"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

7 d’oct. 2017

I'm the King of the Castle (#149)

La por d'en Hooper era una reacció directa a una situació externa. Però la seva pròpia por era diferent, i en Hooper li havia agafat la mesura, l'havia entesa des del seu primer dia a Warings.

Aquesta novel·la publicada el 1970, de l'autora britànica Susan Hill, és una experiència de lectura interessant, però que pot resultar força pertorbadora. Penguin la col·loca en la seva col·lecció "Decades" i, per tant, la publicita i la ven com a exponent de la literatura britànica dels anys 70. Però no sé fins a quin punt el relat té una càrrega històrica o política tan significant. Em sembla que la lectura històrica té a veure amb una mena d'ansietat sostinguda, una mena de tensió entre una tradició conservadora respecte al gènere i la classe, profundament resistent al canvi, i la ruptura amb tots aquests valors del passat. Tanmateix, la ruptura o la rebel·lia respecte a aquesta tradició patriarcal queda completament abocada al fracàs, no hi ha res a fer-hi de cap de les maneres ni cap forma racional de donar-li sortida, i és per això que el llibre acaba esdevenint tan fosc. 

És també un intent de revisitar la novel·la gòtica, i per això de vegades sembla que sigui una novel·la més antiga del que és realment. La major part del temps l'acció podria ser ambientada als anys 40, després de la segona guerra mundial, enlloc de finals dels 60. De fet, la referència a la segona guerra mundial hi és present, i contribueix a caracteritzar, almenys, un dels personatges principals. La novel·la també recorda lleugerament Senyor de les mosques de William Golding, sobre tot pel que fa a l'ús de la veu i de la crueltat infantil per part dels protagonistes i el recurs a les imatges d'animals com a portadores de càrrega psicològica. 

La història descriu la relació que s'estableix entre dos infants, Hooper i Kingshaw, que es veuen obligats a conviure dins la mateixa casa, una gran propietat rural en decadència. Hooper és el fill de l'amo de la mansió, i Kingshaw és el fill de la majordoma. Durant el temps que dura la seva convivència, Hooper sotmet Kingshaw a un brutal joc d'abús psicològic, basat principalment en explotar les seves pors i ansietats respecte al futur, i a aprofitar el suposat diferencial de poders entre els dos infants. Tot i així, com que la veu narradora ofereix accés als pensaments i sentiments de tots els implicats, a mesura que la narració avança veiem com aquesta tensió va fluctuant, i els conflictes principals es construeixen  a partir de la lluita de cadascun dels infants per tenir la mà més alta. El paper dels adults, aquí, hi té força importància: gran part de l'abús té lloc perquè Hooper és millor que Kingshaw a l'hora de manipular-los, aprofitant també els problemes de comunicació que s'interposen entre ells. 

La meva opinió després de llegir-la és que és una novel·la tècnicament impecable, però que a estones podria fer més per caracteritzar els seus personatges. No ofereix explicacions satisfactòries en aquest sentit, perquè hi ha una tendència a irracionalitzar les pors i les motivacions dels protagonistes. Això no vol dir que la situació descrita a la novel·la no resulti realista; de fet, només fa falta recordar la infància per veure l'absurditat dels seus temors i paràlisis. La veu narradora cedeix les explicacions, finalment, al lector mateix, i en aquest sentit és una novel·la que val molt la pena, que fa pensar, i que ens apropa al record dels temors infantils d'una forma totalment descarnada i directa. 

L'objecció es presenta, però, en certs moments en què la tècnica mateixa acabava menjant-se l'argument, i els recursos gòtics semblen més gratuïts que no pas necessaris. El problema és que el gòtic pot resultar un bon mitjà per tal d'explicar una bona història, però aquí a estones semblava un fi en si mateix, i que els personatges i la història al capdavall fossin només una excusa per desenvolupar aquestes imatges. El que és realment brillant, tot i això, és la forma com la veu narradora distribueix els espais, donant unes associacions determinades a l'interior de la casa i a l'exterior, i a determinats espais dins de la casa, i també l'estructura de la novel·la, perfectament circular, que tot i tancar un cercle sense deixar caps solts ni interpretacions obertes, també és cert que dóna peu a un final molt més terrorífic del que es podria esperar.

Sinopsi: En un moment indeterminat de finals dels 60, el pare del senyor Joseph Hooper mor i deixa com a herència al seu fill la seva mansió al camp. La relació entre tots dos no havia estat mai bona, i a la vegada el senyor Hooper és incapaç d'entendre o de comunicar-se amb el seu fill d'onze anys, Edmund. Pare i fill es traslladen a la casa, i el senyor Hooper contracta una nova majordoma, la senyora Kingshaw, una vídua que es trasllada amb el seu fill d'onze anys, Charles, a viure amb ells. La relació entre els dos nois és basada en l'abús de Hooper envers Kingshaw des del principi. A la vegada, el senyor Hooper i la senyora Kingshaw inicien una relació sentimental, que condemna Kingshaw a haver de plantejar-se el futur al costat del seu maltractador.

M'agrada: La seva lectura em va enganxar completament, i la seva tècnica d'associar diferents símbols i imatges a diferents situacions o estats mentals és realment impressionant.

No m'agrada: És un relat que potser no fa prou per donar informació als lectors, de forma que alguns canvis i situacions queden injustificats en molts moments de la lectura. L'experiència de lectura és desigual, en aquest sentit. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada