El fràgil absolut (#185)

... el que s'ha de fer és invertir l'estratègia i acceptar plenament allò de què se'ns acusa: sí, el cristianisme i el marxisme pertanyen al mateix llinatge; sí, el cristianisme i el marxisme han de lluitar en el mateix cantó de la barricada contra l'assalt dels nous espiritualismes; l'autèntic llegat cristià és massa preciós per deixar-lo en mans de fonamentalistes pertorbats. 

Aquest llibre, publicat l'any 2000, ens ofereix possiblement una de les facetes més sorprenents del filòsof eslovè Slavoj Žižek. En un moment en què tot un corrent d'autors marxistes reivindicaven la radicalitat revolucionària del llegat cristià, Žižek hi fa la seva aportació, reivindicant no tornar a la suposada puresa de la proposta de Crist lliure de la revisió editorial per part de Pau, sinó directament a la versió de Pau sobre el concepte d'àgape, de fet, segons Žižek, l'única versió disponible de la proposta originària. 

Aquesta obra es troba lluny de la claredat expositiva i de la intenció programàtica de textos com Violència, per exemple, en què observem la visió política de Žižek. Aquí, el que trobem són un seguit de comentaris que fan voltes al tema des de diferents perspectives, a través de la terminologia i els conceptes lacanians per acabar revelant les tesis centrals de l'argumentació cap als últims capítols. És com si més de la meitat del llibre (dels capítols u al deu, més o menys) fossin material preparatori per a l'exposició pròpiament de la tesi del llibre i la seva argumentació, que té lloc en els darrers capítols de l'obra. Tanmateix, el que jo li trobo és que possiblement són aquests capítols preparatoris els que resulten més interessants a la llum de les idees i teories del Žižek posterior. 

En fi, és un assaig interessant, que com sempre amb Žižek suggereix molt més del que sembla contenir en els seus exemples, acudits i referències a la cultura popular. El que el llibre té en comú amb els plantejaments de Violència és el reconeixement de la violència com a trauma o moment fundacional de la civilització, l'espectre fantasmàtic al cor de la institució normativa, d'una banda, i de l'altra el reconeixement de la violència revolucionària, per més que pugui ser resistència passiva o silenci combatiu, en tant que pas a l'acció. Ara bé, on difereix és en aquesta vindicació el cristianisme com a dipositari històric d'aquest valor revolucionari. Podem estar-hi d'acord o en desacord, però si una cosa és certa és que per als seguidors de Žižek El fràgil absolut és un text completament informatiu i formatiu. 

Continguts: El capítol u presenta un atac al discurs multiculturalista de la tolerància com a correcció política que naturalitza un conflicte que en realitat és polític - de classe - i per tant amaga la violència sistèmica, l'opressió, o com Žižek la caracteritza, l'enemic comú. El capítol dos revela la violència sistèmica del capitalisme, i a la vegada fa una crítica al pensament marxista des del seu origen: el revela com a espectre del capitalisme en tant que perpetua l'objectiu capitalista d'una productivitat auto-incrementada. El capítol tres exposa la qüestió del fetitxisme de la mercaderia, en termes lacanians i freudians, i la reflexió sobre la publicitat el porta a una reflexió més àmplia sobre la tensió entre el sagrat i l'obscè en l'art contemporani. El capítol quatre fa una revisió de la idea de repetició de la història en Marx a la llum de Hegel. L'oposició entre tragèdia i farsa acaba reflectint en paral·lel la distinció lacaniana entre el subjecte i el significant-amo: el pòsit abjecte i irreductible rere la normativitat. El capítol cinc torna al tema polític per introduir un altre costat fosc del capitalisme: la creació de la ideologia de la victimització de l'altre per tal de justificar la seva opressió. Les reivindicacions polítiques de les minories queden diluïdes en el discurs universalitzador del pacifisme i els drets humans. L'actuació de l'ONU a la guerra de Kosovo i el discurs de la Tercera Via serveixen com a exemples. El capítol sis caracteritza el concepte d'espectre fantasmàtic: violència o trauma primordial que se situa al cor de tot marc simbòlic normatiu. El capítol set recorre a Schelling i la lectura que en fa Heidegger per abordar la dimensió ontològica del problema. Aquí, Žižek s'inclina a veure què hi ha als límits de la llei/prohibició simbòlica. El capítol vuit aprofundeix en l'ontologia heideggeriana per plantejar un límit fonamental en el coneixement humà, la línia entre el que és subjectiu i el que és objectiu. La posició "privilegiada" de l'ésser humà respecte a la resta d'éssers planteja la pregunta per la història i la dicotomia entre les explicacions teleològiques i les materialistes-dialèctiques. El capítol nou continua amb la reflexió sobre eternitat i temporalitat i, a propòsit d'aquesta, s'endinsa en la dimensió teològica per explicar les especificitats històriques del judaisme i el cristianisme respecte a la seva relació amb la normativitat i el Real traumàtic. El capítol deu planteja l'oposició entre el projecte judeocristià, que accepta plenament el trauma originari d'allò Real, i els drets humans com a àmbit de la correcció política que en realitat redueix i cancel·la l'alteritat i acaba revelant-se com a estratègia per a la transgressió de la llei (la meva llibertat d'expressió es tradueix en el dret a mentir; el meu dret a la propietat privada es tradueix en dret a robar i explotar, i així successivament). El capítol onze caracteritza el principi de caritat paulí com a superació de les diferències ètniques-polítiques i, per tant, com a desestabilització primordial del món pagà. El capítol dotze és el que exposa la tesi central del llibre. Žižek hi exposa la noció d'àgape paulina com a desconnexió fonamental amb el marc normatiu social i, per tant, també amb el seu espectre fantasmàtic. El capítol tretze enfoca la dimensió política de la qüestió i caracteritza la tensió entre les democràcies liberals actuals i els totalitarismes. Ambdós sistemes acaben invertint la màxima kantiana d'estimar el deure en una obligació sense fissures envers el gaudi. El capítol catorze trasllada el problema a la dimensió lingüística i epistemològica. La tensió entre la llei i la seva transgressió adquireix una via d'escapada en el judaisme a través de l'obediència a la lletra de la llei enlloc de al seu contingut. El problema que resta, davant d'aquesta aparent solució judaica, és la qüestió de la culpa: un problema que els jueus no manifesten tot i la pràctica de la hipocresia respecte a la llei però que els cristians desenvolupen tot i la seva fidelitat autèntica al contingut de la llei. L'últim capítol presenta una conclusió oberta en equiparar la noció paulina d'àgape amb l'amor revolucionari o el gest fundacional que, descarregant el cop sobre un mateix, deslegitima la normativitat antiga i crea un ordre nou. No és un acte negatiu sinó afirmatiu i, per a Žižek, un acte profundament ètic que a la vegada esdevé el fonament de la política. 

M'agrada: Conté reflexions molt valuoses sobre els temes que exposa, i pot ajudar a entendre parts del pensament de Žižek. 

No m'agrada: Pressuposa força coneixement previ sobre Lacan, i la claredat expositiva no és el seu punt més fort.