"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

19 de gen. 2017

The Wicked Day (#114)

Va ser Artur, veterà de moltes batalles, que va tornar a anar a la guerra. Mordred era l'enemic, assistit pels saxons com a salvatges aliats; la batalla ja havia tingut lloc en el passat, i moltes vegades. Era Glein i Agned, Caerleon i Linnuis, Cit Coit Caledon i el mont Badon. En tots aquests camps el jove Artur havia triomfat; en tots, els seu profeta i conseller, Merlí, li havia promès la victòria i la glòria. 

Publicada el 1983, The Wicked Day és la quarta i darrera part de la trilogia de Merlí de Mary Stewart. Sembla una formulació estranya, però de fet, és la més precisa, ja que els llibres que parlen de Merlí són precisament tres. Aquest, el quart, és el desenllaç de la història d'Artur narrada des del punt de vista de Mordred, i té sentit que sigui així ja que Merlí ja no hi pren part. Com en els altres volums de la saga, les línies principals de la narració les marquen Malory i Monmouth, tot i que aquí Mary Stewart es pren la llicència de presentar Mordred sota una llum molt més favorable que en les llegendes originals i, de fet, fer-lo l'heroi indiscutible de la novel·la. 

Davant d'això, la maldat de la seva mare Morgause, la candidesa del seu pare Artur i la bel·licitat un pèl barroera dels seus germans els prínceps d'Orkney queden també especialment accentuades, sense arribar a trair l'esperit del text original, però salvaguardant Mordred de cap mena de rastre de malícia. I potser, per allò de les expectatives, la història acaba perdent una mica de la seva èpica i grandesa tradicionals precisament per aquest motiu. Una mica més de malícia no hauria desentonat del tot, ja que, almenys en totes les altres versions que n'he llegit, és un personatge marcat per la tragèdia, pel defecte d'un naixement que no és culpa seva en absolut, però que el transforma en una còpia en negatiu del mateix Artur, i on Artur s'hi ha de veure necessàriament reflectit en una versió desmesurada d'ell mateix. Condemnat a odiar-lo per la naturalesa del seu naixement, Mordred és arquetípicament la nèmesi d'Artur. 

Tanmateix, provant de buscar una plausibilitat pseudo-històrica, Mary Stewart concentra totes les qualitats negatives en Morgause, la mare, i totes les positives en Artur, el pare, de forma que Mordred juga al bàndol del seu pare des del primer moment, i la fatalitat prevista per Merlí es desencadena per un munt de casualitats i mals entesos més o menys encadenats més que per la voluntat explícita de Mordred. Una altra part de la narració són la resta de fills de Morgause, que podrien haver adquirit un pèl més de relleu psicològic, i l'altra, inevitablement, són Ginebra i Lancelot, que aquí, per acabar d'afegir una petita decepció, no arriben a consumar l'adulteri. Em temo que estic pintant una visió un pèl massa negativa, i en realitat és una novel·la que es gaudeix força i que, per destacar-ne el punt més positiu, té un ritme més ràpid que els anteriors dos volums de la saga. Partim de la base que la idea de prendre Mordred com a principal punt de vista de la narració és brillant en si mateixa, i es desenvolupa de forma molt satisfactòria durant la major part de la narració. 

De fet, la història comença també arquetípicament, amb un conte de fades: l'humil fill dels pescadors cridat a fer homenatge a la malvada reina-bruixa i a adquirir preeminència sota la seva protecció. El paper de Gawain en tot plegat tampoc no decep, lligat a Mordred al mateix temps per la rivalitat política i per un amor profund i pur. La narració manté molt bé la tensió entre els personatges i també la intriga respecte a l'acció. Potser cap a la darrera part les expectatives fallen una mica, però en general és una lectura força entretinguda i que està a l'alçada -fins i tot supera- els volums anteriors de la saga. 

Sinopsi: La narració segueix la trajectòria de Mordred, des de la seva infància a les illes d'Orkney fins al dia maleït, en què es produeix el seu cos a cos final amb el seu pare, el rei Artur. Fins a arribar a aquest punt, ha de descobrir la seva autèntica filiació (cosa que estableix certs paral·lelismes amb el primer volum de la saga, The Crystal Cave), trobar el seu lloc en el món, i començar a alimentar ambicions a destemps. 

M'agrada: Està a l'alçada del primer llibre de la saga, i és millor que el segon i el tercer. 

No m'agrada: Igual que passa amb les altres entregues, Mary Stewart dóna poc caràcter als seus personatges, i es deixa emportar per un rampell misogin, de forma que els homes acaben essent completament bons, i Morgause acaba concentrant tots els defectes. Sé que no seria una bona història sense una mala bruixa, és clar, però la manca d'equilibri i ambigüitats s'acaba fent frustrant quan la compares amb Marion Bradley o amb T. H. White. D'altra banda, també es troba a faltar una mica el punt monstruós de Mordred, que aquí acaba retratat sota una llum quasi més positiva i tot que la d'Artur. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada