"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

25 de maig de 2017

Mefisto (#133)

Calia renunciar, ser capaç d'anul·lar-se un mateix, si es volia tirar endavant amb Hendrik Höfgen. Perquè evidentment un home com aquell pensava sobretot en ell mateix. Barbara, en canvi, exigia i esperava d'ell alguna cosa. Reclamava felicitat. (...) No ho entenia l'orgullosa Barbara? L'única felicitat que podien oferir homes com Hendrik Höfgen era la de la seva presència excitant i la seva proximitat fascinadora... 

Mefisto (1936) de Klaus Mann (1906-1949) és una novel·la enlluernadora. Jo la vaig llegir per primera vegada d'adolescent, i la vaig entendre a mitges, una mica com vaig poder. Em faltava context i moltes lectures encara per copsar-la en la seva totalitat, i tot i així no devia anar tan desencaminada quan la vaig recordar durant molt de temps com una de les millors novel·les que havia llegit mai. Tanmateix, molts anys després, em desconcertava trobar la majoria de crítics que la qualificaven de sàtira. Ara que l'he rellegida he entès per què. Mefisto és una sàtira per les seves descripcions de tipus psicològics i, a la vegada, és una novel·la de pacte faustià a l'estil de El mestre i Margarida de Bulgakov, tot i que, a l'hora de deixar anar bilis, Bulgakov potser ho fa d'una forma més elegant, fins i tot dins del desenfrenament. Entre les línies de Mefisto, en canvi, hi ha molt més dolor i patiment del que possiblement el seu autor volia donar a conèixer, i el seu enuig traspua a través de cadascuna de les seves línies, àcid fins a un punt quasi corrosiu. Mann no escriu per agradar a ningú, i sí per assenyalar els vicis i defectes que percebia en la societat corrupta i decadent que l'havia expulsat, a ell i a tants d'altres, de les elits artístiques i intel·lectuals de l'Alemanya d'entreguerres. I potser aquesta és una lectura fins i tot massa estreta, perquè rere aquest greuge cap a l'artista i l'intel·lectual, també hi ha el dolor humà davant de les atrocitats comeses contra els oprimits. En aquest sentit la novel·la distingeix entre un grup de personatges que són capaços de sentir pels seus semblants, i un altre grup que aconsegueix esmorteir la veu de la consciència rere el plaer immediat de l'èxit social. Ara bé, de vegades l'èxit social i professional en determinats contextos requerirà un pacte amb les autoritats del pis de baix. Llegiu aquesta novel·la si voleu copsar les complexitats d'una lluita ideològica que no va estar a l'alçada de la situació política imperant davant la imminent fallida de la república de Weimar. Els extrems, el nacionalsocialisme i el comunisme, estiraven pels cantons, però en realitat els qui hi van quedar atrapats al mig, i potser retratats també segons com, van ser les classes burgeses. I dic les classes burgeses perquè potser un dels conflictes socials més impactants de la novel·la és com, al mig de l'espectre social, la tensió entre la petita burgesia vinguda a més i l'alta burgesia vinguda a menys ocupa més espai del que podria semblar necessari per a la imatge de conjunt. El relat té dues parts molt marcades, una primera meitat caracteritzada per traços molt gruixuts i colors molt cridaners, on Mann és especialment punyent amb el seu protagonista, l'actor Hendrik Höfgen, i amb tothom qui, com ell, aplana el pensament rere l'agradable sensació de deixar-se endur pel que vol, i crida, i riu, i desitja la gent. Höfgen és un seductor nat i, com la novel·la acaba descrivint en la seva evolució, la seva subjectivitat és buida fins a extrems, potser, psicopàtics. Això ens podria fer sospitar de la capacitat d'anàlisi de l'autor, però en realitat el que Mann fa és oferir-nos el model d'un tipus en concret de l'època, i a la vegada aprofita per negar, amb la proximitat cronològica dels fets que descriu, l'eterna justificació que els pobres ciutadans ordinaris desconeixien l'abast de les atrocitats que estaven per cometre, i van arribar a cometre efectivament, els nazis un cop arribats al poder. I això que l'acció s'atura el 1936, punt àlgid de l'esplendor i l'èxit de la carrera del protagonista. En aquest sentit, la segona part de la novel·la canvia el to lleugerament, es torna més política, quan el pacte de Höfgen amb la jerarquia nazi representa l'inici del seu ascens. En aquest sentit, la novel·la és una escalada de tensió que se sosté en el seu moment àlgid, un ascens sense davallada final, i que ens recorda, amb l'èxit del seu protagonista, que la realitat sempre acaba desmereixent la justícia poètica.

Sinopsi: En un teatre de províncies d'Hamburg, l'actor Hendrik Höfgen inicia la seva carrera de forma prometedora, i coqueteja amb els moviments d'esquerres sense arribar a comprometre-s'hi en cap moment. Tot i que és un artista brillant i ple de talent, la seva carrera es mou més gràcies a algun cop de sort que no tant pel seu esforç. Es casa per obtenir més prestigi i accedir a determinats cercles socials. Finalment es trasllada a Berlín on comença a conrear èxits més importants. L'ascens de Hitler al poder l'agafa fora del país, on es debat entre quedar-se a l'exili amb les seves amistats de tota la vida o provar de tornar a Berlín i congraciar-se amb les autoritats nazis.

M'agrada: La profunditat de dissecció de Mann amb els seus personatges i situacions, que en tot moment prova de fer entenedors, tot i que no en comparteixi les motivacions. 

18 de maig de 2017

La resistència íntima (#132)

Això no obstant, el retorn a casa té alguna cosa d'impossible. Primer, perquè la casa és un somni (mai ha estat així de perfecta) i, segon, perquè l'experiència nihilista no se supera. La seva ombra ja no ens abandonarà mai més. 

La "resistència íntima" de què parla el títol d'aquest assaig del professor Josep Maria Esquirol és la seva proposta per tal d'adreçar aquesta experiència bàsica i constitutiva de la subjectivitat humana. Filosofia de caire existencial, més que existencialista, perquè parteix de la consciència de la finitud, del no-res, de la disgregació o dinàmica entròpica de l'existència mateixa com a experiència fundacional de la reflexió filosòfica, més enllà de la qual tota filosofia que pretengui mantenir-se com a pura abstracció metafísica és estèril. En aquest sentit, l'existència és posttraumàtica, i és des d'aquest trauma bàsic de l'existència humana que Esquirol presenta les seves reflexions. Ara bé, la resistència íntima proposa la senzillesa de la vida quotidiana, la cura de si mateix, l'acollida de l'altre, la calidesa del gest o la carícia que dóna sentit, la tornada a casa o el refugi com a resposta a aquestes forces disgregatives. No és una evasió o un recurs fàcil a la sentimentalitat; és el reconeixement de la necessitat de viure mirant l'abisme cara a cara. El llibre és clar i entenedor, gairebé s'explica a si mateix, com en realitat hauria de passar sempre amb els llibres de filosofia, i constitueix més aviat un conjunt de meditacions temàtiques, més que no pas un cos teòric. Ara bé, per a mi l'experiència de llegir-lo havent conegut en Josep Maria Esquirol com a docent (segon semestre de Filosofia Política) ha afegit una capa de records, implicacions i relacions intertextuals a una lectura ja de per si excel·lent. Repassant temari i lectures, me n'adono que la classe de l'Esquirol, en realitat, va suposar un pas a l'edat adulta filosòfica: el moment en què la filosofia fa destrempar. No sé si d'una altra manera hauríem sentit mai a parlar de Rosenzweig i Buber, i de la filosofia jueva d'abans i després de l'Holocaust, i de l'Holocaust mateix com a moment filosòfic també. Va ser l'època d'Anhel de justícia de Horkheimer, que d'alguna forma va ser la porta d'entrada a Benjamin, d'Exercicis espirituals i filosofia antiga de Pierre Hadot (és cert que el títol potser no és gaire aclaridor del seu contingut), també òbviament de La condició humana de Hannah Arendt, i finalment dels Assajos herètics de Jan Patocka, que és un llibre una mica espès potser, si es llegeix per plaer com vaig fer jo, però que és una lectura fructífera en molts sentits. Lévinas no arribaria fins una mica després. La resistència íntima, doncs, ofereix alguns tasts d'aquest rerefons filosòfic, sense pretendre ser un manual ni un breviari d'autoajuda. Al contrari, com les bones reflexions filosòfiques, el text d'Esquirol obre espais per a la pregunta i el diàleg, assenyala direccions, i convida a la reflexió íntima i silenciosa sobre el que ens fa humans. Per acabar, i com a nota personal, a mi el que m'ha semblat més curiós del llibre sencer és el moment en què dialoga amb Hannah Arendt, en part perquè la polèmica és molt subtil, i no crec que els respectius plantejaments difereixin tant en el fons. Arendt llegeix la satisfacció de les necessitats bàsiques com a cicle indefugible de la labor, que ha de quedar satisfet per garantir la realització de les altres dimensions de l'existència, més decisives per al món humà. El context històric és important aquí: Arendt té en ment el nazisme com a aplanament de la vida pública, negació de la reflexió i per tant atrinxerament en una privacitat banal i buida de sentit. Esquirol escriu en uns temps contemporanis en què tot sovint la banalitat ens colpeja des de les plataformes i càtedres destinades a tenir ressò públic, i en aquest sentit revaloritza aquesta dimensió privada de la vida, com a replegament reflexiu, més que no pas com a atrinxerament. Ara bé, si polemitza amb La condició humana, el gra del text -la direcció a què apunta- en el to personal i intimista, a mi m'ha acabat recordant a moments l'estil d'Homes en temps de foscor i, en aquest sentit de plantar cara a la foscor a través de la resistència, els plantejaments no són tan distants. 

Continguts: L'assaig està format per deu capítols i tres moments. Als dos primers capítols, "Disgregació i resistència" i "Cartografia del no-res", l'autor presenta els aspectes problemàtics o conflictius de l'existència humana que pretén adreçar. Els següents capítols, "Tornar a casa", "Elogi de la quotidianitat", "Meditació mèdica breu" i "Cuidar-se sense esdevenir Narcís" parlen de l'experiència d'interioritat, la cura de si mateix, com a resposta a la consciència d'aquesta problematicitat. La resta de capítols, "No cedir al dogmatisme de l'actualitat", "¿L'oceà o el desert?", "L'essència del llenguatge com a empara" i "Una metafísica de l'ajuntament" aborden més aviat la dimensió d'exterioritat de l'ésser humà. 

M'agrada: És un assaig que fa de molt bon llegir i que, a mi personalment, m'ha fet entrar ganes de rellegir molts autors que viuen als meus prestatges des de fa una colla d'anys. D'altra banda, també m'agrada l'ús cuidat i mesurat que fa del llenguatge i de les imatges i metàfores que travessen el text com a píndoles literàries. 

11 de maig de 2017

A Change of Climate (#131)

Cada acció conté la seva contrària. Cada acció conté el rastre ombrívol de l'opció no escollida, les llavors d'infinites variacions. Cada elecció, un cop feta, allibera contingències, alternatives; cada elecció engendra un univers propi. 

Aquesta novel·la de Hilary Mantel, publicada el 1994, comença com a melodrama domèstic: en un poblet de l'Anglaterra rural, a finals dels anys 70, un matrimoni es dedica a la beneficència i educa els seus fills perquè estimin els seus semblants. Entre casos i casos d'acollida hi ha addictes, suïcides, criminals menors i així successivament. Ara bé, aquest tipus de bondat pot no revelar tot el que hi ha sota la superfície. Vint anys enrere, els Eldred havien fet de missioners a Sudàfrica, convençuts de la necessitat de fer el bé, però, poc preparats per la realitat que hi trobarien, no s'admeten ni tan sols l'un a l'altre que en realitat hi havien anat fugint d'Anglaterra més que per cap altra cosa. A Sudàfrica als anys 50 s'implementen les lleis més dures de l'etapa de l'Apartheid, i la bondat dels Eldred col·lideix, evidentment, amb la maldat intrínseca de la legislació a favor de la segregació. Per llei, per exemple, els negres no tenen dret a l'educació. Tanmateix, decideixen suspendre el judici i no llegir res, ni la brutalitat dels blancs ni la dels negres, en termes de maldat encara: això seria un prejudici etnocèntric. L'entramat de complexitats de les diferents comunitats que conviuen al seu voltant els aclapara fins a cert punt, però ells resten convençuts que poden canviar el món sense qüestionar-lo políticament. Quan les lleis de l'Apartheid entren en contradicció amb les seves activitats, són tancats a la presó i finalment forçats a exiliar-se al protectorat de Bechuanalàndia (actual Botswana), per evitar represàlies majors. Allà, experimenten un fet altament traumàtic per a les seves vides que finalment els obliga a tornar a Anglaterra. Les seves vides queden marcades per aquest fet per sempre més, i tot el que fan acaba afectat per aquest secret. En aquest sentit, la narració té un bon sentit del ritme i dosifica molt bé la informació. Del present al passat i del passat de tornada al present, no és fins a la segona meitat del llibre que se'ns exposa la tragèdia, tot i que fins llavors ja hem tingut prou pistes com per anar entreveient que alguna cosa passa entre els protagonistes. La novel·la és, en aquest sentit, una bona excusa per reflexionar sobre el que Walter Benjamin anomena violència divina i Zizek elabora en violència subjectiva: aquella que sembla colpejar la bona gent des del no-res, aquella que colpeja el Job bíblic, no per permetre'ns preguntar pel seu motiu, sinó per aclaparar-nos amb tota la magnitud de l'absència de perquè. Acceptar aquest tipus de violència es fa impossible quan l'espectre de creences d'una persona no accepta el mal com a possibilitat: aquest és el cas del marit, que continua vivint tota la seva vida imposant la seva bondat a la resta de la família. Incapaç de veure més enllà de la seva pròpia perspectiva del món, no se n'adona de quan aquesta bondat es torna intrusiva. L'altra opció és la de l'esposa, que es nega a tancar el capítol, perquè davant del mal en termes absoluts li és impossible concebre el perdó. Així doncs, quan es vegi enfrontada a la necessitat d'establir prioritats i prendre una decisió, aquest fet determinarà la vida de tots els implicats. L'estil de Hilary Mantel és sec, sobri, impecable, i en aquest sentit el que fàcilment es podria convertir en melodrama es transforma en reflexió sobre l'abast de les creences de cadascú i sobre si és necessari que aquestes influeixin les eleccions que fem. En aquest sentit, a través dels errors i encerts dels personatges, les dues històries -la del present i la del passat- es van superposant per donar-se significats l'una a l'altre. 

Sinopsi: La novel·la és el relat d'una saga familiar, els Eldred, i les formes en què cada generació concep la vida. Cap als anys 80, el matrimoni de Ralph i Anna Eldred treballen a les associacions de caritat i beneficència fundades per la família d'ell. Els fills de la família es veuen afectats per les activitats dels pares però, al rerefons, hi ha un esdeveniment traumàtic del qual no es pot parlar que acaba afectant, indirectament, el present. 

M'agrada: La incorrecció política amb què Mantel retrata la complexitat de la vida a l'Àfrica, sense simplificar, i extremadament crítica tant amb els blancs com amb els negres. De fet, la gènesi del llibre va venir donada per diferents casos reals que l'autora va recopilar de la premsa, i de la seva pròpia experiència a l'Àfrica, entre d'altres testimonis. A part d'això, la psicologia dels personatges està molt treballada, i en aquest sentit el resultat final és molt colpidor. 

4 de maig de 2017

La zona d'interès (#130)

Sense honor; el desig animal o fins i tot mineral de persistir. Ésser és un hàbit, un hàbit amb què no poden trencar. Ach, si fossin homes de debò, jo en el seu lloc faria ... Espera. Mai no ets en el lloc de ningú. I és cert el que diuen, aquí al KL: Ningú es coneix a si mateix. Qui ets? No ho saps. Aleshores arribes a la Zona d'Interès, i aquesta et diu qui ets. 

La zona d'interès (2014), novel·la de Martin Amis, es va publicar envoltada de polèmica i, un cop llegit, puc dir que és un llibre interessant, atractiu, que realment val la pena de llegir, però que potser no aporta gaire de nou al que sabem sobre l'Holocaust i a la literatura que s'ha fet fins ara d'aquest tema. I potser, en aquest sentit, no era del tot necessari. Ser un escriptor brillant (i Martin Amis, a qui no havia llegit mai amb anterioritat, ho és i amb escreix) potser no redimeix el plantejament de la novel·la i el tractament dels personatges: la novel·la és una bona lectura, tècnicament brillant, molt estudiada, que condensa misteri, horror i diferents punts de vista d'una forma magistral; ara bé, potser el problema de base amb una novel·la així és el plantejament teòric que subsisteix al rerefons. I de fet, el mateix Amis publica una nota al final de la novel·la en què fa una mena d'intent de justificar la seva elecció teòrica, de la mateixa manera, possiblement, que als anys 60 Hannah Arendt feia mans i mànigues per justificar davant del seu públic indignat precisament l'opció contrària. Aclarim-les per començar: la primera opció és que els nazis van desencadenar un horror incommensurable perquè eren psicòpates monstruosos, i en últim terme qualsevol intent de comprendre'ls o interpretar-los en termes humans ens deshumanitzaria als lectors com a intèrprets. Portat al seu extrem, aquest postulat teòric negaria la possibilitat fins i tot d'arribar a escriure o fins i tot a parlar del que va passar: tractar d'explicar o de comprendre ens posaria a l'alçada dels botxins, seria provar de justificar-los fins a cert punt. Aquesta postura va estar força en boga -comprensiblement, d'altra banda- just després de 1945, quan l'horror del que s'havia esdevingut i de les seves dimensions va colpejar l'opinió pública d'arreu del món en tota la seva cruesa. Va ser la reacció en calent, per dir-ho de forma col·loquial. La segona opció, que possiblement va postular per primer cop Hannah Arendt amb el concepte de "la banalitat del mal", defensaria que els nazis van desencadenar un horror incommensurable (és indubtable que ho van fer) perquè eren persones corrents com tu i com jo que van entrar a formar part de la maquinària de matar a base de traslladar la responsabilitat a algú superior en la cadena de comandament i, per tant, a base d'evitar emetre judicis morals. Aquest plantejament es deriva de l'anàlisi de les declaracions dels propis criminals de guerra nazis en els seus respectius processos, i ha quedat apuntalat també per estudis sobre la societat i la política del moment. Des de l'anàlisi sociològica, Zygmunt Bauman arriba més o menys a la mateixa conclusió a Modernitat i Holocaust, per exemple. Recordeu els comentaris finals de la secretària del búnquer a la pel·lícula L'enfonsament (2004), en la línia que tothom més o menys intuïa què passava, però rebutjava fer les preguntes adequades i mirava cap a un altre cantó. Òbviament, la repressió política i el domini del terror hi tenen un paper important, aquí també, tot i que no podem oblidar que cal molta gent per mantenir-lo. Per tant, partim de la base que és una bona pensada enfocar una novel·la sobre la vida privada dels oficials nazis en un camp d'extermini, mentre com a lectors som perfectament conscients del que està passant als marges d'aquesta vida privada. Així doncs, com a lectors ens veuríem obligats a preguntar-nos, precisament, on se situa la zona d'interès de la novel·la. A un nivell més comercial, si voleu, i més per a tots els públics, és bàsicament la idea de fons rere la novel·la El noi del pijama de ratlles de John Boyne. La zona d'interès sembla que comenci amb aquest plantejament: de fet, l'arrencada de la novel·la ens qüestiona precisament això, quina ha de ser la zona d'interès en el relat dels botxins, que despleguen unes subjectivitats marcades per les seves vides sexuals principalment, i també per la seva feina en termes d'efectivitat: la seva ansietat per acomplir els terminis amb la major eficàcia i netedat possibles. En aquest sentit, és força realista com se'ns desplega el genocidi com a problema d'enginyeria: el problema bàsic no és com matar més gent en menys temps, sinó, més aviat, com destruir més cossos en menys temps. La tensió desplegada a partir d'un triangle amorós i els interessos contraposats dels diversos personatges comença a escalar, i en aquest sentit el ritme de la narració es va accelerant. Ara bé, tot això tindria molt més sentit si Amis no es decantés pel primer dels plantejaments teòrics: les subjectivitats dels personatges, no gaire ben desenvolupades, comencen a perdre el control progressivament i actuar cada cop de forma més surrealista. Em costa imaginar-me un comandant en cap d'un camp d'extermini perdent el senderi de la forma que ho fa el Paul Doll de la novel·la. De la mateixa forma, el cínic Golo Thomsen, que progressivament assumeix el pes de la narració, acaba sortint-se del seu propi personatge cap al final, quan sembla que d'un dia per l'altre esdevé un ésser moral sense cap explicació al respecte. La novel·la té aquest gran defecte, principalment, i també l'ús d'un llenguatge exageradament pretensiós en determinats passatges: la intercalació de vocabulari alemany en una novel·la escrita en anglès s'acaba fent un punt estranya per injustificada, també. És una novel·la que recrea molt bé les brutalitats perpetrades pels botxins en aquest context històric, que funciona bé quan planteja el misteri del passat dels personatges, que s'ha d'anar esbrinant poc a poc i que, per això, demana continuar llegint, però que acaba caient en certa actitud frívola quan assumeix, teòricament, que comprendre-ho tot és perdonar-ho tot, i que, per tant, val més no comprendre res que provar de comprendre alguna cosa. 

Sinopsi: A partir de la conferència de Wannsee de 1942, en què s'acorda la solució final, la pressió creix en els camps d'extermini per tal d'esdevenir més eficaços a un preu reduït. En un camp d'extermini es creuen les vides de diversos personatges: Golo Thomsen, nebot de Martin Bormann i director d'una de les indústries associades al camp, és un faldiller que un bon dia s'enamora de Hannah Doll, esposa de Paul Doll, el comandant en cap del camp. Mentre s'estableix certa complicitat entre Golo i la senyora Doll, el comandant veu com el seu poder trontolla quan les desobediències de la seva esposa i les seleccions dels presoners jueus comencen a afectar-li els nervis. A l'ombra de tots ells hi ha el testimoni impassible de Szmul, un presoner jueu que dirigeix el Sonderkommando, el cos dedicat a seleccionar els presoners i eliminar-ne els cossos un cop assassinats. A Doll li crida l'atenció la dignitat impassible de Szmul, que el fa sospitar d'intencions amagades en el presoner.

M'agrada: La tècnica és molt bona, i en aquest sentit la trama està ben construïda. Hi ha passatges magistralment escrits, per exemple, un paràgraf en què un dels narradors descriu les olors emeses pels camps. El personatge de Szmul és el que està millor construït al meu parer, amb la seva autoconsciència de les atrocitats que es veu obligat a perpetrar com a membre dels Sonder, cos al qual pertanyia també l'Eva Stern de The Nature of Blood per exemple, però que a la vegada no perd mai la consciència de ser una víctima. 

No m'agrada: Hi ha una gran part de la novel·la que sembla més aviat una caricatura dels fets des del punt de vista britànic. Els personatges acaben esdevenint més tòpics que no pas creïbles en les seves psicologies. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons