"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

21 d’abril de 2018

Els inconsolables (#186)

No hi ha res a fer. Hem fet tard. Per què no ens resignem d'una vegada a ser una ciutat freda i solitària com tantes altres? Altres ciutats bé s'hi han resignat. Com a mínim no anirem contracorrent. No és que la ciutat tingui l'ànima malalta, senyor Ryder, la té morta. Ara ja hem fet tard. Deu anys enrere potser sí, que encara hi havia alguna esperança. Però ara ja no. 

Els inconsolables (1995) de Kazuo Isiguro representa una obra molt original i trencadora en la seva carrera, venint com venia d'Un artista del món flotant i El que resta del dia. La seva forma única de desenvolupar la narració en primera persona hi és, però en aquesta obra per primer cop s'allunya del realisme per entrar ja plenament en territori post-modern. El protagonista, un afamat pianista anomenat Ryder, descriu en primera persona el seu viatge a una ciutat de províncies - suposem que alemanya - per participar en un recital que, teòricament, ha de fer reviure l'esplendor cultural de la població i que, per tant, representa l'esperança dels habitants més il·lustrats de la ciutat. En vistes a aquest esdeveniment, el prestigi internacional de Ryder pot ser un factor que faci de la vetllada tot un èxit. Tanmateix, ben bé des de la primera pàgina, des que Ryder es registra a l'hotel, assistim a un viatge oníric a través dels tres dies que el separen de l'esperat concert. En cap moment se'ns revela que Ryder estigui somiant, però acabem acceptant de ben segur la qualitat onírica de la narració: una de dues, o perquè sigui tan sols la narració d'un somni del protagonista en el mateix moment de somiar-lo, o perquè l'autèntic viatge de Ryder prengui aquesta dimensió dins l'òptica de la seva subjectivitat. En tot cas el que és cert és que la textura del relat és la d'un somni perquè l'ingredient principal d'un relat realista hi és absent: la continuïtat. El sentit de continuïtat queda en suspens durant la major part del llibre, i acaba apareixent en els moments més inesperats sense acabar d'acomplir prou bé la seva funció. Tot i que hi trobem alguns arguments principals que recorren la novel·la fins al final, aquests es van desenvolupant en tot moment de formes absurdes i inconnexes. Els personatges que van apareixent tenen unes vides i unes subjectivitats clarament definides a través de les llargues confidències que dediquen a Ryder, però aquest tanmateix no pot arribar a comprendre'ls mai del tot, immers com es troba dins la seva pròpia vanitat. Potser en aquest aspecte, molt subtil, és en el que trobem la marca de la casa d'Ishiguro, la preocupació per com l'individu es presenta davant la comunitat i la subtilesa amb què els lectors percebem matisos i judicis que el protagonista és incapaç d'interpretar en la seva obcecació. I això també s'aplica a la comunitat sencera: la ironia es fa molt present en el text quan ens adonem de la dissonància principal entre el discurs grandiloqüent dels personatges sobre la vida cultural de la ciutat i el seguit d'infortunis en què els preparatius del gran esdeveniment es van diluint. A través del seu viatge oníric, arribem a apropar-nos com a lectors a la subjectivitat de Ryder i la tensió entre la seva vida pública i les seves inquietuds i frustracions personals, mentre que les vides dels altres personatges s'acaben convertint en ecos i reflexos d'aquestes mateixes frustracions. És una novel·la magnífica, que val la pena llegir, però que es desenvolupa lentament al llarg de les seves cinc-centes pàgines sense un argument realment definit, cosa que pot descoratjar d'entrada. Tot i que és una novel·la llarga, l'experiència de llegir-la s'assembla tant a presenciar el somni d'algú altre que aquesta mateixa premissa pot resultar prou al·licient per a guiar la lectura sencera. Entre les experiències que caracteritzaran el viatge de Ryder hi haurà una percepció molt peculiar del transcurs del temps, i petits detalls clarament reconeixibles per als somiadors, com travessar una porta i aparèixer en un altre edifici a l'altra punta de la ciutat, presentar-se davant del públic sense roba, ser completament incapaç de recordar com s'ha arribat fins al present o conèixer personatges que resulten familiars però completament diferents de com es recorden. Gran part de l'encant del llibre rau en la forma com totes aquestes trobades i accidents pel camí provoquen conflictes en la percepció que Ryder té de si mateix. A la vegada, la novel·la sembla una mena de paròdia - o homenatge - de les novel·les clàssiques alemanyes i austríaques, i per això està farcida de petits detalls que la fan encantadora. 

Sinopsi: El pianista Ryder, conegut internacionalment, arriba a una ciutat de províncies a donar un recital que, segons tothom al seu voltant, ha de representar la salvació de la vida cultural de la comunitat. Tanmateix, de seguida se n'adona que no recorda cap detall respecte a la celebració ni el paper que ell mateix hi ha de jugar. A partir de la seva entrada a l'hotel, comença a veure's involucrat en les vides de tot un seguit de personatges que contínuament segueixen apareixent i desapareixent de la narració: el gerent i el maleter de l'hotel tenen unes vides privades que acaben resultant aclaparadores, i l'èxit del concert sembla dependre de la capacitat del director d'orquestra local, el senyor Brodsky, de mantenir-se sobri i reconquerir la seva ex-dona. A la vegada, apareixen la dona i el fill de Ryder, que confronten l'artista amb les seves obligacions familiars. 

M'agrada: La novel·la és una obra mestra de la ironia, quasi inacabable quan es comencen a comparar les vicissituds de tots els personatges amb l'experiència en primera persona del protagonista. També presenta diferents nivells interpretatius que fan de la seva lectura una experiència fascinant i profundament captivadora. 

18 d’abril de 2018

El fràgil absolut (#185)

... el que s'ha de fer és invertir l'estratègia i acceptar plenament allò de què se'ns acusa: sí, el cristianisme i el marxisme pertanyen al mateix llinatge; sí, el cristianisme i el marxisme han de lluitar en el mateix cantó de la barricada contra l'assalt dels nous espiritualismes; l'autèntic llegat cristià és massa preciós per deixar-lo en mans de fonamentalistes pertorbats. 

Aquest llibre, publicat l'any 2000, ens ofereix possiblement una de les facetes més sorprenents del filòsof eslovè Slavoj Zizek. En un moment en què tot un corrent d'autors marxistes reivindicaven la radicalitat revolucionària del llegat cristià, Zizek hi fa la seva aportació, reivindicant no tornar a la suposada puresa de la proposta de Crist lliure de la revisió editorial per part de Pau, sinó directament a la versió de Pau sobre el concepte d'àgape, de fet, segons Zizek, l'única versió disponible de la proposta originària. Aquesta obra es troba lluny de la claredat expositiva i de la intenció programàtica de textos com Violència, per exemple, en què observem la visió política de Zizek. Aquí, el que trobem són un seguit de comentaris que fan voltes al tema des de diferents perspectives, a través de la terminologia i els conceptes lacanians per acabar revelant les tesis centrals de l'argumentació cap als últims capítols. És com si més de la meitat del llibre (dels capítols u al deu, més o menys) fossin material preparatori per a l'exposició pròpiament de la tesi del llibre i la seva argumentació, que té lloc en els darrers capítols de l'obra. Tanmateix, el que jo li trobo és que possiblement són aquests capítols preparatoris els que resulten més interessants a la llum de les idees i teories del Zizek posterior. En fi, és un assaig interessant, que com sempre amb Zizek suggereix molt més del que sembla contenir en els seus exemples, acudits i referències a la cultura popular. El que el llibre té en comú amb els plantejaments de Violència és el reconeixement de la violència com a trauma o moment fundacional de la civilització, l'espectre fantasmàtic al cor de la institució normativa, d'una banda, i de l'altra el reconeixement de la violència revolucionària, per més que pugui ser resistència passiva o silenci combatiu, en tant que pas a l'acció. Ara bé, on difereix és en aquesta vindicació el cristianisme com a dipositari històric d'aquest valor revolucionari. Podem estar-hi d'acord o en desacord, però si una cosa és certa és que per als seguidors de Zizek El fràgil absolut és un text completament informatiu i formatiu. 

Continguts: El capítol u presenta un atac al discurs multiculturalista de la tolerància com a correcció política que naturalitza un conflicte que en realitat és polític - de classe - i per tant amaga la violència sistèmica, l'opressió, o com Zizek la caracteritza, l'enemic comú. El capítol dos revela la violència sistèmica del capitalisme, i a la vegada fa una crítica al pensament marxista des del seu origen: el revela com a espectre del capitalisme en tant que perpetua l'objectiu capitalista d'una productivitat auto-incrementada. El capítol tres exposa la qüestió del fetitxisme de la mercaderia, en termes lacanians i freudians, i la reflexió sobre la publicitat el porta a una reflexió més àmplia sobre la tensió entre el sagrat i l'obscè en l'art contemporani. El capítol quatre fa una revisió de la idea de repetició de la història en Marx a la llum de Hegel. L'oposició entre tragèdia i farsa acaba reflectint en paral·lel la distinció lacaniana entre el subjecte i el significant-amo: el pòsit abjecte i irreductible rere la normativitat. El capítol cinc torna al tema polític per introduir un altre costat fosc del capitalisme: la creació de la ideologia de la victimització de l'altre per tal de justificar la seva opressió. Les reivindicacions polítiques de les minories queden diluïdes en el discurs universalitzador del pacifisme i els drets humans. L'actuació de l'ONU a la guerra de Kosovo i el discurs de la Tercera Via serveixen com a exemples. El capítol sis caracteritza el concepte d'espectre fantasmàtic: violència o trauma primordial que se situa al cor de tot marc simbòlic normatiu. El capítol set recorre a Schelling i la lectura que en fa Heidegger per abordar la dimensió ontològica del problema. Aquí, Zizek s'inclina a veure què hi ha als límits de la llei/prohibició simbòlica. El capítol vuit aprofundeix en l'ontologia heideggeriana per plantejar un límit fonamental en el coneixement humà, la línia entre el que és subjectiu i el que és objectiu. La posició "privilegiada" de l'ésser humà respecte a la resta d'éssers planteja la pregunta per la història i la dicotomia entre les explicacions teleològiques i les materialistes-dialèctiques. El capítol nou continua amb la reflexió sobre eternitat i temporalitat i, a propòsit d'aquesta, s'endinsa en la dimensió teològica per explicar les especificitats històriques del judaisme i el cristianisme respecte a la seva relació amb la normativitat i el Real traumàtic. El capítol deu planteja l'oposició entre el projecte judeocristià, que accepta plenament el trauma originari d'allò Real, i els drets humans com a àmbit de la correcció política que en realitat redueix i cancel·la l'alteritat i acaba revelant-se com a estratègia per a la transgressió de la llei (la meva llibertat d'expressió es tradueix en el dret a mentir; el meu dret a la propietat privada es tradueix en dret a robar i explotar, i així successivament). El capítol onze caracteritza el principi de caritat paulí com a superació de les diferències ètniques-polítiques i, per tant, com a desestabilització primordial del món pagà. El capítol dotze és el que exposa la tesi central del llibre. Zizek hi exposa la noció d'àgape paulina com a desconnexió fonamental amb el marc normatiu social i, per tant, també amb el seu espectre fantasmàtic. El capítol tretze enfoca la dimensió política de la qüestió i caracteritza la tensió entre les democràcies liberals actuals i els totalitarismes. Ambdós sistemes acaben invertint la màxima kantiana d'estimar el deure en una obligació sense fissures envers el gaudi. El capítol catorze trasllada el problema a la dimensió lingüística i epistemològica. La tensió entre la llei i la seva transgressió adquireix una via d'escapada en el judaisme a través de l'obediència a la lletra de la llei enlloc de al seu contingut. El problema que resta, davant d'aquesta aparent solució judaica, és la qüestió de la culpa: un problema que els jueus no manifesten tot i la pràctica de la hipocresia respecte a la llei però que els cristians desenvolupen tot i la seva fidelitat autèntica al contingut de la llei. L'últim capítol presenta una conclusió oberta en equiparar la noció paulina d'àgape amb l'amor revolucionari o el gest fundacional que, descarregant el cop sobre un mateix, deslegitima la normativitat antiga i crea un ordre nou. No és un acte negatiu sinó afirmatiu i, per a Zizek, un acte profundament ètic que a la vegada esdevé el fonament de la política. 

M'agrada: Conté reflexions molt valuoses sobre els temes que exposa, i pot ajudar a entendre parts del pensament de Zizek. 

No m'agrada: Pressuposa força coneixement previ sobre Lacan, i la claredat expositiva no és el seu punt més fort. 

13 d’abril de 2018

Under the Udala Trees (#184)

Uzo. Era la mena de nom que m'hauria agradat doblegar i guardar a la palma de la mà, si els noms es poguessin doblegar i guardar d'aquesta manera. De forma que si mai em perdia, l'únic que hauria de fer és obrir la palma i deixar que el nom, com una llanterna, em mostrés el camí. 

Under the Udala Trees (2016) de l'autora nigeriana Chinelo Okparanta, ha estat una lectura fascinant i totalment recomanable. En aquesta novel·la, Okparanta desplega una veu poderosa que transmet amb autenticitat la vida quotidiana de la protagonista, Ijeoma, a cavall entre el seu anhel de llibertat per expressar la seva pròpia identitat sexual, i les tradicions familiars i tribals que la lliguen a un destí que no és el seu. Tanmateix, el camí per trobar quin és el seu propi destí, fins i tot per interpretar els designis de Déu a la seva vida, serà del tot accidentat: durant la seva adolescència Ijeoma descobreix l'amor d'Amina, una noia òrfena, i des de ben aviat afronta les condicions en què els homosexuals han de viure en un país com Nigèria, on no sols s'arrisquen a penes de presó, sinó que també pateixen una persecució brutal i poden ser assassinats impunement. La història d'Ijeoma també és la de la seva relació amb la seva mare: aquesta l'abandona en un moment crucial de la seva vida, i quan finalment es retroben la sotmet a un procés amarg i dolorós de reeducació a través de la Bíblia. A partir d'aquí l'apropament entre totes dues sembla quasi impossible. Tanmateix, com que descobrim el relat des del punt de vista privilegiat d'Ijeoma, en tot moment veiem com els seus pensaments íntims difereixen de les seves reaccions, molt més generoses i empàtiques del que podríem esperar d'una persona colpida per tant de patiment. Per això crec que és un relat tan agraït com commovedor: la duresa dels fets relatats se'ns presenta a cada pàgina en tota la seva cruesa i fredor, des del distanciament emocional d'una persona insensibilitzada per tots els cops i batzegades que rep dia a dia, sense variació. Contra aquest fons, el relat emprèn una vegada i una altra el camí del guariment i el perdó, i preserva el cor de la protagonista per proporcionar-li l'alliberament tan desitjat. Pel camí, queda una tensió complexa entre la veu femenina de la protagonista, poètica i eloqüent en tot moment, i les tradicions que encadenen la dona a una perpetuació dels estereotips patriarcals. La guerra de Biafra també esdevé un teló de fons contra el qual es projecta l'escena, tot i que només en la part inicial del relat; tanmateix, el conflicte armat s'acaba dibuixant com a font d'un trauma que acaba afectant la protagonista ben bé fins a la vida adulta, i és per això que cap al final del llibre la seva aposta per la reconciliació i el perdó, o si aquests no són possibles, per una mena d'estat intern d'acceptació, adquireix aquest altre relleu polític. L'estil en què el llibre està escrit és profundament poètic i senzill a la vegada: si Chimamanda Adichie buscava una èpica en particular per a la guerra de Biafra, amb un estil deliberadament sec durant la major part de Half of a Yellow Sun, aquí Okparanta ens demostra que menys pot ser més, i ens ofereix una prosa senzilla però completament vibrant d'imatges recurrents i profundament simbòliques, que no són mai arbitràries i que van adquirint més rellevància a mesura que avança la lectura.

Sinopsi: La novel·la narra la història de la vida d'Ijeoma, una jove igbo que ha d'afrontar la seva homosexualitat en un entorn profundament hostil. Després de la mort del seu pare en un bombardeig, la seva mare l'abandona a casa d'uns amics durant la guerra de Biafra. Allà inicia una relació amb Amina, una noia Hausa. La seva relació, per tant, queda proscrita per dos motius polítics diferents. Després de la guerra, i un cop ja ha estat separada d'Amina, Ijeoma ha de seguir endavant amb la seva vida, i s'adonarà que restaurar la relació amb la seva mare i guarir les ferides del passat és un camí molt més complex i perillós del que pot semblar en un principi. El matrimoni acaba revelant-se com l'única sortida possible per a ella, tot i que l'experiència li acabarà revelant dimensions ignotes, tant positives com negatives, de la seva existència.

M'agrada: El constant joc de tensions que s'estableix en el relat, entre les tradicions i llegendes igbo i la doctrina cristiana que la protagonista prova de fer encaixar, i entre les dues cares de què acaba revestint totes les seves relacions familiars. La bellesa del llenguatge utilitzat, en una novel·la en què cap imatge, cap somni, ni cap llegenda relatats no resulten innocents ni fortuïts. 

7 d’abril de 2018

Half of a Yellow Sun (#183)

-Estàs cremant memòria -li va dir. 
-No. -No posaria mai la memòria en objectes que els estranys poden masegar i emportar-se-. La meva memòria és dins meu. 

Aquesta novel·la, publicada el 2006, de l'escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, ha estat una lectura colpidora i francament recomanable. Després de les neteges ètniques contra el poble igbo l'any 1966, l'any següent aquesta nació al sud-est de Nigèria va proclamar la seva independència de la resta de l'estat nigerià en forma de República de Biafra. Aquest fet va desencadenar una guerra que duraria de 1967 a 1970 entre els exèrcits nigerià i biafreny, i que va provocar una crisi humanitària sense precedents a la zona. Mentre la Gran Bretanya eludia responsabilitats i la resta d'estats occidentals miraven cap a un altre cantó, el conflicte bèl·lic, agreujat per la fam causada pel bloqueig a Biafra, va costar les vides de prop d'un milió de persones. A la rereguarda, apart de la fam, la població civil va haver de fer front als continus desplaçaments a nous camps de refugiats, i les dones van ser víctimes  permanents dels abusos sexuals. La novel·la d'Adichie fa molt més que oferir una simple crònica d'aquests fets. Mig sol groc no tan sols ens apropa a la complexa xarxa de condicionants, causes i efectes que van donar peu al conflicte armat sinó que també ens apropa a les vides d'un grapat de personatges que es veuen immersos en els esdeveniments des de les seves passions, incerteses i febleses, però també, sobretot, de les seves esperances pel futur. Per això és un llibre tan colpidor, que ens transporta a una cultura que amb prou feines coneixem però de la mà de personatges que es fan familiars i propers com si els haguéssim conegut de sempre. Les seves motivacions i frustracions resulten tan realistes que, quan les seves vides privades es van immergint poc a poc en els conflictes polítics que els envolten, quasi sense adonar-se'n resulta que ja és massa tard per tornar enrere i el conflicte els afoga per tots costats. La novel·la comença amb un adolescent, Ugwu, que arriba des del poblat dels seus pares a servir a casa d'un intel·lectual professor d'universitat, Odenigbo, a la ciutat de Nsukka. Aquest de seguida inicia una relació amb una altra professora, Olanna, filla d'un cap tribal important. La germana bessona d'aquesta, Kainene, que es dedica als negocis, inicia una relació amb un escriptor britànic que arriba al país per escriure un llibre sobre l'art igbo antic. A mesura que passen els anys, Ugwu es va fent gran mentre al seu voltant tots aquests personatges es van apropant i allunyant els uns dels altres. La frustració de l'adolescent Ugwu en matèria sexual, que durant gran part del llibre no passa de les fantasies i cap al final pren un volt força més sinistre, es transforma poc a poc en metàfora del que li passa a la nació biafrenya sencera al llarg de la guerra, els anhels polítics de la qual queden progressivament frustrats fins a la derrota definitiva. De la mateixa forma es poden llegir múltiples detalls de les vides dels personatges, la dificultat de la parella protagonista per engendrar, per exemple, i les circumstàncies en què acaba naixent la seva filla, i així successivament amb múltiples imatges i motius que es van repetint al llarg de la narració, això sí, tot i que de formes profundament subtils. Tanmateix, Adichie no ho deixa tot en frustració, tampoc. Cap al final de la novel·la contrasta la carrera d'Ugwu com a subaltern sacrificat amb una incipient vocació literària que acabarà essent la veu del llegat dels protagonistes. La novel·la és una gran obra mestra en aquest sentit, perquè tots els cercles s'acaben tancant de formes completament originals, evocadores i satisfactòries, per més que el fantasma de la violència patida i exercida sigui una ombra que mai no es pugui arribar a esborrar. El llibre proporciona força informació sobre la situació de descolonització de Nigèria a l'època que retrata, amb la responsabilitat còmplice de la Gran Bretanya dins la lluita de poders que es produeix a partir de la independència de Nigèria, i també amb les contradiccions que encarnen les pròpies elits privilegiades i educades de la nació igbo, que s'embarquen en un projecte polític que en cap moment no poden arribar a controlar totalment. I una altra cosa que és d'agrair és el seu estil sobri tot i que profundament poètic. 

Sinopsi: L'acció divideix les vides dels personatges en dos períodes de temps diferents: a principis dels 60, quan els protagonistes es coneixen entre ells i les seves vides comencen a entrecreuar-se, i finals dels 60, quan la guerra de Biafra sacseja les seves vides. A través d'aquests anys les relacions entre ells queden marcades per l'amor i l'odi, les tradicions i la modernitat, alternativament. 

M'agrada: És una obra mestra indiscutible en la seva complexitat i profunditat. 

4 d’abril de 2018

El somni, encara (3)

Spread the word! 

50 anys després de l'assassinat de King, el somni encara ens pertany.



https://edition.cnn.com/2018/03/24/us/martin-luther-king-granddaughter-trnd/index.html

3 d’abril de 2018

O Children

Alceu la veu!

25 de març de 2018

El Hobbit i la llar

Un altre cop ha arribat el Tolkien Reading Day - el Dia Internacional de llegir Tolkien - i enguany el tema proposat per la Tolkien Society és "Home and Hearth: the many ways of being a Hobbit" (la casa i la llar: les diferents formes de ser hobbit). "Home" i "Hearth", de fet, són dues paraules angleses que es poden traduir igual al català - llar. Una d'elles és la llar entesa com el lloc que habitem, no necessàriament físic; l'altra es refereix a la llar de foc, font d'energia que ens dóna escalfor, davant la qual ens apleguem per beure te (o cafè), xerrar, passar l'estona i llegir. Per tant, la llar esdevindria el cor simbòlic de l'habitatge. 

Aquest any torno a llegir El Hobbit (1937), perquè quan vaig veure el tema proposat de cop i volta em vaig adonar que la idea de la llar articula, en gran part, tota la novel·la. És la seva pertinença a Bag End que defineix Bilbo tant o més que les seves qualitats intrínseques, i durant la lectura del llibre podríem comptar les nombroses vegades en què Bilbo somia, recorda o imagina la seva llar estimada, ben lluny d'allà, i enyora la seva llar de foc i els esmorzars d'ous i bacon. El viatge d'en Bilbo és d'anada i tornada: la seva llar se li restaura al final de la història, tot i que amb certes inconveniències pel camí. Ara bé, quan la deixa és per compartir una aventura amb una sèrie de personatges que no tenen llar. Gandalf és un esperit errant sense llar pròpia (lleugerament basat en el déu Odin de la mitologia nòrdica); els nans de la companyia d'en Thorin han perdut la seva llar de fa anys i proven de recuperar-la, fent acomplir antigues profecies. 


El seu camí, però, no és un cercle perfecte fora-de-la-llar i de tornada, com podríem pensar. El viatge d'en Bilbo el porta a conèixer altres llars, per la qual cosa se n'adona, finalment, que el món és molt més ample del que pensava, i que, al capdavall, ell tan sols és "un personatge molt petit en un món enorme!" (278)* 

  • La història comença amb la casa d'en Bilbo, que aquí encara no apareix amb el conegut nom de Bag End, o l'Atzusac: 
En un forat a terra hi vivia un hòbbit. No era pas un forat lleig, brut, humit, ple de restes de cucs i amb olor de resclosit, però tampoc no era un forat sec, pelat, sorrenc, sense cap lloc on seure ni cap cosa per menjar: era un forat de hòbbit, cosa que significava comoditat. (7) 

  • La primera llar que trobem en el viatge de Bilbo és la casa d'Elrond. És la Darrera Llar Acollidora (o la primera, segons d'on vinguem), i és curiós veure com Bilbo hi arriba per primera vegada perquè també sabem, tot i que això no aparegui a El Hòbbit, que per a ell esdevindrà la darrera llar en un sentit literal. 
. . . La seva mansió era perfecta, tant si us plaïa menjar, com dormir, treballar, escoltar rondalles o cançons, o simplement seure i reflexionar millor, o una agradosa barreja de totes aquestes activitats. En aquella vall no hi arribava res malvat. (53-54) 

  • Temps després, després d'haver passat almenys dues aventures perilloses, en Bilbo, en Gandalf i els nans són acollits a la llar de Beorn. Beorn és un personatge feréstec i màgic, que manté una relació molt estreta amb la natura i els elements que conformen la seva llar. 
Viu en una roureda i té una gran casa de fusta; i com a home té bestiar i cavalls que quasi són tan meravellosos com ell. Treballen per a ell i parlen amb ell. I en Beorn no se'ls menja; ni tampoc caça ni menja animals salvatges. Té ruscs amb eixams d'abelles molt ferotges i pràcticament viu de la mel i de la nata. Com a ós corre molt, i lluny. Una vegada el vaig veure assegut tot sol dalt del Carrock, de nit, contemplant com la lluna davallava cap a les Muntanyes Boiroses, i el vaig sentir esbramegar en la llengua dels óssos: "Arribarà el dia en què moriran i jo tornaré!" És per això que crec que en d'altres temps hagué de baixar de les muntanyes. (111)

  • La següent llar que trobem, la casa del rei dels elfs a Mirkwood, amb prou feines pot ser caracteritzada com a tal, ja que esdevé presó per a Bilbo i companyia. I la següent, Esgaroth o la ciutat del llac, en realitat, no és tant una llar com un refugi provisional. L'antiga ciutat dels homes a l'ombra de la Muntanya Solitària, Dale, va quedar destruïda pel drac Smaug i, per tant, és tan sols un record ruïnós. 

- Aquí teniu tot el que queda de Dale - va dir en Balin - . Les vessants de la Muntanya eren verdes de boscos, i la vall que abrigava, fèrtil i agradable en l'època en què les campanes tritllejaven en aquesta ciutat. - I, en pronunciar aquests mots, semblava trist i dolgut: ell havia estat un dels companys d'en Thorin el dia que el Drac havia fet la seva aparició. (186-187)

  • Per més fosques que siguin les seves aventures a partir d'aquest punt, sabem que (almenys Bilbo) aconseguirà un final feliç: un retorn (potser no del tot perfecte) a la llar, i un retorn que, com veurem, no el canvia essencialment. A diferència d'altres personatges, Bilbo no ha quedat afectat per la malaltia del drac. Per a ell les riqueses no signifiquen tant perquè el cor de la seva llar és en un altre lloc. I la novel·la ens tanca un cercle quan ens situa el seu desenllaç un altre cop amb Bilbo al seu estimat Bag End: 

Sento dir-ho però això a en Bilbo no l'importà gaire. Se sentia força content; i el so de la tetera que començava a bullir li resultà sempre molt més musical del que havia estat en els dies tranquils anteriors a aquella reunió inesperada. L'espaseta va penjar-la sobre la llar de foc. La cota de malla fou col·locada sobre una peanya al rebedor, fins que la deixà en dipòsit en un Museu. L'or i l'argent se'ls gastà principalment en obsequis, alguns útils i d'altres extravagants, la qual cosa explica fins a cert punt l'afecte dels seus nebots i nebodes. L'anell màgic el guardà amb gran secret, perquè l'emprava sobretot quan trucava a la porta algú a qui no desitjava rebre. (277)

* Totes les cites en aquest article són de l'edició catalana de El Hòbbit, traduïda per Francesc Parcerisas:

J. R. R. Tolkien, El Hòbbit. Barcelona: La Magrana, 2006.

#LlibertatPresosPolítics


23 de març de 2018

Vergonya (5)

El jutge compara la manifestació del 20 de setembre amb una "presa d'ostatges amb trets a l'aire". Però, com si no fos prou alarmant per si mateix, el govern espanyol es veu en la irresistible necessitat  de repetir una vegada i una altra que la justícia és independent. Com si, inconscientment, els calgués convèncer la ciutadania. En una mostra de doble-parlar que hagués esparverat el mateix Orwell, atribueixen violència a un moviment pacífic, mentre les imatges fan patent d'on ha sortit l'única violència. 

Amb els presos polítics catalans, i les seves famílies, sempre. No oblidarem.
#LlibertatPresosPolítics





21 de març de 2018

Deserta el fosc

Deserta el fosc, i que et sigui la pena
com un espai secret de tu mateix
des d'on tot és insòlitament digne.
No l'enyor que marceix, sinó el cabal
de serenor, la solitud entesa
com un estar en les coses per comprendre'n
les mudances, els ritmes, la bellesa.
Així el dolor no crema ni resseca
i en el silenci hi trobes l'harmonia
que semblava trencada ja per sempre.

Deserta el fosc, surt a la llum i viu.

Miquel Martí i Pol


DESERT DARKNESS 

Desert darkness, and let your sorrow
be like a secret place of yourself
from where everything is unsuspectedly dignified.
Not the longing that withers, but the flow
of quietness, solitude conceived
as existing in things in order to grasp
their changes, their rythms, their beauty.
Thus pain doesn't burn nor dries you up
and in silence you find the harmony
that seemed forever broken. 

Desert darkness, come out into the light and live. 

Miquel Martí i Pol


17 de març de 2018

La família Wittgenstein (#182)

No puc tocar quan tu ets a casa perquè noto com es filtra el teu escepticisme per sota de la porta. 

Aquest ha estat un llibre molt informatiu sobre les vides dels membres de la família Wittgenstein i les seves vicissituds a través del segle vint. El seu autor, Alexander Waugh, hi fa un treball de documentació molt acurat i exhaustiu, i en tot cas justifica les afirmacions que fa citant-ne les fonts en tots els casos, fins i tot quan entra en el terreny de les conjectures. La història d'aquesta saga d'industrials austríacs, des de la segona meitat del segle dinou fins a la dispersió, als anys 50 i 60, dels seus últims membres, recorre tot un seguit de contradiccions que reflecteixen factors importants de la història europea del segle passat: les últimes alenades vitals de l'Imperi Austro-hongarès i la desfeta que aplana el camí fins a l'Anschluss amb l'Alemanya nazi; el caràcter propi de la cultura austríaca del tombant de segle, que sumeix els seus habitants en un ambient de decadència i esteticisme; la constant ambigüitat entre el reconeixement de les arrels jueves i el rebuig enèrgic d'aquest llegat identitari per part de la família. I en el terreny un punt més personal, hi trobem la figura autoritària del pare i l'efecte que provoca en la mare i tots els germans, l'ambigüitat de les relacions d'aquests amb les seves pròpies fortunes, un repertori força variat i dolorós de malalties físiques i trastorns mentals, i una història de picabaralles entre els germans que, a la llum de l'ascens dels nazis al poder, van acabar dividint la família de forma irrevocable i per sempre més. Si per alguna cosa s'han fet famosos els Wittgenstein ha estat pel paper decisiu jugat pel fill més petit Ludwig Wittgenstein (1889-1951) en el gir lingüístic de la filosofia del segle vint. Ara bé, si bé el llibre no escatima detalls de les biografies dels vuit germans, és cert que esdevé un homenatge al germà gran del filòsof, el concertista de piano amb una sola mà Paul Wittgenstein (1887-1961) que guanya el màxim protagonisme al llarg de la narració i, que malgrat les seves excentricitats equiparables a les de tots els altres germans, acaba esdevenint el centre de l'obra i és qui rep dosis més altes de simpatia per part del biògraf. El llibre destaca especialment per l'abundància de detalls respecte a tots els membres de la família, sense estalviar-ne en cap moment la sordidesa i les misèries, un enfocament que pot sobtar els qui no estiguin familiaritzats amb les intimitats d'una de les famílies més obscenament riques de l'Europa de la segona meitat del dinou i la primera meitat del segle vint. La saga comença amb la rebel·lió de Karl Wittgenstein contra el seu pare i el seu ascens en el món dels negocis com a industrial fet a sí mateix. Es casa amb Leopoldine Kalmus i tenen vuit fills que arriben a l'edat adulta: Hermine, Hans, Kurt, Helene, Rudolph, Gretl, Paul i Ludwig. D'aquests, tres van acabar suïcidant-se i els altres van batallar durant tota la seva vida amb els trastorns nerviosos, la discapacitat en el cas de Paul, i les gelosies i rivalitats que tot sovint caracteritzaven les relacions entre els germans. 

Continguts: El llibre recull en ordre cronològic els principals esdeveniments per a la família Wittgenstein separant-los en quatre grans etapes. La primera part ens posa en antecedents explicant la història dels pares Wittgenstein, Karl i Leopoldine, i la infància i joventut dels germans, abans de la Gran Guerra. Aquesta etapa ve marcada per la rebel·lió de la majoria d'ells contra l'autoritat del seu pare: dos d'ells, Hans i Rudi, se suïciden amb poc més de vint anys, i l'autor emmarca aquests esdeveniments no sols dins del context familiar, sinó també en l'ambient més generalitzat de decadència cultural i declivi polític de l'Imperi Austro-hongarès. Dues de les filles, Helene i Gretl, es casen abans de la guerra, i Hermine quedarà soltera tota la vida, més propera a la figura paterna, possiblement, que cap dels altres germans. Després dels dos suïcidis, els dos germans petits, Paul i Ludwig - o "els nois", com els anomenava la família - es converteixen en els primers membres de la família a anar a escola fora del palau familiar, i Ludwig Wittgenstein comparteix promoció amb Adolf Hitler. Després de l'escola, Paul Wittgenstein prossegueix els seus estudis de música amb diferents mentors, convençut que es convertirà en concertista de piano. El seu debut oficial, però, no es produeix fins 1913, un any després de la mort del pare. Al seu torn, Ludwig Wittgenstein fuig a l'estranger a estudiar aeronàutica a Manchester i després filosofia del llenguatge a Cambridge sota la tutoria de Bertrand Russell. La segona etapa comença amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial, que des del punt de vista austríac va suposar una sèrie de despropòsits tàctics i materials que van contribuir a la desfeta de l'imperi per falta de previsió de les autoritats. Paul acaba perdent el braç dret a causa d'una ferida de guerra, i passa autèntiques tribulacions en diferents presons russes, una de les quals, la Krepost d'Omsk, és famosa per haver acollit Dostoievski i ser la font d'inspiració de les seves Memòries de la casa dels morts. Ludwig i Kurt acaben la guerra al front italià, Ludwig com a presoner de guerra dels italians i Kurt disparant-se un tret al cap per motius no gaire clars. La tercera part cobreix el període d'entreguerres, amb Àustria completament debilitada per la derrota a la gran guerra, i amb l'amenaça del poder d'Alemanya ben a tocar. La moneda queda tan devaluada després de la guerra que la fortuna de la família decreix considerablement. Paul es disposa a construir una carrera com a pianista amb al mà esquerra, i per això comença a encarregar composicions ad hoc dels autors més prestigiosos del moment. Entre les figures més destacades que van composar per a Paul Wittgenstein hi ha Ravel, Prokòfiev i Britten, tot i que la relació del pianista amb els compositors no va ser mai fluïda. Ludwig es desfà de tota la seva fortuna i es dedica a ensenyar a diverses escoles rurals, tot i que el tracte brutal que dedica a alguns dels seus alumnes acaben portant-lo a judici i posant en entredit la seva estabilitat mental. Després de dedicar-se a altres treballs manuals, torna a la Universitat on reprèn la seva obra filosòfica. En aquesta etapa d'entreguerres és quan comencen a operar conflictes soterrats entre els germans, tot i que aquests no arribaran a manifestar-se en totes les seves implicacions fins a 1938. L'annexió d'Àustria per part de l'Alemanya hitleriana va representar un punt d'inflexió per a la família Wittgenstein, en tant que va posar sobre la taula la necessitat de prendre decisions sobre la seva fortuna i la seva ciutadania. Tot i que els seus avis s'havien convertit al cristianisme, i la família sempre havia mantingut actituds obertament antisemítiques, el Reich els defineix com a jueus, i per tant ciutadans de segona. La major part d'aquesta quarta etapa són els intents de les autoritats nazis per expropiar la fortuna dels Wittgenstein. Paul Wittgenstein, perseguit com a jueu per tenir dues filles amb la pianista gentil Hilde Schania, comprèn el perill abans que les seves germanes i emprèn una fugida a la desesperada. Hermine, Helene i Gretl, en canvi, provaran de negociar i congraciar-se amb els nazis fins a l'últim moment, fins i tot posant en risc la seva integritat física. Finalment, el desgast provocat per aquestes tensions i la divisió de la fortuna familiar crea una divisió irreparable en la família.

M'agrada: És un relat apassionant, no sols per les històries personals dels seus protagonistes, sinó també per l'abast de la proposta, en tant que afecta tota la història europea del segle vint. A mi m'ha ajudat a entendre millor la situació d'Àustria durant les dues guerres mundials.

No m'agrada: En un llibre tan complet i exhaustiu, la primera part, força desorganitzada i fragmentada, tot i que molt informativa, desmereix una mica les altres tres. 

14 de març de 2018

Days without End (#181)

Els soldats ploraven, però no eren llàgrimes que jo conegués. Altres van llençar els barrets a l'aire, com si fos una celebració boja. Altres es van aguantar el cap com si haguessin sabut de la mort dels seus éssers estimats. No semblava que hi hagués res viu, ni tan sols nosaltres. Estàvem dislocats, no érem allà, ara érem fantasmes. 

Aquesta novel·la de 2016, de l'autor irlandès Sebastian Barry, també ha estat una revelació recent. És possiblement una de les millors novel·les que he llegit mai, i tant se val que n'hagi llegit un bon munt a aquestes alçades. Tot i que ha estat unànimement aclamada per la premsa, i amb raó, val a dir que els mecanismes de publicitat de les editorials, que tan omnipresents poden esdevenir quan volen, no li han fet justícia en absolut. Amagar deliberadament el seu argument i la temàtica principal de la contraportada no sembla una estratègia de màrqueting gaire intel·ligent al segle vint-i-u: o bé pressuposa en els potencials lectors tot un bagatge de prejudicis que molt possiblement ja hagi quedat enrere, o bé l'etiqueta "història d'amor homosexual amb rerefons de western" pot evocar connotacions que no tenen res a veure amb el que la novel·la ofereix en realitat. Però és veritat que quan el vaig obrir per llegir-lo per primera vegada no tenia ni idea de què hi trobaria, i que la majoria de publicitat que en vaig llegir esmentava vagament l'ambient històric de la guerra civil americana sense més detall. El relat que Sebastian Barry ens proposa és la història d'amor de dos soldats de l'exèrcit americà, John Cole i Thomas McNulty, a través dels anys. Les seves experiències vitals inclouen la seva participació al genocidi contra els indis i posteriorment en la guerra civil americana, tot i que l'esdeveniment central a les seves vides és l'adopció d'una nena índia, que sense ells saber-ho canviarà els seus destins de formes fortuïtes però totalment decisives. La novel·la és una autèntica revelació no per la història que explica sinó per la seva forma. El que Barry fa a Days without End és recrear una veu històrica silenciada per la ideologia dominant de l'època, i que no pel fet d'haver estat recreada perd en cap moment la seva vivor i el seu realisme. Thomas McNulty és un adolescent irlandès que travessa l'oceà fins als Estats Units en un dels vaixells de la mort, que descobreix que ha de mantenir la seva identitat sexual en secret perquè no encaixa en la societat on viu, però que a la vegada la viu des d'una normalitat completament fluïda, que mai no resulta forçada dins del text. Les decisions dels personatges, les seves motivacions, els seus anhels i passions se'ns presenten amb una solidesa i una lògica que és impossible discutir en el més mínim detall, i d'aquesta forma, Barry ens ofereix una petita gran novel·la americana, un relat sobre la gent que queda aparcada als marges de la història escrita en majúscules, però a la vegada la mouen amb esforços invisibles i silents. A través del seu protagonista Barry desplega una habilitat extraordinària per crear bellesa a través d'una prosa senzilla, sòbria i directa, i un domini del suspens a través del seu argument que et manté en tensió fins a l'última pàgina. El relat ens presenta esdeveniments de cruesa extrema i de violència brutal, però no per això deixa de ser d'una bellesa captivadora, i aquesta contradicció en els termes és part d'aquesta tensió que ens porta a través de la lectura, un pòsit que pots provar de rosegar, si vols, però que al final resulta impossible de digerir. 

Sinopsi: A través de les dècades de 1850 i 1860, Thomas McNulty i John Cole creixen com a parella, primer com a transvestits al món de l'espectacle, després a l'exèrcit americà durant les guerres amb els indis i al bàndol del nord durant la guerra civil. En un dels forts on estacionen adopten una nena òrfena, i aquesta decisió els acaba condicionant l'existència de formes completament inesperades al llarg de l'argument. Temps després, quan aconsegueixen establir-se en una granja, els fantasmes del passat acabaran apareixent sempre de les formes més inesperades. 

M'agrada: Aquesta novel·la és una autèntica revelació en la seva duresa i la seva bellesa al mateix temps. M'ha agradat com Barry recrea l'ambient de l'època sense sonar en cap moment forçat, com inclou la història dels immigrants irlandesos en la història més gran de la formació dels Estats Units, com retrata la història de les injustícies comeses contra els nadius americans d'una forma clara, sense concessions, completament realista. La forma com construeix l'argument també és un dels punts més forts de la novel·la. Els girs d'argument esdevenen completament inesperats, però a la vegada mantenen una lògica o una inevitabilitat intrínseques que fan de la lectura una experiència totalment colpidora. 

10 de març de 2018

La campana de vidre (#180)

-Ho deixarem per on ens vam quedar . . . Farem com si això hagués estat un malson. 
Un malson. 
Per a la persona dins la campana de vidre, buida i paralitzada com un bebè mort, el món mateix és un malson. 

Aquesta és l'única novel·la de la poetessa nord-americana Sylvia Plath (1932-1963), i va ser publicada el mateix 1963, pocs mesos abans del seu suïcidi. La vida de Plath va estar marcada per la malaltia mental que la va portar a la mort, i en aquesta novel·la explora la seva relació amb aquesta malaltia, de forma que l'experiència queda retratada de primera mà, amb un llenguatge que es fa en tot moment planer i accessible, i a través d'una narració lineal, sòbria, on no hi ha res que es faci superflu ni afectat. La protagonista, Esther Greenwood, és una noia de vint anys que rep una beca per escriure en una revista femenina. La seva estada a Nova York li proporciona noves experiències i li obre nous dubtes sobre el seu futur acadèmic i professional. Abans d'adonar-se'n, però, la campana de vidre que dóna títol a l'obra l'atrapa dins el seu buit, aïllant-la de qualsevol relació humana autèntica i amplificant els seus dubtes i les seves pors respecte del futur. Un cop torna de l'estada a Nova York al poble dels seus pares, comença a sentir-se incapaç de concentrar-se en res concret i comença a considerar seriosament la idea de suïcidar-se. La seva mare la interna en un hospital psiquiàtric en què és sotmesa a teràpia amb electroxocs. La qüestió principal de la novel·la és, em penso, que el que semblen dues meitats perfectes (Nova York i el retorn a Massachussets) no ho són tant. La novel·la no descriu una meitat en què la protagonista està sana i una meitat en què està malalta, sinó que la depressió que pateix sembla des del primer moment una part indestriable d'ella, i l'objectivitat i la serenor en què en cada moment descriu les seves pròpies emocions i pensaments sobre la realitat que l'envolta, fins i tot en els seus moments més crítics, fa molt difícil identificar una transició clara cap a la malaltia. No tinc prou coneixement de la realitat clínica de la depressió com per donar-ne més detalls, però aquesta és la impressió que m'ha transmès l'obra. Tanmateix, hi ha un element de l'argument que fa de la novel·la molt més que un relat de malaltia mental, i és la perspectiva de gènere. Un dels elements que resulten decisius en el descens de la campana de vidre són les pressions socials que la protagonista experimenta per encaixar dins el rol suposadament atorgat a les dones. L'espectre de la maternitat en temps d'alliberament sexual, i d'altra banda el doble estàndard amb què la societat jutja homes i dones comencen a fer trontollar totes les certeses de la protagonista respecte al seu futur professional, fins al punt que aquestes incerteses arriben a fer perillar la seva integritat física i mental. D'aquesta forma, al llarg de la primera meitat de la novel·la trobem alguns dels dubtes i frustracions que també trobarem pocs anys després a La dona comestible (1969) de Margaret Atwood: una pressió pel matrimoni, la maternitat, i per l'aspecte físic de les dones que acaba revelant l'aspecte més sinistre del sistema capitalista, amb la seva reïficació dels rols socials i de les relacions humanes en nom del mercat. Tots dos llibres retraten, el d'Atwood de forma més directa i el de Plath una mica menys, el món de la publicitat i de la bellesa com a construccions artificials imposades sobre la dona, i que acaben constrenyent el marc de decisions de la protagonista fins al punt que la posen en una cruïlla de camins entre la salut i la malaltia mental. Òbviament, la novel·la d'Atwood no deixa el terreny segur de la comèdia en cap moment, ni tan sols en els més seriosos, mentre que La campana de vidre de seguida ens immergeix com a lectors en un abisme fosc de sofriment i d'autodestrucció, la sortida del qual no serà gens lineal ni immediata. D'altra banda, també em va recordar Siri Hustvedt en la seva associació de la perspectiva de gènere i el trastorn dissociatiu a través de les seves obres. En aquest sentit, La campana de vidre s'inserta en una llarga tradició de textos que relacionen l'experiència de la malaltia mental amb la de la feminitat, revelant la boja de l'àtic com aquella presència incòmoda, la de la llibertat femenina, que el discurs patriarcal prova de suprimir a qualsevol preu.

Sinopsi: La vida de la jove Esther Greenwood fa un canvi sobtat quan guanya una beca com a escriptora per a una revista de Nova York. La seva estada a la ciutat està plena d'experiències noves per a ella. Un cop torna a casa, poc a poc comença a patir els símptomes d'una depressió que li impedeix fer vida normal. La segona meitat del relat cobreix les seves experiències en una institució psiquiàtrica en la qual és internada, on continuarà descrivint la seva relació amb la malaltia.

M'agrada: És una d'aquelles obres mestres que cal llegir almenys un cop a la vida. El seu estil és tan sobri i directe que l'experiència de lectura quasi ens arriba a col·locar a la pell de la protagonista. 

7 de març de 2018

Incerta glòria (#179)

¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d'un dia d'abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries... L'únic que en tenia com un pressentiment eres tu; però de tu, aleshores, ¡en fèiem tan poc cas! 

Aquesta novel·la de Joan Sales (1912-1983) va ser publicada per primer cop el 1956, tot i que va patir successives revisions fins a la seva edició definitiva el 1971. Vaig estar posposant la seva lectura durant força temps, uns quants anys potser, i ara que l'he llegida puc dir que potser no hi hagi un moment adequat per fer-ho. És tan gran que desborda qualsevol expectativa, i també qualsevol intent de racionalitzar o d'explicar tot el que hi passa. Molt sovint se l'ha qualificada de novel·la russa, pel seu recurs a la polifonia, i a entrecreuar les vides dels diversos personatges com si fossin peces d'un trencaclosques perfecte, com fa Dostoievski, i per presentar la guerra com a vòrtex històric que s'emporta per davant les vides de les persones normals del carrer, una mica a l'estil de Vassili Grossman. La novel·la és tot això, i potser per això, i per les influències literàries i professionals de l'autor, sigui més russa que qualsevol altra novel·la catalana, però també és més catalana que qualsevol altra novel·la de qualsevol altra nacionalitat que mai pugueu trobar. És una història narrada en el llenguatge dels avis i de les tietes, sobretot el de les tietes; una història del bàndol republicà i per tant un relat de vençuts; és una història de les múltiples incongruències socials i polítiques dels fills de la República, molt més burgesos i acomodats del que mai es permeten reconèixer; és una història de les atrocitats comeses per l'anarquisme sota la impotència apàtica, en el millor dels casos, i interessada, en el pitjor, del govern republicà; és una història d'idees i de filosofies que colapsen davant la realitat més físicament descarnada; és una història de fascinació macabra per una espiritualitat exaltada que en cap moment no procura pau, sinó més ansietats i incerteses; és una autocrítica desesperada i extrema del bàndol roig, en tant que el programa de l'altre bàndol, estès en forma de govern carnisser durant més de quaranta anys després de la desfeta, esdevé una consigna tàcita entre autor i lectors. La novel·la treballa en gran part d'aquesta forma, donant per suposat que el lector assumirà entre línies el que no hi està escrit. Tanmateix, el gran punt fort d'Incerta glòria és que el seu focus principal no és precisament la política, tot i que els seus protagonistes hi estiguin immersos de ple, sinó més aviat les seves febleses i passions, els seus sentiments que amb prou feines poden articular, i les últimes conseqüències dels quals només els lectors acaben de copsar en la seva totalitat. És una novel·la de personatges profundament humans fins a extrems grotescos, patològicament incapaços d'estar a l'alçada de les circumstàncies, tot i que costi dir com hi podrien estar, que avancen a cegues cap a un destí tràgic del qual cap d'ells n'és completament responsable, però que acaben fent caure ells mateixos sobre els seus propis caps amb una inexorabilitat despietada. Si bé tots els personatges, els principals i també els més secundaris, lluiten per esdevenir ells mateixos contra l'adversitat del moment històric que viuen, també cal destacar que n'hi ha un, Juli Soleràs, que esdevé el contrapunt de tots ells en transformar-se en enigma i buit dins de la narració. Possiblement és un alter ego parcial de l'autor, que s'arroga d'aquesta forma el paper de foll shakespearià, exposant les incongruències dels altres amb una clarividència clínica, però transitant sempre, al seu torn, el terreny de la contradicció i l'absurd.

Sinopsi: La primera part de la novel·la recull les cartes d'un soldat republicà, Lluís de Brocà, al seu germà, durant els períodes de calma al front aragonès. Allà reprèn el contacte amb el seu amic d'universitat, Juli Soleràs, i la vegada inicia una relació profundament ambigua amb la carlana (o senyora feudal) d'un dels pobles on l'exèrcit es troba estacionat. La segona part recull les cartes des de Barcelona de la Trini, la dona d'en Lluís, a en Juli Soleràs, que descriuen amb un detall esfereïdor la vida a la rereguarda, amb les seves penúries i vicissituds. La tercera part de la novel·la recull el testimoni d'un altre soldat des del front aragonès, el seminarista Cruells, tot i que aquest cop des de la distància d'anys transcorreguts. Aquest tercer testimoni acaba creuant-se novament amb els relats d'en Lluís, la Trini i en Juli, per als quals Cruells es converteix en un executor implacable, tot i que inconscient, dels seus destins.

M'agrada: És una obra mestra. Sobretot, m'agrada la seva economia a l'hora d'administrar el misteri i la tensió i de fer avançar la trama, en què cada detall té importància en un moment posterior de l'argument. Pot semblar un recurs forçat si es mira des de fora del món fictici creat en la novel·la, però Sales porta a terme el seu relat amb una habilitat i una precisió magistrals. 

3 de març de 2018

El que resta del dia (#178)

. . . per a molta gent, el vespre és la part més bonica del dia. Potser, aleshores el seu consell és encertat i hauria de deixar de mirar enrere, per poder adoptar una actitud més positiva i aprofitar el que pugui del que resta del meu dia. 

Aquesta novel·la de 1989 és possiblement una de les mostres més emblemàtiques de l'obra del seu autor, el recentment guardonat amb el Nobel de Literatura Kazuo Ishiguro. Per als qui ja hàgiu llegit Un artista del món flotant o tingueu intenció de fer-ho, heu de saber que s'assemblen molt l'una amb l'altra, fins al punt de ser novel·les quasi bessones. La seva estructura i el seu argument són molt similars, de fet: en totes dues, el protagonista mira enrere vers tota la seva trajectòria, marcada finalment per la culpabilitat en un assentiment polític que resulta ser fatal a la llum de la segona guerra mundial i les seves conseqüències. En totes dues, també, la guerra en si mateixa representa una el·lipsi completament mesurada i estudiada, de forma que el que se'ns va exposant poc a poc al llarg de la narració és el contrast entre els dos móns, el d'abans i el de després, així com també la complexitat i la subtilesa de totes les actituds dels personatges respecte als esdeveniments que han d'afrontar i les decisions que finalment han de prendre. En el cas d'Un artista del món flotant, trobem el mestre Matsuji Ono reflexionant sobre la seva implicació en l'aparell de propaganda de l'imperialisme japonès. En el cas d'El que resta del dia, tenim un majordom, el senyor Stevens, en una gran propietat britànica, Darlington Hall, reflexionant sobre les decisions preses pel seu amo, Lord Darlington, de simpatitzar amb la causa nazi en els anys immediatament previs a l'esclat de la segona guerra mundial. En totes dues novel·les també es presenta un contrast força evident amb la situació del present, després de la guerra, en què l'estil de vida americà inicia la colonització dels antics espais i tradicions. Tanmateix, les diferències entre totes dues novel·les, tot i que subtils, també són força evidents: la principal seria la decisió d'Ishiguro de convertir el servent en el focus principal de la seva història, i de fer-ho amb una claredat i una lucidesa que potser només pot aconseguir des de la seva condició, com a immigrant, de foraster dins de la societat britànica. L'equivalent britànic d'Ono seria Lord Darlington, i no Stevens, que en realitat, a través de la seva servitud ens mostra un panorama força desolador de les arrels de la societat i les institucions britàniques. La seva veu narradora contradictòria i poc fiable ens transmet la tragèdia de qui no és amo de les seves pròpies accions, ni tan sols de les seves pròpies opinions; però aquesta nota tràgica l'hem d'anar destriant al llarg de la seva narració en primera persona a través dels seus múltiples autoenganys. Stevens mateix se n'acaba adonant al final de la novel·la, però el camí fins a aquest moment últim d'autoconsciència és força tortuós. Els detalls biogràfics que acabem coneixent d'aquest protagonista són realment escassos, tant és el grau d'identificació que arriba a assumir amb la institució que representa. Un dels aspectes més desoladors de la novel·la és la pròpia ceguesa del protagonista respecte a l'explotació de què és objecte - i que Ishiguro no s'està de deixar ben clara, sobretot en els passatges en què els senyors es dediquen a humiliar-lo públicament o a fer-lo falsament partícip de les seves confidències. El problema és la bona fe o la ingenuïtat amb què Stevens pren seriosament aquests encontres, que només acaben desplegant-se en totes les seves implicacions a ulls dels lectors, en possessió de la imatge de conjunt. A l'ombra d'aquests intercanvis i de la falsa dignitat de què Stevens es creu investit, hi ha un altre personatge, la majordoma miss Kenton, que es resisteix a renunciar a la capacitat de prendre decisions i que per aquest motiu es mostra contínuament exasperada per l'actitud de resignació de Stevens. Tothom, potser per influència de la pel·lícula, creu que miss Kenton està enamorada de Stevens, tot i que en el llibre, em penso, ella es mostra més aviat atreta i repel·lida al mateix temps per la figura del majordom. 

Sinopsi: La narració se situa el 1953, any en què el majordom Stevens, de Darlington Hall, emprèn un viatge en cotxe per reunir-se amb l'antiga majordoma de la mansió, miss Kenton. Les memòries de Stevenson al llarg d'aquest viatge mostren un contrast entre el món d'abans de la guerra, quan la mansió pertanyia a Lord Darlington, simpatitzant dels alemanys, i el món de després de la guerra, en què el seu amo és un home de negocis americà, el senyor Farraday, amb una actitud completament diferent respecte a la institució que Stevens representa. Al llarg dels anys, la relació entre Stevens i miss Kenton també evoluciona, marcada principalment per la incapacitat de Stevens de mostrar les seves emocions. 

M'agrada: Sobretot el desenllaç de la novel·la, que arrodoneix i il·lumina gran part de tot el que s'hi ha esdevingut, i d'alguna forma redimeix la ceguesa d'Stevens com a protagonista. També, tot i que marginal, el paper de miss Kenton com a contrapunt suggestiu i aclaridor dels dilemes i conflictes interiors del protagonista. 

28 de febrer de 2018

Un artista del món flotant (#177)

De tant en tant, encara recordava aquell matí fred d'hivern i l'olor de cremat que cada cop es feia més forta. Va ser l'hivern abans que esclatés la guerra i em trobava palplantat davant la casa d'en Kuroda, una caseta descuidada que tenia llogada al barri de Nakamachi. L'olor de cremat, clarament, tenia origen dins la casa, d'on també sortia el so d'una dona plorant. 

Vaig dir que la concessió del premi Nobel de Literatura de 2017 a Kazuo Ishiguro m'havia obert la gana de tornar a llegir aquest autor, i aquí tinc la primera ressenya. Vaig llegir Un artista del món flotant (1986) ara fa uns quants anys, però quasi no recordava gran cosa de l'argument. Possiblement perquè no és que sigui una novel·la amb gaire argument, tampoc. L'artista jubilat Masuji Ono recorda la seva trajectòria des dels seus inicis fins al moment present, i les fluctuacions de les seves lleialtats i el seu paper en l'etapa d'expansionisme imperialista de Japó abans i durant la segona guerra mundial. Una mica com l'Stevens de El que resta del dia, és un narrador poc fiable, amb una notable mala memòria, i la tasca dels seus lectors és sempre anar destriant la veritat - o la versió de la veritat més probable o plausible - d'entre les seves digressions, evasives, i errors més o menys deliberats. Les veus de la narració que el contradiuen - les seves filles, per exemple - també canvien i es presenten contradictòries en tot moment, de forma que durant la lectura la versió que acaba prevalent és una mena d'híbrid entre tots els fets relatats i les opinions expressades. No sabem si el seu èxit social i l'admiració que en tot moment predica que li professaven els seus deixebles és totalment real. De fet, aquesta aparent respectabilitat queda terriblement marcada pel relat de la seva pròpia relació, anys abans, amb els seus mestres, que en tot moment és molt més problemàtica del que ell vol donar a entendre. En general, la novel·la acaba essent el retrat de la relació entre tres generacions diferents, totes elles relacionades de determinades maneres amb la història de Japó. En primer lloc, hi ha la generació dels pares i mestres d'Ono, lligats a les tradicions mil·lenàries japoneses d'abans de l'obertura del país a occident. D'altra banda, el posicionament d'aquesta generació és força ambigu des del principi, com potser ho són també les altres. La mentalitat mercantil i utilitària del pare d'Ono i del seu primer mestre contrasten explícitament amb la del seu segon mestre, Mori-san, que l'introdueix en els valors estètics del món flotant. Ara bé, Ono comença a expressar les contradiccions i ambivalències dins la tradició artística d'aquesta generació. El seu relat és el d'una rebel·lió contra aquesta recreació artística d'una estètica efímera, del moment de plaer conjugat sempre en present. El seu art busca unes implicacions polítiques que acabaran marcant-lo per a la resta de la seva vida, quan acabi identificant-se amb el moviment imperialista i les seves noves pintures acabin convertint-se en poc més que propaganda per a aquesta posició política. La generació d'Ono queda profundament marcada per la culpabilitat, però això té lloc només després de la guerra, quan se n'adona plenament de les conseqüències que aquestes decisions estètiques per part seva han tingut per a la generació més jove. Ara bé, el penediment, o el reconeixement per part d'Ono dels seus propis errors, és més del que admeten altres membres de la seva generació, tot i que ell no arribi als extrems dels suïcidis rituals d'alguns dels seus contemporanis. La tercera generació, la dels fills i gendres d'Ono, així com els seus deixebles, és una generació profundament victimitzada per la segona guerra mundial, i per tant, molt més crítica amb els seus predecessors que en cap altre moment de la història. La seva acceptació plena i incondicional de l'estil de vida americà és part d'aquest rebuig cap als seus propis mestres i progenitors. En el pla dels fets, totes aquestes tensions es van fent pal·leses al llarg de la novel·la a mesura que avancen les negociacions per al casament concertat de la filla petita d'Ono. És aquí quan les credencials passades del vell mestre poden jugar un paper decisiu, per bé o per mal, en el futur de la família. Com que un fracàs anterior ja ha fet perillar les possibilitats de la filla, ara Ono s'ha d'esforçar en no repetir els errors passats, i és en aquesta direcció en què evoluciona al llarg de la novel·la. A mesura que es va llegint, és fàcil comprendre perquè Ishiguro és material de Nobel, en tant que tots aquests canvis i fluctuacions, quasi imperceptibles, es desenvolupen de forma molt subtil a través d'una narració lenta, pausada, sempre en constant diàleg amb ella mateixa. A simple vista pot semblar fàcil, però la complexitat de la proposta és ben evident al llarg de tota la lectura. 

Sinopsi: L'acció se situa entre 1948 i 1950, a través de les negociacions per al futur casament de la filla petita del mestre jubilat Masuji Ono. A través d'aquests fets, però, Ono anirà recordant en primera persona tots aquells detalls de la seva vida que tenen conseqüències ineludibles per a la seva vida en el moment present. 

M'agrada: És una lectura breu, però lenta i plena de detalls. És impossible abaixar la guàrdia en una narració que, en tot moment, està llençant al lector detalls i suggerències profundament ambigües i contradictòries.  

24 de febrer de 2018

El ferrocarril subterrani (#176)

Si voleu veure de què va aquesta nació, com sempre dic, heu de pujar al tren. Mireu cap enfora mentre aneu a tota velocitat, i trobareu l'autèntic rostre d'Amèrica. 

El ferrocarril subterrani va rebre el premi Pulitzer de ficció de 2017, i ha estat tota una revelació d'aquest any. La seva lectura és imprescindible per a tots aquells que encara us estigueu fent preguntes sobre Ferguson i Charlottesville, per als incondicionals de Toni Morrison i de la narrativa d'esclaus del segle dinou i, en especial, per a tots aquells que sapigueu comprendre que la ficció històrica no té per què ser òbvia, ni literal, i de fet, ni tan sols fidel als fets històrics mateixos. Més que una recreació dels temps històrics que retrata, el que Colson Whitehead fa en aquesta novel·la és donar veu al relat de dolor i patiment dels seus protagonistes, ara bé, sense eludir el deure de posar sobre la taula la qüestió política que creix al rerefons del sistema esclavista. Com suggeria Benjamin, raspallar la història a contrapèl potser consisteix a recollir les engrunes que queden trepitjades per la desfilada dels vencedors. La veracitat que proposa la novel·la no és la dels fets sinó la del relat de les víctimes, i potser també el dels botxins en certs casos. Així doncs, despertar les veus soterrades de la història ens pot obligar a pagar, com a lectors, un preu incòmode i profundament pertorbador. El que el relat descobreix són les incongruències i ambigüitats que el sistema esclavista marca a foc en la societat americana actual, i no tan sols això, sinó que revela també els fantasmes més foscos del sistema capitalista. Les ferides obertes no es perllonguen fins la guerra civil americana, ni fins després d'aquesta, ni fins el moviment de drets civils dels seixanta, sinó ben bé fins a dia d'avui. Com afrontar el problema d'una identitat esborrada per la força? Com construir una comunitat d'on, en realitat, no hi ha un passat comú sinó multituds de passats truncats per motius i circumstàncies innumerables? En realitat, la novel·la que ens ocupa queda més a prop de la fantasia distòpica que de la ficció històrica. La decisió de Colson Whitehead de transformar l'històric ferrocarril subterrani en un mitjà de transport literal transforma la narració en una mena de monstre pertorbador, que va ramificant l'horror en totes direccions i que no hi ha manera de saber on pot acabar. Cora, l'esclava fugida, esdevé una espectadora de diferents tipus de projectes polítics i d'escenaris de brutalitat. Ara bé, Cora no és tan sols una espectadora passiva. La seva determinació per seguir endavant contra tot pronòstic la transformen en autèntica heroïna del seu propi relat, que es converteix al seu torn en el d'una comunitat sencera. A l'altre extrem del relat també hi ha un antagonista brillantment construït: un caça-recompenses obsessionat en trobar Cora per tal d'aconseguir fer les paus amb el passat i que, per tant, es convertirà en força inexorable de la lògica injusta del propi sistema. Pel camí trobaran tot un seguit de persones disposades a amagar i ajudar els esclaus fugits, i que, per tant, esdevenen ecos de l'autèntic ferrocarril subterrani, l'històric. Totes aquestes persones acabaran jugant-se la vida per un ideal, tot i que realment, no tindrem certeses sobre quin futur espera cap dels personatges, precisament perquè el que trobem aquí és un relat històric que encadena amb el moment present fins a les seves últimes conseqüències.

Sinopsi: En una plantació de Georgia, l'esclava Cora sobreviu marginada pels altres esclaus i amb el record de la fugida de la seva mare, que la va abandonar quan només tenia deu anys. Caesar, un altre esclau, li proposa de fugir i sortir de l'estat a través del ferrocarril subterrani. Amb l'ajut dels operadors del ferrocarril, aconsegueixen arribar a Carolina del Sud, on la realitat que troben és molt diferent al que esperaven. Successius viatges per diferents estats la porten a diferents experiències polítiques a l'entorn de com gestionar el problema de l'esclavitud, tot i que tots aquests sistemes acabaran per revelar les seves facetes més fosques i desoladores. A la vegada, el caça-recompenses Ridgeway emprèn la recerca dels esclaus fugits basant la seva persecució en motivacions personals.

M'agrada: És una novel·la impressionant en la forma com està escrita, deixant anar tots els caps solts al principi per recollir-los posteriorment, i mantenint una tensió impressionant fins a l'última pàgina. A part de la seva tensió i el seu ritme, m'agrada la saviesa amb què Colson Whitehead desplega les motivacions polítiques de la història que relata, i la forma com basteix aquesta narració de patiment sense cap mena de concessió a l'èpica o al sentimentalisme. 

23 de febrer de 2018

Jornada de reflexió (5)

Estudiants que salten a l'espai públic i assenyalen els polítics directament com a responsables de la violència: perquè reben donacions de la NRA; perquè no aproven legislacions restrictives contra l'adquisició i tinença d'armes de foc. Estudiants que no tenen por de denunciar-ho públicament: potser sigui la primera vegada que passa una cosa semblant a la història dels Estats Units, i és una gran notícia. 




Una notícia que a Forges segur que li hagués agradat.


21 de febrer de 2018

Rhapsody in Blue

de George Gershwin. Interpretada per l'orquestra de Paul Whiteman amb George Gershwin al piano.

16 de febrer de 2018

Vergonya (4)

El dia que vaig fer trenta anys, en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez van ingressar a presó injustament per un delicte que no havien comès i pel qual no han estat jutjats. No pensava que avui encara hi serien. Cada cop és més evident quina mena d'arguments els retenen: mesures teòricament exemplars que tan sols provaven d'atemorir, i que no van poder preveure la seva pròpia inutilitat, ni unes eleccions perdudes. No oblidarem. #LlibertatJordis 

14 de febrer de 2018

El far entre oceans (#175)

En Tom quasi mai pensava en la casa en termes de cambres, tampoc. Era "casa", simplement. I alguna cosa dins d'ell es va entristir amb la dissecció de l'illa, la divisió entre el que és bo o dolent, el que és segur o perillós. Ell preferia pensar-hi com a tot. 

Aquesta és la primera novel·la de l'autora australiana M. L. Stedman, publicada el 2012. Els seus personatges viuen durant els anys 20 i 30 en petites poblacions remotes a la costa oest d'Austràlia i, en aquest sentit, és una lectura curiosa perquè no ens arriben gaires llibres, en general, sobre Austràlia ni la seva història. També caldria precisar si la recreació històrica, en aquest cas, és prou acurada. Jo diria que ho sembla, tot i que, en realitat, el que resulta colpidor de la novel·la és, més aviat, les subjectivitats dels seus personatges, com el seu passat acaba influint en les seves decisions i com, gràcies a aquestes, les seves vides es van entrecreuant una vegada i una altra. En aquest sentit és una narració brillant i colpidora, per més que se li puguin trobar imperfeccions i, al meu parer, després d'una arrencada un pèl fluixa, va millorant a mesura que avança fins que es va construint una tensió entre els personatges que s'acaba arrossegant ben bé fins al final. El marc de les vides d'aquests personatges, no tan sols dels protagonistes, és el trencament produït per la primera guerra mundial, que va deixar la majoria de famílies destrossades per la mort dels soldats al front i per l'estrès post-traumàtic d'aquells que van aconseguir tornar. Un d'aquests veterans, Tom Sherbourne, aconsegueix una posició com a faroner a Janus Rock, una illa remota a l'imprecís límit entre els dos oceans, l'Índic i el Pacífic. El seu objectiu a la vida és aïllar-se del món, però el seu camí s'acaba creuant amb el de la jove Isabel. Tots dos s'enamoren, es casen i se'n van a viure plegats a l'illa. Tanmateix, els successius avortaments d'Isabel comencen a amenaçar la seva estabilitat mental. Un dia, una barca a la deriva arriba a la seva costa amb el cadàver d'un home i un bebè. Tom és conscient del seu deure d'acomplir amb els procediments, registrar la troballa i informar les autoritats. Isabel li demana que la deixi fer passar el bebè com a filla seva, amb l'esperança que mai ningú no ho arribarà a saber. A partir d'aquest moment, la decisió comença a determinar les seves vides per sempre. La gràcia d'aquesta novel·la és que està escrita especialment amb el llenguatge de les emocions, i tot i que en determinats moments caigui en el sentimentalisme, els personatges en tot moment semblen coherents en si mateixos: cadascun té un passat molt ben definit que els dóna motivacions per actuar com ho fan. En començar a llegir, tots els detalls biogràfics de cadascun semblen un pèl massa gratuïts, com revelant una tècnica maldestra o un recurs excessiu al melodrama. Però a mesura que la lectura avança, es va veient com cadascun d'aquests elements no era del tot fortuït, sinó que s'entrellaça amb tots els altres per construir una imatge de conjunt molt vívida i realista d'unes vides marcades per la pèrdua, la necessitat d'acceptar el propi passat i la càrrega moral de les decisions preses. Potser la construcció dels dos personatges femenins principals, Isabel i Hannah, perd una mica en comparació amb el del personatge masculí, que esdevé el centre de la narració. Ara bé, és cert que en tot moment les motivacions de tots aquests personatges es fan comprensibles dins del context històric i social en què se situen. A mi m'ha semblat una lectura totalment recomanable.

Sinopsi: L'any 1926, un bot a la deriva que conté el cadàver d'un home i un bebè arriba a la costa de l'illa de Janus Rock, on els troben el faroner i la seva dona, els Sherbourne. Aquests decideixen quedar-se la nena i criar-la com a filla seva, tot i que no són conscients que la seva mare biològica segueix buscant-la.

M'agrada: Sobre tot  m'ha agradat la forma com totes les històries personals i detallades de cada personatge acaben trobant un lloc en la narració general, i el to tràgic amb què l'autora li acaba donant serietat.

No m'agrada: És una narració que no queda del tot rodona en determinats moments. Alguns detalls són excessivament melodramàtics, i jo m'hauria conformat amb un estil una mica més sobri. El capítol final, per a mi, desmereix una mica el conjunt, ja que intenta apaivagar les tragèdies dels personatges amb una mena de final feliç. 

10 de febrer de 2018

El conte de la criada (#174)

Érem la gent que no sortia als diaris. Vivíem als espais en blanc als marges de la lletra impresa. Ens donava més llibertat. Vivíem als espais entremig de les històries. 

Publicada originalment el 1985, aquesta és la segona novel·la de Margaret Atwood que llegeixo. Últimament ha gaudit d'una gran popularitat gràcies a la seva adaptació com a sèrie televisiva. The Handmaid's Tale és una distòpia en clau feminista. A diferència de a La dona comestible, aquí no hi ha recurs a la fantasia ni al realisme màgic: el to és molt més sobri, concís, i seriós. La història que explica és la d'una tragèdia, la tragèdia individual de la "criada" innominada que dóna títol a la narració, i la tragèdia col·lectiva d'una comunitat totalitària i teocràtica, que pretén ordenar la societat a través d'un ideal de puresa tan inaccessible que acaba traduint-se en mirall grotesc de tot allò que predica. En realitat, un dels grans temes del llibre és el llenguatge: com aquest té usos i facetes inacabables que són impossibles de controlar del tot, i com aquest sempre acaba esdevenint precari a l'hora de fixar la realitat, o la història potser, d'una vegada per totes. La narració en primera persona de la protagonista se'ns presenta des del primer moment com a imprecisa i dubtosa; ella mateixa reconeix en tot moment estar fent una reconstrucció dels fets, en tant que tot relat, filtrat per la memòria, queda tergiversat. A la vegada, la protagonista mateixa també presenta una duplicitat subtil i hàbilment recreada per l'autora: com que ha estat víctima d'un procés de reeducació en els valors del nou règim, la protagonista, sobre tot al principi de la novel·la, sempre acaba debatent-se entre dues lleialtats i dos discursos diferents. Cap a meitat de la novel·la la seva posició va definint-se poc a poc, però de totes formes això no ens promet una resolució clara: al final es precipiten els esdeveniments, i la narració de les emocions de la protagonista també ens venen filtrades per aquest sentit d'acceleració. L'absència de desenllaç resulta fins i tot més difícil d'interpretar. No sabem si a la protagonista l'espera la llibertat o una repressió encara més forta, però aquest eix binari - entre llibertat i servitud, el passat i el present, masculí i femení, ells i nosaltres, i així successivament - conforma el baix continu de la narració, contra el qual tots els altres motius, imatges i paradoxes es van dibuixant. En general, la impressió que m'ha causat és la d'estar davant d'una novel·la magníficament rica i complexa, que diu molt de la capacitat de la seva autora de recrear veus i situacions en primera persona, que ens fa vibrar amb la tensió que crea per a la protagonista i ens fa entendre de primera mà les seves angoixes i contradiccions. Ara bé, mentre la llegia em costava d'entendre la decisió sobre el gènere. Per què una distòpia, quan les referències culturals i socials semblen tan properes al context històric en què la novel·la es va escriure? Tot i que prova d'amagar-ho rere la forma d'una autocràcia cristiana que pren el poder als Estats Units, la novel·la té un reflex molt vívid en la revolució islàmica a Iran l'any 1979 i l'impacte que aquest va tenir en les vides i els cossos de les dones, especialment. A la vegada, també hi trobem els mètodes policials emprats per les dictadures xilena i argentina de l'època, especialment pel que fa al segrest d'infants de pares dissidents i la seva adopció per part de famílies afins als règims. Qualsevol d'aquests relats en clau realista hagués estat tan o més colpidor que la narració situada en un futur distòpic. La impressió que vaig rebre en començar a llegir The Handmaid's Tale va ser la mateixa que en llegir 1984 de George Orwell. Tot és tan impersonal que, al final, no saps ben bé per qui has de sentir compassió, ni com, ni per què. He de reconèixer que aquesta impressió es va anar dissipant cap al final, quan les emocions i la implicació de la protagonista en els fets que relata es van fent una mica més paleses. Ara bé, és cert que el recurs a la literatura distòpica s'entén des del discurs feminista que recorre tota la narració. El tema del control sobre el cos i les vides de les dones, portat a l'extrem, ens posa davant dels ulls les injustícies i els defectes, a una escala més petita, de les nostres democràcies presents, més o menys aparents.

Sinopsi: El conte de la criada se situa en un futur distòpic dels Estats Units governats per un moviment de fanàtics religiosos. Com que les guerres nuclears han deixat la majoria de la població estèril, la procreació es torna un objectiu polític, i les dones fèrtils són cedides com a esclaves sexuals a les famílies dels líders, o comandants, per a aquesta finalitat. La novel·la representa la narració en primera persona d'una d'aquestes criades, que contempla amb angoixa la seva pròpia situació mentre rememora la seva vida anterior al cop d'estat i intenta establir alguna mena de vincle amb les persones que hi ha al seu voltant. D'altra banda, aviat descobreix que les persones que ostenten el poder no són tan transparents ni honestes com aparenten.

M'agrada: És una narració magnífica en la seva complexitat, sobre tot pel que fa al seu ús de les imatges i el llenguatge, que constantment interpel·len l'imaginari dels lectors.

No m'agrada: He de dir que La dona comestible em va agradar més que aquesta. Em va semblar més realista pel que fa a la vida dels personatges, fins i tot des del seu ús de la fantasia i de l'humor. A El conte de la criada, queden tants caps solts als marges de la narració i el món narrat és tan genèric i indefinit que al final costa comprendre la novel·la en conjunt, fins i tot quan el programa i el subtext feminista hi queden tan clars. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons