"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

28 de febr. 2018

Un artista del món flotant (#177)

De tant en tant, encara recordava aquell matí fred d'hivern i l'olor de cremat que cada cop es feia més forta. Va ser l'hivern abans que esclatés la guerra i em trobava palplantat davant la casa d'en Kuroda, una caseta descuidada que tenia llogada al barri de Nakamachi. L'olor de cremat, clarament, tenia origen dins la casa, d'on també sortia el so d'una dona plorant. 

Vaig dir que la concessió del premi Nobel de Literatura de 2017 a Kazuo Ishiguro m'havia obert la gana de tornar a llegir aquest autor, i aquí tinc la primera ressenya. Vaig llegir Un artista del món flotant (1986) ara fa uns quants anys, però quasi no recordava gran cosa de l'argument. Possiblement perquè no és que sigui una novel·la amb gaire argument, tampoc. L'artista jubilat Masuji Ono recorda la seva trajectòria des dels seus inicis fins al moment present, i les fluctuacions de les seves lleialtats i el seu paper en l'etapa d'expansionisme imperialista de Japó abans i durant la segona guerra mundial. 

Una mica com l'Stevens de El que resta del dia, és un narrador poc fiable, amb una notable mala memòria, i la tasca dels seus lectors és sempre anar destriant la veritat - o la versió de la veritat més probable o plausible - d'entre les seves digressions, evasives, i errors més o menys deliberats. Les veus de la narració que el contradiuen - les seves filles, per exemple - també canvien i es presenten contradictòries en tot moment, de forma que durant la lectura la versió que acaba prevalent és una mena d'híbrid entre tots els fets relatats i les opinions expressades. No sabem si el seu èxit social i l'admiració que en tot moment predica que li professaven els seus deixebles és totalment real. De fet, aquesta aparent respectabilitat queda terriblement marcada pel relat de la seva pròpia relació, anys abans, amb els seus mestres, que en tot moment és molt més problemàtica del que ell vol donar a entendre. 

En general, la novel·la acaba essent el retrat de la relació entre tres generacions diferents, totes elles relacionades de determinades maneres amb la història de Japó. En primer lloc, hi ha la generació dels pares i mestres d'Ono, lligats a les tradicions mil·lenàries japoneses d'abans de l'obertura del país a occident. D'altra banda, el posicionament d'aquesta generació és força ambigu des del principi, com potser ho són també les altres. La mentalitat mercantil i utilitària del pare d'Ono i del seu primer mestre contrasten explícitament amb la del seu segon mestre, Mori-san, que l'introdueix en els valors estètics del món flotant. Ara bé, Ono comença a expressar les contradiccions i ambivalències dins la tradició artística d'aquesta generació. 

El seu relat és el d'una rebel·lió contra aquesta recreació artística d'una estètica efímera, del moment de plaer conjugat sempre en present. El seu art busca unes implicacions polítiques que acabaran marcant-lo per a la resta de la seva vida, quan acabi identificant-se amb el moviment imperialista i les seves noves pintures acabin convertint-se en poc més que propaganda per a aquesta posició política. La generació d'Ono queda profundament marcada per la culpabilitat, però això té lloc només després de la guerra, quan se n'adona plenament de les conseqüències que aquestes decisions estètiques per part seva han tingut per a la generació més jove. Ara bé, el penediment, o el reconeixement per part d'Ono dels seus propis errors, és més del que admeten altres membres de la seva generació, tot i que ell no arribi als extrems dels suïcidis rituals d'alguns dels seus contemporanis. 

La tercera generació, la dels fills i gendres d'Ono, així com els seus deixebles, és una generació profundament victimitzada per la segona guerra mundial, i per tant, molt més crítica amb els seus predecessors que en cap altre moment de la història. La seva acceptació plena i incondicional de l'estil de vida americà és part d'aquest rebuig cap als seus propis mestres i progenitors. 

En el pla dels fets, totes aquestes tensions es van fent pal·leses al llarg de la novel·la a mesura que avancen les negociacions per al casament concertat de la filla petita d'Ono. És aquí quan les credencials passades del vell mestre poden jugar un paper decisiu, per bé o per mal, en el futur de la família. Com que un fracàs anterior ja ha fet perillar les possibilitats de la filla, ara Ono s'ha d'esforçar en no repetir els errors passats, i és en aquesta direcció en què evoluciona al llarg de la novel·la. A mesura que es va llegint, és fàcil comprendre perquè Ishiguro és material de Nobel, en tant que tots aquests canvis i fluctuacions, quasi imperceptibles, es desenvolupen de forma molt subtil a través d'una narració lenta, pausada, sempre en constant diàleg amb ella mateixa. A simple vista pot semblar fàcil, però la complexitat de la proposta és ben evident al llarg de tota la lectura. 

Sinopsi: L'acció se situa entre 1948 i 1950, a través de les negociacions per al futur casament de la filla petita del mestre jubilat Masuji Ono. A través d'aquests fets, però, Ono anirà recordant en primera persona tots aquells detalls de la seva vida que tenen conseqüències ineludibles per a la seva vida en el moment present. 

M'agrada: És una lectura breu, però lenta i plena de detalls. És impossible abaixar la guàrdia en una narració que, en tot moment, està llençant al lector detalls i suggerències profundament ambigües i contradictòries.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada