"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

28 de juliol de 2017

Portar l'ideal al límit

En un moment de la pel·lícula, una de les filles del protagonista ressenya en veu alta Lolita de Nabokov, en termes molt encertats, quan es refereix a la novel·la dient que ens sentim obligats a simpatitzar amb el protagonista, perquè el seu amor és tan bonic (i tan extrem, possiblement), però que en realitat és un abusador i un violador, i som conscients com a lectors que això està malament. Em penso que aquesta escena és una crida d'atenció, no gaire subtil d'altra banda, respecte al contingut de Captain Fantastic (2016) de Matt Ross com a conjunt. Fàcilment es podria haver triat una altra novel·la per ressenyar si el propòsit hagués estat únicament fer crítica literària. Captain Fantastic ens presenta una relació abusiva, que frega el maltractament físic i psicològic en moltes ocasions del metratge, entre un pare i els seus sis fills, després de la mort de la mare. A més, tot i que queda només suggerit en el film, també se'ns donen motius per suposar que la malaltia mental de la mare va ser agreujada per l'actitud del pare. Però és clar, és un amor tan bonic i tan extrem i tan gran i tan visual i tan naturista, i tan ben encarnat i executat per la figura desarrapada i paternal de Viggo Mortensen, que la pel·lícula, com la novel·la de Nabokov, ens condueix a voler empatitzar amb el protagonista més del que potser faríem en la vida real amb un cas similar que trobéssim als diaris. El film planteja el debat present als països anglosaxons (no en els nostres, on l'escolarització és obligatòria) sobre el home-schooling, o educació a casa a càrrec dels progenitors o de qualsevol altre professional qualificat. L'idealisme de la proposta queda reflectit en la pel·lícula des del primer moment: els sis fills de la família Cash són criats en ple contacte amb la natura, on se'ls ensenya a caçar i a sobreviure lluny de la civilització, on desenvolupen unes capacitats físiques d'atletes d'elit i un bagatge intel·lectual digne d'un professor d'universitat d'extracció russa als Estats Units dels anys 50 i 60. (El moment en què es posen a parlar en esperanto ja va ser la cirereta del pastís). I el debat queda obert precisament en el moment en què se'ns planteja l'educació dels infants com a repte polític, i la inevitable qüestió de si hem de preparar les noves generacions per al món real o per al millor dels móns possibles. L'elecció de Ben Cash, el protagonista, és la segona opció, tot i que quan els seus fills es vegin obligats a confrontar el món real començaran a fer-se pal·lesos els dilemes intrínsecs d'aquesta proposta. Tot i que als Estats Units tot comença amb Walden de Thoreau, aquí les implicacions d'aquest idealisme originari es van fent cada cop més perilloses quan l'ideal inclou també la possessió de ganivets de caça, matxets, arcs i fletxes, i multiplicitat d'infraccions de la llei vigent i riscos per a la integritat física dels infants. La proposta política, basada en una crítica radical al capitalisme sense cap mena de matís, suposo que també es fa més fàcil de comprendre als Estats Units, on l'individualisme extrem predicat pel neoliberalisme també fa la injustícia fundacional molt més evident, que aquí a Europa, on possiblement estem més familiaritzats amb la tradició de l'estat del benestar. 

En la profunditat dels boscos del nord-oest dels Estats Units, Ben Cash cria els seus sis fills en la comunió amb la natura i l'odi a la civilització americana, tal com està plantejada des del capitalisme com a sistema que converteix l'individu en consumidor. Tanmateix, aviat ens assabentem del suïcidi de l'esposa de Cash i mare de les criatures, que havia estat ingressada en un hospital quan les complicacions derivades de la seva bipolaritat s'havien fet insostenibles en l'entorn natural. A partir d'aquí, Ben i els seus fills decideixen viatjar fins a Nou Mèxic, on se celebrarà el funeral de la mare, decidits a alliberar el seu cos i donar-li el funeral que ella desitjava. Al llarg del viatge, els nens hauran de començar a afrontar les contradiccions entre l'estil de vida que han portat fins ara i el món al qual estan retornant, que inclou també els avis per part materna i els oncles i cosins per part del pare. En aquest viatge, potser la revelació principal per a l'espectador serà la de la figura paterna com a filòsof-rei molt més intransigent i tirànic que els propis feixistes a qui menysprea. Captain Fantastic és una crítica a la societat americana, tot i que no és una crítica gaire brillant. En aquesta direcció, Little miss Sunshine és una proposta molt més efectiva i menys pretenciosa. Tot i així, el film de Matt Ross és una bona proposta per tal de plantejar el debat, i també és positiu que el final tendeixi més al compromís i a la moderació de postures que no a atrinxerar els personatges en les seves posicions inicials. En aquest sentit és un film que planteja el seu propi relat a contrapèl: ens presenta el protagonista com una figura heroica, quan en realitat no ofereix cap motiu per veure'l així, i ens planteja la resta de personatges, tot i que antagònics, sota una llum positiva. D'altra banda, després d'una forta arrencada la història es va desdibuixant a mesura que passa el metratge, i la majoria de vegades el guió s'esforça una mica massa a deixar clar el seu missatge i passa de puntetes pels temes més polèmics o per les conseqüències més negatives de les decisions del personatge principal. En determinades escenes, el sentimentalisme queda massa accentuat, i al llarg de tota la pel·lícula l'accent resideix més en la transmissió del saber i la cultura de pares a fills (en masculí) mentre que les dones queden reduïdes a figures subsidiàries, que la majoria de vegades tan sols fan bonic o proporcionen claus per entendre les postures dels homes. En aquest sentit, el seu pecat imperdonable consisteix a eliminar el relat i la perspectiva de la mare, figura que queda objectificada i mediatitzada en tot moment. Cal veure-la, doncs, per opinar. Potser cal agafar-la com el que és: un intent curiós i suggerent, però que no passa d'intent.


26 de juliol de 2017

Ray Charles canta la cançó

En la calor de la nit sembla que em cau una suor freda pel front / En la calor de la nit d'alguna forma em sento orfe / Des del cel em vigilen estels amb ulls malignes ... La veu de Ray Charles ens introdueix d'aquesta forma en la nit calorosa d'un poble de Mississippi, on s'acaba de cometre un crim. L'encarregat de resoldre'l serà un foraster que passava per allà, més entenimentat i amb més experiència que l'incompetent cos de policia local. Si ens ho mirem així, podria ser la senyora Fletcher de camí cap a un congrés, però en aquest cas és un detectiu d'homicidis de Philadelphia interpretat per Sidney Poitier. In the Heat of the Night (1967), dirigit per Norman Jewison, és un film que pot semblar simple donades les premisses, fins i tot matèria de telefilm, però el que hi trobem des del primer segon de metratge fins l'últim és una mostra extraordinària de tècnica cinematogràfica i interpretacions brillants, amb un guió sobri, quasi sintètic, que confia més en el poder de la imatge, del so i del silenci que pròpiament en els diàlegs dels personatges. A finals dels anys 60 al sud dels Estats Units, les tensions racials no són exactament una presència amenaçadora i latent que pugui esclatar en qualsevol moment, sinó més aviat una realitat violenta, patent en totes les dimensions de la vida humana, en les relacions humanes i socials, en el llenguatge, en el tracte, o fins i tot en el paisatge mateix. La pel·lícula és extraordinàriament original en provar de retratar sense alliçonar, i en no donar la informació mastegada sinó deixar-la tan sols apuntada, de formes subtils i lleugerament reveladores. Hi ha una escena en què uns perdonavides de barri assalten el protagonista i proven d'apallissar-lo. Aquest fuig corrents i entra en una nau industrial aparentment abandonada, on els pinxos l'acorralen i ell prova de defensar-se amb una barra de ferro. Sobre els seus caps, es llegeix un cartell que diu: "Let us be alert. We don't want anyone hurt." Em refereixo a detalls com a aquests. El tradicional tractament de boy, per exemple, que infantilitzava els negres en mans dels seus patrons blancs, aquí adquireix un matís particularment grotesc quan observem qui l'utilitza en cada moment i en quin tipus de situacions. El racista amo de la plantació de cotó, el terratinent de dalt del turó, cuida les seves orquídies com si fossin els seus negres. Els protagonistes el troben en una escena del film que ha esdevingut emblemàtica per la confrontació que s'hi dóna: intercanvi breu de paraules i dues bufetades, una guionada i l'altra no, que trenquen el silenci alliberant tota la tensió acumulada en qüestió de segons. Abans d'arribar-hi, però, hem recorregut en cotxe la plantació de cotó on els anys 60 els negres encara recol·lecten com si no hagués passat un segle sencer des de l'abolició.

Al petit poble imaginari de Sparta, Mississipi, la troballa d'un cadàver amb signes de violència al mig d'un carrer de matinada dóna pas a la detenció d'un foraster negre, Virgil Tibbs, que s'espera a l'estació de tren. Vestit com els blancs i amb una quantitat considerable de diners a la cartera, el foraster no encaixa en cap mena d'estereotip conegut, i el cap de policia Gillespie, interpretat per Rod Steiger, de seguida se n'adona que l'experiència de Tibbs com a inspector d'homicidis els pot resultar útil. El dia següent detenen un fugitiu que té en la seva possessió la cartera de la víctima, un industrial adinerat que planejava obrir una fàbrica al poble. La vídua del finat, que també ve del nord, s'horroritza en veure els prejudicis amb què els policies tracten els sospitosos, i pressiona les autoritats locals perquè no apartin Tibbs del cas. La tensió va creixent amb la introducció de nous sospitosos i possibles motius del crim, fins que finalment el crim es resol de forma abrupta i inesperada. Si alguna cosa contribueix a l'efectivitat comunicativa i la sobrietat del film és l'ús intel·ligent i espars que fa de la música: si és intradiegètica vol dir que pertany al món narrat, com quan per exemple un personatge posa un disc o escolta una cançó a la ràdio. La música extradiegètica és aquella que s'afegeix al metratge per decisió dels seus creadors, però que els personatges no senten perquè queda sobre-impressionada des de fora del món narrat. I bé, en aquest cas, la majoria de la música utilitzada és intradiegètica, amb l'excepció del tema interpretat per Ray Charles i alguns moments puntuals en què la banda sonora de Quincy Jones acoloreix les escenes de més tensió. Aquest ús de la música sembla força estudiat: hi ha el lament interpretat per Ray Charles i les raelettes, la música negra que els personatges de la història no arriben a sentir mai, i el country que els personatges blancs escolten contínuament. Però fins i tot més poderós que la música és l'ús que la pel·lícula fa del silenci i de l'edició del so: lluny de trobar un silenci absolut, el que fa el so és destacar precisament la tensió dramàtica de certes escenes, o emfasitzar-ne detalls que ens passarien fàcilment desapercebuts. La calor que els personatges pateixen es veu gràficament a través de la suor en els primers plans, per exemple, però es fa realment ominosa quan la sentim a través del so estrident de l'aire condicionat avariat. Quan els agents de policia es troben el cos per primer cop i han de decidir com actuar al respecte, la seva perplexitat queda condensada en el soroll que fa el cap Gillespie en mastegar xiclet. Aquests són exemples innocus però força gràfics de com el so comunica en aquesta pel·lícula d'una forma completament original. El problema, sense anar més lluny, vindrà quan el silenci sigui trencat per bufetades o per objectes contundents que s'utilitzaran com a armes sense cap mena de mirament.


20 de juliol de 2017

La dona comestible (#140)

Em diuen que visc en un món de fantasies. Però almenys les meves són més o menys meves, les escullo i en certa forma m'agraden, de tant en tant. Però tu no sembles gaire contenta amb les teves. 

Publicada el 1969 però escrita quatre anys abans, la primera novel·la de l'autora canadenca Margaret Atwood va esdevenir un text revelador per al moviment feminista emergent a finals dels anys 60, tot i que l'autora no el concebés originalment amb cap intenció programàtica. Més que partir de conceptes o abstraccions, el text parteix de l'experiència bàsica de la identitat femenina: la relació amb els homes, la maternitat, les expectatives socials respecte al rol femení, la imatge prefabricada de la feminitat i la masculinitat que transmet la publicitat. En el fons de tot, el relat acaba girant al voltant del desig, i de la qüestió de si desitgem quelcom abastable o si estem condemnats a perseguir sempre un ideal. La novel·la és una aproximació fresca, força còmica i completament original a la subjectivitat femenina, que descriu el procés d'alienació de la protagonista amb una precisió quasi clínica, però que també obre un ventall de possibilitats per al lector que desafia constantment els estereotips. Amb un ritme frenètic en tot moment i un to vodevilesc, la gran fita de La dona comestible és que, per més paròdiques que semblin les situacions descrites, la caracterització dels personatges és tan sòlida que en tot moment sorprenen, intriguen i desafien les expectatives, arribant fins i tot a minar els seus propis interessos i el sentit comú. El vernís de realitat de la proposta, per tant, és sorprenent quan intentem analitzar els personatges des de tipus determinats: en tot moment eviten les categoritzacions, i així doncs trobarem homes que adopten el rol de mares o d'infants, pares que es transformen en amants, amants que es transformen en fills, noies respectables que es transformen en meuques i viceversa, i així successivament. Tot això és possible precisament perquè la identitat de tots ells es revela com a quelcom inestable i fluctuant, i els rols socials estables com a fantasies fruit d'una neurosi col·lectiva. La dona protagonista, Marian, transitarà des d'una situació inicial de seguretat i confiança fins a trobar totes les seves certeses desestabilitzades i la seva identitat posada en qüestió, tal com li passava a la protagonista de The Blindfold de Siri Hustvedt. Ara bé, la seva capacitat de redefinir-se vindrà donada també per la seva capacitat d'adaptar-se a les circumstàncies i, així, aconseguir una nova identitat. La fluctuació de la primera persona a la tercera persona en la narració marca aquesta inestabilitat en la protagonista, així com, també, la seva evolució al llarg de la novel·la anirà en la direcció d'aprendre a afirmar-se a si mateixa enlloc d'acceptar les distincions imposades des de fora sobre la seva feminitat. En un món en què una dona amb estudis ha de buscar feina només per fer temps fins al matrimoni i la maternitat, la idea de no ajustar-se a aquest model ideal provoca un daltabaix en la comunitat sencera. En prometre's amb el seu xicot, la pressió de l'elecció es tradueix en la seva vida en forma d'ansietat, i la idea de ser consumida pels qui l'envolten comença a traduir-se en la seva incapacitat de menjar qualsevol cosa que provingui d'un ésser viu. El llenguatge del màrketing amb què treballa diàriament acaba colonitzant totes les relacions al seu voltant, fins que s'acabi plantejant fins a quin punt pot arribar a tolerar aquesta mena d'intercanvi en tots els aspectes de la seva vida. 

Sinopsi: A la ciutat de Toronto als anys 60, Marian MacAlpin treballa en una empresa d'enquestes al consumidor després de graduar-se en humanitats. Quan es promet amb el seu xicot advocat, Peter, es comença a plantejar el seu futur i les expectatives que tothom té posades en ella. A la vegada, inicia una relació amb un estudiant de filologia que no sembla gaire estable mentalment, i mentre decideix quina direcció prendre en el futur, comença a desenvolupar una progressiva aversió a tot tipus d'aliments. 

M'agrada: És una novel·la completament original i suggestiva. El millor del relat és la forma com la subjectivitat dels protagonistes apel·la a la realitat en tot moment, per més extravagant que resultin les seves anades i vingudes. 

14 de juliol de 2017

La diferència

quina és la diferència / entre la llum i la foscor / que sembla sobreeixir a través dels meus ulls / mig oberts, des del meu seient rovellat / no puc distingir si és la brillantor de les cadenes / dins la cel·la, o el déu de la natura / rere la paret

Liu Xiaobo, "A trenc d'alba" 30 de juny de 1997

https://www.theguardian.com/world/2017/jul/13/liu-xiaobo-nobel-laureate-chinese-political-prisoner-dies-61


http://www.bbc.com/news/world-asia-china-40597514

https://www.nytimes.com/2017/07/13/world/asia/liu-xiaobo-dead.html?mcubz=0

http://www.telegraph.co.uk/news/2017/07/13/human-rights-activist-nobel-winner-liu-xiaobo-dies/

6 de juliol de 2017

A History of Loneliness (#139)

Si no puc veure quelcom de bo en cadascun de nosaltres i esperar que el dolor que tots compartim s'acabarà, aleshores quina mena de sacerdot sóc? Quina mena d'home? 

John Boyne, acostumat a les recreacions històriques en les seves novel·les, aquí apunta més a prop de casa quan enfoca els maldecaps de la seva pròpia cultura irlandesa, que l'estigmatitzava en la seva adolescència pel fet de ser homosexual. La repressió exercida per l'església catòlica en la seva subjectivitat és part de la gènesi d'aquesta novel·la, tot i que el tema que s'hi tracta afecta tota la societat irlandesa en bloc, en un conflicte que en les últimes dècades ha canviat la cultura (probablement també la identitat) irlandesa irrevocablement. En aquesta novel·la de 2014, l'autor presenta una aproximació al conflicte al voltant dels abusos sexuals a menors per part de sacerdots catòlics a Irlanda. L'escàndol va començar a esclatar al llarg dels anys 90, i no va accedir als tribunals amb les primeres condemnes en ferm fins ja entrat el segle vint-i-u. Tanmateix, el que ha horroritzat la societat irlandesa en les últimes dècades ha estat la magnitud de la injustícia comesa en termes de xifres: davant la impossibilitat de parlar de casos aïllats, la magnitud de l'escàndol ha acabat apuntant no tan sols a la complicitat sistemàtica de l'església catòlica com a institució en afavorir l'encobriment, sinó també al silenci, la inacció i la ceguesa de tota la població catòlica irlandesa. L'informe Murphy, publicat el 2009, que presentava els resultats d'una investigació exhaustiva del govern sobre els escàndols, va revelar la naturalesa recurrent dels casos almenys des dels anys 40 fins al present, i va donar detalls respecte als continus trasllats de parròquia dels sacerdots implicats. I possiblement ens costa arribar a entendre l'impacte que aquests descobriments han tingut en la societat irlandesa perquè ens costa entendre, des de fora, la seva història i la seva realitat social. El catolicisme de tall reaccionari va esdevenir un tret identitari a la República d'Irlanda, especialment a partir de la seva independització política. La fortíssima pressió social determinava que tothom es conformés als requeriments del catolicisme, encara que només fos formalment, ja que la paraula dels sacerdots podia marcar l'exclusió social de la persona que no anava a missa, per exemple. En aquest context, tenir un sacerdot a la família es podia percebre com un símbol d'estatus social, i en aquest sentit moltes vocacions, com la del protagonista de la novel·la, resultaven més forçades per pressió externa que no pas reflexionades per l'aspirant en qüestió. Ara bé, A History of Loneliness ens planteja el pes de la responsabilitat per les decisions que prenem, i la impossibilitat de reduir aquesta responsabilitat en últim terme només a factors socials, històrics o culturals. En un procés de progressiva revelació per al protagonista, aquest s'acabarà adonant que el que ell interpretava com a bondat o innocència en realitat era una ceguesa patològica per part seva, i d'aquesta forma acabarà acceptant una responsabilitat implícita associada al seu silenci. La trama de la novel·la es construeix al voltant d'aquests buits d'informació: les pistes del misteri es troben presents en les diferents subtrames perquè els lectors les puguem interpretar abans fins i tot que hi arribi el protagonista. Per això la lectura es fa àgil i dinàmica en tot moment. El domini de la cronologia, fent voltes constantment als mateixos esdeveniments vistos des de diferents perspectives, també és un dels punts més forts d'aquesta lectura. De totes formes, potser no és un relat del tot equilibrat: en determinats moments recorre més als tòpics i a les pinzellades gruixudes que no pas a una caracterització consistent dels seus personatges, i d'altra banda, em va fer la impressió que pretenia ser massa ambiciós quan m'hagués semblat més aclaridor que se centrés en una de les trames principals més que pretendre explicar-les totes. Tot i així, és una lectura molt interessant i fins i tot necessària per als qui no coneguin aquest episodi històric, en què l'abús de poder d'uns pocs i la força de l'assentiment social van provocar tant de dolor injust.

Sinopsi: El protagonista, el pare Odran Yates, és un sacerdot catòlic que ha viscut tota la seva vida fidel als seus principis d'integritat moral. Tot i que la seva vocació va ser influïda per la seva mare, convertida en catòlica fervent després d'una tragèdia familiar, ell ha provat de donar sentit a aquesta decisió a través de la seva feina i la seva vida personal. Quan els escàndols d'abusos a menors comencen a afectar l'opinió pública irlandesa, ell mateix comença a qüestionar el seu passat i les seves pròpies relacions personals i familiars, fins a arribar a revelacions inesperades per a ell.

M'agrada: És un retrat molt interessant de les contradiccions implícites de la subjectivitat del protagonista. Tot i la duresa dels fets retratats, és una lectura àgil i clara, que fa un esforç d'empatia sorprenent respecte a tots els implicats.

No m'agrada: És un relat un punt desigual, amb seccions que potser no afegeixen gaire rellevància a la trama en general, i moments en què les situacions dels personatges poden no resultar del tot realistes. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons