"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

27 d’abril de 2017

Gilead (#129)

A l'eternitat, aquest món serà Troia, crec, i tot el que s'ha esdevingut aquí serà l'èpica de l'univers, la balada que es canti pels carrers. Perquè no m'imagino cap realitat que pugui enfosquir aquesta per complet, i em penso que la fe m'impedeix ni tan sols imaginar-m'ho. 

Aquesta novel·la de Marilynne Robinson, guanyadora del Pulitzer el 2005, és una obra realment magnífica, potser no per a tots els públics, però que segur que agradarà a tothom que no s'acovardeixi davant d'una novel·la d'aquelles amb molt poca acció i molt de pensament i reflexió sobre el passat. Tot i que conté molta reflexió teològica, no és una novel·la realment sobre la fe ni l'experiència religiosa, en realitat, és més aviat una novel·la sobre l'experiència humana i la necessitat d'arribar a acceptar la pròpia vida com a tot. Si la teologia hi té un paper important és perquè el protagonista, un pastor protestant, es dedica a posar tota la seva vida -i la de la seva família- en perspectiva i a reconciliar-se amb la idea de la pròpia mort. És una novel·la, em sembla, sobre la pau interior i el seu preu associat, i en aquest sentit s'agraeix la simplicitat i racionalitat intrínseques en el sentit comú del protagonista. En realitat, la seva convicció teològica no es basa en convèncer ningú d'una experiència ultraterrenal, sinó més aviat en celebrar la meravella de la vida i la incapacitat de reduir l'experiència directa de l'aquí i ara. Però la gràcia de tot plegat és que no és una novel·la d'idees: al contrari, rere les seves idees, els personatges es van fent tan reals i complexos que, quan cap a la meitat de la novel·la apareix l'argument en forma de conflicte, és molt difícil no deixar-se encantar per les subjectivitats dels personatges fins al final. És una novel·la sense acció que es fa curta i difícil de deixar, que dosifica els misteris de la trama amb intel·ligència i bon sentit del ritme, que demostra, per tant, la mestria de la bona literatura. És una novel·la sobre la gran Amèrica -o la petita Amèrica- de les planures i els poblets deixats de la mà de Déu, a l'estil de Willa Cather o Sherwood Anderson, però que té el mèrit d'haver estat escrita al tombant del segle vint-i-u i d'haver recreat la mentalitat, el llenguatge i la cultura d'un centenar d'anys abans. La reflexió també és la d'una Amèrica marcada per la violència i la incapacitat de trobar sentit al patiment humà. Tanmateix, les quatre generacions de la família Ames que apareixen a la novel·la queden confrontades les unes amb les altres per la necessitat de seguir estimant-se i acceptant-se tal com són. L'avi adopta en la narració tota la força i la presència dels patriarques bíblics; el pare sembla ser l'home assenyat, damnificat per les decisions de l'avi però disposat a assumir la seva pròpia responsabilitat; el protagonista, en aquest sentit, sembla quedar-se a mig camí entre tots dos, intentant racionalitzar l'experiència passada i les decisions que tots dos han acabat desencadenant; en darrer lloc hi ha el besnét, el fill del protagonista, que com a infant i receptor últim de la narració queda en el pla de la potencialitat absoluta. Des de la Guerra Civil, passant per les epidèmies, la primera guerra mundial i la Depressió, el patiment humà que es desplega al llarg d'un segle d'història americana es condensa en menys de tres-centes pàgines, i les tensions generacionals entre tots els personatges implicats, així com entre les diferents esglésies luteranes obligades a conviure juntes en un espai reduït es transformen en la major font de conflicte de la novel·la. Ara bé, tot i el to reflexiu i elegíac de la proposta, el repte més decisiu per al protagonista serà arribar a acceptar el foraster, com a altre absolut, en la part que afecta la seva pròpia experiència personal, i fins i tot la seva pròpia identitat. 

Sinopsi: Al poble de Gilead, Iowa, a finals dels anys 50, el pastor John Ames veu arribar el final de la seva vida. Veient que no arribarà a conèixer la vida adulta del seu fill, encara petit, es decideix a escriure-li una llarga carta en forma de diari, en què li parlarà de totes les coses que li hauria volgut expressar. El diari acaba desplegant les vicissituds de la seva família, així com el principal conflicte de la seva vida: arribar-se a reconciliar amb el fill del seu amic, que sembla ser l'ovella negra del poble. 

M'agrada: És una novel·la que acaba essent diferent del que sembla en començar a llegir-la, i en aquest sentit, les sorpreses al llarg de la lectura són molt agraïdes. 

23 d’abril de 2017

23.4.2017

Feliç dia de lectura!

Il·lustració de Frank C. Papé per a The Russian Story Book de Richard Wilson (1916)
Domini públic (font: Wikipedia)

20 d’abril de 2017

El despertar (#128)

Quan he marxat aquesta tarda, m'ha envoltat amb els braços i m'ha palpat les espatlles, per veure si tenia les ales prou fortes, ha dit.

El despertar de Kate Chopin (1851-1904), publicada el 1899, és una novel·la tan decisiva en la història de la literatura americana com impactant, emocionant i colpidora en tot el seu realisme i la seva manca de sentimentalisme. Tota una experiència en acabar de llegir-la: no hi sobra ni hi falta res. En ser tan breu, fa de bon llegir de pressa, perquè transmet una experiència vívida i intensa, directa i planera, sense aturar-se a recaragolar quelcom que no té gaire més misteri. D'altra banda, també fa de bon llegir a poc a poc, perquè els símbols, els motius i els colors de la novel·la es van repetint d'un capítol a l'altre, com si es tractés de crear una clau o un codi que els lectors, si volen, poden anar desxifrant. L'argument és força senzill: una dama de la societat burgesa experimenta el seu "despertar" a la vida adulta i a la llibertat quan se n'adona que no vol seguir definint-se a si mateixa pel seu rol de dona, de mare i d'esposa: vol ser ella mateixa sense preocupar-se pel futur, passi el que passi a continuació i al preu que sigui. Es pot interpretar que aquest "despertar" ve donat a causa del fet que s'enamora d'un home que no és el seu marit, tot i que això no deixa de ser una lectura simplista de la protagonista. També podríem dir que el fet crucial que li canvia la vida és que aprèn a nedar, i -citant literalment- es disposa a nedar més lluny del que cap altra dona ha arribat mai. A diferència de les seves cosines germanes Anna Karènina o Ana Ozores, Edna Pontellier ens exposa una subjectivitat femenina escrita (per fi) per una dona, i en aquest sentit, no judicada per la veu narradora. D'altra banda, i a diferència del que defineix les seves parentes, a Edna Pontellier no la defineix el seu adulteri i això, potser per comparació, l'honora: ella no deixa el seu marit per anar amb ningú, sinó més aviat per anar pel seu compte, i si això inclou anar amb algú al capdavall, no deixa de ser quelcom subsidiari, quan analitzem les anades i vingudes del personatge al llarg de la novel·la. Fins i tot el seu final, per negatiu que pugui semblar, és fruit d'un acte afirmatiu, d'una decisió que neix de l'expressió de la pròpia subjectivitat de l'única forma que li és al seu abast. Així és com el desenllaç es pot llegir com una fugida endavant, per més paradoxal que pugui semblar. Si té alguna cosa de tràgic potser, no és per quelcom intrínsec a la subjectivitat d'Edna, sinó més aviat per la manca de realització que troba en el seu context social i històric, en el moment que li toca viure. En això -i només en això, de debò- se li veu l'aire de família amb l'Anna de Tolstoi, en què totes dues rebutgen la vida que no volen tenir, però no poden accedir plenament a aquella que volen. El context també ens pot donar algunes claus per entendre alguns aspectes de la novel·la: la cultura descrita en la narració és la dels criolls de Louisiana, al sud els Estats Units, i per tant, una cultura no hegemònica dins d'aquest país. Els criolls francesos eren els descendents dels colonitzadors francesos de la zona, i bàsicament, la seva llengua nativa era el francès i la seva cultura era catòlica. Com és el cas dels pares de Chopin, moltes vegades els criolls es casaven amb irlandesos precisament per aquesta qüestió religiosa. Tampoc s'ha de confondre (i això va per als perplexos espectadors de Treme) amb la cultura criolla de Louisiana com s'entén avui dia, que contempla principalment les tradicions i cultura de la comunitat negra de Louisiana. Per què s'utilitza la mateixa paraula Creole per a ambdós col·lectius? Bé, bàsicament perquè les seves arrels són les mateixes. La comunitat dels criolls negres va néixer del costum dels propietaris blancs de mantenir dues famílies, la blanca i legítima i la negra i extraoficial. (Cliqueu aquí si necessiteu més informació al respecte). Així doncs, les divisions racials també tenen un lloc a la novel·la, tot i que potser indirecte per a l'argument, així també com la cultura mexicana, que encarna per als protagonistes tot allò que resulta exòtic, misteriós i prohibit.

Sinopsi: La narració cobreix un breu període en la vida de la protagonista, Edna Pontellier, una dama de la societat burgesa de New Orleans. El senyor Pontellier es dedica a l'especulació financera i, mentre treballa, Edna i els seus fills estiuegen en un poble de la costa. Allà estiuegen també els Lebrun, una família coneguda, i Edna estableix una amistat íntima amb Robert Lebrun, un dels fills de la família. Quan torna a New Orleans, Edna deixa el seu marit i els seus fills per anar a viure pel seu compte i establir-se com a pintora.

M'agrada: Costa escollir una cosa en concret en una novel·la que és perfecta, però diria que sobre tot m'agrada la capacitat de concisió en una novel·la tan breu, especialment perquè això no nega la complexitat dels personatges ni de les seves relacions. 

15 d’abril de 2017

11 d’abril de 2017

Leviatan (#127)

Cadascú de nosaltres està relacionat amb la mort del Sachs d'alguna manera, i no podré explicar la seva història sense explicar cadascuna de les nostres històries al mateix temps. Tot està relacionat amb tot, cada història s'encavalca amb totes les altres històries. Per molt horrible que se'm faci dir-ho, ara m'adono que sóc jo qui va fer possible que tots plegats ens coneguéssim. En la mateixa mesura que el Sachs, jo sóc el punt on comença tot. 

Tot i que havia llegit aquesta novel·la fa uns quants anys i ja no me'n recordava gaire, la vaig tornar a llegir precisament com a part de l'efecte de ressaca que em va produir The Blindfold. Vaig llegir que Paul Auster havia estat treballant en aquesta novel·la durant la mateixa època en què Hustvedt escrivia The Blindfold, i de fet l'Iris protagonista d'aquesta última també apareix, tot i que de forma marginal, a Leviatan. En aquest sentit, aquesta no em va agradar tant com la novel·la de Siri Hustvedt i sospito que tampoc no tant com altres obres de Paul Auster que he llegit. Ara bé, és una novel·la molt interessant especialment per la forma en què està plantejada, que agradarà a qui ja sigui fan de Paul Auster i que pot ser una bona forma d'introduir-se a aquest autor per als qui no hi estigueu familiaritzats. La idea principal que es troba rere Leviatan (1992) és que les casualitats fortuïtes poden arribar a definir la nostra existència amb més pes fins i tot que qualsevol pla o designi preestablert. Aquesta, per tant, és la novel·la de Peter Aaron, que es disposa a explicar la història de la vida i la mort del seu amic Benjamin Sachs, per fer-la pública només en cas que la policia obtingui les respostes que necessita. De fet, per a Paul Auster, l'acte d'escriure una novel·la forma part de la narració mateixa, i per això gran part dels seus protagonistes són escriptors que es troben enfrontats a la necessitat d'escriure una història per arribar a conèixer la seva pròpia identitat. D'aquesta forma, el que trobarem en el personatge de Peter Aaron és un paral·lel de Paul Auster, amb multiplicitat de detalls biogràfics que troben coincidència amb la seva vida real. Ara bé, precisament per això és curiós que la història que Aaron es proposa explicar sigui precisament la de Benjamin Sachs que, tot i no ser cap alter ego de Paul Auster, és una versió més romantitzada i idealitzada del rol de l'escriptor. Intentant cobrir la distància que separa els ideals polítics i l'anhel de justícia de la dura realitat, Benjamin Sachs decideix escriure per canviar el món. Quan aquest projecte fracassa, decideix passar a mètodes més dràstics per fer-ho. Tot i així la novel·la és més complexa que això perquè, d'una banda, pel seu camí, igual que pel d'Aaron, tenen lloc coincidències inesperades que poden arribar a canviar vides senceres i, d'altra banda, la història de Sachs tal com l'explica Aaron és una versió del que podria haver passat, però tampoc no hi ha la certesa absoluta respecte a totes les motivacions i decisions del personatge. Aaron presenta la seva interpretació i, per tant, la que per a ell té sentit. Potser si haguéssim pogut accedir a la narració del mateix Sachs o algun dels altres personatges la imatge de conjunt resultaria diferent. Pel camí queden caps solts, trames obertes, i homes i dones que s'amaguen i es revelen en l'escenari de les grans ciutats americanes, Nova York per antonomàsia. Una de les coses que m'ha desconcertat més d'aquesta novel·la és precisament el seu rerefons polític, que a moments acaba semblant un McGuffin plantejat al principi de la novel·la per fer enganxar el lector amb la promesa d'un misteri de tipus policíac. Tot i les reticències inicials, en aquest sentit, el desenllaç no decep. El viatge de Sachs comença amb Thoreau i acaba amb Alexandr Berkman, i és cert que el fil entre tots dos moments s'ha d'anar lligant molt a poc a poc i estrictament a l'esfera personal, a través de múltiples anades i vingudes i trobades amb personatges que esdevindran decisius. És cert que no és un thriller policíac, però sí que es forma a base de misteris i de petites peces del trencaclosques que s'han d'anar encaixant per entendre el sentit global de la història i, per això mateix, resulta una experiència sorprenent i emocionant. 

Sinopsi: El relat comença amb una mort anònima en una carretera, la d'un individu que salta fet miques en manipular un explosiu. El narrador assumeix que aquesta persona és el seu amic Benjamin Sachs, i comença a explicar la història de la seva llarga amistat, remarcant amb especial interès les casualitats i les coneixences que van acabar marcant les decisions de Sachs. 

M'agrada: La seva narració discontínua, que acaba trobant una lògica o una coherència dins de si mateixa. 

No m'agrada: Té moments en què se'm va fer un pèl llarga i confusa, especialment en la part central. 

6 d’abril de 2017

The Blindfold (#126)

Mentre anava cap a casa vaig notar una sensació de tremenda buidor al cap, al pit, a l'estómac. Era tan profunda que per un moment vaig pensar que ja no habitava en mi mateixa com abans. El "jo" que sempre havia designat completament la meva vida interior semblava haver-se desplaçat cap a un altre lloc, i per un minut em vaig aturar, superada per la meva pròpia estranyesa envers jo mateixa. 

The Blindfold (1992) de Siri Hustvedt és una novel·la que m'ha resultat tota una experiència. No sé si us ha passat mai això d'acabar un llibre, i passar una llarga ressaca de dies i dies després pensant-hi, tornant-hi a pensar, provant d'esbrinar-li significats i, principalment, provant de fer espai al cap per a altres coses. És difícil donar una idea general de l'argument perquè és una ficció que consta de relats diferents, i la gràcia de la seva lectura és anar descobrint símbols, paral·lelismes, repeticions i relacions implícites entre les seves diferents parts. L'argument s'articula principalment al voltant de les relacions de gènere, la fragmentació de la identitat i la incapacitat de posar en paraules l'experiència de l'inconscient. Siri Hustvedt es posa a la pell d'Iris Vegan, una estudiant de literatura a la universitat de Columbia, que explica la història en primera persona. La seva identitat, com a dona, no és ni coherent ni estable, sinó fragmentària i inconnexa, i en la seva aventura d'autoconeixement es va creuant amb diferents personatges que tracten de definir-la i categoritzar-la, sovint contra la seva voluntat. L'objectiu últim del seu viatge és arribar a trobar les paraules adequades per tal d'explicar la seva història. Tanmateix, la majoria de personatges masculins tractaran d'editar aquest relat: el sr. Morning, que la contracta per a una obra diguem-ne creativa; el seu professor d'universitat, des de l'autoritat de la institució acadèmica: el seu metge, des de l'autoritat de la institució mèdica, i un llarg etcètera. (Per cert, si voleu llegir el relat sencer de la seva relació amb les migranyes, sense edicions ni talls ni interrupcions, us interessarà llegir La dona tremolosa). Quan Iris es resisteix a ser definida o editada en aquests termes, és qualificada de misteri o directament de bruixa. Sona familiar? L'amor i el desig també tenen lloc en l'equació: les relacions de gènere en aquesta novel·la són una constant negociació dels termes de la relació. Iris ha de suportar que els homes que estima s'amaguin d'ella; a la vegada, ella esdevé un misteri que ells intenten revelar a qualsevol preu, encara que aquest sigui el de la gelosia i l'afany de possessió. El relat, per tant, també inclou el sacrifici i la renúncia d'Iris quan troba que els termes són excessius. Aquest resum, però, potser és massa simplista, al capdavall: els homes, en aquest procés de revelació de la identitat, també poden esdevenir aliats. En aquest rol, per exemple, apareix Paris que, com el Paris mitològic, sembla abocat a emetre un judici estètic, i finalment es dedica a jutjar la història d'Iris. Abans d'això, és cert que és aquest personatge que identifica Iris amb un rol masculí, amb l'home del quadre. Un dels misteris de la novel·la és si l'aliança amb Paris s'aguantarà i servirà per decantar la balança. En la novel·la hi apareixen molts observadors i molts dobles: Iris, per tant, decideix assumir una identitat masculina per vagar de nit per la ciutat. El seu alter ego, Klaus, tanmateix, reclama la seva autonomia i el seu propi espai, i Iris comença a duplicar-se, en un passatge que recorda clarament la dicotomia entre Jekyll i Hyde. En aquest sentit, és revelador com en diferents moments de la trama entra en joc la diferència entre objecte i cosa enunciada per Heidegger i desenvolupada en la teoria de la cosa de Bill Brown. Per explicar-ho breument, un objecte acompleix la seva funció i és passiu respecte al subjecte que l'utilitza; en canvi, una cosa és disfuncional i per tant ens interroga amb la seva presència. Així és com el relat adquireix tons gòtics progressivament, quan la pròpia identitat esdevé cosa o, per expressar-ho millor, en esdevenir la identitat fragmentària i incoherent hi ha parts d'aquesta que inquieten en la seva estranyesa i aparent autonomia. Part d'aquesta autonomia, doncs, rau en la incapacitat de categoritzar definitivament la cosa en paraules. En paraules de Castoriadis: "és necessari abandonar la nostra imatge de la representació com una pantalla de projecció que separa el 'subjecte' de la 'cosa'" (Bill Brown 2001: Thing Theory, 8). Aquest conflicte, per exemple, troba una expressió gràfica quan el camí d'Iris es creua amb el de George, un fotògraf, que a través de la fotografia que li fa la converteix en text i en enigma: Iris es nega a reconèixer-se en el seu propi retrat, i la fotografia adquireix una autonomia inesperada en començar a circular i a reproduir-se sense control. Així doncs, Iris descobreix la buidor, la manca de significat, el forat inexpressable en paraules, al cor de la seva pròpia identitat. Quan aquesta dissociació es creua amb les seves migranyes i ha de ser ingressada a l'hospital, en el seu camí també es creuarà la boja de l'àtic, que aquest cop no es troba a l'àtic sinó al pis principal, però que també es passeja de nit pels passadissos, i amb qui la protagonista també acabarà identificant una part de la seva subjectivitat. Com podeu veure, una novel·la apassionant, que fa pensar, i que no esgota interpretacions només amb un cop d'ull. 

Sinopsi: La novel·la consta de quatre parts diferenciades que es llegeixen com quatre relats independents. Tanmateix, en l'últim dels relats, que és el més llarg, es revela la cronologia dels altres episodis i s'aprecia millor el relat sencer com a conjunt. En la primera part, Iris és contractada pel misteriós sr. Morning, per fer un treball consistent a descriure certs objectes d'ús quotidià fins al mínim detall: un guant, una bola de cotó fluix amb restes de maquillatge, un mirallet. A mesura que avança en la seva feina, Iris descobreix que tots aquests objectes pertanyen a una dona assassinada, i que Morning intenta reviure el seu record a través dels objectes. A partir d'aquest moment, Iris es decideix a descobrir quina relació hi ha entre ell i la dona morta. La segona part estableix un triangle amorós i d'interessos entre Iris, la seva parella Stephen i George, un fotògraf que demana fer-li un retrat a Iris. George també retrata una dona que té un atac d'epilèpsia pel carrer. Al voltant d'aquesta experiència i del seu propi retrat, Iris es comença a preguntar per la falsedat i la crueltat en la imatge que es crea d'un subjecte. La tercera part relata l'experiència d'Iris a l'hospital, en què les seves companyes d'habitació acaben revelant aspectes insospitats de la seva pròpia subjectivitat. La quarta part és la més llarga i complexa, en què Iris estableix relacions amb el seu professor d'universitat, el professor Rose, i amb Paris, un excèntric crític d'art que la convida a mirar-se d'una altra manera. A la vegada, la protagonista desenvolupa una doble identitat i una doble vida que amenaça amb desestabilitzar la seva relació amb Rose. 

M'agrada: És una novel·la apassionant, plena de misteri, i que des del punt de vista de la subjectivitat femenina a mi m'ha semblant una obra mestra. 

1 d’abril de 2017

Les aventures de Sherlock Holmes (#125)

Em dic Sherlock Holmes. Em dedico a saber el que la resta de gent no sap. 

Aquest és el tercer volum de la sèrie de Sherlock Holmes i, després de les dues primeres novel·les, aquest consta tan sols de dotze relats, que van aparèixer periòdicament a l'Strand Magazine entre 1891 i 1892. La cronologia dels relats, però, es pot fer una mica confusa, ja que Watson reprèn la narració des d'on l'havia deixat a El signe dels quatre, és a dir, després del seu casament amb Mary Morstan, però a la vegada en alguns relats també retorna a l'època anterior al seu casament, al temps de solter amb Holmes a Baker Street. Segons Watson mateix, el volum és una selecció de casos d'entre 1882 i 1890, i això ens deixa prou marge per especular. Normalment el canvi s'especifica, però no sempre, i per això queda en mans dels lectors esbrinar una cronologia no sempre lineal. Hi ha moments en què Watson se suposa solter pel costum, més que freqüent, d'esmorzar amb Holmes a Baker Street, però més enllà d'això, altres fans més entregats que jo s'han dedicat a esclarir una cronologia precisa. En comparació amb les dues primeres novel·les, he de dir que Les aventures de Sherlock Holmes passa molt bé perquè consta de relats curts. La majoria de casos queden resolts per Holmes abans que els lectors (i Watson) puguem parpellejar. Com en el joc de mans d'un prestidigitador prodigiós, de vegades és millor relaxar-se i gaudir de l'espectacle que començar a preguntar-se com ho ha fet. I en aquest sentit el ritme es fa molt àgil en tot moment. La part més curiosa de tot plegat és l'estranya doble vida que Watson inicia entre la seva rutina ordinària, amb la seva feina com a metge en una consulta i el seu matrimoni, i d'altra banda, el seguit d'aventures en què Holmes l'acaba implicant. Al final, el fil que uneix les dues branques d'activitat és tan tènue que un dia, mentre llegia aquest volum, vaig tenir una pensada que vaig provar d'apartar de la meva ment però que des de llavors m'ha seguit pertorbant força: que Sherlock Holmes no sigui res més que el producte de la imaginació del doctor Watson, el metge que escriu narracions en primera persona sobre crims i misteris per dissipar aquell ennui tan típic de les classes acomodades europees del tombant de segle vint. I per què no, si els introvertits tendeixen a ser fantasiosos per naturalesa? En contra de la teoria hi ha la magnitud de les aventures proposades, que tot sovint el fan viatjar al camp, passar nits en blanc fora de casa i, és clar, visitar Holmes a Baker Street a totes hores. L'argument a favor és una mica més feble, però potser el fet que la intel·ligència i els inesgotables recursos de Holmes són massa bons per a ser veritat. A la vegada, la majoria de relats continuen oferint un espectre força ampli de la societat victoriana de finals del segle dinou: moltes vegades giren al voltant de patriarques abusius que posen en perill la damisel·la en qüestió, organitzacions secretes que tenen formes estranyes de ramificar-se i operar a l'ombra, i que mai escapen del coneixement de Holmes, i també alguna que altra aventura de turisme social. En aquest sentit, el retrat del criminal també varia lleugerament: també trobarem el criminal descrit en termes monstruosos, però aquí la criminalitat té formes d'ascendir en l'escala social, i veurem com els criminals més acomodats tendeixen a ser també els d'intel·ligència i recursos més sofisticats. 

Continguts: Les aventures de Sherlock Holmes conté dotze relats: "Escàndol a Bohèmia", en què Irene Adler és més ràpida que Holmes i li guanya la partida; "La lliga dels pèl-rojos", en què es demostra que els pèl-rojos dominaran el món; "Un cas d'identitat", en què Holmes treu l'entrellat d'un engany força sinistre, i literalment fa fugir el malfactor per cames; "El misteri de la vall de Boscombe", en què Holmes i Watson deixen Londres per anar al camp per primera vegada; "Les cinc llavors de taronja", en què Watson es posa metatextual i explica com selecciona quins casos escriure i com descarta els que no arriben a les pàgines de l'Strand, i d'altra banda entra en joc l'orgull personal de Holmes; "L'home del llavi tort", en què Watson fa una excursió al fumador d'opi i el misteri gira al voltant d'una peculiar aventura de turisme social; "El carboncle blau", que és l'episodi especial de Nadal de Sherlock Holmes; "La banda de llunes", en què Watson trenca la cronologia de la saga i torna als temps de solter a Baker Street, i Holmes ens alerta de la perillositat de la professió mèdica quan s'hi creuen intencions criminals; "El polze de l'enginyer", en què és Watson qui proposa el cas per començar i l'ombra d'Edgar Allan Poe acaba planant sobre el conjunt; "L'aristòcrata solter", en què Watson inicia Holmes en la lectura de la premsa del cor; "La diadema de berils", en què el cas fa un gir inesperat a última hora i Holmes va una passa per endavant en tot moment; i "El misteri de Copper Beeches", en què Holmes ataca les habilitats de Watson per l'escriptura i, quasi com de passada, caracteritza la vella Anglaterra rural com un sinistre niu de criminalitat encoberta. 

M'agrada: Conté alguns dels casos més emblemàtics i originals, i fa de més bon llegir que les dues primeres novel·les. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons