"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

20 de gener de 2018

Les memòries de Sherlock Holmes (#169)

He fet mal fet d'espantar-lo d'aquesta forma; però en Watson aquí present li dirà que mai no em puc resistir a un efecte teatral. 

Les memòries de Sherlock Holmes, publicades de forma seriada a l'Strand Magazine entre 1892 i 1893, i com a recull de relats el 1894, conformen la quarta entrega de la sèrie sobre el famós detectiu, i el segon volum de les seves aventures en forma de relats curts. La cronologia dels relats, però, continua essent la mateixa que en l'anterior volum, amb casos saltejats que tenen lloc en diferents moments de la dècada de 1880 fins a l'últim cas, "El problema final", que té lloc el 1891. Originalment, aquest relat va ser concebut com a final de la saga, i per això "El problema final" ens ofereix el mític enfrontament de Holmes amb el seu nèmesi, el professor Moriarty, a les cascades Reichenbach, als Alps suïssos. Tot plegat acaba essent tan absurd i desafiant la plausibilitat d'una forma tan exagerada que la teoria de Sherlock Holmes com a amic imaginari de Watson em seguia venint a la memòria en determinats moments de la lectura. Però si aquest enfrontament i el seu desenllaç han esdevingut un mite de la cultura popular, el que també ha esdevingut llegendari és el procés creatiu que va portar a aquest final tan abrupte. Arthur Conan Doyle comença a sentir-se avorrit d'escriure relats de Sherlock Holmes per obligació, i també un punt fastiguejat, pel que es veu, amb la fama i popularitat de la seva criatura literària; així doncs, decideix desempallegar-se'n per sempre, i recuperar així la seva llibertat per escriure altres obres. I "El problema final" esdevé, per a ell, la solució final: l'últim dels relats ens presenta un Watson devastat escrivint, en contra de la seva pròpia voluntat, el relat verídic de la mort de Sherlock Holmes, per tal de contrarrestar la versió apòcrifa que el germà de Moriarty s'ha encarregat de fer circular. Abans d'arribar a aquest moment, però, els altres relats ens ofereixen petites proves d'aquest procés de desgast creatiu: veiem Doyle intentant mantenir viu l'ingeni i les habilitats de Holmes, amb més èxit en certs moments que en d'altres, i provant de resistir-se a una repetició incessant de la mateixa estructura i la mateixa fórmula en tots els relats. Aquest recurs a les variacions també funciona millor en alguns moments que en alguns altres. Alguns dels relats recorren a la veu narradora del propi Holmes recordant els seus inicis en la detecció privada, tot i que la veu de Watson segueix essent el marc de la narració. En algun moment, fins i tot, Doyle subverteix la premissa mateixa de la infal·libilitat de Holmes, com en "El rostre groc", potser la narració més original de totes elles. En els últims relats, comencem a rebre petites referències a les missions internacionals de Holmes, i això és una novetat,  no només perquè ens comença a preparar per a l'escapada final de Holmes amb el seu fatal desenllaç, sinó també perquè comença a desenvolupar l'atmosfera política de creixent amenaça latent i tensions internacionals d'abans de la Primera Guerra Mundial. El millor exemple és "El tractat naval", en què aquest document robat pot posar en perill el fràgil statu quo d'aliances internacionals que teòricament havien de prevenir l'esclat de la guerra. En definitiva, és un volum un pèl més desigual que l'anterior, amb moments que estan a l'alçada de Les Aventures i moments que no, però que tot i així val la pena llegir, especialment pel relat de la mort de Sherlock Holmes. 

Continguts: Les memòries de Sherlock Holmes conté dotze relats, tot i que la majoria de les edicions n'inclouen només onze seguint la primera edició dels Estats Units. En aquesta, el segon dels relats, "L'aventura de la caixa de cartró" va ser censurat per referir explícitament un cas d'adulteri força sòrdid, i anys després va ser afegit al vuitè volum de la sèrie, Els darrers aplaudiments. Moltes editorials segueixen adoptant aquest criteri en lloc de l'ordre de publicació original. En primer lloc, "Estel de plata" és el relat en què té lloc el curiós incident del gos a mitjanit. A "L'aventura de la caixa de cartró", orelles mutilades s'envien per correu ordinari i Holmes aplica les seves capacitats de deducció a la telepatia. A "El rostre groc", veiem com per primer cop Holmes aplica un raonament erroni i fracassa estrepitosament en les seves deduccions, i en el terreny polític, Doyle mostra el seu jo més progressista a través del senyor Munro. "L'oficinista del corredor de borsa" és el cas d'un enrevessat frau a la borsa londinenca que en el fons és molt similar al de la lliga dels pèl-rojos. "La corbeta Gloria Scott" es remunta als anys d'universitat de Sherlock Holmes i és el seu primer cas, narrat per ell mateix, tot i que si t'ho mires bé en realitat Holmes no resol ni investiga res. A "El ritual dels Musgrave", Holmes toca extrems d'excentricitat respecte a la seva convivència amb Watson, i es remunta de nou als seus inicis, resolent al mateix temps un enigma ancestral de la família Musgrave i la desaparició de la minyona i el majordom. A "Els hisendats de Reigate", Holmes pateix un atac de nervis, Watson el porta de vacances al camp, i Holmes es fa l'enze per tal d'atrapar els malfactors. A "L'aventura del geperut", Holmes compadeix els lectors de les aventures criticant la tècnica de Watson, i igual que a El signe dels quatre, ens remuntem a les guerres d'independència de l'Índia. "El pacient intern" té a veure amb una revenja força misteriosa. A "L'intèrpret grec", una conversa casual sobre genètica porta Holmes a introduir per primer cop el seu germà Mycroft i el club Diògenes. "El tractat naval" és un cas que amenaça l'estabilitat de la diplomàcia internacional. Aquí, el detectiu Forbes de Scotland Yard es mostra especialment susceptible respecte al paper de Holmes en el cas, i hi apareix una dona policia, tot i que en un discretíssim tercer pla. Finalment, hi ha "El problema final", en què Holmes ha d'escapar a l'estranger del diabòlic i superintel·ligent professor Moriarty, que ha promès destruir-lo.

M'agrada: Sobretot, "El rostre groc", "El ritual dels Musgrave", "L'aventura del geperut", "L'intèrpret grec" i "El problema final".

No m'agrada: És un volum que perd una mica en comparació amb Les Aventures

19 de gener de 2018

15 de gener de 2018

Dolores

Ar dheis Dé go raibh a hanam.


You go through life, and then you realise you only live once, and that there are some things you might have lost or given away when you were young, so you go back to find them. 

https://www.irishtimes.com/culture/music/dolores-o-riordan-elfin-singer-on-whose-shoulders-fame-rested-uneasily-1.3356445

12 de gener de 2018

The Fall of the House of Wilde (#168)

"Basil Hallward és el que em penso que sóc, Lord Henry el que el món pensa de mi: Dorian el que m'agradaria ser . . . en altres temps, potser." 

L'error de voler llegir l'obra d'Oscar Wilde de forma lineal, buscant correspondències entre els personatges de ficció i la biografia del seu autor, és que una lectura així passaria per alt les múltiples ambigüitats i paradoxes presents en la seva narrativa i el seu teatre, i per tant, els restaria nivells de complexitat. Les tensions mateixes que caracteritzen l'època victoriana arriben al seu paroxisme en els últims anys, quan el conflicte entre convenció social, sovint parapetada rere els mots "moralitat" o "respectabilitat", i la llibertat de l'individu per definir-se o expressar-se a si mateix arriba a moments tan ridículs o tan extrems com el propi procés de Wilde i la seva estada a la presó, o el descens social de la seva família sencera després d'anys i anys de batallar amb la insolvència econòmica. Potser van prendre decisions equivocades en certs moments, però després de llegir The Fall of the House of Wilde, d'Emer O'Sullivan, queda clar com els membres de la família Wilde van ser víctimes d'haver-se avançat unes quantes dècades al seu moment històric i les seves normes socials. En aquest llibre, Emer O'Sullivan no es limita a proporcionar una biografia d'Oscar Wilde (1854-1900), sinó que es remunta a dècades abans del seu naixement per caracteritzar les figures del seu pare i la seva mare: Sir William Wilde (1815-1876), metge brillant i intel·lectual polifacètic, i Lady Jane Wilde (1821-1896), poetessa, traductora i assagista igualment brillant. I el punt fort d'aquest estudi és, per tant, rastrejar les duplicitats i ambigüitats que tendim a associar als últims anys de l'època victoriana a moltes dècades enrere. Observant els pares de Wilde es pot aprendre com la façana d'estabilitat de l'època victoriana apunta a tensions soterrades des de l'inici: una generació d'intel·lectuals i polítics protestants anterior al Celtic Revival ja lluita per construir i redefinir la identitat irlandesa; l'aparença de propietat en les formes socials i el model de família nuclear amaguen duplicitats importants pel que fa als costums sexuals, i les divisions entre classes socials no són tan estables i clarament delimitades com es podria suposar. És per això que el judici per libel que la família Wilde va haver de travessar a causa de Mary Travers, l'amant del pare, forma un reflex distorsionat, o una mena de paral·lel grotesc, del que després seria el judici en què Wilde es va embarcar. O'Sullivan fins i tot arriba a apuntar que el resultat del primer judici, que va investir Lady Wilde amb un cert sentit de solvència moral, hauria alimentat l'actitud un punt temerària o precipitada amb què Oscar Wilde va portar el marquès de Queensberry als tribunals. Tanmateix, les biografies dels pares de Wilde no solament figuren al llibre per aprofundir en la personalitat d'Oscar, sinó que, especialment durant la primera meitat del llibre, aconsegueixen aproximar-nos a aquestes dues personalitats estranyament polièdriques. Als marges d'aquest relat fascinant hi queda també Willie Wilde, el perdedor de la família, que no va ser mai capaç d'estar a l'alçada dels èxits professionals dels seus pares i el seu germà, així com també les criatures il·legítimes de Sir William, que també acaben jugant algun paper, tot i que molt secundari, en aquesta història de progressiva decadència. The Fall of the House of Wilde és un estudi biogràfic brillant, detallat i molt curós sobre la personalitat d'un dels autors més importants del segle dinou en llengua anglesa, així com de l'ambient social i cultural en què es gesta la seva tragèdia. Tot i l'estil un pèl enrevessat de la seva primera part, el llibre es llegeix com si fos un relat de ficció trepidant, i que trenca el cor encara més, precisament, per no ser ficció. És una obra que es fa emocionant i també xocant en determinats moments, però que crida especialment l'atenció per la seva exhaustivitat i també per l'anàlisi literària d'algunes de les obres de Wilde, no sols en clau biogràfica sinó també pel que fa als seus temes i trops recurrents i a la seva teoria estètica. 

Continguts: El llibre recull les biografies de Sir William Wilde, Lady Wilde i els seus fills durant la seva primera meitat. Durant la segona meitat, aprofundeix de forma més exhaustiva en la vida adulta d'Oscar Wilde fins a la seva mort. 

M'agrada: Trobar aquesta complexitat d'anàlisi literària en un llibre d'abast tan ambiciós. 

No m'agrada: L'estil es fa una mica feixuc i enrevessat, especialment durant la primera meitat del llibre. També hi ha moments en què la cronologia dels fets es fa confusa, en presentar primer una sèrie d'esdeveniments i després tornar enrere en el temps per presentar-ne d'altres. 

5 de gener de 2018

Hollywood y la mafia (#167)

Si als anys 20 l'únic contacte de la màfia i Hollywood era Al Capone visitant un estudi, i als anys 40 era George Raft ensenyant als gàngsters com s'havien de vestir, als anys 90 fins i tot els entesos tenien problemes per veure la diferència entre realitat i ficció. De fet, tota la història de Hollywood i la màfia es podria veure com l'erosió de qualsevol barrera entre les dues. 

Aquest assaig de Tim Adler, publicat el 2007 com a Hollywood and the Mob, és una aproximació força informativa sobre les línies de connexió entre la indústria del cinema de Hollywood i el món del crim organitzat, en especial italo-americà, a través del segle vint. Tot i que aquestes connexions són ben conegudes, fins al punt que les seves llegendes i episodis principals formen part de la cultura popular, tendim a veure-les com a fets puntuals, o com a simples coincidències entre dos conjunts aparentment estancs. El que Tim Adler acaba deixant ben clar al llarg del seu estudi, tanmateix, és que els dos sistemes s'han associat de forma simbiòtica des del primer moment, que els compartiments no són estancs en absolut i que, en determinats moments, la línia entre els dos móns és molt més indefinida del que a tothom li agradaria pensar. La connexió es fa present des del primer moment que Hollywood es revela com a màquina de fer diners infal·lible, com a canal per a inversions ràpides i més o menys segures que retornen el capital inicial amb uns beneficis més que considerables. Així doncs, el món de les pel·lícules acaba essent un vehicle fàcil i ràpid per al blanqueig de capital de les bandes criminals de tots els Estats Units, fins al punt que el control de les productores i dels sindicats associats a aquestes dependrà més d'aquestes bandes que no pas dels propietaris dels estudis. En realitat, el que el llibre revela a mesura que avança, és com el món de la màfia encaixa en l'imaginari col·lectiu dels Estats Units, en part per una mentalitat corporativa, orientada als negocis i a l'especulació financera i, també, com a nivell ideològic aquestes influències acaben viatjant en les dues direccions: els productors acaben adoptant una metodologia dels negocis basada en l'oferta més alta, en l'extorsió i el retorn de favors, així com en l'explotació del talent dels seus artistes com si es tractés de mercenaris a sou, mentre que el món el crim organitzat adquireix una estètica pròpia, passada pel filtre del glamour i la idealització, a partir de la representació de si mateixa que en veu a les pel·lícules, com en un mirall deformador. Tot i que aquestes ramificacions de la màfia van començar a anar de baixada a partir dels anys 90, i avui dia aquesta cultura acaba essent residual, el que en queda és un pòsit en l'imaginari col·lectiu que resisteix constantment els intents de sàtira o deconstrucció. Un esment especial mereix el capítol dedicat a l'anàlisi de la pel·lícula El Padrí, que relaciona el seu èxit amb les connexions que la pel·lícula crea amb l'imaginari col·lectiu americà. Segons Adler, la pel·lícula es basa en el mite de la reconnexió amb el pare després del conflicte generacional generat per la guerra de Vietnam. Aquesta interpretació a mi em va semblar particularment encertada, tenint en compte que un dels episodis principals de la pel·lícula, pel que fa al seu argument, és Michael salvant el seu pare: un mite molt poderós en l'imaginari dels contes de fades occidentals, com exposa Paul Auster a La invenció de la solitud. 

Continguts: El primer capítol repassa la trajectòria d'Al Capone, així com les primeres connexions entre el crim organitzat, l'especulació financera i la creixent indústria del cinema de Hollywood durant els anys 20. El segon capítol analitza la incursió d'alguns dirigents de les principals famílies mafioses en els nivells més alts de les productores de Hollywood, així com les ramificacions de les inversions en altres tipus de negocis il·legals. El capítol tercer exposa les incipients implicacions d'estrelles de la gran pantalla, com Jean Harlow o Thelma Todd, en el món del crim organitzat durant els anys 30. El quart capítol entra als anys 40, en la línia d'aquest ascens de les famílies dins la indústria, però també de l'enduriment de la persecució judicial, les lluites de poder dins del negoci i les primeres caigudes, com la de Bugsy Siegel. El capítol cinquè descriu el principi dels 50, amb la continuació de la lluita als tribunals contra el crim organitzat, i analitza el famós episodi de com Frank Sinatra va aconseguir el seu paper a D'aquí a l'eternitat, més conegut potser per la seva recreació fictícia a la pel·lícula El Padrí que no pas pels fets reals. El capítol sisè analitza els casos de Kim Novak i Lana Turner, estrelles que van ascendir dins el món de l'espectacle a través de la moda de les rosses platí, i que van tenir els seus encontres amb el món del crim organitzat. El capítol setè entra als anys 60, analitzant les connexions entre el món de la màfia i la carrera política de John F. Kennedy. El capítol vuitè se centra principalment en l'escàndol del teatre Westchester, una estafa en què la família Gambino va guanyar milions a costa de la productora Warner. El capítol novè descriu l'entrada de la màfia, als anys 70, a la indústria del cinema pornogràfic i de sèrie B, amb èxits sonats i inesperats en la seva popularitat. El capítol deu analitza la primera pel·lícula de la saga El Padrí, especialment pel que fa a la seva producció, però també en el seu impacte ideològic en l'imaginari popular. El capítol onze descriu la connexió, durant els anys 80, entre la indústria del cinema i la del tràfic de cocaïna. El capítol dotze explica l'estafa de Giancarlo Parretti al Crédit Lyonnais a través de la compra de la productora francesa Pathé. El darrer capítol analitza l'èxit de la sèrie televisiva Els Soprano com a representació de la decadència de la màfia italo-americana avui dia, associant també el moment en què se situa el protagonista en la sèrie amb el de l'inconscient col·lectiu americà. 

M'agrada: És un estudi força exhaustiu sobre el seu tema, que esdevé molt il·lustrador de com els fets històrics informen la cultura i l'imaginari col·lectiu, i que analitza les connexions entre el món del cinema i el món de la màfia en totes dues direccions. Agradarà tots aquells lectors que estiguin interessats en la història de Hollywood. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons