"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

30 d’octubre de 2017

Hard Times

Una cançó d'amor de Paddy Dennehy, per a temps difícils. Per cert, que passeu bona castanyada! #LlibertatJordis

25 d’octubre de 2017

Me and Earl and the Dying Girl (#153)

Perquè la qüestió és aquesta: No vaig aprendre absolutament res de la leucèmia de la Rachel. De fet, probablement ara sóc més estúpid amb les coses de la vida per culpa de tot plegat. 

Aquesta novel·la de Jesse Andrews, de 2012, és la meva última incursió en el young adult, almenys durant un temps. En una altra ocasió explicaré les motivacions que han donat peu a aquesta deriva durant l'últim curs, i que podríem anomenar acadèmiques, per dir alguna cosa, però de moment tinc ganes de passar una temporada llarga llegint clàssics, per anomenar una zona de confort. Me and Earl and the Dying Girl ha estat una experiència de lectura molt divertida, i a la vegada també molt profunda i significativa, per més que el narrador de la història s'esforci a afirmar el contrari una vegada i una altra. Greg Gaines, un adolescent al seu últim any d'institut, és obligat per la seva mare a passar temps amb una noia del seu curs que ha estat diagnosticada de leucèmia. Tot i que Greg no en té gens de ganes, acaba acceptant aquesta missió sense fer-se massa preguntes. De fet, el que Jesse Andrews es proposa amb aquesta novel·la és desafiar les convencions de la sick lit (narrativa de malaltia terminal) tan popular entre els adolescents els últims temps, especialment gràcies a l'obra de John Green o a sèries com Polseres vermelles. El seu humor disfuncional, no del tot efectiu la majoria de vegades, és un dels vehicles principals a partir del qual Andrews comença aquesta subversió, però no l'únic ni el més rellevant. De fet, un dels més grans atractius d'aquesta lectura és que el relat esdevé doble en el sentit que té dues lectures que es van superposant en tot moment: el que el protagonista diu sobre la història i la història mateixa. Aquí trobem una altra veu adolescent inconnexa, poc articulada i confusa, però que requereix esforç d'interpretació més enllà de la lletra escrita. El protagonista, Greg Gaines, es dedica a desacreditar contínuament la seva narració i la seva pròpia veu narradora, a amagar la seva vulnerabilitat rere una façana de distanciament cínic i nihilista, i a negar contínuament qualsevol motivació altruista a través d'accions i decisions profundament mesquines. No sé si té molt de sentit, però per a mi l'experiència de lectura va ser com un exercici de psicoanàlisi contínua en què no podia abaixar la guàrdia en cap moment: el personatge moltes vegades s'expressa amb mesquinesa i acaba donant a entendre el missatge contrari. Això no és del tot evident en començar a llegir, però es va fent cada cop més palès a mesura que ens apropem al final de la novel·la, quan veiem com Greg utilitzava el seu egoisme i el seu distanciament emocional com a instrument d'autodefensa. El que descobrim al final és un noi egoista i totalment centrat en si mateix que acaba obrint-se als altres molt més del que esperava, principalment a través d'una experiència traumàtica que no és res més per al relat que el que és: dolor i angoixa pures i simples, sense cap catarsi emocional final ni cap racionalització possible que expliqui la mort d'un ésser estimat. Rachel, la noia que es mor de leucèmia, no és extraordinària en cap sentit, almenys pel que ens n'arriba des de la visió sesgada i simplista de Greg, però no per això la seva mort deixa de ser la tragèdia autèntica que és. Precisament el llibre és una joia en la seva apel·lació al realisme sense pal·liatius més que a la dulcificació d'aquesta experiència. El tercer vèrtex del triangle és Earl, un noi de barri amb una saviesa de carrer que el fa més madur, més comprensiu i empàtic del que Greg es permet reconèixer en cap moment, i que potser per això serà el transmissor de les lliçons més importants. Però les lliçons, si realment n'hi arriba a haver, acaben quedant en el pla de la irrellevància, en tant que perdudes, finalment, dins el conjunt d'innumerables experiències que esdevé la vida mateixa. La pèrdua de Rachel és la primera de les que vindran, possiblement, però això no vol dir que no sigui una tragèdia tan colpidora com totes les altres. 

Sinopsi: En un institut de Pittsburgh, Greg Gaines intenta estar a bones amb tots els grups socials de l'institut sense fer-se amic de ningú. La seva única afició és l'elaboració de pel·lícules amateur amb Earl, el seu millor amic de tota la vida. Sembla una bona estratègia per enfocar l'últim any d'institut, però tot comença a canviar quan la seva mare l'obliga a fer companyia a Rachel, una noia del seu curs que té leucèmia. 

M'agrada: Sobre tot, les figures de Rachel i Earl als marges de la narració, que acaben brillant per si mateixos tot i que el relat que Greg fa d'ells els vagi en contra en tot moment. També m'agrada el seu homenatge a algunes de les pel·lícules més rellevants de la història del cinema. 

No m'agrada: És cert que és una novel·la complexa i problemàtica en la seva incorrecció política, on l'humor de vegades desvirtua els temes més seriosos del llibre, i on tota la informació ens arriba a través del biaix dels prejudicis de Greg més que des d'una òptica del tot realista o plausible. #LlibertatJordis

20 d’octubre de 2017

Els avantatges de ser un marginat (#152)

Però primer de tot, et vull donar les gràcies per ser una d'aquelles persones que escolta i comprèn i no prova d'anar-se'n al llit amb la gent tot i haver pogut fer-ho. 

A aquestes alçades, aquesta novel·la de Stephen Chbosky, publicada el 1999, ha esdevingut un clàssic del gènere young adult als Estats Units, i a part de l'estranger, també, gràcies a la popularitat de què va gaudir la seva adaptació cinematogràfica. És una lectura més complexa i elaborada del que pot semblar en un principi. Reconec que em va desconcertar molt quan vaig començar a llegir-la. Després, el final acaba posant molts dels caps solts al seu lloc, i acaba donant un sentit més aviat articulat i coherent a tot el conjunt, cosa que s'agraeix i que fa acabar la narració en el seu punt més alt, per dir-ho així. Mentrestant, la lectura demana paciència per part dels lectors per tal de seguir el ritme d'una veu narradora poc articulada, més aviat dispersa, i un ritme narratiu no gaire àgil, sinó més aviat accidentat i tortuós. Tot plegat es pot interpretar com un defecte de la novel·la, o com el seu punt més fort - és cert que en llegir-la fa la impressió d'estar sentint un adolescent real a temps real. I al meu parer, això és més d'agrair que una altra cosa. Però és cert que el Charlie de Els avantatges de ser un marginat no és tan articulat, ni tan tractable, ni tan agradós com altres protagonistes d'aquest gènere de novel·les, i que per entendre bé el missatge de la novel·la cal acceptar-ne els termes d'entrada en lloc de provar de treure'n conclusions precipitades. De vegades desitjaríem un tipus de personatges més "normals", si se'm permet dir-ho així, tot i que en realitat és dolorós que la novel·la sigui tan realista, i que tots els detalls, per més escabrosos i exagerats que semblin a moments, no acabin d'aparèixer mai fora de lloc. És cert que potser l'autor s'hauria d'haver centrat en alguna de les línies argumentals en lloc de provar de desenvolupar-les totes, però en realitat això tampoc acaba de ser ben bé un defecte. Tots els fils argumentals de tots els personatges secundaris acaben afegint un color peculiar a la història del protagonista, que ha d'aprendre a interpretar tot el que passa al seu voltant sense plànols i sense brúixola. És per això que és fàcil sentir empatia per aquest protagonista que només fa que mirar, escoltar i comprendre, mentre que les seves pròpies necessitats queden en un constant segon pla, i han de ser projectades en una altra direcció, cap a un receptor innominat, que podria ser el lector mateix o un altre personatge indefinit dins del món de ficció. A aquesta situació bàsica de passivitat respecte al que s'està esdevenint es refereix el wallflower del títol, que la traducció al català o al castellà per marginat no aconsegueix copsar del tot. L'ambient en què està situada l'acció de la novel·la queda amanit per múltiples referències culturals dels noranta, potser un punt excessives en determinats moments, però que contribueixen a apropar el lector a les subjectivitats dels personatges tal com s'estan descrivint. La impressió que em va provocar aquesta aproximació és que potser hi hauria milers i milers d'històries paral·leles a aquesta que es podrien explicar, però que l'autor escull aquesta, ho fa amb gràcia i amb interès, i que els seus personatges, tot i que disfuncionals i inadaptats en moltes ocasions, toquen més agudament la realitat del que podria haver semblat una construcció literària més coherent. 

Sinopsi: Charlie, un adolescent de quinze anys, comença el seu primer any d'institut provant de superar el suïcidi del seu millor amic. Tot i que Charlie no n'és del tot conscient, i els lectors només ho aniran aprenent al llarg de la novel·la, aquest esdeveniment resulta crucial per a Charlie perquè establirà connexions amb elements traumàtics del seu passat. A la vegada, les experiències de descoberta i de creixement en què l'involucraran els seus nous amics, Patrick i Sam, així com també les lectures recomanades pel seu professor de literatura, resultaran decisives també per aquesta descoberta de si mateix. 

M'agrada: És una novel·la que s'arriba a entendre a la llum del seu final, i en aquest sentit posa una conclusió molt ferma i encertada a una experiència de lectura un punt desigual. 

No m'agrada: El relat és un pèl excessiu en determinats moments, i per això, encara que només sigui per quantitat (de referències culturals, de fets desgraciats per als personatges, d'experiències catàrtiques per al protagonista, etc.) la plausibilitat dels esdeveniments narrats queda una mica en entredit en determinats moments. #LlibertatJordis 

14 d’octubre de 2017

Diari del tot verídic d'un indi a mitja jornada (#151)

-No, no. És una forma de parlar. No he mort indis literalment. Se suposava que havíem de fer que deixéssiu de ser indis. Les vostres cançons i contes i llengua i dansa. Tot. No havíem de matar el poble indi. Havíem de matar la cultura índia. 

Publicada el 2007, aquesta novel·la per a joves de Sherman Alexie és una bona recomanació per apropar-se als conflictes i tensions de la identitat nativa americana als Estats Units a l'època contemporània. El seu autor, Sherman Alexie, ens presenta aquesta novel·la autobiogràfica provant de retratar la realitat sense buscar culpables, però sense negar ni amagar en cap moment la duresa de l'experiència viscuda. La violència, l'alcoholisme, la pobresa i la manca d'oportunitats de futur són la norma de la vida a les reserves, a la qual els personatges s'acostumen des que neixen. Ara bé, la tensió comença a créixer quan els trets identitaris i el sentit de comunitat s'estableixen en termes de nosaltres o ells. Per al protagonista, Arnold Spirit Junior, s'imposa la necessitat de buscar un futur millor fora de la reserva, i aquesta decisió marca també el seu pas de la infància a l'edat adulta. Per això l'enfocament envers els joves o young adults encaixa molt bé amb el contingut mateix del llibre. El seu abandonament de la reserva és llegit com a traïció per la resta de la comunitat, però a la vegada Junior també haurà d'afrontar el racisme i els prejudicis de la comunitat blanca en la qual es vol integrar. El relat queda partit en dos en tot moment, així com la identitat del protagonista, que acaba sentint-se un indi a mitja jornada: d'una banda hi ha la vida a Wellpinit, un poble situat dins la reserva dels indis Spokane, a l'estat de Washington; d'altra banda hi ha Reardan, un poble de majoria blanca on el protagonista acaba anant a l'institut. Però, al capdavall, les posicions d'ambdues comunitats no són tan monolítiques com podria arribar a semblar. La família de Junior li dóna suport en tot moment, mentre que la resta de la comunitat aprèn a acceptar el canvi, tot i que amb suspicàcia. Els adolescents blancs no semblen inclinats al racisme a primera vista, sinó més aviat encuriosits per l'arribada de l'estrany. Des del seu punt de vista honest i realista, Junior relata les seves vicissituds entre els dos móns amb humor, simpatia i una generositat immensa respecte als personatges que envolten la narració. La violència i el caliu humà són els dos pols oposats de l'argument, que no es permet en cap moment caure en l'endolciment o la suavització dels cops. A estones, el relat del protagonista s'assembla tant al mite individualista d'acompliment del somni americà de l'heroi nascut en la misèria que de tant en tant m'aixecava suspicàcies mentre l'estava llegint. Tanmateix, aquest ús del to triomfalista és també un recurs de la narració: cada cop que es donen aquesta mena d'episodis, la reconnexió del protagonista a la seva comunitat, i el perill dels paranys i ambigüitats d'aquest mateix mite hi són també reconeguts. L'amor i l'odi, així com l'amor a un mateix i l'odi a un mateix, es fan realment indestriables en un relat sobre la necessitat de conèixer-se un mateix, d'assumir els conflictes i tensions de la pròpia identitat, i de fer-se gran establint i enfortint connexions amb els altres. En aquest sentit, les tenses relacions que Junior manté amb el seu millor amic de la reserva, Rowdy, estableixen també un paral·lelisme corprenedor entre Junior i la seva pròpia comunitat, a la qual pot arribar a estimar i odiar a la vegada. Una altra dimensió de la novel·la que resulta completament original són les il·lustracions d'Ellen Forney, que representen les il·lustracions que el mateix Junior crea sobre la seva vida i la seva experiència. En elles, el nivell de realitat i la duresa de les condicions de vida del protagonista queden plasmades de forma més directa que a través fins i tot del cos de la novel·la. 

Sinopsi: Arnold Spirit Junior és un noi de catorze anys que pertany a la tribu Spokane, a l'estat de Washington. La seva vida a la reserva és marcada per la constatació del fracàs de tots els qui l'envolten, especialment la seva família i els seus amics més propers. El seu pare i la seva germana són alcohòlics, la seva mare és ex-alcohòlica, i tots tres han acceptat la incapacitat d'arribar a realitzar els seus somnis. El millor amic de Junior, Rowdy, pateix maltractaments constants per part del seu pare, i expressa la seva frustració maltractant tothom qui l'envolta. A partir d'una agressió al seu professor a l'institut de la reserva, Arnold decideix abandonar l'institut i començar una vida nova a l'institut dels blancs. La decisió no resulta gens fàcil, però Junior explica la seva experiència des de l'humor i l'honestedat. 

M'agrada: És una novel·la juvenil que es fa molt agradable de llegir a qualsevol edat. Des del punt de vista del conflicte identitari i cultural de la minoria nativa americana als Estats Units, el relat es fa molt informatiu especialment de les seves crisis, tensions i ambigüitats. 

11 d’octubre de 2017

Everybody sees the ants (#150)

Les formigues diuen: Que no sagnem tots una mica? 


Aquesta novel·la, publicada el 2011, de l'autora nord-americana A. S. King és una lectura completament recomanable, no sols per a joves i adolescents, sinó també per al públic adult. Els llibres ben escrits no haurien de tenir edat, i en aquest sentit sempre he mirat el gènere young adult amb recel, perquè moltes vegades, per tal d'arribar a un sector de mercat en concret, busca els recursos fàcils de la narrativa prefabricada, els estereotips complaents amb el lector i més l'èxit comercial que no pas la qualitat literària del producte. Tanmateix, tot l'èxit que aquesta novel·la d'A. S. King pugui arribar a assolir serà completament merescut. La seva lectura és una autèntica delícia precisament per la seva intel·ligència, la seva autenticitat i el seu ús inspirat del realisme màgic per tal d'explicar una història realment colpidora de dolor, de creixement, d'acceptació i d'alliberament. El protagonista de la novel·la, Lucky Linderman, és un noi de quinze anys que porta essent assetjat des que en tenia set, és a dir, més de la meitat de la seva vida. El dolor causat per la violència i la brutalitat patides és un tret essencial del seu caràcter, però no l'únic. Com passa tantes vegades amb les víctimes d'assetjament, la seva creativitat i la seva generositat, l'amor per la lectura, la riquesa del seu món interior i la seva empatia amb les altres víctimes defineixen la seva subjectivitat fins i tot amb més pes que el dolor. Sembla un retrat massa favorable per ser realista, però també li podríem trobar els seus defectes. Lucky és extremadament articulat per ser un adolescent, però amb prou feines aconsegueix fer arribar la seva veu a l'exterior; espera massa dels seus adults, a qui pot arribar a jutjar amb una despreocupació que ratlla la crueltat, i en general l'assetjament ha arribat a minar la seva autoestima en forma d'indefensió adquirida. Lucky és un personatge autèntic, igual que la resta de personatges de la novel·la: quan sembla que estan a punt de caure en l'estereotip, de seguida acaben escapant-se'n a través de decisions o accions que resulten completament espontànies i realistes. La novel·la és tota una experiència en aquesta direcció: després d'una arrencada molt potent, jo la vaig llegir amb el temor d'arribar al moment en què es veia venir la inevitable punxada. Finalment, la punxada no va arribar. En arribar al final, la satisfacció va ser la de no haver pogut deixar la novel·la ni un moment, i precisament la d'haver llegit un relat que no es fa ni obvi ni previsible. El realisme màgic equilibra en aquest cas la vida quotidiana del protagonista amb les seves escapades oníriques a la selva de Vietnam, on el seu avi desaparegut en combat quaranta anys enrere l'espera amb la seva inesgotable saviesa. Tot i que és una via d'escapament per al protagonista, la fantasia en aquest cas és un recurs intel·ligent al paral·lelisme entre les ferides particulars de l'individu i la ferida de la guerra que segueix oberta en el país. Els dos relats de patiment s'acaben fent paral·lels, i no sembla fortuït, doncs, que el mapa dels Estats Units s'acabi dibuixant en els rostres ferits dels seus joves; o que els membres amputats de l'avi desaparegut acabin variant de la mateixa forma en què el relat queda format per un mosaic de diferents fragments inconnexos i surrealistes, lligats per l'únic fil conductor de la incomunicació i el patiment. O que les formigues, aquelles que veu tothom qui alguna vegada hagi caigut arran de terra, siguin la veritable veu de la consciència dels protagonistes, més actives, decidides i articulades en la majoria dels casos que els propis humans. I tots els qui alguna vegada hàgiu vist les formigues sabreu de què estem parlant aquí. 

Sinopsi: Lucky Linderman és un noi de quinze anys que està marcat per l'assetjament que ha estat patint durant anys, i per la mala relació amb el seu pare. Abans de morir, la seva àvia li va encomanar una missió que ell es va prendre com a responsabilitat: la de trobar el seu avi, desaparegut en combat a Vietnam. Des de llavors, els intents de rescatar el seu avi de la jungla de Vietnam han esdevingut una part de la seva vida tan real com la deteriorada relació amb els seus pares i el patiment causat pel seu assetjador. Quan aquest li fa literalment una cara nova contra el ciment del terra de la piscina municipal, la seva mare decideix endur-se'l a Arizona, a passar uns dies amb els seus oncles.  Durant aquestes vacances, Lucky aprèn que els seus oncles no són el que semblen a simple vista, fa noves amistats i vista el Grand Canyon, que li dóna una nova perspectiva sobre la terra, força diferent a la de les formigues. A la vegada, els seus somnis sobre Vietnam comencen a adquirir matisos de realitat que no havien estat allà anteriorment, i les lliçons del seu avi semblen apuntar un nou rumb en la seva pròpia vida. 

M'agrada: La seva barreja de fantasia i realitat, l'autenticitat i naturalitat de la seva veu narradora, el remot parentesc amb Tot està il·luminat, les incomptables formes en què la narració eludeix de forma constant el que podria semblar tòpic o previsible. 

7 d’octubre de 2017

I'm the King of the Castle (#149)

La por d'en Hooper era una reacció directa a una situació externa. Però la seva pròpia por era diferent, i en Hooper li havia agafat la mesura, l'havia entesa des del seu primer dia a Warings.

Aquesta novel·la publicada el 1970, de l'autora britànica Susan Hill, és una experiència de lectura interessant, però que pot resultar força pertorbadora. Penguin la col·loca en la seva col·lecció "Decades" i, per tant, la publicita i la ven com a exponent de la literatura britànica dels anys 70. Però no sé fins a quin punt el relat té una càrrega històrica o política tan significant. Em sembla que la lectura històrica té a veure amb una mena d'ansietat sostinguda, una mena de tensió entre una tradició conservadora respecte al gènere i la classe, profundament resistent al canvi, i la ruptura amb tots aquests valors del passat. Tanmateix, la ruptura o la rebel·lia respecte a aquesta tradició patriarcal queda completament abocada al fracàs, no hi ha res a fer-hi de cap de les maneres ni cap forma racional de donar-li sortida, i és per això que el llibre acaba esdevenint tan fosc. És també un intent de revisitar la novel·la gòtica, i per això de vegades sembla que sigui una novel·la més antiga del que és realment. La major part del temps l'acció podria ser ambientada als anys 40, després de la segona guerra mundial, enlloc de finals dels 60. De fet, la referència a la segona guerra mundial hi és present, i contribueix a caracteritzar, almenys, un dels personatges principals. La novel·la també recorda lleugerament Senyor de les mosques de William Golding, sobre tot pel que fa a l'ús de la veu i de la crueltat infantil per part dels protagonistes i el recurs a les imatges d'animals com a portadores de càrrega psicològica. La història descriu la relació que s'estableix entre dos infants, Hooper i Kingshaw, que es veuen obligats a conviure dins la mateixa casa, una gran propietat rural en decadència. Hooper és el fill de l'amo de la mansió, i Kingshaw és el fill de la majordoma. Durant el temps que dura la seva convivència, Hooper sotmet Kingshaw a un brutal joc d'abús psicològic, basat principalment en explotar les seves pors i ansietats respecte al futur, i a aprofitar el suposat diferencial de poders entre els dos infants. Tot i així, com que la veu narradora ofereix accés als pensaments i sentiments de tots els implicats, a mesura que la narració avança veiem com aquesta tensió va fluctuant, i els conflictes principals es construeixen  a partir de la lluita de cadascun dels infants per tenir la mà més alta. El paper dels adults, aquí, hi té força importància: gran part de l'abús té lloc perquè Hooper és millor que Kingshaw a l'hora de manipular-los, aprofitant també els problemes de comunicació que s'interposen entre ells. La meva opinió després de llegir-la és que és una novel·la tècnicament impecable, però que a estones podria fer més per caracteritzar els seus personatges. No ofereix explicacions satisfactòries en aquest sentit, perquè hi ha una tendència a irracionalitzar les pors i les motivacions dels protagonistes. Això no vol dir que la situació descrita a la novel·la no resulti realista; de fet, només fa falta recordar la infància per veure l'absurditat dels seus temors i paràlisis. La veu narradora cedeix les explicacions, finalment, al lector mateix, i en aquest sentit és una novel·la que val molt la pena, que fa pensar, i que ens apropa al record dels temors infantils d'una forma totalment descarnada i directa. L'objecció es presenta, però, en certs moments en què la tècnica mateixa acabava menjant-se l'argument, i els recursos gòtics semblen més gratuïts que no pas necessaris. El problema és que el gòtic pot resultar un bon mitjà per tal d'explicar una bona història, però aquí a estones semblava un fi en si mateix, i que els personatges i la història al capdavall fossin només una excusa per desenvolupar aquestes imatges. El que és realment brillant, tot i això, és la forma com la veu narradora distribueix els espais, donant unes associacions determinades a l'interior de la casa i a l'exterior, i a determinats espais dins de la casa, i també l'estructura de la novel·la, perfectament circular, que tot i tancar un cercle sense deixar caps solts ni interpretacions obertes, també és cert que dóna peu a un final molt més terrorífic del que es podria esperar.

Sinopsi: En un moment indeterminat de finals dels 60, el pare del senyor Joseph Hooper mor i deixa com a herència al seu fill la seva mansió al camp. La relació entre tots dos no havia estat mai bona, i a la vegada el senyor Hooper és incapaç d'entendre o de comunicar-se amb el seu fill d'onze anys, Edmund. Pare i fill es traslladen a la casa, i el senyor Hooper contracta una nova majordoma, la senyora Kingshaw, una vídua que es trasllada amb el seu fill d'onze anys, Charles, a viure amb ells. La relació entre els dos nois és basada en l'abús de Hooper envers Kingshaw des del principi. A la vegada, el senyor Hooper i la senyora Kingshaw inicien una relació sentimental, que condemna Kingshaw a haver de plantejar-se el futur al costat del seu maltractador.

M'agrada: La seva lectura em va enganxar completament, i la seva tècnica d'associar diferents símbols i imatges a diferents situacions o estats mentals és realment impressionant.

No m'agrada: És un relat que potser no fa prou per donar informació als lectors, de forma que alguns canvis i situacions queden injustificats en molts moments de la lectura. L'experiència de lectura és desigual, en aquest sentit. 

5 d’octubre de 2017

Merescut

Després del disgust de l'any passat, que la mort de Leonard Cohen va acabar de segellar, i en uns dies en què necessitem bones notícies com l'aire que respirem - per més que siguin culturals - m'assabento de la decisió d'atorgar el Nobel de Literatura d'enguany a Kazuo Ishiguro, un autor a la llista de lectures i re-lectures pendents. M'han entrat moltes ganes de tornar a visitar Un artista del món flotant i El que resta del dia. I als prestatges, pacients, tot i que una mica tremolosos encara per l'excitació del moment, esperen Els inconsolables i The Buried Giant.





1 d’octubre de 2017

El nostre trosset d'història (4)

Avui, amb calma i tranquil·litat, després de quatre hores i mitja de cua, hem aconseguit votar a l'Institut Ribera Baixa del Prat de Llobregat. Estic completament astorada i indignada amb les imatges de violència policial que ens arriben d'arreu de Catalunya. Les institucions europees s'hauran de rendir a l'evidència, de la mateixa forma en què avui ho han vist els observadors internacionals. La premsa internacional se'n segueix fent ressò: 





Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons