'individu en fer el gran pas.


Quan es va publicar You Want It Darker, encara no fa ni un mes, sabíem perfectament que era el disc de comiat. El que no sabíem és que ens hauríem d'acomiadar d'en Leonard tan aviat. Amb aquest últim àlbum Cohen va demostrar que es pot estar al final d'una vida, a les portes de la mort, i encara tenir coses noves a dir i resultar fresc com el primer dia. Quan escoltem aquest disc, hi veiem l'autor de "Suzanne" amb tota la marca de la casa, tot i que, aquí, els cors masculins de la sinagoga afegeixen un color a la música que no havíem sentit mai en el passat. Al primer tema, "You Want it Darker", el Cohen preparat per fer el gran pas es presenta més combatiu que mai: If you are the dealer, I'm out of the game; if you are the healer, I'm broken and lame. If thine is the glory, then mine must be the shame. You want it darker; we kill the flame. El seu Hineni resultaria una mica pertorbador, doncs, com a comiat, si no anés seguit per "Treaty", una cançó de reconciliació en què la reconciliació queda suspesa en termes ambigus, com passa amb la gran poesia. The poison enters into everything recorda inevitablement la paradoxa central d'"Anthem".

La resta de cançons del disc són totes brillants i són un comiat en tota regla, i és per això que avui em fa una mica de mal sentir el Goodnight goodnight, my fallen star de "Traveling Light". És molt tard de matinada, i tinc molta son. Volia escriure només unes ratlles de comiat, com a teràpia, com a exorcisme o com a cura o guariment mateix per la pèrdua d'una de les veus literàries més influents del segle vint. Leonard Cohen ja és a casa sense la seva tristesa, viatja lleuger com sempre feia i, a partir d'ara, si l'he d'imaginar, sempre me'l figuraré en un dels centenars de pisos de la Torre de la Cançó, escrivint nous versos o fent algun dibuixet en un cantó de la seva llibreta. Asseguda al sofà, se'l mirarà la Heather, amb un whisky a la mà i les cames totes blanques de l'hivern. 

3 de novembre de 2016

La dona tremolosa (#113)

El mal de cap sóc jo, i comprendre-ho m'ha representat la salvació. Potser ara el truc consisteixi en integrar de la mateixa forma la dona tremolosa, reconèixer que ella també forma part de mi. 

Aquest assaig publicat el 2010 de la novel·lista nord-americana Siri Hustvedt és una aproximació molt interessant a les qüestions filosòfiques i psicològiques al voltant de la identitat personal. A partir d'un fet aparentment fortuït, un atac de tremolor i convulsions que l'autora va experimentar en un acte públic, i que es va anar replicant successivament en altres ocasions, el que se'ns ofereix és una reflexió reposada sobre els aspectes més misteriosos del funcionament de la ment i el cervell humans. Al rerefons de l'assaig, hi ha la necessitat de l'autora d'explicar-se a si mateixa el vessant objectiu i subjectiu d'un trastorn, així com la incapacitat de diagnosticar-lo sense cap rastre últim de dubte. Es podria argumentar que Hustvedt només amuntega casos clínics i dades d'estudis científics. El que en realitat fa és exposar-los en forma de relat: el relat de l'empresa científica dedicada a l'explicació última dels fenòmens psíquics i neurològics, així com també el relat de la integració del dolor i el patiment en l'empresa creativa i artística. Al reconeixement d'aquesta necessitat hi arriba a través de la relació complexa i difícilment destriable entre imaginació i memòria, en tant que la identitat es basa en el manteniment d'una imatge fixa i estable d'un mateix a través del temps. Els dos cavalls de batalla fonamentals a través de l'escrit són les distincions binàries bàsiques entre ment i cervell i, per tant, psicologia i neurobiologia, i entre conscient lingüístic i inconscient prelingüístic. Finalment, conviure amb l'ambigüitat s'acaba imposant com a resposta provisional a la manca de certeses i a la incapacitat de reduir objectivament l'experiència de la primera persona del singular. 

Continguts: El llibre consta d'una única secció que desenvolupa la recerca de l'autora al llarg de la història i de les diferents disciplines científiques i filosòfiques per arribar-se a explicar els seus episodis de migranyes i atacs de convulsions. Partint del trastorn de dissociació, el llibre s'endinsa en les mancances de cada nou diagnòstic proposat, així com en les evolucions històriques que ha patit cada definició mèdica, i les teories filosòfiques que expliquen la personalitat subjectiva i la relació entre ment i cervell. 

M'agrada: La seva lectura és un plaer per la serietat i profunditat de les reflexions que proposa, així com per la claredat expositiva. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons