"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

20 d’oct. 2017

Els avantatges de ser un marginat (#152)

Però primer de tot, et vull donar les gràcies per ser una d'aquelles persones que escolta i comprèn i no prova d'anar-se'n al llit amb la gent tot i haver pogut fer-ho. 

A aquestes alçades, aquesta novel·la de Stephen Chbosky, publicada el 1999, ha esdevingut un clàssic del gènere young adult als Estats Units, i a part de l'estranger, també, gràcies a la popularitat de què va gaudir la seva adaptació cinematogràfica. És una lectura més complexa i elaborada del que pot semblar en un principi. Reconec que em va desconcertar molt quan vaig començar a llegir-la. Després, el final acaba posant molts dels caps solts al seu lloc, i acaba donant un sentit més aviat articulat i coherent a tot el conjunt, cosa que s'agraeix i que fa acabar la narració en el seu punt més alt, per dir-ho així. 

Mentrestant, la lectura demana paciència per part dels lectors per tal de seguir el ritme d'una veu narradora poc articulada, més aviat dispersa, i un ritme narratiu no gaire àgil, sinó més aviat accidentat i tortuós. Tot plegat es pot interpretar com un defecte de la novel·la, o com el seu punt més fort - és cert que en llegir-la fa la impressió d'estar sentint un adolescent real a temps real. I al meu parer, això és més d'agrair que una altra cosa. Però és cert que el Charlie de Els avantatges de ser un marginat no és tan articulat, ni tan tractable, ni tan agradós com altres protagonistes d'aquest gènere de novel·les, i que per entendre bé el missatge de la novel·la cal acceptar-ne els termes d'entrada en lloc de provar de treure'n conclusions precipitades. 

De vegades desitjaríem un tipus de personatges més "normals", si se'm permet dir-ho així, tot i que en realitat és dolorós que la novel·la sigui tan realista, i que tots els detalls, per més escabrosos i exagerats que semblin a moments, no acabin d'aparèixer mai fora de lloc. És cert que potser l'autor s'hauria d'haver centrat en alguna de les línies argumentals en lloc de provar de desenvolupar-les totes, però en realitat això tampoc acaba de ser ben bé un defecte. Tots els fils argumentals de tots els personatges secundaris acaben afegint un color peculiar a la història del protagonista, que ha d'aprendre a interpretar tot el que passa al seu voltant sense plànols i sense brúixola. És per això que és fàcil sentir empatia per aquest protagonista que no fa més que mirar, escoltar i comprendre, mentre que les seves pròpies necessitats queden en un constant segon pla, i han de ser projectades en una altra direcció, cap a un receptor innominat, que podria ser el lector mateix o un altre personatge indefinit dins del món de ficció. A aquesta situació bàsica de passivitat respecte al que s'està esdevenint es refereix el wallflower del títol, que la traducció al català o al castellà per marginat no aconsegueix copsar del tot. 

L'ambient en què està situada l'acció de la novel·la queda amanit per múltiples referències culturals dels noranta, potser un punt excessives en determinats moments, però que contribueixen a apropar el lector a les subjectivitats dels personatges tal com s'estan descrivint. La impressió que em va provocar aquesta aproximació és que potser hi hauria milers i milers d'històries paral·leles a aquesta que es podrien explicar, però que l'autor escull aquesta, ho fa amb gràcia i amb interès, i que els seus personatges, tot i que disfuncionals i inadaptats en moltes ocasions, toquen més agudament la realitat del que podria haver semblat una construcció literària més coherent. 

Sinopsi: Charlie, un adolescent de quinze anys, comença el seu primer any d'institut provant de superar el suïcidi del seu millor amic. Tot i que Charlie no n'és del tot conscient, i els lectors només ho aniran aprenent al llarg de la novel·la, aquest esdeveniment resulta crucial per a Charlie perquè establirà connexions amb elements traumàtics del seu passat. A la vegada, les experiències de descoberta i de creixement en què l'involucraran els seus nous amics, Patrick i Sam, així com també les lectures recomanades pel seu professor de literatura, resultaran decisives també per aquesta descoberta de si mateix. 

M'agrada: És una novel·la que s'arriba a entendre a la llum del seu final, i en aquest sentit posa una conclusió molt ferma i encertada a una experiència de lectura un punt desigual. 

No m'agrada: El relat és un pèl excessiu en determinats moments, i per això, encara que només sigui per quantitat (de referències culturals, de fets desgraciats per als personatges, d'experiències catàrtiques per al protagonista, etc.) la plausibilitat dels esdeveniments narrats queda una mica en entredit en determinats moments. #LlibertatJordis 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada